.Sentem-nos, parlem-nos i notem com les entranyes perden el seu contorn perfilat i es difuminen com un núvol de tardor. Canviaràs la teva perspectiva de la infelicitat i jo adaptaré a les teves orelles la meva parla. I només així sabrem que a vegades es guanya quan es perd. No sempre la renúncia és oblidar: sovint és abandonar la pudor de naftalina que ens impregna la vida, tantsols això. I el dia que tot quedi lluny de l’origen dolorós sabrem que res no va ser perdut ni erroni…només una debilitat que la vida va tenir amb nosaltres i amb la nostra fam insaciada.
Avui mirem compassos del passat que mai ens van convèncer. Són els que són, i els ritmes mai no paren per a ningú, tantsols resten suspesos. I en aquesta suspensió observem la cara trista de la Felicitat. Però tot envers té revers. I al seu propi dors també hi reconeixem la més suau de les carícies que pot fer el Temps: el seu propi madurar sanador. Siguem humils però ferms a la nostra pròpia essència i deixem que les nostres condicions ens condicionin, sense complexes, només fidels al nostre devenir desitjat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada