Horitzons i Canals

Un dia vaig aixecar el coixí de la butaca del menjador d’hivern, a casa dels meus avis, i vaig trobar una revista que es deia “Badalona. Amb el 2000 a l’Horitzó”. Deuria ser pels voltants del 1990 perquè hi sortien fotos del pavelló olímpic en construcció. El que més recordo d’aquella revista era un fotomuntatge on apareixia una foto aèria del litoral de Badalona, a doble pàgina, amb els projectes ja acabats del Pavelló Olímpic i el Port amb un canal allargassat fins al Turó Caritg, cosit a ponts que l’atravessaven seguint la trama dels carrers del barri. També hi apareixien diverses fileres ordenades i impactants de nous edificis, que ressaltaven de la resta del fotomuntatge perquè eren d’un blanc lluent que enlluernava. Evidentment eren els inicis de les simulacions en 3D, però la imatge d’aquella revista era suficientment impactant com per ser, fins i tot, creïble. De genolls davant la butaca, fullejant aquella mena d’Oracle de paper cuixé, vaig intentar situar la casa dels avis, el lloc on era en aquell moment : el carrer Cervantes, entre Indústria i Progrés. Realment no sabia per on començar! Només em semblava reconèixer el C/Indústria…però no hi veia fàbriques per enlloc! No tenia cap punt de referència conegut i vaig haver de demanar ajut als pares. Al fer-los la pregunta, en veu alta, el meu avi va respondre, sense mirar-me: “ens tallen mitja terrassa”. Aquella frase va quedar-se’m gravada dins meu. La resposta del meu avi va sonar a “amputació”. Tenint en compte el títol de la revista i el convenciment que “els teus avis són eterns” , l’horitzó del 2000 sembalva a tocar de dits i, amb ell, el “tall de la terrassa” que els meus avis haurien de veure. El dit adult del meu pare va sentenciar la pitjor de les meves sospites quan va posar-se a resseguir sobre la revista un recorregut imaginari en contra-direcció pel C/Guifré ( o Wifredu), fins a localitzar la cantonada de Cervantes. Gir a l’esquerra i…cub de formigó! “Estem aquí”. I “estem aquí” volia dir “estàvem aquí”, perquè la casa dels avis no s’hi veia per enlloc. No vaig ser capaç de trobar el vermell de les rajoles de la terrassa, a la fotografia aèria. Em vaig sentir agredit i em va semblar injust per als meus avis. L’esforç de tants i tants anys treballant s'havia transformat en un cub blanc. En aquell temps, jo no sabia res de plans urbanístics ni estratègies urbanes (avui en dia encara em costa entendre’n alguns! Sadur:post-it!). Però la pregunta que em feia constantment era : Per què s’ha de fer un canal?

El 2000 va passar de llarg i ni aquella revista ni l’Stanley Kubrick no van afinar gaire! Els meus avis van morir amb la terrassa plena de plantes i el quartet sencer al fons de tot, amb calendaris vells de la Maria Auxiliadora penjats a les parets, les eines d’electricista dins la caixa metàl·lica, un munt de llençols amb olor a net apilats al racó on ningú no hi arribava, i unes construccions canviants a base de pastilles de sabó Elena (potser la meva iniciació a l’arquitectura!) ocupant pràcticament tot el terra.
No sé, a dia d’avui, si finalment es farà el famós canal o una rambla o un Boulevard. Encara no sé, tampoc, si el canal ha estat el text d’una revista que presumia d’una Badalona modernitzada, o el pretext per expulsar la població envellida d’un barri que va néixer al voltat de la Indústria local.
El que SÍ sé és que la traça del canal ha estat l’eix que vertebrarà la construcció de les noves vivendes al barri. I també sé que la terrassa quedarà finalment amputada perquè s’està formant ja la junta de compensació per a les futures promocions, junta de la qual la família en formem part amb un percentatge petitíssim. La memòria dels avis, sobre plànol, és un percentatge petitíssim!