24 de novembre 2006

"La pacient del cor"



"Tzzzzzzzzzzzz...Tzzzzzzzzzzzz...". El pulidor del dentista sonava de manera intermitent, com si fos el propi bateg del cor. Burxara entre les mandíbules de la pacient com si busqués or. Tot i que el seu rostre no mostrava cap bri de fàstig o sorpresa, el panorama que presentaven les dents no deuria ser gaire esperançador, ja que feia minuts que l'odontòleg havia deixar de parlar i fer-li bromes de tot allò que anava veient. La pacient es va començar a posar nerviosa, sobretot quan el dentista va agafar el tub succionador i el va netejar, tot ple de sang. Fins aquell moment la Srta.C sempre havia confiat en l'agilitat i perícia del doctor A: mai havia dubtat de la seva professionalitat. Els minuts passaven i res semblava millorar, ans al contrari! Mai havia vist una gota se suor al front del dentista (excepte aquella vegada que van fotre un clau al sofà de la saleta d'espera de la consulta mentre la dona de fer feines netejava el laboratori). Aquella brillantor a la pell era revel·ladora: les coses no rutllaven! O això era el que sospitava C, patint com feia temps que no ho feia, fins que va apreciar una canvi d'humor al seu butxí professional. Per sota la gassa que tapava la boca del doctor A va endevinar un somrís, una ganyota simpàtica que va anar acompanyada d'una clucada d'ull i un esbufeg. "Ja ho tenim...això. Ja hem acabat". Amb la cara ja descoberta, el dentista no podia amagar la satisfacció que li produïa el seu treball que, a jutjar pel que anava xiuxiuejant, el considerava "favulós...favulós...". S'hi havien estat més de quatre hores a la consulta per una revisió aparentment rutinària que acostumava a durar poc més de 20 minuts (fins i tot el dentista havia demanat a la seva secretària que anul·lés la resta de visites d'aquella tarda). C va haver d'enviar un SMS al seu marit per avisar-lo que aquella tarda finalment no podrien anara al Ikea, tot i que s' havia passat el cap de setmana queixant-se de mal d'esquena per culpa d'aquell sofà vell; i queixant-se que haurien de guardar sota del llit les copes de cristall que els hi havien regalat a La Caixa perquè els hi faltava un armari nou!. Però tot aquell patiment havia de quedar oblidat si finalment recuperava aquell somriure plàcid que s'havia anat esgrogueïnt de tant fumar."Un mirall!", demanava C, neguitosa i impacient. "Deixa'm que t'eixugui la saliva, primer", proposava el doctor. "Deixa'm que et digui que estic molt content del resultat final, i que ja podràs tornar a riure com abans...te'n recordes com havíem rigut junts?!". El dentista va fer una regressió fugaç 10 anys enrera, quan ell i la C tontejaven pels portals del barri i s'enrotllaven a la que podien pels racons dels bars de nit. "No t'emocionis tant i passa'm el mirall, va!". C havia fet molts esforços per no fer-li aflorar records d'una relació passada de la que ella no n'estava gaire orgullosa perquè no va saber-la acabar de manera delicada (vers ell). El mirall restava sobre la tauleta, envoltada d'estris de quiròfan, just a 1 metre d'on ella reposava semi-estirada. I la mà estilitzada del doctor A finalment va agafar-lo, pel mànec. Va girar-lo i el va dirigir cap a C, posant-li el mateix mànec a la mà de la pacient, amb la solemnitat del qui ofereix un tribut sagrat. El seu tribut era, de fet, el seu propi treball, la seva petita obra d'art quirúrgic. Quan el pla del mirall va quedar perfectament encarat amb la cara de la Srta.C, aquesta va apretar les dents i va separar els llavis lentament, per tal de veure's les peces dentals totes de cop.

C va passa a ser la dona més coneguda d'aquella setmana, sortint a tots els Telenotícies del país i programes de Zapping de les televisions internacionals. Tot i que ella mostrava diverses denúncies que havia presentat als Mossos d’Esquadra contra el Dr.A, les comentaristes del cor especulaven sobre un montatge entre C i A per vendre exclusives, i destacaven l’admiració per aquella dona casada que, per recuperar un antic amor , havia estat capaç de fer-se llimar totes les dents de la boca en forma de cors.

(conte inventat)

03 de novembre 2006

Full Monty

Enhorabona Ciutadans per haver invaït l'oasis català. Encara que hagi estat catapultats per la plataforma "celestial" de El Mundo de LoSantos. Entenc que Ciutadans es defineixi com a ciutadans del món. Però la denúncia de l'apocalipsi lingüística castellana em sembla esquizofrènica. La única demanda que pot reclamar Albert Rivera és que els ideòlegs-fundadors-padrins del nous partit (Boadella, Azua, Carreras, Espada, etc...)el deixessin sol i en pilota picada a la foto del cartell electoral. S'hagués pogut transmetre una imatge de Full-Monty amb tots ells de costat i pel mateix preu. I és obvi que "el apoyo institucional" que es reclama al text "A ver si se enteran", al qual em remeto, es troba principalment amb la Confe episcopalant com mai els serfs disposats a la Creuada, o sigui, amb recursos públics. No és feixista qui parla castellà a Catalunya. Sembla estrany que ho diguin aquells que han nascut aquí, a Catalunya (agradi o no). Però sí aquells que neguen la realitat d'una nació i les seves llibertats en nom d'una il·lusió nietzschiana de súper-homes-españolistes.Ciutadans del món??? Tots ells parlant castellà?? Els tics psicòtics de LSD dels discursos d'Albert Rivera canviant d'idioma a mitja frase, com el sistema DUAL de les pel·lícules doblades, és còmic i pervers. Sereu esclaus de les vostres pròpies tesis quan estigueu tant enrocats a la dreta que el manual de "bon propagandista" se us esgoti. Recordo a Félix de Azúa a les clases d'Estètica de la ETSAB disseccionant estratègies i circuits cerebrals de l'aprenentatge. I com Wagner musicava la supremacia de la nació alemana amb pentagrames que anys més tard serien els barrots de les presons de centenars de milers de jueus. Seguiu reclamant "libertad" com a Ciutadans apàtrides. La quota televisiva a partir d'ara us donarà el % de minuts dels 3 ascons (podríeu renunciar-hi com a senyal de protesta, no??).

Salut

http://blogs.elboomeran.com/azua/2006/11/a_ver_si_se_ent.html#comment-24835674