HosnimuBarackobaMahmudahmadineyad

HosnimuBarackobaMahmudahmadineyad
o el complex equilibri entre Estats Units i Iran.



El mes d’Octubre de 2006, l’AVV del Centre de Badalona va convidar als dos periodistes de TV3 Jordi Regàs i Joan Roura per explicar la seva experiència al Líban durant la guerra d’aquell passat mes de Juliol. Els dos enviats especials van fer-nos una anàlisi dels conflictes de la regió des del punt de vista econòmic, polític, religiós i social. A més, vam tenir la oportunitat de veure fotografies que ells mateixos havien fet durant la seva cobertura informativa i escoltar les seves vivències personals, molt més inquietants que les informacions purament periodístiques que emetien per televisió.
Vaig seguir amb molt atenció tota la xerrada. Els conflictes del Pròxim Orient són un tema que m’interessa especialment. Vaig prendre notes al meu bloc, tant del que explicaven com de pensaments que em venien al moment, noms de líders polítics que no coneixia, dates de conflictes claus i estratègies diplomàtiques històriques. Van desgranar tota mena de dades i noms que sovint fan més nosa que servei quan et proposes anar a l’arrel de les discòrdies, i les incògnites, mica en mica, van anar quedant aïllades. Sense voler-nos inculcar cap idea de guanyadors ni perdedors o de bons contra dolents, es va produir a la sala una mena d’alè de claredat o, si més no, de reestructuració mental del panorama internacional. En realitat, durant l’estiu anterior, no només s’havia produït un atac de l’exèrcit d’Israel contra el Líban i Hezbolà. També s’havia realitzat un nou acte de tampteig entre dues superpotències arxi-enemigues: Estats Units i Iran.
Entendre aquella “petita” guerra en clau major va ser com anar a veure un espectacle de titelles i descobrir els braços del titellaire. Així mateix, Palestina i Israel són els germans petits que es barallan al pati mentre els grans s’ho miren: patrons similars per a diferents països. Un joc macabre del que Egipte n’està forçadament al marge des de la recuperació del Sinaí l’any 1982 pels acords de pau de Camp David: el preu de la neutralitat obligada.
Egipte és un país geo-estratègicament importantíssim: té un peu al Pròxim Orient i l’altre a l’Àfrica, controla un canal navegable que té la capacitat d’haver convertit el continent africà en la illa més gran del planeta i un pol turístic inesgotable. L'escassa visibilitat d'EEUU i Iran d'aquests dies pot ser més aparent que real. La inestabilitat d'Egipte podria provocar un desequilibri definitiu a la zona i, per tant, d'abast mundial. La plaça Tahrin del Caire és, a dia d'avui, el vèrtex de la piràmide damunt del qual s'equilibra la resta del món.

Desgraciadament, informativament parlant, en Joan Roura torna a ser una cara que apareix als telenotícies per explicar-nos noves guerres i revoltes amb víctimes. La seva inconfusible veu nasal ens narra aquests dies els incidents de la gran protesta contra Hosni Mubarak i les evolucions dels moviments polítics i diplomàtics internacionals. Com ho va fer en aquella xerrada a l’AVV, darrera cada frase, cada explicació i cada puntualització hi ha un missatge informatiu codificat. Codificat per a tothom. Fins i tot per a ell mateix. El descodificador de les seves cròniques és la seva pròpia experiència al pròxim Orient i l’ instint de l’armadillo enmig d’un incendi: avançar, observar i interpretar. I anar avançant per l’ incendi sabent llegir les possibles vies d’escapament, les solucions i les conseqüències, sense heroïcitats informatives ni esnobismes periodístics. Aquesta és la gran diferència entre un enviat especial i un enviat habitual com ell.