.
La vida sovint ens fa el by-pass en moments on havíem acumulat totes les energies i il·lusions per començar nous projectes. I ens cal seguir esperant, incomodats i acumulats. O tot el contrari: parar la pell al vent i buscar noves brises, alisis valents que ens donin la força per fer-li drecera a la desesperança.
Perquè, quan el descans incomoda la tranquil·litat, el millor és moure’s i avançar , fer un progrés compromès amb un mateix i fidelitzar l’esperit. Si la temeritat és volguda, la inversió sempre compensa i es fiscalitzen les emocions. Aleshores, s’enceta una llauna l’expectatives que alimenta la fam d’allò tant desitjat, d’aquell sentiment tant oportú, d’aquell secret tant protegit, d’aquella pell tant somiada.
Però l’espera també pot ser activa quan els poros deliveradament s’obren i capten alès d’altres cossos emisors. Es tracta d’una espera enriquidora, voluntària, amb rebrots d’energia i valors.
En canvi, alguns desplaçaments poden ser ingràvids a les emocions i funcionaris de la tècnica mòbil si discorren lliscant sobre els rails de la desgana...ràpids al pas del paisatge, sense retencions de colors, olors o frescors. Ologrames dels sentiments, ser sense ser-hi, emocions desmemoriades orfes d’un mateix.
Ser o esperar? No ser o anar? La clau no és en l’espera sinó en la voluntat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada