Orgullós de tu.
I de la teva mala gestió estimant a deshores… però generosa.
Orgullós quan revius a diari la meva fe en tu mateixa… tot i que sense mirall no notes el teu alè.
Un dia vem decidir començar a escriure amb guix frases als murs, ignorant la pluja que cau per a tothom. Sempre més i millor, amb l’esperança de perdurar.
Més mirades i més lletres: mai prou contundents tot i ser úniques; mai prou càlides com per colar-se sota uns llençols que ja trobes calents.
També vem llogar frases que ens feien ser “misteriosament feliç”, mentre ens nutríem de contraris.
Avui no sé si cal ser fort o tremolar per tenir cura de papallones de plom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada