Primeres Pedres

INTRODUCCIÓ
La major part de les antigues civilitzacions van desenvolupar costums per sacralitzar un lloc i poder, així, transformar una simple porció de terra en un espai per habitar, connectat amb el diví. L’elecció del lloc, el traçat dels plànols, la construcció de les muralles i edificis eren actes que trascendien la mera superstició ja que formaven part de rituals simbòlics que havien de garantitzar la protecció i prosperitat de la colònia. Històricament, les ciutats s’han projectat en relació al diví més visible : els astres. Per aquest motiu, els 4 punts cardinals han ordenat molt eixos fundacionals de la majoria de civilitzacions.

PROCÉS
Posant les Primeres Pedres ens preguntem sobre quins valors s’hauria de construir una nova Badalona i plantegem la refundació permanent de la ciutat a través de 4 escultures en 4 barris situats als 4 punts cardinals de la ciutat, tots ells de naturaleses ben diferents. El projecte Primeres Pedres s’ha concebut, des del seu inici, com una única proposta artística tot i estar composada per 4 Pedres. En definitiva, es tracta de 4 Pedres complementàries, necessàries totes elles per a obtenir la Unitat de la nova Badalona que és certament diversa però, en definitiva, Única.
Les 4 escultures, en la seva globalitat, reflexionen sobre temes essencials de la ciutat d’una manera molt transversal fent un maridatge cultural, social, urbà, històric i turístic, a través de l’art.

NORD, Canyet -Eix històrico-territorial_el futur
SUD, Dalt la Vila -Eix històrico-territorial_el passat
EST, Pomar -Eix social _integració social
OEST, cruïlla Llefià/La Salut/StRoc/Congrés -Eix social_multiculturalitat

L’element que apareixerà repetit a cada escultura i que els identificarà com a conjunt serà el CUB, la Primera Pedra ja col·locada, d’unes dimensions i materials similars. En els 4 cassos hi haurà una placa identificativa del projecte Primeres Pedres al peu de l’obra que contindrà el títol de l’obra, el nom de l’artista , el barri on es col·loca i una referència del conjunt en un mapa de Badalona.La documentació gràfica generada durant el procés, les memòries descriptives de les obres i els textes de reflexió són un volor del projecte que mereix ser compartit. Per aquest motiu es produirà una publicació específica del projecte. Els continguts escultòrics seran l’ànima del llibre i l’essència de la reflexió. Per això volem transformar el llibre en un objecte artístic més, en la primera de les Pedres que seran visitades. Vist des d’aquest punt de vista, aquest llibre serà la Cinquena Pedra.
http://primerespedres.net/

Flors i Violes

...o "Cançó de despedida" dels 32 i de més coses...

Hi ha una festa a baix al port
i la gent se n’hi va amb els ulls plens d’espurnes, cantant;
mudadeta hi has anat,
que la vida et somriu amb la força del sol a l’estiu.

Afanya’t que no queda temps,
la feina se’ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.

Afanya’t que no queda temps,
flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Mudadeta tu has tornat
cap a casa plorant com cada any pels tristos carrers.
Es fa tard però tingues fe,
que la fe al capdavall és de franc i no costa diners.

Afanya’t que no queda temps,
la feina se’ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.

Afanya’t que no queda temps,
flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Jo també vindré mudat,
a l’ofici de demà.
Flors i violes per dinar,
flors i violes i xampany.

Apanya’t que no queda temps,
la feina se’ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per apoder-te estimar.

Afanya’t que no queda temps,
flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Tres cantonades

A cau d’orella diré que t’estimo
i marxaré amb un somriure perpetuat
per la seguretat que el ressò de la veu
durarà més que les promeses.

La misteriosa melodia que sento
quan em mires no pot tapar el sonar
de les passes quan m’allunyo,
entre la trinxera de les tàpies,
mirallets humits al terra,
un gat i tres cantonades.

"Compàs de 10"

El passat dissabte passat 17 d'Abril va tenir lloc al restaurant Palmira el sopar de gala organitzat per la Fundació Badalona Contra el Càncer.

Després del sopar va haver-hi la Gran Subhasta amb diversos articles com ara joies, quadres de pintors destacats com Agnès Rodon, Gerard Sala o Lluís Llongueres; escultures de Josep Maria Teixidor Camí o de Lorenzo Quinn, o originals dels dibuixants Tomàs Marco, Ruben Pellejero i Francis Portela. També es va licitar per la samarreta de l’equip dels Blazers de Portland que Rudy Fernández va portar en el concurs d’esmaixades de l’NBA signada pel mateix jugador o unes sabatilles esportives de Pau Gasol també signades pel jugador de Los Angeles Lakers.

La meva aportació personal a l'acte va ser mitjançant la donació del quadre "compàs de 10", que sotia com a 9è article. El preu de sortida (400 €) va ser adjudicat a un assistent de la gala que va "veure" la puja.

Gràcies a la tasca feta durant aquests deu anys de Marató s’han pogut aconseguir les màquines que han permès atendre a més de 2.000 malats, realitzar més de 15.000 anàlisis per trobar el millor tractament i tipificar més de 10.000 malalts amb aquests equips, sense oblidar la tasca de recerca que han ajudat a fer.

+ info:

http://www.facebook.com/group.php?gid=52147948291

93 384 55 07 i 654 23 78 44

C/ del Germà Bernabé, número 2, de Badalona.

“Badalona visions, 15 + quinze”

Quinze artistes plàstics i quinze poetes vinculats a Badalona s’expressen de forma variada i en deixen constància fent una reproducció gràfica en Òfset de 100 exemplars per obra, cada una de les quals està numerada i firmada per l’autor. L’exposició romandrà a la sala El Refugi de l’11 de març al 4 d’abril, de dimarts a dissabte, de 17 a 20.30 hores i els diumenges i festius d’11 a 14 hores.




Organitza: Ajuntament de Badalona i l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli

+ info:

http://www.pontdelpetroli.blogspot.com/
http://www.eltotdigital.com/index.php?s=visions

Im-Postura

Una de les cançons més entranyables del cançoner tradicional català és, pel meu gust, la que acompanya el conte d'en Patufet:

"Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret;
patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet".

La postura amb el cap dret dels vianants feia perillar l'esquifit Patufet que anava a comprar 1 dineret de safrà.

El poble català sempre ha estat ferm i assenyat, alhora que sofert i auto-compassiu.
Aquest punt de pessimisme genètic, accentuat per fets històrics tràgics, ens du sovint a l'acceptació del joc "la ruleta de la putada"...ai pobrets de nosaltres!
Moments difícils, en general, per aixecar el cap quan hi ha una taxa d'atur semblant a la dels finals dels '80, amb l'Estatut al Constitucional, la llengua catalana mal-tractada i vista com un virus contagiós, i amb els mitjans de comunicació de la Ñ generant odi a tot el que fa olor a pa amb tomàquet o ratafia. Amb aquest panorama és difícil mantenir la postura del cap dret i el cansament ens fa baixar-lo. En aquests casos, però, val la penar ser Patufet per mirar amunt, sempre amunt, no tant per esquivar la trepitjada, sinó per apuntar bé enmig dels collons!

La pau on sec

Revisem junts el rastre de la nostra memòria,
la traça que projectem al paisatge de sentiments comuns:

Silencis rics, nueses estridents a la pell de l’altre,
somriures que ressonen als ulls…
Col·leccionem arrugues belles als pómuls i al llit
que conformen el laberint de les nostres complicitats.
Avancem per carreteres amables,
kilometratge propi del viscut i el desitjat.

El repòs, però, sempre present dins nostre.
La teva companyia és la butaca de la pau on sec.

Al marge d'un camí : Sanjosex!


Sanjosex publica el 18 de gener el seu nou disc, "Al marge d'un camí", produït per Ricky Falkner. A més de la presentació oficial, que tindrà lloc el dia 23 a l'Auditori de Girona, emprendrà una gira que el portarà a 10 poblacions d'arreu del territori entre gener i març. Ja et pots descarregar Animal salvatge, primer senzill del disc.

L'actuació a l'Auditori de Girona serà l'estrena oficial de les noves cançons. Abans, el grup oferirà dues preestrenes a l'Heliogàbal (Gràcia, Barcelona) els dies 20 i 21. A més, s'ha programat una gira per sales de tot Catalunya que s'allargarà fins a finals de febrer.

Una de les primeres actuacions confirmades serà a La Sargantana de Badalona, el 24 de Gener.

Pel que fa a la banda, en la nova gira Carles Sanjosé estarà acompanyat pels habituals Miquel Sospedra (baix), Pep Mula (bateria) i Richie Álvarez (teclats), als que s'afegirà un nou guitarrista, Xarim Pomelo. Deixa la banda el saxofonista Sisu Coromina, que ha estat amb Sanjosex durant els últims cinc anys.

+ info: http://www.bankrobber.net/web2/ca/sanjosex/210-les-dates-de-la-gira-de-sanjosex

La condició de tu

Quan vinguis pel matí
fes-ho convençuda,
amb el teu millor vestit de nit
per esperar junts que s’acabi el dia.

No serà un final, sinó la conseqüència
natural del pas dels anys en nosaltres.
Tant naturals els dies dins nostre
com la pròpia consciència d’abandonar
el solc del camí vell,
llaurat també a la teva cara.

La condició de tu no força
cap dels meus actes, sinó que reposa
al mateix indret on tu reserves
el teu millor desig : just a l’eix del meu viure.

Joaquim Sarriera

Exposició retrospectiva de l'obra de Joaquim Sarriera, artista destacat sobretot en la tècnica del collage i pioner en la introducció de les noves tendències artístiques en l'àmbit badaloní a través del Grup REM, del qual va formar part.

Del 19/11/2009 al 13/12/2009

De dimarts a dissabtes: de 10 a 14 h i de 16 a 20 h, diumenges: de 10 a 14 h

Museu de Badalona

http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/105537-joaquim-sarriera-tot-un-segle-de-collage.html

http://cultura.gencat.net/AGENDA/fitxa.asp?fitxa_id=3071&pos=30&tc=3&Tema=T3&ordfi=1&ord=1&NRegistre=21&panell=1

Urbanisme i Patrimoni

El Centre d'Estudis del Besòs organitza una sèrie de jornades de reflexió sobre les accions culturals a l'entorn del Patrimoni.

El proper diumenge 7 de Novembre, a partir de les 9:30, es celebrarà una nova jornada sobre les relacions entre l'Urbanisme i el Patrimoni.

Dins el marc del Pla Territorial Metropolità, s'analitzarà l'encaix del Pla Director de Canyet i l'estat del seu patrimoni.

Vells carrers

L'endemà del Ple municipal on es va aprovar provisionalment, i no sense polèmica, el Text refós de PMU del nucli històric de Dalt la Vila, només es pot dir que:



"La majoria sempre guanya, però no sempre té la raó"

Continuarà (irredempt)

Exposició
Instal·lacions i escultures de Dionís Òrrit

Orgullós de tu

Orgullós de tu.
I de la teva mala gestió estimant a deshores… però generosa.
Orgullós quan revius a diari la meva fe en tu mateixa… tot i que sense mirall no notes el teu alè.

Un dia vem decidir començar a escriure amb guix frases als murs, ignorant la pluja que cau per a tothom. Sempre més i millor, amb l’esperança de perdurar.
Més mirades i més lletres: mai prou contundents tot i ser úniques; mai prou càlides com per colar-se sota uns llençols que ja trobes calents.
També vem llogar frases que ens feien ser “misteriosament feliç”, mentre ens nutríem de contraris.

Avui no sé si cal ser fort o tremolar per tenir cura de papallones de plom.

Credo

Acosta’t a mi.

Ajusta el teu pómul ters a la meva cara i fixa’t com una mitja als malucs.
Fes-te breu, només respira. I pregunta’t on pertanys.

Assumeixo part de la teva fe a ser lliure però deixa’m, primerament, ajustar les meves esperances a les teves il·lusions.
També dit així: el teu atreviment a les meves expectatives. I fem-nos forts!
Busca’m entre els teus credos de noia verge i mantindràs la llum, sempre, dins teu.

OBJECTS IN MIRROR ARE CLOSER THAN THEY APPEAR

Propers o allunyats, junts o separats…aparentment semblants…suposadament diferents…públicament units…privadament apartats… Els sentits ens poden enganyar mitjançant els principis de la física o amb una dosis d’ingenuïtat auto-administrada.
Les mirades indirectes poden mantenir-nos allunyats dels esdeveniments reals.

Podem ignorar, per tant, presents, conseqüències i responsabilitats.
Podem seguir avançant pel carril esquerre de la Vida amb la mirada diàfana, mirant de reüll el reflex del retrovisor que ens retorna una realitat llunyana i enganyosa. L’etiqueta ens diu clarament que tot és més aprop del que sembla, i que les altres Vides ens volen sobrepassar de manera imminent, però la vista ens proposa una percepció irreal per conduir més tranquils i enganyats. I en aquesta passivitat individual hi neix l’angle mort on s’hi acumulen aquells altres viatgers, ja fora de l’angle de visió. Altres vides paral·leles, amb rutes coincidents però destinacions diferents, preparats per avançar alegres i segurs.

Pas a la Vida!

Suposicions habituals

Passem els dies suposant : és la Llei de la supervivència.

Suposant que les coses que habitualment han passat seguiran passant; suposant que tindrem i seguirem sent el mateix que el dia anterior; o suposant que el pitjor marxarà per poder suposar-nos a nosaltres mateixos millors amb els anys…però suposar és automàtic, careix de voluntarietat i desautoritza l’emoció dels petits detalls del dia a dia. En cada supòsit fallit hi ha una frustració disfressada de mala sort.

Fins el dia que de la rutina i el desengany en surgeix la necessitat d’oxigen nou. Saps que ha arribat el dia del canvi quan un mateix es reconeix en un futur improgramat, formant part de noves biografies inesperadament, sense timó, però guiat amb la fermesa de l’ agarïment per renovar-se junts.

I només aleshores la dimensió d’un mateix s’enfoca sense límits cap a un futur diferent al suposat, a l’ espera d’il·lusions verges, naturalment, sense imposar.

Roca o Mirall?

Escric sobre una roca aspra i grollera amb la voluntat de perdurar, mentre el grafit (fidel a la física) rellisca pedra avall.
En queda, desdibuixat, un missatge illegible on cada lletra desconeix la del costat. El missatge, però, hi és. S’hi queda fixada la intenció, però la pressió del llapis només ha aconseguit fer saltar bocins de mica, el component més dèbil del granet.
El missatge no és complert perquè no trasllada cap mena de contingut. La roca deforma la cal·ligrafia i converteix qualsevol esforç del puny en un error propi. Mala cosa confondre un llapis amb un punxó !

Em miro al mirall i em veig limitat dins un aquari. M’anyoro i em premio.
Redueixo les pretencions. Em dono caliu, amb el meu propi alè.
La física també es fidelitza amb mi i em satina el reflexe : s’hi fa una pissarra de baf, que caducarà. I simplement amb el meu dit, el meu índex de sempre, el deixo lliscar, gustós i agraït, per la superfície vertical que m ’empara, on hi dibuixo nítidament la creu del signe positiu (+)

Línies i contrast

No sortir-se de la ratlla, per a un funambulista, és més que una bona idea : és una necessitat. Potser és de les poques professions on una línia és la verdadera frontera entre la vida i la mort. Tots seguim la línia que pensem que ens connecta vitalment amb la resta del món. Cada decisió que prenem és una d’aquestes partícules que creen punts i que, alhora, formaran el propi traçat conductor. Cada centímetre de grafit que dibuixem és una opció escollida que deixa marca en algú, com la combustió d’un avió al cel.
Però a mida que prospera la nostra línia el que estem fent és, també, partir un espai, separar un full blanc en dues parts, posicionar-nos i descartar. Aquest trenca-gels de la vida que tots duem dins no és res més que el reflex d’una actitud ferma, decidida i honesta envers tot allò que ens preocupa, que ens envolta i que estimem. El desinterès i la indiferència, per contra, són els overcrafts que no deixen rastre damunt la neu, ni fereixen ni emocionen, ni marquen ni esborren, tantsols llisquen amb la inèrcia morta d’un cos llis i pla.

El que ens defineix com a persones no és només el gruix o profunditat de la nostra marca. També ho determina la manera com volem ser ratllats, clivellats, aprofundits, sorpresos, emocionats i estimats, el nostre propi contrast al fet d’actuar, la fecundació de la Vida en la nostra pròpia ment, l’emoció retornant a nosaltres com una fletxa vital.

M'entens carinyu? (part2)

.

















Sentem-nos, parlem-nos i notem com les entranyes perden el seu contorn perfilat i es difuminen com un núvol de tardor. Canviaràs la teva perspectiva de la infelicitat i jo adaptaré a les teves orelles la meva parla. I només així sabrem que a vegades es guanya quan es perd. No sempre la renúncia és oblidar: sovint és abandonar la pudor de naftalina que ens impregna la vida, tantsols això. I el dia que tot quedi lluny de l’origen dolorós sabrem que res no va ser perdut ni erroni…només una debilitat que la vida va tenir amb nosaltres i amb la nostra fam insaciada.
Avui mirem compassos del passat que mai ens van convèncer. Són els que són, i els ritmes mai no paren per a ningú, tantsols resten suspesos. I en aquesta suspensió observem la cara trista de la Felicitat. Però tot envers té revers. I al seu propi dors també hi reconeixem la més suau de les carícies que pot fer el Temps: el seu propi madurar sanador. Siguem humils però ferms a la nostra pròpia essència i deixem que les nostres condicions ens condicionin, sense complexes, només fidels al nostre devenir desitjat.

Moure's o no ser

.

















La vida sovint ens fa el by-pass en moments on havíem acumulat totes les energies i il·lusions per començar nous projectes. I ens cal seguir esperant, incomodats i acumulats. O tot el contrari: parar la pell al vent i buscar noves brises, alisis valents que ens donin la força per fer-li drecera a la desesperança.
Perquè, quan el descans incomoda la tranquil·litat, el millor és moure’s i avançar , fer un progrés compromès amb un mateix i fidelitzar l’esperit. Si la temeritat és volguda, la inversió sempre compensa i es fiscalitzen les emocions. Aleshores, s’enceta una llauna l’expectatives que alimenta la fam d’allò tant desitjat, d’aquell sentiment tant oportú, d’aquell secret tant protegit, d’aquella pell tant somiada.
Però l’espera també pot ser activa quan els poros deliveradament s’obren i capten alès d’altres cossos emisors. Es tracta d’una espera enriquidora, voluntària, amb rebrots d’energia i valors.
En canvi, alguns desplaçaments poden ser ingràvids a les emocions i funcionaris de la tècnica mòbil si discorren lliscant sobre els rails de la desgana...ràpids al pas del paisatge, sense retencions de colors, olors o frescors. Ologrames dels sentiments, ser sense ser-hi, emocions desmemoriades orfes d’un mateix.
Ser o esperar? No ser o anar? La clau no és en l’espera sinó en la voluntat.

Vine al Ple Municipal

Manolete!

Mentre les coses van tortes…ja se sap: tot són pors i esforços…o crítiques acompanyades de “això no es fa així”. Ara bé, quan les coses es redrecen, algunes d’aquelles veus distorcionants canvien les paraules, varien el to i la modulació, i fins i tot diuen: “això jo ja ho deia”.

El PMU de Dalt la Vila es durà al Ple municipal de Setembre amb unes modificacions importants respecte l’aprovat inicialment el Maig del 2007. Canvis urbanístics substancials, tots ells en la línia que marcava el que ha estat el Full de Ruta de treball de la Comissió de Veïns de Dalt la Vila : l’estudi de Diagnosis per a la revitalització del Nucli Històric del Barri de Dalt la Vila de Badalona.
Sembla ser que, dins el propi Ajuntament, aquest estudi ha passat de ser un incordi a ser la Holy Bible. També sembla ser que el fill putatiu no en vol saber res del pare i ha preferit anar a viure amb els tiets solters del barri, més sincers i humans. I de la mare que el va parir? Fa mesos que no se’n sap res! Els experiments amb persones és un delicte a l’Estat espanyol. I no es pot permetre que una cirurgiana urbanista experimenti amb la gent d’un barri. L’altre figurant o instigador del crim frustrat es declara a dia d’avui “orgullós” de la gestió feta quan ell n’era responsable (S.C!!!). En tot aquest vodevil de joglars i senyors feudals cal fer un esment molt especial a alguns veïns i membres de la Junta del propi barri que han preferit anar posant arsènic a les begudes en comptes de posar-hi el coll. Però aquests sempre han menjat a part...ja els coneixem!

En aquest moment, en aquest Km 0 del nou camí que encara cal fer, cal aplaudir tots aquells que han cedit, rectificat o, senzillament, s’han cregut el que defensàvem els veïns. Al demés…als que ara es pengen medalles de xocolata o s’atribueixen mèrits amb la suor dels altres, els hi dic que reflexionin sobre la capacitat de treball i organització del veïnat; que viure al Viver no és viure a l’Olimp i que, un cop el mal curat, tothom és metge. En definitiva, que:
“A toro pasao, todos somos Manolete”.

Assemblea Informativa PMU

Setembres

Acaba l’estiu de dies lluminosos i de nits amb l’ànima a la fresca, aquests mesos que ens alimenten l’esperit amb l’escalfor de les deshores i amb la frescor de l’ombra del repòs.
Acaba l’estiu. Desem inacabat el quadernet prometedor de les vacances i preparem el bloc per redibuixar les il·lusions pendents amb les aquarel·les de la tardor.
El Setembre pot ser l’estació d’enllaç entre les velles promeses i les futures esperances. Però convertir el tren de la tardor en una carta anticipada de Reis per reclamar nous propòsits pot conduir-nos a pautar la felicitat al ritme condicionant del curs escolar : la revàlida del Setembre pot resultar ser un “progressa adequadament” que no garanteixi titular-se a l’escola del consol.
No cal que neixi un nou mes per renéixe’ns. Cada dia cal ser primavera en cada somni o hivern en cada desengany.

INSUFICIENT !!!

M'entens carinyu?

M’entens carinyu?...i la pregunta queda flotant per l’aire com un núvol de pluja que no acaba de descarregar.

La necessitat d’expressar és tant necessària com la necessitat de ser entès. La comunicació posa en comú un missatge que neix de l’altaveu del cervell i que busca la companyia de les neurones de l’altre. Sovint es parla de problemes de comunicació i es força la gent a llimar els diferents punts de vista, quan probablement és un problema de disfunció emocional i prioritats vitals.

La comprensió de l’idioma descodifica les regles del llenguatge, mentre que entendre’s sense paraules codifica les lleis de l’emoció. Hi ha parelles a qui no els hi cal parlar-se per dir-se, ni mirar-se per veure’s, ni tocar-se per notar-se. Aquesta llei ingràvida de les ànimes és més eficient que la lectura estricta dels diccionaris de la rutina, massa nombrosos a les estanteries de la convivència. Per aquest motiu, la incomprensió és la sala d’espera d’una doctora que es diu Soletat. I viure en soletat converteix la teva pròpia existència en el satèl·lit d’una gent extranya que es pot dir parella, família, amics o món!

Dalt la Vila NO va callar!

La vetllada poètico-musical "Dalt la Vila no calla!" del passat divendres 13 de Juny a la Rectoria de Sta.Maria va ser un èxit d'assistència (prop de 150 persones) i de participació! Els poetes i músics ens van regalar 2 hores emocionants que, de ben segur, el barri recordarà durant força temps! A tots els artistes i assistents: MOLTES GRÀCIES !!!










Text de Benvinguda de la Comissió:

“Dalt la Vila no calla!”… i no calla perquè encara hi ha molt a dir.
…i gràcies a vosaltres, veïns, amics, poetes i músics , podem seguir alçant la veu per mantenir viu el nom de Dalt la Vila, perquè tots som la veu del barri.
Benvinguts a aquest vespre de poesia i música, i gràcies, sobretot, pel vostre suport.
Ara fa un any que La Comissió de Veïns de DV, es va constituir i vem començar unes mobilitzacions per modificar un Pla urbanístic que l’Ajuntament va proposar per al barri. Si no podem canviar aquest PMU el barri es veurà dràsticament alterat. Es perdrà la trama medieval, s'enderrocaran moltes cases rurals i, de ben segur, la vida del casc antic no serà mai més la mateixa. Dalt la Vila es mereix ser estimada pels seus 2000 anys d'història que passen pel seu passat romà, però també pel seu present de carrerons medievals i cases tradicionals on la gent hi ha de poder viure.
A dia d'avui, les negociacions entre l'Ajuntament i la Comissió estan finalment duent-se a terme. Per això ens cal, ara més que mai, la implicació política i ciutadana, per donar un impuls conjunt i revitalitzar Dalt la Vila definitivament. Tornar la vitalitat al barri és MOLT MÉS que respondre unes al·legacions al PMU o rectificar 7 PA. Necessitem que en els propers anys el govern treballi seriosament.A Dalt la Vila fa falta implicació política, inversions i creure que el barri pot millorar.
Aquest vespre, la veu dels poetes i les melodies dels músics ompliran la Rectoria de Sta.Maria i els carrers del barri d’emocions, i a nosaltres ens ompliran d’esperances de tenir, ben aviat, un barri molt millor. Així doncs, i abans de passar la paraula a l’Andreu Solsona, la Comissió de Veïns us tornem a agrair la vostra implicació i us desitgem que gaudiu d’aquest vespre de poesia, música i història viva, la VERITABLE Badalona Culta.









Text de Comiat de la Comissió:

"Abans de donar pas al vernissatge voldríem agrair-vos la vostra presència i
donar les gràcies als nostres col·laboradors (poetes, músics, entitats i comerços del barri) per les seves aportacions i suport. I molt especialment a Mossèn Andreu.

Nosaltres, la Comissió de Veïns de Dalt la Vila, desitjaríem que el proper cop que ens haguéssim de trobar, no fos pel mateix motiu que ara ens uneix i que ja fa més de 30 anys que s'arrossega.
Desitjaríem que la propera vegada que vinguéssiu fins a la Rectoria de Santa Maria, ja sigui per gaudir d'una vetllada cultural o qualsevol altre esdeveniment, ho féssiu passejant tranquil·lament per carrers ben pavimentats i sense por a caure. Que quan alcéssiu els ulls, hi veiéssiu el cel i no pas manyocs de cables elèctrics. Que hi trobéssiu petits comerços que omplissin de vida el barri, tal com ho feien en temps passats.
Desitjaríem també, que les diferents etapes de la història poguessin conviure amb armonia i que no fossin una càrrega, sinó un orgull.
I per acabar, desitjaríem que tothom, veïns i visitants, poguéssim gaudir de Dalt la Vila. Ja sigui com a barri peculiar, com a casc antic, com a nucli històric o com a barri que ha sobreviscut més de 2000 anys d'història i és l'origen de l'actual ciutat de Badalona.

Que gaudiu del vernissatge i fins una altra".

















Recull de premsa:
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2895805

Dalt la Vila no calla !

"Dalt la Vila no calla!" és un nou acte que organitza la Comissió de veïns de Dalt la Vila per a seguir recordant mitjançant la paraula que és necessària la implicació política i ciutadana per a revitalitzar el barri més antic de Badalona.


La veu dels poetes i les melodies dels músics retornaran a la Rectoria de Sta.Maria aquelles emocions que els carrers han anat perdent al llarg de molts anys d'oblit i deixadesa municipal.


RECORDEU !!!


Divendres 13 de Juny a les 20h...

...i clourem la vetllada poètico-literària amb un vernissatge que ens oferiran els col·laboradors d'aquest acte.



Més informació a:
http://www.salvemdaltlavila.com/

En Ramon i la Victòria

Ramon Guaret va llevar-se aquell matí un hora després que li sonés el despertador per pimera vegada. Cada 9 minuts, intermitentment, la ràdio tornava a sonar i, com un autòmata, la mà encertava el botó de silenciar-la. Tantes voltes pel llit el va deixar amb mal-estar i les cervicals adolorides de prémer el cap contra el coixí. Aquell dissabte no treballava perquè ja l’havia treballat el cap de setmana anterior : tocava reposar. Tot i ser un home molt actiu, en Ramon feia dies que una mandra el retenia al llit cada matí que es plantejava anar a córrer pel camins de la muntanya i fer una mica d’exercici. Sempre li havia agradat fer corrents els 3 km que separaven casa seva de la Font de l’ Oreneta, travessant l’alzinar i el marge d’aquell petit hort on de petit anava a robar faves per menjar-se-les crues. Aquella apatia generalitzada anava acompanyada, per altra banda, d’un repentí impuls de col·leccionar. Col·leccionar coses, sense relació entre elles. No sabia com se li havia despertat aquella fal·lera, però si reconeixia diversos objectes diferents de la mateixa família, de cop hi veia la possibilitat d’agrupar-los, comparar-los i guardar-se’ls. No hi veia cap motiu concret, però pensava que el dia de demà lluirien moltíssim en algun àlbum o dins alguna caixa. La col·lecció de la que n’estava més orgullós era, sens dubte, la de papers d’envolcall de taronges. Li tenia un apreci especial perquè els estampats eren llampants i sempre hi apareixia un figura femenina amb cara de valenciana (a ell li semblava), tot i que moltes taronges venien de Turquia.
En Ramon, del llit estant, va decidir guardar forces per anar l’endemà Diumenge a fer una excursió per la muntanya, amb la seva amiga Victòria. La trucaria després d’esmorzar, i aprofitaria, potser, per demanar-li si havia trobat envolcalls nous de taronges durant la setmana. Aquella setmana no l’havia trucada ni un sol cop, ni cap SMS, ni cap visita fugaç al súper on treballava endreçant els prestatges. S’havia reservat l’emoció de veure-la per al Dissabte, que finalment, però, seria Diumenge. Va sucar tomàquet al pa, una mica duret perquè era del dia anterior, i anava a tallar unes rodanxes de fuet quan va pensar que el guardaria per si venia la Victòria a sopar, i encetar-lo amb ella. I el Granini de Fruites tropicals que tenia a la nevera, també va decidir reservar-se’l per berenar, per si venia el seu germà a visitar-lo. En Ramon va esmorzar un pa amb tomàquet sol, i s’ho va fer baixar a glops d’aigua de l’aixeta. En Guaret, després, va pensar en la Victòria i en la proposta que li faria per sopar plegats. Va pensar que, a mig sopar, li proposaria d'anar l’endemà d’excursió i, tot caminant, li demanaria pels envolcalls de taronges. Mirant-se el rellotge, va pensar que encara era massa d’hora per parlar-li de sopars i que seria millor esperar al migdia, o potser millor havent dinat, o ja entrada la tarda-vespre. I mentre passava endavant les pàgines de l’àlbum de papers estampats, les hores del dia deixaven enrera les intencions d’en Ramon i, aquest, pensava que com més setmanes passessin, més s’aproparia l’estiu i més de gust li vindria a la Victòria anar a la muntanya amb ell. I l’estiu va fer vella la primavera i la tardor va colgar de fulles l’estiu…i en Ramon va seguir emmagatzemant les forces per al dia de la Victòria! I en Guaret, immobilitzat per les seves pròpies indecissions, va començar a oblidar quins motius el feien estar acumulant tantes intencions immòbils. I la Victòria va acabar per desmotivar-se d'acumular oblits desganats.

La Victòria Segura va triomfar a la vida i va passar a ser cap de personal dels supermercats Champions (era d’esperar).

En Ramon Guaret segueix acumulant envolcalls de taronges, intencions mudes i motivacions cegues per, quan arribi el moment, sembrar les seves esperances estèrils als camps veïns del desencís.

Acabar amb mal PEU!

Massa pont per al poc riu que estem creuant!

Les reunions entre la Comissió de Veïns de Dalt la Vila i la Comissió Municipal ja han arrencat. Hem trigat 7 mesos des que es va aprovar el PMU inicialment. Durant aquests 7 mesos de campanyes-denúncia, estudi de millores i treball de difussió per a mantenir els ànims del barri ben amunt...hem aconseguit seure en una mateix taula a discutir el PMU. Després de les 2 primeres reunions entre tècnics, i a falta d'una 3a, les al·legacions comencen a trobar respostes! Però el que estem fent per ara és arreglar el "desarreglo". Estem tornant al punt d'on mai haguéssim hagut de sortir, ja que la majoria d'articles del PMU que vam al·legar només empitjoraven l'aspecte del barri. Per tant, acceptant aquestes al·legacions només estem resolent alguns disbarats...però, en sí, no estem aportant millores respecte el Pla vigent del 1997. Amb els Polígons d'Actuació passa una cosa semblant. Amb sort, salvarem el 70% del que ens havíem proposat...però tampoc no s'està aconseguint que s'hi puguin recollir mesures de Govern/Urbanisme/Patrimoni per protegir les Cases-Masia, ni promoure la rehabilitació enlloc de l'obra nova, ni crear un nou protocol arqueològic per a que les prospeccions en finques particulars no demorin tantíssim els permisos d'obra. Tot això, o sigui, les propostes per a Millorar la Urbe de Dalt la Vila d'una manera definitiva i valenta va quedant per a la reunió política, la 4ª i possiblement definitiva. Des d'urbanisme ens insten a la capacitat financera i a la voluntat política.

Hem començat les reunions a -20ºC i l'acabarem a -5ºC, menys freds...però encara tot congelat!

Falten les Millores de la "M" de PMU! Si els 3 Reis no ens les porten, hauran estat inútils tants i tants mesos de treball! El PMU, i cal que tothom sàpiga, no aportarà cap millora substancial respecte l'actual. Vull pensar que la capacitat política dels interlocutors municipals farà que el PMU finalment aporti millores, inversions i compromisos. En cas contrari, ens haurem quedat amb un Pla d'Empitjorament Urbà! Haurem acabat amb un mal PEU!

Horitzons i Canals

Un dia vaig aixecar el coixí de la butaca del menjador d’hivern, a casa dels meus avis, i vaig trobar una revista que es deia “Badalona. Amb el 2000 a l’Horitzó”. Deuria ser pels voltants del 1990 perquè hi sortien fotos del pavelló olímpic en construcció. El que més recordo d’aquella revista era un fotomuntatge on apareixia una foto aèria del litoral de Badalona, a doble pàgina, amb els projectes ja acabats del Pavelló Olímpic i el Port amb un canal allargassat fins al Turó Caritg, cosit a ponts que l’atravessaven seguint la trama dels carrers del barri. També hi apareixien diverses fileres ordenades i impactants de nous edificis, que ressaltaven de la resta del fotomuntatge perquè eren d’un blanc lluent que enlluernava. Evidentment eren els inicis de les simulacions en 3D, però la imatge d’aquella revista era suficientment impactant com per ser, fins i tot, creïble. De genolls davant la butaca, fullejant aquella mena d’Oracle de paper cuixé, vaig intentar situar la casa dels avis, el lloc on era en aquell moment : el carrer Cervantes, entre Indústria i Progrés. Realment no sabia per on començar! Només em semblava reconèixer el C/Indústria…però no hi veia fàbriques per enlloc! No tenia cap punt de referència conegut i vaig haver de demanar ajut als pares. Al fer-los la pregunta, en veu alta, el meu avi va respondre, sense mirar-me: “ens tallen mitja terrassa”. Aquella frase va quedar-se’m gravada dins meu. La resposta del meu avi va sonar a “amputació”. Tenint en compte el títol de la revista i el convenciment que “els teus avis són eterns” , l’horitzó del 2000 sembalva a tocar de dits i, amb ell, el “tall de la terrassa” que els meus avis haurien de veure. El dit adult del meu pare va sentenciar la pitjor de les meves sospites quan va posar-se a resseguir sobre la revista un recorregut imaginari en contra-direcció pel C/Guifré ( o Wifredu), fins a localitzar la cantonada de Cervantes. Gir a l’esquerra i…cub de formigó! “Estem aquí”. I “estem aquí” volia dir “estàvem aquí”, perquè la casa dels avis no s’hi veia per enlloc. No vaig ser capaç de trobar el vermell de les rajoles de la terrassa, a la fotografia aèria. Em vaig sentir agredit i em va semblar injust per als meus avis. L’esforç de tants i tants anys treballant s'havia transformat en un cub blanc. En aquell temps, jo no sabia res de plans urbanístics ni estratègies urbanes (avui en dia encara em costa entendre’n alguns! Sadur:post-it!). Però la pregunta que em feia constantment era : Per què s’ha de fer un canal?

El 2000 va passar de llarg i ni aquella revista ni l’Stanley Kubrick no van afinar gaire! Els meus avis van morir amb la terrassa plena de plantes i el quartet sencer al fons de tot, amb calendaris vells de la Maria Auxiliadora penjats a les parets, les eines d’electricista dins la caixa metàl·lica, un munt de llençols amb olor a net apilats al racó on ningú no hi arribava, i unes construccions canviants a base de pastilles de sabó Elena (potser la meva iniciació a l’arquitectura!) ocupant pràcticament tot el terra.
No sé, a dia d’avui, si finalment es farà el famós canal o una rambla o un Boulevard. Encara no sé, tampoc, si el canal ha estat el text d’una revista que presumia d’una Badalona modernitzada, o el pretext per expulsar la població envellida d’un barri que va néixer al voltat de la Indústria local.
El que SÍ sé és que la traça del canal ha estat l’eix que vertebrarà la construcció de les noves vivendes al barri. I també sé que la terrassa quedarà finalment amputada perquè s’està formant ja la junta de compensació per a les futures promocions, junta de la qual la família en formem part amb un percentatge petitíssim. La memòria dels avis, sobre plànol, és un percentatge petitíssim!

Ple...com un ou!

Notícia publicada avui, dimecres 30 d'Abril de 2008 al Punt:

Barcelonès Nord. L'Ajuntament de Badalona limitarà la participació ciutadana en els plens

El govern de Badalona ha encetat un procés de modificació del reglament orgànic municipal que portarà a limitar la participació ciutadana en els plens. «No volem coartar la participació dels veïns però tothom es fa el càrrec que alguna limitació ha d'existir», va explicar ahir l'alcalde de Badalona, Jordi Serra. La reforma del ROM s'està liderant des de l'àrea de Govern. El seu responsable polític, Ferran Falcó, confia que després de l'estiu quedarà definit el nou sistema de funcionament dels plens. El govern ha donat poques pistes respecte als canvis que vol introduir. Se sap que no es podrà parlar dues sessions seguides del mateix tema.


El Ple Municipal d'ahir no va ser un d'aquells Plens que es recordarà per haver-s'hi fet cap denúncia pública fora de to, ni per haver concentrat a multituds queixoses a la plaça de la Vila...va ser un Ple més. Exactament igual que qualsevol dels Plens "stàndars" que s'hagi pogut celebrar abans. La notícia del Punt d'avui, però, té una doble perversitat, al meu entendre. S'anuncia la imminent limitació de la participació ciutadana en els plens, o sigui, a ser escoltat pels 27 regidors de l'Ajuntament alhora. Aquesta limitació, segons sembla, vol evitar l' exposició d'un mateix tema de manera consecutiva per als ciutadans. Si aquesta mesura pretén que es diversifiquin els temes a exposar, em sembla molt bé. Però dubto que s'hagi volgut afavorir la diversitat de participació veïnal. Si es posés fil a l'agulla en menys d'un mes als problemes que els ciutadans duem al Ple , no caldria reiterar les demandes sessió rera sessió! Però hi ha reivindicacions que moren per la desídia dels qui ho han de resoldre.
Suma i segueix...i segueix restant! Suma modificacions... i segueix restant participació ciutadana!
Em pregunto si aquesta regulació també influirà en el repartiment de l'aforament públic al Ple. La sala disposa d'unes 40 cadires mal comptades ( hi ha sopars de Nadal amb més gent!). La desfilada de càrregs de confiança (confiança dels polítics, és clar) i parents ( parents dels polítics, és clar) d'ahir a la tarda va ser escandalosa, un cop més. La cua que s'havia començat a fer a les 5 de la tarda s'anava allargant, mentre els "acreditats" anaven adelantant-nos per l'esquerra (això sí, ben arrambats a la paret). I la "confiança" va acabar omplint la Sala de Plens! Només van poder accedir 12 persones, tant badalonins com els altres. 12 "desconfiats orfes", això sí, molt afortunats! I jo, que cada dia desaprenc coses velles, pregunto:

-La modificació del ROM limitarà també l'accés al públic dels càrregs de confiança i parents?
-La modificació del ROM garantirà un mínim d'aforament per a no-acreditats?
-La modificació del ROM impedirà que els mateixos acreditats puguin assistir a dues sessions seguides?
-La modificació del ROM vulnerarà el Reglament de Participació Ciutadana?

http://www.badalona.cat/aj-badalona/ca/ajuntament/ajuntament-abast/participacio-ciutadana

Mascle Alfa

El procés de discussió del PMU entre el Goven municipal i la Comissió de Veïns sembla que fa un pas. No sabem cap a on, però alguna cosa canviarà dilluns. Estem citats per Alcaldia i sembla que alguna cosa hauran de dir-nos. Sembla ser que la paraula al Ple que tenim demanada per l’endemà ha fet l’efecte “crida”. I sembla ser que ens volen cal·librar els ànims, les forces i la paciència. Potser l' única cosa que canviarà serà la cara de la gent de la Comissió, que passarà de cara-de-lluç a cara-de-lluç bollit, si no tenen unes propostes fermes i compromeses per mostrar-nos!
A mi, personalment, el que més ganes tinc de saber, després de tants mesos de jugar a centrifugar responsabilitats, és qui dels 3 amics del cartell liderarà les converses, o sigui, qui farà de Mascle Alfa!! Perquè algú voldrà posar-se les medalles, no?

-El Regidor Vives, potser, ja que es tracta d’un Projecte que prové de Cultura i Patrimoni?
-El Tinent d’Alcalde Falcó, que sempre s’ha postulat més a favor dels veïns que del propi Govern?
-L’Alcalde Serra, que deu voler desvirgar-se amb Dalt la Vila amb una bona proposta?

La resposta, dimarts! El que està clar és que la Comissió serà una bona Femella Alfa, que s’aparellarà amb qui li garanteixi la Millor Conservació del Barri!

Te'n recordes?

"El dia que va morir Marylin"

“El dia que va morir Marylin” és un fabulós llibre de Terenci Moix que narra la visió que dos joves als anys ’60 tenen d’una Barcelona amb moltes herències de la Post-guerra més aspra, la dels perdedors. Totes les teranyines dels anys més durs del règim franquista resten encara intactes en una societat on s’accentuen dia a dia les diferències generacionals entre pares i fills, amb l’educació i el sexe com a màxims exponenets identificatius. Les sospites del món irreal i hermètic en el que intueixen viure els 2 adolescents es converteixen en fets reals el dia que coneixen la mort d’un mite de cristall : Marylin Monroe. La pèrdua d’aquest mite els hi roba també la ingenuïtat juvenil, que s’efonsarà en un mar de realitats crues per la que hauran d’aprendre a nedar des d’aquell precís moment.
La crònica que podríem començar a narrar a partir d’avui és : ”El dia que va marxar Mayte” . La fins ahir alcaldessa de Badalona també traspassa! No al cel, sinó al Senat. Però la manera com ho fa ens ha fet perdre la confiança en la política local, la nostra, la propera, la dels veïns…a més d’un. Legítim? Sí! I tant! Abandonar la poltrona “electa” municipal per anar a la poltrona “electa” del Senat és molt legítim, legal i freqüent, si voleu. Però “penjar la cara” d’un cartell als fanals del teu poble mereix alguna cosa més! De cara al ciutadà despolititzat, aquesta renúncia es perceb com un sabotatge al vot, com una aixecada de camisa legalitzada, una estratègia malintencionada. En unes eleccions municipals s’engresca als votants per les persones que s’hi presenten, no tant pel partit! És la sensibilitat i proximitat a la que tot polític local apel·la! No fa ni un any que vam celebrar les municipals, i més de mig que ja se’n parlava que això acabaria així!!! Aquestes entregues de relleu comencen a estar a l’ordre del dia, per desgràcia! Crítiques de formes al marge, valorem el fons. Polítiques de partit i curses amb cavalls guanyadors! D’aquí a tres anys, quan els polítics tornin a demanar als badalonins que se’ls faci confiança, caldrà treure la llista de “faré, faré, faré” que no s’han fet i recordar que el futur ja ha passat, i el temps de creure’ls també.

Les bones noses

Quan es pon el sol, segueixo escribint notes:
segueixo divagant per les bones noses.
Reviso el meu diari d’antigues derrotes
i penso en millors passats que avui retornen.

Passen siluetes, estridents, pel meu cap
i el dubte de poder-ho fer pitjor, s’hi queda.
Passen de llarg memòries dubtoses, amb voluntats,
i hereto un lastre deixat per variar-me la parla.

Instint vegetal de buscar la llum,
i la certesa de trobar-la, ara sí,
pel camí de tornada que tots vam començar,
i qui no, amb el cor que ara ens redreça.

Els camins ja hi són,
només cal caminar-los.


Per als qui no es conformen amb qualsevol camí.

Inici de converses sobre el PMU

L’Associació de Veïns de Dalt la Vila (AVVDV) va entrar al Registre de l’Ajuntament de Badalona, el passat 31 d’Octubre del 2007, un total de 68 al·legacions al Pla de Millora Urbana de Dalt la Vila (PMU), signades per 1347 ciutadans. Des d’aleshores l’Administració municipal ha anunciat diverses vegades, directament o a través de la premsa, la intenció d’iniciar les converses :

- En la reunió del dia 28 de novembre del 2007 celebrada al propi Ajuntament entre l’Alcaldia i l’AVVDV, Maite Arqué (PSC) va proposar “passat festes a mitjans de gener” com a data d’inici de les converses sobre les al·legacions. El període indicat per l’alcaldessa va passar i NO VA HAVER-HI CITA.
- El grup municipal de CiU, el dia 4 de febrer de 2008, va sol·licitar reunir-se amb l’AVVDV per fer lliurament d’un primer document de discussió sobre les al·legacions. El contingut de l’estudi no era una proposta de govern sinó un posicionament de CiU sobre les modificacions que caldria fer al PMU. En declaracions a la premsa els dies posteriors, el regidor de Cultura Jaume Vives (ERC) reclamava l’autoria del text i criticava CiU per haver-se’n apropiat per motius partidistes. Malgrat tot, ni per a CiU ni per a ERC, el text lliurat NO TÉ VALIDESA OFICIAL.
- Divendres 29 de febrer el regidor de Cultura Jaume Vives (ERC) va proposar, a través d’una trucada telefònica al portaveu de la Vocalia d’Urbanisme de l’AVVDV, iniciar de les converses sobre les al·legacions passades les eleccions Generals, sense especificar una data concreta. La proposta arriba inevitablement emmarcada en el període electoral, cosa que desconcerta encara més l’AVVDV que mai no ha volgut que els afers polítics intervinguessin en el procés de discussió del PMU.

A dia d’avui, les expectatives que aquestes reunions prosperin són baixes atès que, malgrat les seves declaracions d’intencions, els agents polítics municipals han actuat a TÍTOL INDIVIDUAL, cosa que resta credibilitat a l’actual GOVERN MUNICIPAL.

El debat sobre les al·legacions en qüestió i , en definitiva, la discussió sobre el contingut final del text del PMU encara no ha tingut un interlocutor municipal únic ni oficial. Aquest fet ha estat motiu de diverses picabaralles entre els mateixos socis de govern, àmpliament exposades als mitjans de comunicació locals, que han anat endarrerint les converses amb l’AVVDV. Els veïns de Dalt la Vila i, en definitiva, els ciutadans de Badalona, són els autèntics perjudicats per aquest cúmul d’indecisions del govern. La poca seriositat que han mostrat fins ara, però, no ha evitat que des de l’AVVDV seguim treballant el contingut del PMU, abordant temes socials i urbans per millorar el barri i assegurar un futur millor que el que ens han promès.

Ara, més que mai, tot el barri ha d’anar a l’una!
Ara, més que mai, Dalt la Vila ha de guanyar!


www.salvemdaltlavila.com

I PER QUÈ NO?

1- Deixar que s’ompli un barret amb aigua de la pluja i després, al parar de ploure, posar-te’l al cap. Apreciar com l’aigua et refresca les idees.

2- Sortir al carrer de matinada i passejar descalç. Seure al portal de casa, mirar el cel i cridar, com al 68, que “la platja és sota les llambordes”. Calçar-te les sabates abans d’entrar a casa per no embrutar el parquet de sorra.

3- Canviar-te el rellotge de canell per no oblidar que cal oblidar les males hores.

4- Encendre una espelma amb un encenedor i fer-la servir per cremar, un a un, tots els llumins d’una caixa. En acabat, tornar-los a guardar dins i deixar la caixa intacta. Embolicar-ho amb paper de regal i oferir-la a un militar.

5- Menjar-te una ensaïmada excessivament ensucrada. Anar fent petons als amics que trobes pel carrer i demanar-los que no s’eixuguin el sucre que els hi deixes a les galtes. Lluir la dolçor de l’amistat per la ciutat, sense vergonya.

6- Dinar a Ginebra, sopar a Bombai i anar a dormir al llit de casa…

7- Pujar la persiana del dormitori, a la nit, per tal que entri la lluna. Anar resseguint amb el dit sobre els llençols, mentre avança, l’ombra que projecta un cos nu, fins a desaparèixer rera el capçal del llit. Adonar-se’n que les nits també són part del dia i que tots estem de pas.

8- Escriure el teu nom a la sorra de la platja amb molles de pa. Deixar que les gabines l’esculpexin a cops de bec. Reconèixer, en aquesta cal·ligrafia, les ganes de ser algú nou i millor.

9- Fer un llistat de paraules que t’emocionin i cuinar-ne una sopa de lletres. Dinar, sopar i cantar-li a la persona estimada una cançó a cau d’orella.

10- Anar a dormir amb un somriure als llavis.

....
M'AGRADARIA ALLARGAR LA LLISTA AMB ATREVITS "I PER QUÈ NO" DE TOTS VOSALTRES.

No dubteu en escriure'n...els aniré afegint!

_

11- Trobar-nos una colla d'amics i parlar d'allò humà i allò diví. En acabat, sopar al restaurant xinès i felicitar el seu propietari, en Joan (Yu-Han), pel seu any nou, l'any de la Rata. En Joan, sempre amable, ens agraïrà l'atenció amb aquell somriure seu, tan característic com els seus ulls ametllats, que quan riuen, es converteixen en una ratlla fina, com la línia de l'horitzó. (Marga)

_

12-Sortir de casa despullats, aturar el tràfic de la Diagonal, i escriure al asfalt la paraula LLIURE amb el producte de la nostre micció. En acabat, somriure als conductors que ens estomaquen per aturar el trànsit en hora punta. (C.E.T.I.N.A.)

La Creu de Dalt la Vila

Tothom du una creu. Com deia en Capri: ”Hi ha creus que són tant grosses que s’han de dur entre dos!” -referint-se al matrimoni-. A Dalt la Vila duem diverses Creus, i cadascuna de molt pesada! I per això les hem de dur entre tot el barri i, a vegades, entre tota la ciutat! Fins quan seguirem arrossegant aquestes càrregues? Cal començar a ser pràctics i eficients: Creu que pesa, Creu que es deixa !!

1) La Creu de les al·legacions la vem repartit entre 1347 rosaris, i la seguirem portant a gust fins que les nostres “oracions” trobin resposta.

2) La Creu de la deixadesa històrica en la falta d’actuacions i propostes globals, la duem des de la Comissió DV amb energia i imaginació, estudiant solucions per millorar el barri i la qualitat de vida dels veïns i visitants.

3) La Creu de la inversió pública…aquesta ja és més feixuga. A la balança electoral, el pes específic de Dalt la Vila és més semblant a la del suro que a la del plom !!! Som el que mengem…i ens acabem menjant allò que sóm! O sigui, ben poc !! Però un cop encetada la llauna del PMU s’ha d’arribar fins al final. Ara ja no pot haver-hi volta enrera! I la “voluntat política” (que tant se’ns recorda que acabarà decidint el futur del barri) ha de ser ferma i convençuda. Els “pobres d’esperit” no hi tenen cabuda en aquest procés. Són les Creus que s’han d’abandonar pel camí!

4) La Creu Lacruz. També conegut entre el foreros com el “Caçafantasmes” o Dan Aycroyd. A vegades sembla una caricatura d’ell mateix, fent fotos d’amagat, publicant webs d’amagat i participant als foros d’Internet amb diferents identitats. Divagant per DV talment com un fantasma, intentant caçar imatges per sembrar el “terror”...quina por! Una mica fantasma sí que és...per no saber “aguantar el tipus” i esvair-se ni 24 hores després que li aixequessin el llençol i quedés amb el cul a l’aire! Potser unes classes particulars d’en Xavier Garcia “Hitchcock” Albiol per produir una “mentida mediàtica” li anirien prou bé!

http://209.85.129.104/search?q=cache:MUuBfqoEnqgJ:www.beteve.es/+beteve.es&hl=es&ct=clnk&cd=1&gl=es

La “CREU” que vull dur : “creuar” opinions constructives, “creure” en solucions eficients, “creuar”el carrer sense trobar caques dels gossos, no trobar cotxes “creuats” al mig del barri i que ningú no es “creui” de cables...per voler fer les coses bé.

http://daltlavila.wordpress.com/noticies/

La illa del Tresor

“La illa del Tresor” és una novel·la juvenil anglesa escrita per Stevenson al 1883. És una d’aquelles narracions d’aventures de pirates amb tots els ingredients necessaris : mapa del tresor, calaveres, rom, heroi i tripulació dubtosa. Amb el mapa del tresor a les mans, Jim emprèn un arriscat viatge ple de peripècies i perills per tal de trobar el misteriós i preuat tresor. Els motins i les traïcions, però també l’amistat i la lleialtat, seran el motor de les motivacions dels diferents personatges.
A Badalona estem, tot just, esboçant el Mapa de la illa del Tresor. La nostra illa no té forma d’esquelet ni sabem, encara, si amaga algun tresor. Per no tenir, no té ni nom! Illa Central, illa Fradera, illa de les Nacions, alcalde Xifré…? El tresor que jo espero trobar-hi, amagat sota terra, és una bona estació de Metro amb l’intercanviador de Renfe; i un aparcament que disuadeixi a la gent de creuar l’àrea Metropolitana amb el vehicle propi; i un bon munt d’arrels d’arbres! Però la novel·la que estem vivint a la nostra “poc conformista” Badalona sembla un plagi dolent de la novel·la de Stevenson! Els motins, deslleialtats i les enveges de tots els partits polítics ( i satèl·lits ) estan enfrontant la tripulació d’aquest vaixell de ciutadans que cada cop hem de tirar més del Rom! No volem herois ni cap John Silver. I encara menys víctimes o caps de turc! Només volem transparència i conscens. Tanta legitimitat per fer propostes té el barri del Centre com Coll i Pujol… com Llefià o el Manresà! Participació Ciutadana real, si us plau! Es tracta realment d’un projecte que ha de vertebrar la ciutat metropolitana del S.XXI ? Doncs cal prendre decisions del S.XXI amb inversions del S.XXI ! I criteris del S.XXI amb la valentia del S.XXI ! Seguim buscant tresors com a la època del Corsari Negre, comptant passets, i amb les males postures que dónen tants anys a la mateix poltrona. Si seguim amb aquesta poca convicció, acabarem per no saber ni què buscar! I em temo que serem nosaltres, els ciutadans, els qui finalment ens quedarem sense el Tresor !!!

Ara : 2008

Ara no és temps. Ara no és temps per fer
del consol una vida, i la pietat
el cor fred que acarona al trist amant,
silenci mal invertit en mirades
que no troben llum al badiu del cor.

Ara no és temps per suspirar d'esquenes
pel poc esforç que suposa esperar
que els records que hem anat sembrant per casa
rebrotin per clivelles d'un balcó
ja vell que aireja somnis resignats.

Ara és temps de regust a divendres
amb llevants de noves brises de jo,
serè de recordar com no renéixer.
Madurs, seurem contents com quan jugàvem
a jugar a no tenir por de fer-nos grans.

Joan Sansa
"Ara", Gener 2008

Qüestió de Naturaleses !

Les faules, els contes on els personatges són animals, sempre m’han agradat molt. El fet que els protagonistes siguin bèsties els hi dóna una certa semblança amb la bestiesa que és el món on vivim (personalment mai no m’he cregut els contes de prínceps i princeses!!). El tret principal de comportament de cada animal sovint guarda un paral·lelisme amb el el comportament de les persones de la vida real i d’aquí que la història narrada sigui, en el fons, un eufemisme. Una de les meves faules preferides és el de “La granota i l’escorpí” . Imagino que la majoria de vosaltres ja la coneixereu, però em permeto fer-ne un curt relat:
“Un escorpí que desitjava travessar un riu, li va dir a una granota:
-Duu-me a la teva esquena.
-Que et dugui a la meva esquena?-va contestar la granota-.Ni pensar-ho! Et conec i si et duc a l’esquena em picaràs i em mataràs!
-No siguis estúpida- va dir-li llavors l’escorpí-. No veus que si et pico t’enfonsaràs en l’aigua i que jo, que no sé nadar, també m’ofegaré?
Els dos animals van estar discutint durant una estona, i l’escorpí es va mostrar tan persuasiu que la granota, finalment, va acceptar passar el riu amb ell. El va carregar sobre la seva lliscosa esquena, ell s’hi va agafar, i van començar la travessia.
Arribats enmig del gran riu, de sobte, l’escorpí va picar a la granota. Aquesta va sentir que el verí mortal s’escampava pel seu cos i, mentre ella i l’escorpí s'enfonsaven, li va cridar :
-Veus, ja t’ho havia dit! Per què ho has fet?
-No puc evitar-ho! -va contestar l’escorpí just abans de desaparèixer sota les aigües-. És la meva naturalesa…”

Faula o realitat, conducta animal programada o llibertat?

I una altra Faula de l’estil Granota-Escorpí, Dr. Jekyll i Mr. Hyde, tot en un:
http://in.directe.cat/miquel-estruch/bloc/com-mestimo-el-meu-barri

Qüestió de naturaleses !!!

-El casc antic en la ciutat metropolitana. Equilibri entre protecció i modernització.

-L'aplicació del PGM als nuclis històrics. Convé uniformitzar els barris d'un mateixa ciutat?

-Convivència a Dalt la Vila entre subsòl romà i vivendes. La trama medieval en perill?

-Revitalitzar Dalt la Vila. Pot un PMU definir tot el procés?

-El concepte i procés de Particiació Ciutadana. L'enfortiment de les relacions entre Col·lectius i Institucions

Occident-Orient

Des de la finestreta de l’avió
veig la ciutat estesa
com un mantell sobre un prat,
parat per a un àpat sense ningú.

Sembla que la vida es redueixi
al pas dels núvols sota els meus ulls.
Sembla que la vida no hi càpiga,
de tupits que es veuen els carrers,
fins que descobreixo, poc a poc,
el formigueig sutil dels cotxes solts.

Les trames de les kashbes
sempre m’han hipnotitzat,
des del cel i a vista d’home,
dempeus al mig d’un carreró
d’on no ets capaç de descobrir
cap façana en paral·lel.

Els dies passen i modifiquen
les ànimes dèbils, indecises i aspres.
El temps evalua, en canvi, criteris
i els obsequia amb la digna evolució.
Així és l’arquitectura que jo entenc
i la que m’acull com un pare.

Orient, la mitja lluna, la nit sencera…
Occident, meitat mentida, meitat veritat …
Etern binomi que em tormenta
com davant l’ombra d’un cos de dona absent.

-

-

-

Joan Sansa

"Occident-Orient", 2007

Realització de poema i quadre (24x60, tècnica mixta sobre fusta)

25-N

• 
  
  
  El proper diumenge, 25 de Novembre, es celebra el Dia Internacional contra el Maltractament de les Dones. L'acte d'ahir al vespre, a la plaça de la Vila, ja en va ser una prèvia. Un acte molt emocionant per sensibilitzar a tots aquells homes que confonen la seva masculinitat amb una mena de dictadura de gènere, indici clar de la seva frustració personal.
  
  La concentració va tenir una dosis estètica justa i mesurada per posar la pell de gallina fins i tot al més aspre dels assistents, però això era del que es tractava: compartir emocions per evitar, units, que es segueixi maltractant dones.
  
  
  
  Fa temps vaig escriure "Llegendes urbanes". És un poema format per 3 poemes curts. El 3er me'l va inspirar una amiga (ella, evidentment, no ho sap) i parla sobre la relació amb el seu xicot.
  
  
  
  
  
  LLEGENDES URBANES
  
  I I I
  
  
  
  La col.leccionista de Sinatres
  
  vol patir per sentir-se viva
  
  i desitja el petó infidel
  
  i plora l’insult deliciós
  
  que la maltracta.
  
  Es mira els fils que la lliguen
  
  a un càstig adictiu de titella cega
  
  mentre recita, excitada,
  
  el “My way” consciliador
  
  del botxí del seu amant.
  
  
  
  Aquesta "col·leccionista de Sinatres" no és una excepció. Viu entre nosaltres i pot ser veïna teva i meva. No és ella la dèbil; no podem culpar-la a ella per ser així. El butxí busca en la submissió i el menyspreu el seu plaer, i és aquest el culpable real. I tots els que ho silenciem, també.
  
  
  "Llegendes urbanes" forma part del recull de poemes "Qui vulgui pols que vagi a l'era", escrit entre 1994 i 2001.
  

Taula Rodona sobre el PMU

Dolors Vilalta

Dolors Vilalta era una senyora ja gran, una velleta encantadora que tot el barri coneixia i estimava. Era una dona feta a sí mateixa a base de lluitar a la vida tota sola. Tot i l’edat, la Dolors encara conservava unes faccions molt boniques, cada cop més codificades entre les arrugues dels ulls i els llavis. Algunes li naixien sota les mateixes perpelles i se li ramificaven per les galtes, voltant-les com mil meandres en un riu sec.
Tots els avis del barri s’emocionaven al recordar aquells anys gloriosos de joventut quan tots la rondaven; però a la Dolors no li feia cap el pes i, com a la cançó, es deia “demà tindràs temps encara”. I tant esperar, aquella joveneta descarada amb aspecte de Venus romana que amarava sensualitat va passar a ser la “tieta” dels fills dels seus amics; i més tard l’àvia del barri. El pas dels anys li va anar llaurant el cos, i també l’ànima.
Moltes nits li hagués agradat que algú altre hagués tancat el llum de la tauleta, i odiava reconèixer que el seu matalàs havia quedat curvat pel centre, amb un clot suau que dibuixava la presència d’un únic cos, solitari i etern.
Feia mesos que l’àvia Dolors no estava gaire catòlica, i tot i la seva avançada edat, mai abans no havia estat malalta. Els veïns de tota la vida ja havien notat alguna cosa extranya: ja no era la primera en anar a comprar el pa a la fleca ni se la veia tant sovint a Plaça. Un vespre, uns quants veïns van anar a trobar-la a casa seva. Apilats al replà, van trucar al timbre, esperant que l’àvia “de tots” els obrís la porta. Però res; no sentien ni les passes acostant-se pel passadís. Un altre intent, aquest acompanyat de veus: ”Senyora Vilalta!!! Senyora Vilalta!!!”, i ara cops de mà plana a la porta. Tanta insistència va acabar despertant la bona dona, que aquell dia havia decidit anar a dormir d’hora. Va obrir la porta de cop, desorientada i sense preguntar qui era. Hi havia 27 ulls que la contemplaven (en Mingo va quedar borni a la batalla de l’Ebre)…i van caler uns instants de silenci per fer-li un escàner visual complert. Tothom va quedar molt impressionat de veure-la en aquell estat. L’havien arrencat del llit i estava sense pentinar, amb camisó i mig acurrucada a una jaqueteta de punt. Feia més d’una setmana que no havia sortit de casa; no atinava a recordar per quin motiu calia sortir-ne, de fet. Els pómuls li sobressortien molt més que aquelles galtes rosades que tants cops s’havia deixat petonejar pel seus “néts”. La mirada que la Dolors dirigia als seus espectadors no era trista sinó perduda, des d’unes pupil·les insertades dins unes conques enfonsades que li enfosquien la cara. Tothom va entrar a atendre-la, a dir-li coses i preguntar-li si estava bé. Cada veí va procurar revisar una part diferent del cos d’aquella àvia que no sabia què li feien , però que no tenia esma ni per queixar-se. Era un moment molt culpidor per als veïns. Aquella era una altra Dolors i tots sabien, sense dir-s’ho, que aquella velleta no tornaria a ser la Sra.Vilalta que havia vist créixer totes les criatures del barri. De la sorpresa inicial es van passar als laments; i dels laments a les llàgrimes, d’amagat d’ella. Van acompanyar-la fins al llit i li van acostar un got d’aigua mig buit a la linia prima que ara li dibuixava uns llavis. Tothom va començar a dir què calia fer amb aquella dona, mig moribunda, que ara no podia seguir valent-se per sí sola. Ella, que no havia necessitat mai a ningú, ara era la que requeria l’atenció dels altres. Aquell vespre ningú no podia quedar-se a fer-li companyia, pel que van dir, però van acordar que l’endemà mateix buscarien la millor solució perquè la Dolors Vilalta estés perfectament atesa: era el moment de tornar tot l’amor que havien rebut d’ella. Un a un, tots van anar deixant la cambra, desfilant en fila índia pel passadís fins a l’entrada. D’allà, cadascú va dissoldre’s entre els graons de les escales, entre els diferents replans dels diferents pisos de l’edifici d'on algú, abans de desaparèixer, encara va dir: si sentiu sorolls, aviseu-me!
Aquella nit del 31 d’Octubre ningú no va sentir cap soroll. Tothom va dormir pensant que l’endemà calia fer un acte de solidaritat i dur a la Dolors al metge, o al geriàtric. O potser podia passar una temporada a casa de cada veí, per què no? Així no hauria de sortir al carrer. Aquella nit del 31 d’Octubre tothom va dormir pensant que demà hi hauria temps encara per salvar la Dolors Vilalta. Aquella data quedarà a la memòria de tots els veïns perquè va ser la nit que tothom va lamentar no haver-la ajudat abans, en vida.

(conte inspirat en fets reals).