Passem els dies suposant : és la Llei de la supervivència.
Suposant que les coses que habitualment han passat seguiran passant; suposant que tindrem i seguirem sent el mateix que el dia anterior; o suposant que el pitjor marxarà per poder suposar-nos a nosaltres mateixos millors amb els anys…però suposar és automàtic, careix de voluntarietat i desautoritza l’emoció dels petits detalls del dia a dia. En cada supòsit fallit hi ha una frustració disfressada de mala sort.
Fins el dia que de la rutina i el desengany en surgeix la necessitat d’oxigen nou. Saps que ha arribat el dia del canvi quan un mateix es reconeix en un futur improgramat, formant part de noves biografies inesperadament, sense timó, però guiat amb la fermesa de l’ agarïment per renovar-se junts.
I només aleshores la dimensió d’un mateix s’enfoca sense límits cap a un futur diferent al suposat, a l’ espera d’il·lusions verges, naturalment, sense imposar.
1 comentari:
Som presoners de nosaltres mateixos, de las nostres pors, de las nostres rutines, dels nostres somnis,... fins el dia que engegem a la merda las pors, las rutines i els somnis i que aceptem i gaudim la nostre única, personal i intransferible realitat.
És en aquest precís instant que ens convertim en amos de la nostra existència.
Carpe diem. Gaudeix l'instant, nano.
Publica un comentari a l'entrada