Cicles

Ni la ombra del que vam ser. I no és una sentència pessimista del futur que ens espera. És la sensació de reconduir els records de la infantesa des del racó més verge de la ment fins a la superfície més receptiva que envolta un cor adult. I malgrat els calendaris diguin que els anys comencen l’1 de Gener, per a mi els anys comencen el 15 de Setembre, amb la tornada al “col•le”. El retorn a l’hàbit ens simplifica la vida i la rutina del dia a dia n’acota les emocions! El cicle de prendre-aprendre comença allà on acaba la vida d’estius d’infantesa, amb els rellotges aturats i amb la sort de viure amb els avis. Perquè els avis i els néts comparteixen un tresor que no tenen els pares: el temps ja no és qui dicta el ritme sinó la repetició inconscient de fer allò que ve de gust fer. Els meus estius passaven a Sant Fost, de petit. Perquè jo ja hi era, i eren els estius els que passaven i s’escolaven sense adonar-me’n. Amb una certa melancolia recordo com trèiem aigua fresca del pou i la iaia els la feia veure directament des d’un cullerot (la mare s’efadava perquè deia que s’havia de beure del got!) mentre l’avi estenia els pijames sota els pins (perquè jo he tingut “iaia” i “avi”, coses de l’idioma!). I quan es repartia el dinar, tant els meus cosins com jo preferíem la carn cuita per la iaia, amb aquells bocinets d’all fregit, que no pas el dinar que ens donava la mare (ponts generacionals!). El parèntesis que suposava aquella època ja fa temps que es va tancar i ara seguim escrivint la nostra vida fins que jo mateix passi a ser el del mig del trio i es faci un pont per damunt meu. I tornaré a obrir un parèntesis per als meus fills i pares, perquè disfrutin ells dels estius atemporals de St.Fost i es tornin a omplir les lliteres, i la taula gran necessiti una taula suplementària per poder dinar la paella del diumenge tots junts.