Trobo a faltar en Maslow divegant per les tertúlies de la ciutat. I a la biblioteca, i als museus, i a l’associació de veïns i sopant a Ca la Tina. I el trobo a faltar, sobretot, a casa meva, a l’estudi on hi tinc una taula plena de pintures i pinzells, però buida d’inspiració. Hem caigut! És així de penós i trist, però ens han fet caure del pic de la piràmide. La cúspide està deshabitada com un simple pis de segona residència, on s’hi va a viure però que no s’habita. Segurament el moment que viu l’art no passa per la època més innovadora o genuïna tot i que la tecnologia afavoreix l’exploració per infinites plataformes creatives. Potser masses? Però el contingut sovint queda deslligat del producte, o millor dit, l’esperit que promou l’obra queda orfe d’emoció plàstica.
Vivim en l’estrat de l’autoestima pretesament disfressat de talent i falç compromís. Hem retornat al nivell de l’admiració de l’art com a final de procés i no pas com a vehicle amb el que hem de generar llibertats.
L’art per l’art pot ser tant buit com mirar-se al mirall després de masturbar-se. Per això admiro tant Joan Brossa com la seva obra, original i transgressora, compromesa , sensible i rotundament insensible amb la injustícia. Sedegós de descobrir nous esquemes plàstics mentals, encapçala tota mena d’avantguardes i segut damunt d’un Dau reinventa un surrealisme que per a molts encara és el paradigma de l’essència de l’art.
Acompanyo les lletres d’avui amb el poema visual de Joan Brossa “Elegia a Che” per commemorar l’assassinat del “comandante” avui fa 40 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada