24 de novembre 2006

"La pacient del cor"



"Tzzzzzzzzzzzz...Tzzzzzzzzzzzz...". El pulidor del dentista sonava de manera intermitent, com si fos el propi bateg del cor. Burxara entre les mandíbules de la pacient com si busqués or. Tot i que el seu rostre no mostrava cap bri de fàstig o sorpresa, el panorama que presentaven les dents no deuria ser gaire esperançador, ja que feia minuts que l'odontòleg havia deixar de parlar i fer-li bromes de tot allò que anava veient. La pacient es va començar a posar nerviosa, sobretot quan el dentista va agafar el tub succionador i el va netejar, tot ple de sang. Fins aquell moment la Srta.C sempre havia confiat en l'agilitat i perícia del doctor A: mai havia dubtat de la seva professionalitat. Els minuts passaven i res semblava millorar, ans al contrari! Mai havia vist una gota se suor al front del dentista (excepte aquella vegada que van fotre un clau al sofà de la saleta d'espera de la consulta mentre la dona de fer feines netejava el laboratori). Aquella brillantor a la pell era revel·ladora: les coses no rutllaven! O això era el que sospitava C, patint com feia temps que no ho feia, fins que va apreciar una canvi d'humor al seu butxí professional. Per sota la gassa que tapava la boca del doctor A va endevinar un somrís, una ganyota simpàtica que va anar acompanyada d'una clucada d'ull i un esbufeg. "Ja ho tenim...això. Ja hem acabat". Amb la cara ja descoberta, el dentista no podia amagar la satisfacció que li produïa el seu treball que, a jutjar pel que anava xiuxiuejant, el considerava "favulós...favulós...". S'hi havien estat més de quatre hores a la consulta per una revisió aparentment rutinària que acostumava a durar poc més de 20 minuts (fins i tot el dentista havia demanat a la seva secretària que anul·lés la resta de visites d'aquella tarda). C va haver d'enviar un SMS al seu marit per avisar-lo que aquella tarda finalment no podrien anara al Ikea, tot i que s' havia passat el cap de setmana queixant-se de mal d'esquena per culpa d'aquell sofà vell; i queixant-se que haurien de guardar sota del llit les copes de cristall que els hi havien regalat a La Caixa perquè els hi faltava un armari nou!. Però tot aquell patiment havia de quedar oblidat si finalment recuperava aquell somriure plàcid que s'havia anat esgrogueïnt de tant fumar."Un mirall!", demanava C, neguitosa i impacient. "Deixa'm que t'eixugui la saliva, primer", proposava el doctor. "Deixa'm que et digui que estic molt content del resultat final, i que ja podràs tornar a riure com abans...te'n recordes com havíem rigut junts?!". El dentista va fer una regressió fugaç 10 anys enrera, quan ell i la C tontejaven pels portals del barri i s'enrotllaven a la que podien pels racons dels bars de nit. "No t'emocionis tant i passa'm el mirall, va!". C havia fet molts esforços per no fer-li aflorar records d'una relació passada de la que ella no n'estava gaire orgullosa perquè no va saber-la acabar de manera delicada (vers ell). El mirall restava sobre la tauleta, envoltada d'estris de quiròfan, just a 1 metre d'on ella reposava semi-estirada. I la mà estilitzada del doctor A finalment va agafar-lo, pel mànec. Va girar-lo i el va dirigir cap a C, posant-li el mateix mànec a la mà de la pacient, amb la solemnitat del qui ofereix un tribut sagrat. El seu tribut era, de fet, el seu propi treball, la seva petita obra d'art quirúrgic. Quan el pla del mirall va quedar perfectament encarat amb la cara de la Srta.C, aquesta va apretar les dents i va separar els llavis lentament, per tal de veure's les peces dentals totes de cop.

C va passa a ser la dona més coneguda d'aquella setmana, sortint a tots els Telenotícies del país i programes de Zapping de les televisions internacionals. Tot i que ella mostrava diverses denúncies que havia presentat als Mossos d’Esquadra contra el Dr.A, les comentaristes del cor especulaven sobre un montatge entre C i A per vendre exclusives, i destacaven l’admiració per aquella dona casada que, per recuperar un antic amor , havia estat capaç de fer-se llimar totes les dents de la boca en forma de cors.

(conte inventat)

03 de novembre 2006

Full Monty

Enhorabona Ciutadans per haver invaït l'oasis català. Encara que hagi estat catapultats per la plataforma "celestial" de El Mundo de LoSantos. Entenc que Ciutadans es defineixi com a ciutadans del món. Però la denúncia de l'apocalipsi lingüística castellana em sembla esquizofrènica. La única demanda que pot reclamar Albert Rivera és que els ideòlegs-fundadors-padrins del nous partit (Boadella, Azua, Carreras, Espada, etc...)el deixessin sol i en pilota picada a la foto del cartell electoral. S'hagués pogut transmetre una imatge de Full-Monty amb tots ells de costat i pel mateix preu. I és obvi que "el apoyo institucional" que es reclama al text "A ver si se enteran", al qual em remeto, es troba principalment amb la Confe episcopalant com mai els serfs disposats a la Creuada, o sigui, amb recursos públics. No és feixista qui parla castellà a Catalunya. Sembla estrany que ho diguin aquells que han nascut aquí, a Catalunya (agradi o no). Però sí aquells que neguen la realitat d'una nació i les seves llibertats en nom d'una il·lusió nietzschiana de súper-homes-españolistes.Ciutadans del món??? Tots ells parlant castellà?? Els tics psicòtics de LSD dels discursos d'Albert Rivera canviant d'idioma a mitja frase, com el sistema DUAL de les pel·lícules doblades, és còmic i pervers. Sereu esclaus de les vostres pròpies tesis quan estigueu tant enrocats a la dreta que el manual de "bon propagandista" se us esgoti. Recordo a Félix de Azúa a les clases d'Estètica de la ETSAB disseccionant estratègies i circuits cerebrals de l'aprenentatge. I com Wagner musicava la supremacia de la nació alemana amb pentagrames que anys més tard serien els barrots de les presons de centenars de milers de jueus. Seguiu reclamant "libertad" com a Ciutadans apàtrides. La quota televisiva a partir d'ara us donarà el % de minuts dels 3 ascons (podríeu renunciar-hi com a senyal de protesta, no??).

Salut

http://blogs.elboomeran.com/azua/2006/11/a_ver_si_se_ent.html#comment-24835674

11 d’octubre 2006

Eye of the Tiger



Estem en plena època PRE-electoral. Tots els PRE-candidats comencen a moure fitxa i acaparen els mitjans de comunicació, els suports publicitaris del metro i, en definitiva, la nostra atenció. Com a observador vocacional vull fer notar un neguit que em fa mantenir la mirada fixa en un cartell blanc i negre: la PRE-campanya del PSC. PP montilla desdibuixa la seva presència entre la taula d’escriptori, els papers per llegir i les hores per passar; la mirada fixa damunt els documents; o la promesa de “fets i no paraules” amb la mirada fixada a les sabates del fotògraf. La mirada sempre desenfocada, mai cap a l’objectiu de la càmera; cap concessió a l’observador; control absolut de la situació per omisió de mirades. La confiança invertida únicament en les paraules (del programa) no en el llenguatge corporal. Montilla no mira però sí que hi veu. Veu i pre-veu. Et petó a la calva del “nostre Pasky” va semblar una despedida paternal del pare que veu com el seu fill se’n va a examinar-se de la Selectivitat sense haver estudiat. A Madrid ja ho tenen tot previst i en la seva partida d’escacs particular han sacrificat la Torre-Generalitat pel Rei-Moncloa. Mas guanya les eleccions però PSC no refunda el Tripartit-Satànic-Proetarra(llenguatge espanyolista). A canvi d’aquesta NO-oposició dirigida pel PSOE, CiU farà d’escuder a Zapatero en futurs i no-tant-llunyans temps difícils. Un aliat de dretes en la llunyania és millor que l’enemic a casa, no? El gran tapat d’aquest escacs és PP montilla. El Sergi Mas de la política no mira de cara per no veure la gent il•lusionada que el vol com a nou President. Montilla mira de reüll en tots els cartells, intuïnt el clatellot que li caurà de Madrid. Absolutament obedient a les tesis del PSOE, la marassa, reversiona la cara de póker de les pel•lícules de suspens. Zapatero, preveient el cocktail ERCiU, de millor digestió que el TRIPARTIT català, fa renunciar a Montilla a la mirada desafiant i convincent que ha de tenir un pre-candidat. Ha perdut el “punch” necessari pel debat electoral; li han fet perdre “la mirada del tigre”. Okupes de Pedralves al Tinell!!. Catalunya no vol submissions ni préstecs polítics. Catalunya no pot ser moneda de canvi per conservar la cadira de la Moncloa. Catalunya teledirigida? Segurament guanyi qui guanyi el proper 1 de Novembre també s’haurà de vestir de dol.

04 d’agost 2006

Venus -2-

El divendres és el cinquè dia de la setmana. El nom « divendres » prové del llatí Dies Veneris, o « dia de Venus ». Segons la tradició musulmana és el dia de descans en honor a Déu. S'abreuja com « dv ».
En la
mitologia romana, Venus és la deessa de l'amor.



El tastet d'aquest divendres és una degustació bisbalenca: Sanjosex.
Gran amic i millor persona. Les crítiques musicals el deixen pels núvols, i no n'hi ha per menys.
Arquitecte de professió i vocació, músic segurament per necessitat vital:

Sanjosex podria haver nascut d’un coit accidental entre Bob Dylan i Beck. O millor dit, d’una orgia on també hi haurien participat Pau Riba, Andrés Calamaro, Neil Young i els Radio Tarifa al complet. Aquesta festa dels genis hauria tingut lloc, és clar, en ple Empordà.Sanjosex explica amb un estil absolutament propi les històries més quotidianes, exterioritzant sense vergonya els seus pensaments. Una mica d’amor (Et menjaria a petons) i molt de desamor (Fem l’amor), himnes localistes (Les mitgeres al descobert), ressaques emboirades (El dia després)... A més, entre les seves cançons hi trobem indiscutibles hits en potència com Quatre pensaments, Puta o De Girona al Japó. Tot plegat, explicat en un llenguatge directe i quotidià, sense amagar els girs dialectals empordanesos.Mestre de la guitarra, Carles Sanjosé es fa acompanyar en aquesta aventura per músics de Holland Park i Jellyfish Skies. Solvència musical contrastada per donar vida a un disc fresc i orgànic, enregistrat pràcticament en directe i amb l’espurna de la música tocada entre amics. L’atmosfera del disc, vital i caradura però alhora sensible, es va dibuixant a través de cançons plenes de soul, de blues i gotes de folk. Hi destaquen elegants detalls de hammond i saxo i un sentit del ritme emocional, herència de Veneno.Resumint, Sanjosex es presenta amb un plantejament atrevidíssim tant pel que fa a les lletres com a la música. Pocs artistes s’atreveixen a seguir, en català, els camins dibuixats pel Dylan de Desire o el Van Morrison d’Astral weeks. El necessitàvem.
FONT: bankrobber.net


Quan marxes de vacances sovint descobreixes noves arquitectures i estructures urbanes que et fan modificar la manera de moure't per la ciutat. Prengueu aquesta cançó com un aperitiu de "Viva!" i una reflexió sobre el nostre habitat natural urbà.

http://www.chicoespina.com/bankrobber/mp3/Sanjosex_-_Les_mitgeres_al_descobert.mp3

Bon estiu i fins a Setembre!!

01 d’agost 2006

Pulp Fiction




PULP: (noun: pejorativebooks, magazines, etc) literatura barata, basura
FICTION:
(noun novels) novela, narrativa




Hi ha poques coses que no s’hagi ja dit de la cruel matança que dia a dia es produeix al Líban, Palestina, Irak...i les conseqüències social, econòmiques i morals que tot això comporta a aquests pobles anímicament mutil•lats. Qualsevol resolució internacional existent o per proclamar tindrà efectes nuls sobre el pla d' aniquil•lació que està duent a terme l’estat d’Israel. Ningú ja es creu que s’estigui fent la Guerra preventiva contra el Terror (G.W.Bush) o que s’hagi d'acabar aquest GENOCIDI quan s’alliberi els dos soldats segrestats fa ja setmanes. El germà petit s’ha revel•lat contra el gran EEUU (com a "Ciudad de Dios"), i s’està fent el cap de la Banda (tant a après a matar que al final es sent el més legitimat i poderós). I mentre Condoleezza va passejant “palmito” per aquí i per allà, el primer ministre israelià juga al fronton amb les peticions de la ONU. Israel no busca terroristes ni desarma grups militars: crea franjes de seguretat de l’amplada d’un país, perquè està arrasant el Líban. La població es desplaça en èxodes tòrdids cap a llocs on probablement tornaran a ser objectiu militar d’un exèrcit que compta els morts en Km d’avenç de les seves tropes. Israel ha fet seu un concepte nazi amb el que Hitler va justificar la ocupació dels països veïns a la II Guerra Mundial: “Lebensraum”, o sigui, “espai vital”. Aquest concepte amaga un pervers eufemisme : per als derrotats es tracta d’ ”espai mortal”.
El 10 de Desembre de 1948 l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar i proclamar, en la resolució 217 A (III), la Declaració universal dels Drets Humans. N’he extret 3 articles que ens haurien de fer pensar fins a quin punt la violació sistemàtica, reiterativa i conscient d’aquests drets a la població de Palestina i del Líban fa que aquest document només serveixi per a ser incomplert, ja que la seva aplicació és nul•la.


Article 1
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.


Article 3
Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.


Article 5
Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.


Aquest incumpliment em fa pensar que la comunitat internacional no en verifica el contingut i que, per tant, la Declaració Universal dels Drets Humans automàticament es converteix en un articulat de ficció-basura, una autèntica Pulp Fiction.
Samuel L.Jackson a Pulp Fiction, encarnant un sicari despiatat, recitava de memòria i sense entendre’n el significat un verset de la Bíblia (Ezequiel 25:17) i, a continuació, “procedia”. La llei del més fort en nom de Déu. Les paraules d’Ezequiel per a aconsellar a un futur cadàver. Que no us confonguin les paraules. Els mort són els morts.

Declaració Universal dels Drets Humans (pdf):
http://www.unhchr.ch/udhr/lang/cln.pdf






31 de juliol 2006

God save the Girl



Quan sentim els noms de Benny Hill, Rowan Atkinson i Austin Powers a la majoria se’ns dibuixa un somriure a la cara. Són grans còmics mundialment reconeguts que han sabut combinar l’humor amb una dosi de patriotisme desenfadat i absurd, però alhora popular i carregat de complexes. Són la personificació dels acudits de Lepe explicats pels propis de Lepe, però a la British. Embaixadors de l’humor. Perquè l’humor també es pot exportar i els Britts ho han sabut fer. Però com a país històricament colonitzador i (sorry) expoliador, també saben importar primeres qualitats. Ahir UK va fer una gran importació, 100% catalana. Ahir la meva germana Mª del Mar va marxar a Norwitch, al nord de London. Ha anat a millorar l’anglès, ja que als de Badalona se’ns nota l’accent de la FIAC. Segur que n’aprendrà suficient per tornar amb més accent que la pava de la Victoria Beckham. Però a part del que ella rebi, si són prou llestos els anglesos sabran trobar en la Marsans (és el seu nom artístic) una noia que pot montar un “Festival del Humor” ella sola. El turista responsable és aquell que no fa fora del seu país cap bestiesa que no faria al seu. Però l’hosta responsable és el que tracta als turistes com si es tractés de gent del seu país. La riquesa del turisme és bidireccional, tot i que sovint només es mesura la part econòmica que aporta el viatger, i no tota la riquesa cultural que pot aportar el que viatja. Mr John i Mrs Rita tindran la oportunitat de conèixer Badalona, Barcelona, la cultura catalana…..a través d’una noieta que segur que deixarà emprempta (com sempre fa ella). Al tornar ens explicarà un munt d’anègdotes, gent que ha conegut, el menjar, les ciutats….però tothom segur que li preguntarà: “I com són aquella gent, que t’han tractat bé?????”. D’aquí la importància de ser un bon viatger (no m’agrada dir turista) però també un bon hosta local.
L’onada de guiris ja fa setmanes que ha començat al nostre país. Tots tenim la deure d’exigir, però també la responsabilitat d’oferir. Siguem bons hostes. Us ho demano com a “tete”.

Take care of my sister Mr.John and Mrs.Rita. Thanks!!



Enllaç d'avui: Gago García ens dissecciona un cadàver encara calent:El Pròxim Orient a http://urbietorbis.net/palestinecoffeeshope/cafe/index.html

28 de juliol 2006

Venus

El divendres és el cinquè dia de la setmana. El nom « divendres » prové del llatí Dies Veneris, o « dia de Venus ». Segons la tradició musulmana és el dia de descans en honor a Déu. S'abreuja com « dv ».
En la mitologia romana
, Venus és la deessa de l'amor.



El cinquè dia de la setmana, o el cap del “cap de setmana”. El matí del divendres fa olor a cafè i ve de gust menjar-se una bona torrada de pa amb tomàquet i fuet. El divendres és de color verd clar, al meu cap; i de petit era el dia de fer Gimnàstica a l’escola. Què lluny que queda l’escola! El dia de Venus és un bon dia per fer uns tastets, i compartir-los. Per això no parlaré de política ni de fronteres; anirem tots junts fins al Panteó dels Déus, i oferirem a Venus el nostre tribut agraït i calmat: una cançó, un llibre, una pel·lícula, un poema….o dos.

Disc d’avui: “Sublime Ilusión”, Eliades Ochoa, 1999
http://www.artistdirect.com/nad/store/artist/album/0,,862988,00.html


Avui, divendres, alguns de vosaltres comenceu les vacances. Alguns ja ho han fet. D’altres, més tard. “Volver” és el que associo més a les vacances. Alguns “tornen” quan marxen i d’altres quan arriben. Ens passem la vida “tornant” de llocs, o de situacions. “Tornem a tornar”, o sigui, repetim o retornem, també. I jo donc de “torna” aquesta cançó al meu Àlex (que vull ja que torni), a la meva Paty (la prieta que se volvió), a la Rocío (que està sempre tornant), al Sanjosex (perquè torni a musicar-nos la vida) i a tots els que estan de tornada de ja de tot. I sobretot, per Setembre, que tothom torni!!




VOLVER

Yo adivino el parpadeo

de las luces que a lo lejos,
van marcando mi retorno.
Son las mismas que alumbraron,
con sus pálidos reflejos,
hondas horas de dolor.

Y aunque no quise el regreso,
siempre se vuelve al primer amor.
La quieta calle donde el eco dijo:
"Tuya es su vida, tuyo es su querer",
bajo el burlón mirar de las estrellas
que con indiferencia hoy me ven volver.

Volver,
con la frente marchita,
las nieves del tiempo
platearon mi sien.
Sentir,
que es un soplo la vida,
que veinte años no es nada,
que febril la mirada
errante en las sombras
te busca y te nombra.
Vivir,
con el alma aferrada
a un dulce recuerdo,
que lloro otra vez.

Tengo miedo del encuentro
con el pasado que vuelve
a enfrentarse con mi vida.
Tengo miedo de las noches
que, pobladas de recuerdos,
encadenan mi soñar.
Pero el viajero que huye,
tarde o temprano detiene su andar.
Y aunque el olvido
que todo destruye,
haya matado mi vieja ilusión,
guarda escondida
una esperanza humilde,
que es toda la fortuna de mi corazón.

Alfredo Le Pera

26 de juliol 2006

L' Etern Retorn



"Vamos a suponer que cierto día o cierta noche un demonio se introdujera furtivamente en la soledad más profunda y te dijera:/Esta vida tal como tú la vives y las has vivido tendrás que vivirla todavía otra vez y aún innumerables veces; y se te repetirá cada dolor, cada placer y cada pensamiento, cada suspiro y todo lo indeciblemente grande y pequeño de la vida/".
"además todo se repetirá en el mismo orden y sucesión... Y hasta esta araña y este claro de luna entre los árboles y lo mismo este instante y yo mismo"...
"El eterno reloj de arena de la existencia dará la vuelta siempre de nuevo, y tú con él corpúsculo de polvo"

NIETZSCHE , fragments sobre “El eterno retorno”




“El eterno retorno de lo igual tiene su sentido como una doctrina para el hombre, esto es, como un terrible tope para la voluntad humana, que destroza todas sus ilusiones de futuro y progreso. Nietzsche piensa la doctrina del eterno retorno con el fin de tocar al hombre en la tensión misma de su voluntad”

HANS-GEORG GADAMER
“De Verdad y método. Fundamentos de una hermenéutica filosófica”





La història és cíclica; és temporalment lineal, però causalment repetitiva. El que fa que en siguem conscients d’aquest bucle vital és la localització del fet (en depèn de la transcendència i la difusió) i la gravetat d’aquest (pot no deixar ni tantsols testimonis).

El ple debat sobre el Projecte de Llei de la Memòria Històrica que prepara el Govern espanyol ens hem de plantejar en quina mesura l’aplicació d’aquesta Llei afectarà a la societat i com nosaltres n’em de fer una aplicació pràctica o militant. Després de 70 anys de silenci s’obre la caixa dels records ( no la de Pandora). 70 anys per a reflexionar, assumir i acceptar són suficients, i diria que masses i tot. Aquesta llei permetrar fer “justícia històrica” i retornar la dignitat a tots aquells a qui va ser robada. El beto silenciós post bèl·lic ja pot aixecar-se ara per a ser explicat a les joves generacions actuals que, sense entendre-hi gaire de banderes, ja hauran fet un parell manifestacions multitudinàries i alguna casserolada. Recordar el passat més recent i fosc del nostre país no és obrir velles ferides, és ensenyar les cicatrius; és fer entendre que no totes les guerres han passat lluny d’aquí o a la TV i que sí hi ha testimonis entre nosaltres, encara vius. Cal posar un Post-It a la consciència de tots on s’hi pugui llegir clarament : ALLÒ VA PASSAR AQUÍ. El retorn de velles ideologies deliveradament orfes de records amb nous i engominats dirigents està desestabilitzant la convivència ciutadana a molt nivells. Són “fuleros” de la democràcia, perquè mai aixequen el pot de la concòrdia. I per això són els que pretenen provocar a la societat un Alzheimer global que col·lapsi les neurones del país i que faci renéixer antigues neures. La memòria de la nostra història es fa present avui, perquè “aquell”,al seu moment, els hi va robar el futur.

Enllaç recomanat d’avui: http://www.memoriahistorica.org/

25 de juliol 2006

"Moros y Cristianos"



Moros y Cristianos” o “Frijoles con arroz” és un plat típic de la isolada Cuba. Diria que és el recurs culinari més accessible per a la gent, i se’m fa extrany pensar que aquesta denominació pugui tenir connotacions racistes o pejoratives quan suposa la base alimentària de tot el país. Presentat a taula en un bol, els “moros y cristianos” es democratitzen i es mesclen per igual, es barregen els gustos i es compensen les textures. El plat manté aquell equilibri de sabors que només poden donar les proporcions justes. Aquest binomi religiós ha donat també noms a dances populars, festes tradicionals i ha inspirat jocs de carrer i de sobre-taula.
Les lluites entre cultures històricament enfrontades també ha trobat el seu camp de batalla al taulell d’escacs: una formalització prou digne per tractar-se d’una guerra. En aquest joc les regles són clares i precises; les condicions equilibrades i justes per ambdues parts; un taulell quadriculat repartit en 64 posicions : meitat blanques, meitat negres (com un plat de “frijoles con arroz”). Les condicions equitatives d’aquest taulell no les podríem emplaçar actualment al Pròxim Orient. “Sense justícia no hi ha pau” deia ahir Lucía Etxebarria a la contraportada de l’ADN. I sense jutges no hi ha justícia, afegiria jo. Calen els jutges en tota partida, i cal que en prenguin part en aquesta. Quin paperàs el del coordinador Jan Egeland airejant entre runes de Beirut les misèries de la ONU! La inoperància diplomàtica és sempre una concessió per al més fort, un permís encovert i consentit. I mentre la massa civil social d’arreu del món reclama que s’aturi aquesta violència desproporcionada , paradoxes de la vida, la secretària d’estat nord-americana Condoleezza “Rice” desequilibra la balança de la impunitat bèl•lica deixant que es posi més arròs que frijoles.


Ajedrez, Etimología : Juego-ciencia que surgió en el Indostán, en época no determinada con certeza. Inicialmente, se le conoció como chaturanga, en referencia a las cuatro alas (angas) del ejército indio: elefantes, carros, caballos e infantería. En España, adonde fue llevado por los árabes, el nombre del juego evolucionó hacia axatraz y más tarde, axedrez

El contra-enllaç d’avui: http://www.cope.es/ver_noticia.php?id_noticia=210075

24 de juliol 2006

Primera Pedra



Com si d'un edifici es tractés, avui poso la primera pedra d'aquesta nova construcció. No serà una construcció contundent en quant a forma, ni cara amb últimes tecnologies; no es pretén ser trascendental ni espiritual com les catedrals gòtiques; ni hermètic com un búnker. La primera pedra o, millor dit, la primera lletra encadenarà una estructura espero que prou rígida per construir un espai d'opinió, una estesa de reflexions que convidin al aixopluc útil i que reculli opinions per a tots els gustos i disgustos.




...clasificación (I:3:2) de todo el conjunto de requisitos para construcciones:

durabilidad (firmitas)
utilidad o "conveniencia" (utilitas)
agradabilidad (venustas).


Los diez libros de la arquitectura , Marcus Vitruvius Pollio.