29 d’octubre 2008

Línies i contrast


No sortir-se de la ratlla, per a un funambulista, és més que una bona idea : és una necessitat. Potser és de les poques professions on una línia és la verdadera frontera entre la vida i la mort. Tots seguim la línia que pensem que ens connecta vitalment amb la resta del món. Cada decisió que prenem és una d’aquestes partícules que creen punts i que, alhora, formaran el propi traçat conductor. Cada centímetre de grafit que dibuixem és una opció escollida que deixa marca en algú, com la combustió d’un avió al cel.
Però a mida que prospera la nostra línia el que estem fent és, també, partir un espai, separar un full blanc en dues parts, posicionar-nos i descartar. Aquest trenca-gels de la vida que tots duem dins no és res més que el reflex d’una actitud ferma, decidida i honesta envers tot allò que ens preocupa, que ens envolta i que estimem. El desinterès i la indiferència, per contra, són els overcrafts que no deixen rastre damunt la neu, ni fereixen ni emocionen, ni marquen ni esborren, tantsols llisquen amb la inèrcia morta d’un cos llis i pla.

El que ens defineix com a persones no és només el gruix o profunditat de la nostra marca. També ho determina la manera com volem ser ratllats, clivellats, aprofundits, sorpresos, emocionats i estimats, el nostre propi contrast al fet d’actuar, la fecundació de la Vida en la nostra pròpia ment, l’emoció retornant a nosaltres com una fletxa vital.

17 d’octubre 2008

M'entens carinyu? (part2)

.

















Sentem-nos, parlem-nos i notem com les entranyes perden el seu contorn perfilat i es difuminen com un núvol de tardor. Canviaràs la teva perspectiva de la infelicitat i jo adaptaré a les teves orelles la meva parla. I només així sabrem que a vegades es guanya quan es perd. No sempre la renúncia és oblidar: sovint és abandonar la pudor de naftalina que ens impregna la vida, tantsols això. I el dia que tot quedi lluny de l’origen dolorós sabrem que res no va ser perdut ni erroni…només una debilitat que la vida va tenir amb nosaltres i amb la nostra fam insaciada.
Avui mirem compassos del passat que mai ens van convèncer. Són els que són, i els ritmes mai no paren per a ningú, tantsols resten suspesos. I en aquesta suspensió observem la cara trista de la Felicitat. Però tot envers té revers. I al seu propi dors també hi reconeixem la més suau de les carícies que pot fer el Temps: el seu propi madurar sanador. Siguem humils però ferms a la nostra pròpia essència i deixem que les nostres condicions ens condicionin, sense complexes, només fidels al nostre devenir desitjat.

01 d’octubre 2008

Moure's o no ser


.

















La vida sovint ens fa el by-pass en moments on havíem acumulat totes les energies i il·lusions per començar nous projectes. I ens cal seguir esperant, incomodats i acumulats. O tot el contrari: parar la pell al vent i buscar noves brises, alisis valents que ens donin la força per fer-li drecera a la desesperança.
Perquè, quan el descans incomoda la tranquil·litat, el millor és moure’s i avançar , fer un progrés compromès amb un mateix i fidelitzar l’esperit. Si la temeritat és volguda, la inversió sempre compensa i es fiscalitzen les emocions. Aleshores, s’enceta una llauna l’expectatives que alimenta la fam d’allò tant desitjat, d’aquell sentiment tant oportú, d’aquell secret tant protegit, d’aquella pell tant somiada.
Però l’espera també pot ser activa quan els poros deliveradament s’obren i capten alès d’altres cossos emisors. Es tracta d’una espera enriquidora, voluntària, amb rebrots d’energia i valors.
En canvi, alguns desplaçaments poden ser ingràvids a les emocions i funcionaris de la tècnica mòbil si discorren lliscant sobre els rails de la desgana...ràpids al pas del paisatge, sense retencions de colors, olors o frescors. Ologrames dels sentiments, ser sense ser-hi, emocions desmemoriades orfes d’un mateix.
Ser o esperar? No ser o anar? La clau no és en l’espera sinó en la voluntat.