Flors i Violes

...o "Cançó de despedida" dels 32 i de més coses...

Hi ha una festa a baix al port
i la gent se n’hi va amb els ulls plens d’espurnes, cantant;
mudadeta hi has anat,
que la vida et somriu amb la força del sol a l’estiu.

Afanya’t que no queda temps,
la feina se’ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.

Afanya’t que no queda temps,
flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Mudadeta tu has tornat
cap a casa plorant com cada any pels tristos carrers.
Es fa tard però tingues fe,
que la fe al capdavall és de franc i no costa diners.

Afanya’t que no queda temps,
la feina se’ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.

Afanya’t que no queda temps,
flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Jo també vindré mudat,
a l’ofici de demà.
Flors i violes per dinar,
flors i violes i xampany.

Apanya’t que no queda temps,
la feina se’ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per apoder-te estimar.

Afanya’t que no queda temps,
flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Tres cantonades

A cau d’orella diré que t’estimo
i marxaré amb un somriure perpetuat
per la seguretat que el ressò de la veu
durarà més que les promeses.

La misteriosa melodia que sento
quan em mires no pot tapar el sonar
de les passes quan m’allunyo,
entre la trinxera de les tàpies,
mirallets humits al terra,
un gat i tres cantonades.

"Compàs de 10"

El passat dissabte passat 17 d'Abril va tenir lloc al restaurant Palmira el sopar de gala organitzat per la Fundació Badalona Contra el Càncer.

Després del sopar va haver-hi la Gran Subhasta amb diversos articles com ara joies, quadres de pintors destacats com Agnès Rodon, Gerard Sala o Lluís Llongueres; escultures de Josep Maria Teixidor Camí o de Lorenzo Quinn, o originals dels dibuixants Tomàs Marco, Ruben Pellejero i Francis Portela. També es va licitar per la samarreta de l’equip dels Blazers de Portland que Rudy Fernández va portar en el concurs d’esmaixades de l’NBA signada pel mateix jugador o unes sabatilles esportives de Pau Gasol també signades pel jugador de Los Angeles Lakers.

La meva aportació personal a l'acte va ser mitjançant la donació del quadre "compàs de 10", que sotia com a 9è article. El preu de sortida (400 €) va ser adjudicat a un assistent de la gala que va "veure" la puja.

Gràcies a la tasca feta durant aquests deu anys de Marató s’han pogut aconseguir les màquines que han permès atendre a més de 2.000 malats, realitzar més de 15.000 anàlisis per trobar el millor tractament i tipificar més de 10.000 malalts amb aquests equips, sense oblidar la tasca de recerca que han ajudat a fer.

+ info:

http://www.facebook.com/group.php?gid=52147948291

93 384 55 07 i 654 23 78 44

C/ del Germà Bernabé, número 2, de Badalona.

“Badalona visions, 15 + quinze”

Quinze artistes plàstics i quinze poetes vinculats a Badalona s’expressen de forma variada i en deixen constància fent una reproducció gràfica en Òfset de 100 exemplars per obra, cada una de les quals està numerada i firmada per l’autor. L’exposició romandrà a la sala El Refugi de l’11 de març al 4 d’abril, de dimarts a dissabte, de 17 a 20.30 hores i els diumenges i festius d’11 a 14 hores.




Organitza: Ajuntament de Badalona i l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli

+ info:

http://www.pontdelpetroli.blogspot.com/
http://www.eltotdigital.com/index.php?s=visions

Im-Postura

Una de les cançons més entranyables del cançoner tradicional català és, pel meu gust, la que acompanya el conte d'en Patufet:

"Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret;
patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet".

La postura amb el cap dret dels vianants feia perillar l'esquifit Patufet que anava a comprar 1 dineret de safrà.

El poble català sempre ha estat ferm i assenyat, alhora que sofert i auto-compassiu.
Aquest punt de pessimisme genètic, accentuat per fets històrics tràgics, ens du sovint a l'acceptació del joc "la ruleta de la putada"...ai pobrets de nosaltres!
Moments difícils, en general, per aixecar el cap quan hi ha una taxa d'atur semblant a la dels finals dels '80, amb l'Estatut al Constitucional, la llengua catalana mal-tractada i vista com un virus contagiós, i amb els mitjans de comunicació de la Ñ generant odi a tot el que fa olor a pa amb tomàquet o ratafia. Amb aquest panorama és difícil mantenir la postura del cap dret i el cansament ens fa baixar-lo. En aquests casos, però, val la penar ser Patufet per mirar amunt, sempre amunt, no tant per esquivar la trepitjada, sinó per apuntar bé enmig dels collons!

La pau on sec

Revisem junts el rastre de la nostra memòria,
la traça que projectem al paisatge de sentiments comuns:

Silencis rics, nueses estridents a la pell de l’altre,
somriures que ressonen als ulls…
Col·leccionem arrugues belles als pómuls i al llit
que conformen el laberint de les nostres complicitats.
Avancem per carreteres amables,
kilometratge propi del viscut i el desitjat.

El repòs, però, sempre present dins nostre.
La teva companyia és la butaca de la pau on sec.

Al marge d'un camí : Sanjosex!


Sanjosex publica el 18 de gener el seu nou disc, "Al marge d'un camí", produït per Ricky Falkner. A més de la presentació oficial, que tindrà lloc el dia 23 a l'Auditori de Girona, emprendrà una gira que el portarà a 10 poblacions d'arreu del territori entre gener i març. Ja et pots descarregar Animal salvatge, primer senzill del disc.

L'actuació a l'Auditori de Girona serà l'estrena oficial de les noves cançons. Abans, el grup oferirà dues preestrenes a l'Heliogàbal (Gràcia, Barcelona) els dies 20 i 21. A més, s'ha programat una gira per sales de tot Catalunya que s'allargarà fins a finals de febrer.

Una de les primeres actuacions confirmades serà a La Sargantana de Badalona, el 24 de Gener.

Pel que fa a la banda, en la nova gira Carles Sanjosé estarà acompanyat pels habituals Miquel Sospedra (baix), Pep Mula (bateria) i Richie Álvarez (teclats), als que s'afegirà un nou guitarrista, Xarim Pomelo. Deixa la banda el saxofonista Sisu Coromina, que ha estat amb Sanjosex durant els últims cinc anys.

+ info: http://www.bankrobber.net/web2/ca/sanjosex/210-les-dates-de-la-gira-de-sanjosex

La condició de tu

Quan vinguis pel matí
fes-ho convençuda,
amb el teu millor vestit de nit
per esperar junts que s’acabi el dia.

No serà un final, sinó la conseqüència
natural del pas dels anys en nosaltres.
Tant naturals els dies dins nostre
com la pròpia consciència d’abandonar
el solc del camí vell,
llaurat també a la teva cara.

La condició de tu no força
cap dels meus actes, sinó que reposa
al mateix indret on tu reserves
el teu millor desig : just a l’eix del meu viure.

Joaquim Sarriera

Exposició retrospectiva de l'obra de Joaquim Sarriera, artista destacat sobretot en la tècnica del collage i pioner en la introducció de les noves tendències artístiques en l'àmbit badaloní a través del Grup REM, del qual va formar part.

Del 19/11/2009 al 13/12/2009

De dimarts a dissabtes: de 10 a 14 h i de 16 a 20 h, diumenges: de 10 a 14 h

Museu de Badalona

http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/105537-joaquim-sarriera-tot-un-segle-de-collage.html

http://cultura.gencat.net/AGENDA/fitxa.asp?fitxa_id=3071&pos=30&tc=3&Tema=T3&ordfi=1&ord=1&NRegistre=21&panell=1

Urbanisme i Patrimoni

El Centre d'Estudis del Besòs organitza una sèrie de jornades de reflexió sobre les accions culturals a l'entorn del Patrimoni.

El proper diumenge 7 de Novembre, a partir de les 9:30, es celebrarà una nova jornada sobre les relacions entre l'Urbanisme i el Patrimoni.

Dins el marc del Pla Territorial Metropolità, s'analitzarà l'encaix del Pla Director de Canyet i l'estat del seu patrimoni.

Vells carrers

L'endemà del Ple municipal on es va aprovar provisionalment, i no sense polèmica, el Text refós de PMU del nucli històric de Dalt la Vila, només es pot dir que:



"La majoria sempre guanya, però no sempre té la raó"

Continuarà (irredempt)

Exposició
Instal·lacions i escultures de Dionís Òrrit

Orgullós de tu

Orgullós de tu.
I de la teva mala gestió estimant a deshores… però generosa.
Orgullós quan revius a diari la meva fe en tu mateixa… tot i que sense mirall no notes el teu alè.

Un dia vem decidir començar a escriure amb guix frases als murs, ignorant la pluja que cau per a tothom. Sempre més i millor, amb l’esperança de perdurar.
Més mirades i més lletres: mai prou contundents tot i ser úniques; mai prou càlides com per colar-se sota uns llençols que ja trobes calents.
També vem llogar frases que ens feien ser “misteriosament feliç”, mentre ens nutríem de contraris.

Avui no sé si cal ser fort o tremolar per tenir cura de papallones de plom.

Credo

Acosta’t a mi.

Ajusta el teu pómul ters a la meva cara i fixa’t com una mitja als malucs.
Fes-te breu, només respira. I pregunta’t on pertanys.

Assumeixo part de la teva fe a ser lliure però deixa’m, primerament, ajustar les meves esperances a les teves il·lusions.
També dit així: el teu atreviment a les meves expectatives. I fem-nos forts!
Busca’m entre els teus credos de noia verge i mantindràs la llum, sempre, dins teu.

OBJECTS IN MIRROR ARE CLOSER THAN THEY APPEAR

Propers o allunyats, junts o separats…aparentment semblants…suposadament diferents…públicament units…privadament apartats… Els sentits ens poden enganyar mitjançant els principis de la física o amb una dosis d’ingenuïtat auto-administrada.
Les mirades indirectes poden mantenir-nos allunyats dels esdeveniments reals.

Podem ignorar, per tant, presents, conseqüències i responsabilitats.
Podem seguir avançant pel carril esquerre de la Vida amb la mirada diàfana, mirant de reüll el reflex del retrovisor que ens retorna una realitat llunyana i enganyosa. L’etiqueta ens diu clarament que tot és més aprop del que sembla, i que les altres Vides ens volen sobrepassar de manera imminent, però la vista ens proposa una percepció irreal per conduir més tranquils i enganyats. I en aquesta passivitat individual hi neix l’angle mort on s’hi acumulen aquells altres viatgers, ja fora de l’angle de visió. Altres vides paral·leles, amb rutes coincidents però destinacions diferents, preparats per avançar alegres i segurs.

Pas a la Vida!

Suposicions habituals

Passem els dies suposant : és la Llei de la supervivència.

Suposant que les coses que habitualment han passat seguiran passant; suposant que tindrem i seguirem sent el mateix que el dia anterior; o suposant que el pitjor marxarà per poder suposar-nos a nosaltres mateixos millors amb els anys…però suposar és automàtic, careix de voluntarietat i desautoritza l’emoció dels petits detalls del dia a dia. En cada supòsit fallit hi ha una frustració disfressada de mala sort.

Fins el dia que de la rutina i el desengany en surgeix la necessitat d’oxigen nou. Saps que ha arribat el dia del canvi quan un mateix es reconeix en un futur improgramat, formant part de noves biografies inesperadament, sense timó, però guiat amb la fermesa de l’ agarïment per renovar-se junts.

I només aleshores la dimensió d’un mateix s’enfoca sense límits cap a un futur diferent al suposat, a l’ espera d’il·lusions verges, naturalment, sense imposar.

Roca o Mirall?

Escric sobre una roca aspra i grollera amb la voluntat de perdurar, mentre el grafit (fidel a la física) rellisca pedra avall.
En queda, desdibuixat, un missatge illegible on cada lletra desconeix la del costat. El missatge, però, hi és. S’hi queda fixada la intenció, però la pressió del llapis només ha aconseguit fer saltar bocins de mica, el component més dèbil del granet.
El missatge no és complert perquè no trasllada cap mena de contingut. La roca deforma la cal·ligrafia i converteix qualsevol esforç del puny en un error propi. Mala cosa confondre un llapis amb un punxó !

Em miro al mirall i em veig limitat dins un aquari. M’anyoro i em premio.
Redueixo les pretencions. Em dono caliu, amb el meu propi alè.
La física també es fidelitza amb mi i em satina el reflexe : s’hi fa una pissarra de baf, que caducarà. I simplement amb el meu dit, el meu índex de sempre, el deixo lliscar, gustós i agraït, per la superfície vertical que m ’empara, on hi dibuixo nítidament la creu del signe positiu (+)

Línies i contrast

No sortir-se de la ratlla, per a un funambulista, és més que una bona idea : és una necessitat. Potser és de les poques professions on una línia és la verdadera frontera entre la vida i la mort. Tots seguim la línia que pensem que ens connecta vitalment amb la resta del món. Cada decisió que prenem és una d’aquestes partícules que creen punts i que, alhora, formaran el propi traçat conductor. Cada centímetre de grafit que dibuixem és una opció escollida que deixa marca en algú, com la combustió d’un avió al cel.
Però a mida que prospera la nostra línia el que estem fent és, també, partir un espai, separar un full blanc en dues parts, posicionar-nos i descartar. Aquest trenca-gels de la vida que tots duem dins no és res més que el reflex d’una actitud ferma, decidida i honesta envers tot allò que ens preocupa, que ens envolta i que estimem. El desinterès i la indiferència, per contra, són els overcrafts que no deixen rastre damunt la neu, ni fereixen ni emocionen, ni marquen ni esborren, tantsols llisquen amb la inèrcia morta d’un cos llis i pla.

El que ens defineix com a persones no és només el gruix o profunditat de la nostra marca. També ho determina la manera com volem ser ratllats, clivellats, aprofundits, sorpresos, emocionats i estimats, el nostre propi contrast al fet d’actuar, la fecundació de la Vida en la nostra pròpia ment, l’emoció retornant a nosaltres com una fletxa vital.

M'entens carinyu? (part2)

.

















Sentem-nos, parlem-nos i notem com les entranyes perden el seu contorn perfilat i es difuminen com un núvol de tardor. Canviaràs la teva perspectiva de la infelicitat i jo adaptaré a les teves orelles la meva parla. I només així sabrem que a vegades es guanya quan es perd. No sempre la renúncia és oblidar: sovint és abandonar la pudor de naftalina que ens impregna la vida, tantsols això. I el dia que tot quedi lluny de l’origen dolorós sabrem que res no va ser perdut ni erroni…només una debilitat que la vida va tenir amb nosaltres i amb la nostra fam insaciada.
Avui mirem compassos del passat que mai ens van convèncer. Són els que són, i els ritmes mai no paren per a ningú, tantsols resten suspesos. I en aquesta suspensió observem la cara trista de la Felicitat. Però tot envers té revers. I al seu propi dors també hi reconeixem la més suau de les carícies que pot fer el Temps: el seu propi madurar sanador. Siguem humils però ferms a la nostra pròpia essència i deixem que les nostres condicions ens condicionin, sense complexes, només fidels al nostre devenir desitjat.

Moure's o no ser

.

















La vida sovint ens fa el by-pass en moments on havíem acumulat totes les energies i il·lusions per començar nous projectes. I ens cal seguir esperant, incomodats i acumulats. O tot el contrari: parar la pell al vent i buscar noves brises, alisis valents que ens donin la força per fer-li drecera a la desesperança.
Perquè, quan el descans incomoda la tranquil·litat, el millor és moure’s i avançar , fer un progrés compromès amb un mateix i fidelitzar l’esperit. Si la temeritat és volguda, la inversió sempre compensa i es fiscalitzen les emocions. Aleshores, s’enceta una llauna l’expectatives que alimenta la fam d’allò tant desitjat, d’aquell sentiment tant oportú, d’aquell secret tant protegit, d’aquella pell tant somiada.
Però l’espera també pot ser activa quan els poros deliveradament s’obren i capten alès d’altres cossos emisors. Es tracta d’una espera enriquidora, voluntària, amb rebrots d’energia i valors.
En canvi, alguns desplaçaments poden ser ingràvids a les emocions i funcionaris de la tècnica mòbil si discorren lliscant sobre els rails de la desgana...ràpids al pas del paisatge, sense retencions de colors, olors o frescors. Ologrames dels sentiments, ser sense ser-hi, emocions desmemoriades orfes d’un mateix.
Ser o esperar? No ser o anar? La clau no és en l’espera sinó en la voluntat.