Ramon Guaret va llevar-se aquell matí un hora després que li sonés el despertador per pimera vegada. Cada 9 minuts, intermitentment, la ràdio tornava a sonar i, com un autòmata, la mà encertava el botó de silenciar-la. Tantes voltes pel llit el va deixar amb mal-estar i les cervicals adolorides de prémer el cap contra el coixí. Aquell dissabte no treballava perquè ja l’havia treballat el cap de setmana anterior : tocava reposar. Tot i ser un home molt actiu, en Ramon feia dies que una mandra el retenia al llit cada matí que es plantejava anar a córrer pel camins de la muntanya i fer una mica d’exercici. Sempre li havia agradat fer corrents els 3 km que separaven casa seva de la Font de l’ Oreneta, travessant l’alzinar i el marge d’aquell petit hort on de petit anava a robar faves per menjar-se-les crues. Aquella apatia generalitzada anava acompanyada, per altra banda, d’un repentí impuls de col·leccionar. Col·leccionar coses, sense relació entre elles. No sabia com se li havia despertat aquella fal·lera, però si reconeixia diversos objectes diferents de la mateixa família, de cop hi veia la possibilitat d’agrupar-los, comparar-los i guardar-se’ls. No hi veia cap motiu concret, però pensava que el dia de demà lluirien moltíssim en algun àlbum o dins alguna caixa. La col·lecció de la que n’estava més orgullós era, sens dubte, la de papers d’envolcall de taronges. Li tenia un apreci especial perquè els estampats eren llampants i sempre hi apareixia un figura femenina amb cara de valenciana (a ell li semblava), tot i que moltes taronges venien de Turquia.
En Ramon, del llit estant, va decidir guardar forces per anar l’endemà Diumenge a fer una excursió per la muntanya, amb la seva amiga Victòria. La trucaria després d’esmorzar, i aprofitaria, potser, per demanar-li si havia trobat envolcalls nous de taronges durant la setmana. Aquella setmana no l’havia trucada ni un sol cop, ni cap SMS, ni cap visita fugaç al súper on treballava endreçant els prestatges. S’havia reservat l’emoció de veure-la per al Dissabte, que finalment, però, seria Diumenge. Va sucar tomàquet al pa, una mica duret perquè era del dia anterior, i anava a tallar unes rodanxes de fuet quan va pensar que el guardaria per si venia la Victòria a sopar, i encetar-lo amb ella. I el Granini de Fruites tropicals que tenia a la nevera, també va decidir reservar-se’l per berenar, per si venia el seu germà a visitar-lo. En Ramon va esmorzar un pa amb tomàquet sol, i s’ho va fer baixar a glops d’aigua de l’aixeta. En Guaret, després, va pensar en la Victòria i en la proposta que li faria per sopar plegats. Va pensar que, a mig sopar, li proposaria d'anar l’endemà d’excursió i, tot caminant, li demanaria pels envolcalls de taronges. Mirant-se el rellotge, va pensar que encara era massa d’hora per parlar-li de sopars i que seria millor esperar al migdia, o potser millor havent dinat, o ja entrada la tarda-vespre. I mentre passava endavant les pàgines de l’àlbum de papers estampats, les hores del dia deixaven enrera les intencions d’en Ramon i, aquest, pensava que com més setmanes passessin, més s’aproparia l’estiu i més de gust li vindria a la Victòria anar a la muntanya amb ell. I l’estiu va fer vella la primavera i la tardor va colgar de fulles l’estiu…i en Ramon va seguir emmagatzemant les forces per al dia de la Victòria! I en Guaret, immobilitzat per les seves pròpies indecissions, va començar a oblidar quins motius el feien estar acumulant tantes intencions immòbils. I la Victòria va acabar per desmotivar-se d'acumular oblits desganats.
La Victòria Segura va triomfar a la vida i va passar a ser cap de personal dels supermercats Champions (era d’esperar).
En Ramon Guaret segueix acumulant envolcalls de taronges, intencions mudes i motivacions cegues per, quan arribi el moment, sembrar les seves esperances estèrils als camps veïns del desencís.
En Ramon, del llit estant, va decidir guardar forces per anar l’endemà Diumenge a fer una excursió per la muntanya, amb la seva amiga Victòria. La trucaria després d’esmorzar, i aprofitaria, potser, per demanar-li si havia trobat envolcalls nous de taronges durant la setmana. Aquella setmana no l’havia trucada ni un sol cop, ni cap SMS, ni cap visita fugaç al súper on treballava endreçant els prestatges. S’havia reservat l’emoció de veure-la per al Dissabte, que finalment, però, seria Diumenge. Va sucar tomàquet al pa, una mica duret perquè era del dia anterior, i anava a tallar unes rodanxes de fuet quan va pensar que el guardaria per si venia la Victòria a sopar, i encetar-lo amb ella. I el Granini de Fruites tropicals que tenia a la nevera, també va decidir reservar-se’l per berenar, per si venia el seu germà a visitar-lo. En Ramon va esmorzar un pa amb tomàquet sol, i s’ho va fer baixar a glops d’aigua de l’aixeta. En Guaret, després, va pensar en la Victòria i en la proposta que li faria per sopar plegats. Va pensar que, a mig sopar, li proposaria d'anar l’endemà d’excursió i, tot caminant, li demanaria pels envolcalls de taronges. Mirant-se el rellotge, va pensar que encara era massa d’hora per parlar-li de sopars i que seria millor esperar al migdia, o potser millor havent dinat, o ja entrada la tarda-vespre. I mentre passava endavant les pàgines de l’àlbum de papers estampats, les hores del dia deixaven enrera les intencions d’en Ramon i, aquest, pensava que com més setmanes passessin, més s’aproparia l’estiu i més de gust li vindria a la Victòria anar a la muntanya amb ell. I l’estiu va fer vella la primavera i la tardor va colgar de fulles l’estiu…i en Ramon va seguir emmagatzemant les forces per al dia de la Victòria! I en Guaret, immobilitzat per les seves pròpies indecissions, va començar a oblidar quins motius el feien estar acumulant tantes intencions immòbils. I la Victòria va acabar per desmotivar-se d'acumular oblits desganats.
La Victòria Segura va triomfar a la vida i va passar a ser cap de personal dels supermercats Champions (era d’esperar).
En Ramon Guaret segueix acumulant envolcalls de taronges, intencions mudes i motivacions cegues per, quan arribi el moment, sembrar les seves esperances estèrils als camps veïns del desencís.
