Dj ONU

Declaració de la Organització de les Nacions Unides (ONU/UNO) respecte els conflictes del Pròxim Orient i Magreb:

Oil under blood

Una sola imatge per il·lustrar els actuals conflictes als països àrabs.

Transicions

El 20 de Novembre de 1975 Carlos Arias Navarro va comparèixer davant la televisió amb un posat compungit i emocionat alhora, quasi caricaturesc, per anunciar que "Franco ha muerto". Aquell home d'estètica replicada del propi dictador, imatge gris en una televisió en blanc i negre, és encara una de les més recordades i reproduides en la curta historia de la televisió espanyola. La tecnologia d'aquell moment va fer arribar aquell missatge a les cases d'aquell país que duia 35 anys sota la dictadura. El futur que succeiria a aquelles declaracions era tant incert com polèmic.
Enguany fa 37 anys que Franco va deixar de dictar i de viure. Van ser 35 anys al poder i ja en duem 37 més estirant l'ombra. Encara polemitzem sobre la necessitat de retirar les seves estàtues, canviar noms de carrers, enhaltir orgulls amb banderes pre-constitucionals, etc. Qui dubta que encara estem en procés de purga franquista? D'aquí 100 anys els llibres d'història tindran suficient perspectiva per dir quan va acabar la "Transición" ja que sent contemporanis dels esdeveniments no és possible saber-ho.

El passat 11 de Febrer el vicepresident d'Egipte Omar Suleiman va anunciar la dimisió de Hosni Mubarack com a cap d'estat després de 30 anys de dictadura. El fi d'aquesta etapa ja és una realitat tot i que a la plaça Tahrir encara es respiri incredulitat i desconfiança. Les declaracions del militar egipci, televisades en directe, van tenir una estètica semblant a les de l'amic Arias: vestit fosc, posat seriós i missatge clar i ras. El govern dictatorial de Hosni Mubarack ha conviscut entre democràcies occidentals durant 30 anys sense que s'hagués posat en dubte la validesa del règim. També Franco va estar governant mentre a la resta d'Europa reneixien democràcies sorgides de la post-guerra. Franco també va saber fer l'egipci. Mentre ajusticiava "vagos y maleantes" i pensaments d'esquerres acollant el garrot vil amb una mà, amb l'altre rebia ajudes econòmiques dels EEUU. També hi ha hagut tortures i condemnes a Egipte durant 30 anys. Egipte està preparant-se pel canvi, per agafar aire i fer una immersió cap a una Transició. Que ningú pensi, però, que és qüestió de setmanes o dies...ni tantsols mesos. No és el mateix un traspàs del poder que una transició. El primer fet és objectivable, democràticament programat i constituïble. Les transicions, en canvi, són un estat d'ànim. Per donar-les per completes cal estar convençuts que el millor està al futur i deixar de fer ressonar constantment la nostàlgia del passat a cada pas.
Observant algunes actituds polítiques i escoltant alguns mitjans de comunicació espanyols tinc la sensació que el pèndol del franquisme està de retorn i ara ens passar per damunt del cap, del clatell cap endavant. La influència de Mubarack, i que Ra no vulgui, també podria pendular durant 30 anys més.

HosnimuBarackobaMahmudahmadineyad

HosnimuBarackobaMahmudahmadineyad
o el complex equilibri entre Estats Units i Iran.



El mes d’Octubre de 2006, l’AVV del Centre de Badalona va convidar als dos periodistes de TV3 Jordi Regàs i Joan Roura per explicar la seva experiència al Líban durant la guerra d’aquell passat mes de Juliol. Els dos enviats especials van fer-nos una anàlisi dels conflictes de la regió des del punt de vista econòmic, polític, religiós i social. A més, vam tenir la oportunitat de veure fotografies que ells mateixos havien fet durant la seva cobertura informativa i escoltar les seves vivències personals, molt més inquietants que les informacions purament periodístiques que emetien per televisió.
Vaig seguir amb molt atenció tota la xerrada. Els conflictes del Pròxim Orient són un tema que m’interessa especialment. Vaig prendre notes al meu bloc, tant del que explicaven com de pensaments que em venien al moment, noms de líders polítics que no coneixia, dates de conflictes claus i estratègies diplomàtiques històriques. Van desgranar tota mena de dades i noms que sovint fan més nosa que servei quan et proposes anar a l’arrel de les discòrdies, i les incògnites, mica en mica, van anar quedant aïllades. Sense voler-nos inculcar cap idea de guanyadors ni perdedors o de bons contra dolents, es va produir a la sala una mena d’alè de claredat o, si més no, de reestructuració mental del panorama internacional. En realitat, durant l’estiu anterior, no només s’havia produït un atac de l’exèrcit d’Israel contra el Líban i Hezbolà. També s’havia realitzat un nou acte de tampteig entre dues superpotències arxi-enemigues: Estats Units i Iran.
Entendre aquella “petita” guerra en clau major va ser com anar a veure un espectacle de titelles i descobrir els braços del titellaire. Així mateix, Palestina i Israel són els germans petits que es barallan al pati mentre els grans s’ho miren: patrons similars per a diferents països. Un joc macabre del que Egipte n’està forçadament al marge des de la recuperació del Sinaí l’any 1982 pels acords de pau de Camp David: el preu de la neutralitat obligada.
Egipte és un país geo-estratègicament importantíssim: té un peu al Pròxim Orient i l’altre a l’Àfrica, controla un canal navegable que té la capacitat d’haver convertit el continent africà en la illa més gran del planeta i un pol turístic inesgotable. L'escassa visibilitat d'EEUU i Iran d'aquests dies pot ser més aparent que real. La inestabilitat d'Egipte podria provocar un desequilibri definitiu a la zona i, per tant, d'abast mundial. La plaça Tahrin del Caire és, a dia d'avui, el vèrtex de la piràmide damunt del qual s'equilibra la resta del món.

Desgraciadament, informativament parlant, en Joan Roura torna a ser una cara que apareix als telenotícies per explicar-nos noves guerres i revoltes amb víctimes. La seva inconfusible veu nasal ens narra aquests dies els incidents de la gran protesta contra Hosni Mubarak i les evolucions dels moviments polítics i diplomàtics internacionals. Com ho va fer en aquella xerrada a l’AVV, darrera cada frase, cada explicació i cada puntualització hi ha un missatge informatiu codificat. Codificat per a tothom. Fins i tot per a ell mateix. El descodificador de les seves cròniques és la seva pròpia experiència al pròxim Orient i l’ instint de l’armadillo enmig d’un incendi: avançar, observar i interpretar. I anar avançant per l’ incendi sabent llegir les possibles vies d’escapament, les solucions i les conseqüències, sense heroïcitats informatives ni esnobismes periodístics. Aquesta és la gran diferència entre un enviat especial i un enviat habitual com ell.