17 de desembre 2007

Qüestió de Naturaleses !




Les faules, els contes on els personatges són animals, sempre m’han agradat molt. El fet que els protagonistes siguin bèsties els hi dóna una certa semblança amb la bestiesa que és el món on vivim (personalment mai no m’he cregut els contes de prínceps i princeses!!). El tret principal de comportament de cada animal sovint guarda un paral·lelisme amb el el comportament de les persones de la vida real i d’aquí que la història narrada sigui, en el fons, un eufemisme. Una de les meves faules preferides és el de “La granota i l’escorpí” . Imagino que la majoria de vosaltres ja la coneixereu, però em permeto fer-ne un curt relat:
“Un escorpí que desitjava travessar un riu, li va dir a una granota:
-Duu-me a la teva esquena.
-Que et dugui a la meva esquena?-va contestar la granota-.Ni pensar-ho! Et conec i si et duc a l’esquena em picaràs i em mataràs!
-No siguis estúpida- va dir-li llavors l’escorpí-. No veus que si et pico t’enfonsaràs en l’aigua i que jo, que no sé nadar, també m’ofegaré?
Els dos animals van estar discutint durant una estona, i l’escorpí es va mostrar tan persuasiu que la granota, finalment, va acceptar passar el riu amb ell. El va carregar sobre la seva lliscosa esquena, ell s’hi va agafar, i van començar la travessia.
Arribats enmig del gran riu, de sobte, l’escorpí va picar a la granota. Aquesta va sentir que el verí mortal s’escampava pel seu cos i, mentre ella i l’escorpí s'enfonsaven, li va cridar :
-Veus, ja t’ho havia dit! Per què ho has fet?
-No puc evitar-ho! -va contestar l’escorpí just abans de desaparèixer sota les aigües-. És la meva naturalesa…”

Faula o realitat, conducta animal programada o llibertat?

I una altra Faula de l’estil Granota-Escorpí, Dr. Jekyll i Mr. Hyde, tot en un:
http://in.directe.cat/miquel-estruch/bloc/com-mestimo-el-meu-barri

Qüestió de naturaleses !!!

07 de desembre 2007



-El casc antic en la ciutat metropolitana. Equilibri entre protecció i modernització.

-L'aplicació del PGM als nuclis històrics. Convé uniformitzar els barris d'un mateixa ciutat?

-Convivència a Dalt la Vila entre subsòl romà i vivendes. La trama medieval en perill?

-Revitalitzar Dalt la Vila. Pot un PMU definir tot el procés?

-El concepte i procés de Particiació Ciutadana. L'enfortiment de les relacions entre Col·lectius i Institucions

30 de novembre 2007

Occident-Orient




Des de la finestreta de l’avió
veig la ciutat estesa
com un mantell sobre un prat,
parat per a un àpat sense ningú.

Sembla que la vida es redueixi
al pas dels núvols sota els meus ulls.
Sembla que la vida no hi càpiga,
de tupits que es veuen els carrers,
fins que descobreixo, poc a poc,
el formigueig sutil dels cotxes solts.

Les trames de les kashbes
sempre m’han hipnotitzat,
des del cel i a vista d’home,
dempeus al mig d’un carreró
d’on no ets capaç de descobrir
cap façana en paral·lel.

Els dies passen i modifiquen
les ànimes dèbils, indecises i aspres.
El temps evalua, en canvi, criteris
i els obsequia amb la digna evolució.
Així és l’arquitectura que jo entenc
i la que m’acull com un pare.

Orient, la mitja lluna, la nit sencera…
Occident, meitat mentida, meitat veritat …
Etern binomi que em tormenta
com davant l’ombra d’un cos de dona absent.
-
-
-
Joan Sansa
"Occident-Orient", 2007
Realització de poema i quadre (24x60, tècnica mixta sobre fusta)

23 de novembre 2007

25-N




  • El proper diumenge, 25 de Novembre, es celebra el Dia Internacional contra el Maltractament de les Dones. L'acte d'ahir al vespre, a la plaça de la Vila, ja en va ser una prèvia. Un acte molt emocionant per sensibilitzar a tots aquells homes que confonen la seva masculinitat amb una mena de dictadura de gènere, indici clar de la seva frustració personal.

    La concentració va tenir una dosis estètica justa i mesurada per posar la pell de gallina fins i tot al més aspre dels assistents, però això era del que es tractava: compartir emocions per evitar, units, que es segueixi maltractant dones.



    Fa temps vaig escriure "Llegendes urbanes". És un poema format per 3 poemes curts. El 3er me'l va inspirar una amiga (ella, evidentment, no ho sap) i parla sobre la relació amb el seu xicot.





    LLEGENDES URBANES

    I I I



    La col.leccionista de Sinatres

    vol patir per sentir-se viva

    i desitja el petó infidel

    i plora l’insult deliciós

    que la maltracta.

    Es mira els fils que la lliguen

    a un càstig adictiu de titella cega

    mentre recita, excitada,

    el “My way” consciliador

    del botxí del seu amant.



    Aquesta "col·leccionista de Sinatres" no és una excepció. Viu entre nosaltres i pot ser veïna teva i meva. No és ella la dèbil; no podem culpar-la a ella per ser així. El butxí busca en la submissió i el menyspreu el seu plaer, i és aquest el culpable real. I tots els que ho silenciem, també.


    "Llegendes urbanes" forma part del recull de poemes "Qui vulgui pols que vagi a l'era", escrit entre 1994 i 2001.

08 de novembre 2007

Dolors Vilalta


Dolors Vilalta era una senyora ja gran, una velleta encantadora que tot el barri coneixia i estimava. Era una dona feta a sí mateixa a base de lluitar a la vida tota sola. Tot i l’edat, la Dolors encara conservava unes faccions molt boniques, cada cop més codificades entre les arrugues dels ulls i els llavis. Algunes li naixien sota les mateixes perpelles i se li ramificaven per les galtes, voltant-les com mil meandres en un riu sec.
Tots els avis del barri s’emocionaven al recordar aquells anys gloriosos de joventut quan tots la rondaven; però a la Dolors no li feia cap el pes i, com a la cançó, es deia “demà tindràs temps encara”. I tant esperar, aquella joveneta descarada amb aspecte de Venus romana que amarava sensualitat va passar a ser la “tieta” dels fills dels seus amics; i més tard l’àvia del barri. El pas dels anys li va anar llaurant el cos, i també l’ànima.
Moltes nits li hagués agradat que algú altre hagués tancat el llum de la tauleta, i odiava reconèixer que el seu matalàs havia quedat curvat pel centre, amb un clot suau que dibuixava la presència d’un únic cos, solitari i etern.
Feia mesos que l’àvia Dolors no estava gaire catòlica, i tot i la seva avançada edat, mai abans no havia estat malalta. Els veïns de tota la vida ja havien notat alguna cosa extranya: ja no era la primera en anar a comprar el pa a la fleca ni se la veia tant sovint a Plaça. Un vespre, uns quants veïns van anar a trobar-la a casa seva. Apilats al replà, van trucar al timbre, esperant que l’àvia “de tots” els obrís la porta. Però res; no sentien ni les passes acostant-se pel passadís. Un altre intent, aquest acompanyat de veus: ”Senyora Vilalta!!! Senyora Vilalta!!!”, i ara cops de mà plana a la porta. Tanta insistència va acabar despertant la bona dona, que aquell dia havia decidit anar a dormir d’hora. Va obrir la porta de cop, desorientada i sense preguntar qui era. Hi havia 27 ulls que la contemplaven (en Mingo va quedar borni a la batalla de l’Ebre)…i van caler uns instants de silenci per fer-li un escàner visual complert. Tothom va quedar molt impressionat de veure-la en aquell estat. L’havien arrencat del llit i estava sense pentinar, amb camisó i mig acurrucada a una jaqueteta de punt. Feia més d’una setmana que no havia sortit de casa; no atinava a recordar per quin motiu calia sortir-ne, de fet. Els pómuls li sobressortien molt més que aquelles galtes rosades que tants cops s’havia deixat petonejar pel seus “néts”. La mirada que la Dolors dirigia als seus espectadors no era trista sinó perduda, des d’unes pupil·les insertades dins unes conques enfonsades que li enfosquien la cara. Tothom va entrar a atendre-la, a dir-li coses i preguntar-li si estava bé. Cada veí va procurar revisar una part diferent del cos d’aquella àvia que no sabia què li feien , però que no tenia esma ni per queixar-se. Era un moment molt culpidor per als veïns. Aquella era una altra Dolors i tots sabien, sense dir-s’ho, que aquella velleta no tornaria a ser la Sra.Vilalta que havia vist créixer totes les criatures del barri. De la sorpresa inicial es van passar als laments; i dels laments a les llàgrimes, d’amagat d’ella. Van acompanyar-la fins al llit i li van acostar un got d’aigua mig buit a la linia prima que ara li dibuixava uns llavis. Tothom va començar a dir què calia fer amb aquella dona, mig moribunda, que ara no podia seguir valent-se per sí sola. Ella, que no havia necessitat mai a ningú, ara era la que requeria l’atenció dels altres. Aquell vespre ningú no podia quedar-se a fer-li companyia, pel que van dir, però van acordar que l’endemà mateix buscarien la millor solució perquè la Dolors Vilalta estés perfectament atesa: era el moment de tornar tot l’amor que havien rebut d’ella. Un a un, tots van anar deixant la cambra, desfilant en fila índia pel passadís fins a l’entrada. D’allà, cadascú va dissoldre’s entre els graons de les escales, entre els diferents replans dels diferents pisos de l’edifici d'on algú, abans de desaparèixer, encara va dir: si sentiu sorolls, aviseu-me!
Aquella nit del 31 d’Octubre ningú no va sentir cap soroll. Tothom va dormir pensant que l’endemà calia fer un acte de solidaritat i dur a la Dolors al metge, o al geriàtric. O potser podia passar una temporada a casa de cada veí, per què no? Així no hauria de sortir al carrer. Aquella nit del 31 d’Octubre tothom va dormir pensant que demà hi hauria temps encara per salvar la Dolors Vilalta. Aquella data quedarà a la memòria de tots els veïns perquè va ser la nit que tothom va lamentar no haver-la ajudat abans, en vida.

(conte inspirat en fets reals).

31 d’octubre 2007

Passin i vegin !!!



"Passin i vegin !!! Passin al Ple Municipal si hi ha lloc, és clar, i seguin. Prenguin una postura còmoda i disposeu-vos a passar una bona estona!"


Ahira al vespre, mentre a la plaça de la Vila hi queia un xàfec de temors, dins al Ple s'hi debatia la continuïtat del PMU de Dalt la Vila. Sense sorpreses, per desgràcia. No va passar res que no es sabia que passaria. No és que sigui un il·lús que pensés que la Verge vestida de romana baixaria i faria de regidor 28 per convèncer que aquest PMU cal que es modifiqui profundament. Però les lectures de les mocions i les posteriors rèpliques van ser un reflexe del que ha estat fins ara aquest procés de debat sobre Dalt la Vila : politics enrocats i pilotes fora! Com molt bé va replicar el coordinar i portaveu de la Comissió de veïns, Jordi Casas, "nosaltres no en sabem de política; això és feina vostra. Nosaltres parlem de Dalt la Vila". I hagués estat aquest el fil conductor que hagués hagut de seguir el Ple. Però, tot i que des de la moció del govern es reclamava no polititzar el debat, tothom va acabar parlant-ne. Shame on you! I els parlaments autistes dels regidors anaven succeint-se com si fossin mitings electorals : un barri perfecte en un món perfecte!
El descontentament es va fer sentir fora al carrer amb xiulets, paraigües i pancartes. Es va fer sentir, també, a la sala habilitada per seguir el Ple per pantalla gegant. I la traca final que també va sentir tothom : "SEGUIREM", la paraula màgica..."SEGUIDISME", penso jo. Seguiran seguint com a seguidors de la flauta d'Hamelí.
El teatre d'ahir sobrava. Cal compromís, no figurar-lo. Anem tard. El debat ciutadà sobre la importància del patrimoni de Dalt la Vila l' ha obert la Comissió de Veïns. Els dèficits històrics en infrastructures, urbanització, mobilitat, rehabilitació, etc. els ha denunciat la Comissió de Veïns. Les autèntiques propostes de millora i revitalització del barri les ha presentat la Comissió de Veïns. Què més volen de nosaltres? Sabem que legalment ja no estem en condicions de proposar res més. Només ens queda la promesa del govern de "seguir parlant per arribar a acords". Fins on? Fins quan? Quants? Tot segueix a l'aire i, a falta de propostes, seguirem defensant i parlant l'únic llenguatge que sabem: Salvem Dalt la Vila !!!

22 d’octubre 2007

QVO VADIS, Baetulo?


I ara què? On anem? Què farem?
L' assemblea informativa (més de 300 persones, segons fonts sacerdotals) va ser un èxit d'assistència rotund i inqüestionable. Veïns, conciutadans, xafarders, agitadors culturals, polítics, espietes, familiars, etc... no hi faltava ningú! Semblava la cançó d'en Siza (tantsols hi faltes tu!). Els comunicats justos, cada lletra al seu lloc; el to, el precís per ser incissiu però no arrogant; el contingut, el necessari per conscienciar a tothom, vingués d'on vingués. Tenim el 31 d'Octubre a l'agenda subratllat en vermell. És la nit de la Castanyada, del Don Juan Tenorio i de les Al·legacions! I la pregunta que ens fem és: I l'endemà, què? Què en serà de tot plegat? Qui farà què? Com en una partida de Póker, ara tothom pot seguir apostant o posar les cartes boca amunt. Els farols es podran aguantar fins el dia del Ple Municipal, com a molt. Tothom reclama diàlegs oberts per acostar posicions. Doncs divendres passat a Sta.Maria, micro obert, cap polític dels que estava entre els bancs no va demanar torn de pregunta. Deu ser que ja hi estaven d'acord?
El millor del dia d'avui, una frase que he llegit en un bloc que llegeixo a diari:

"Si no podem ser part de la solució, hem de començar a ser part del problema".

Aquesta interessant reflexió la sota-signaria de bon grat jo mateix pensant en el PMU de Dalt la Vila sinó fos que segueixo pensant que la opinió de la ciutadania MAI no pot ser un problema. Badalona, a dia d'avui, no sabem cap on va. I si els Romans aixequessin el cap ens preguntarien : Quo Vadis, Baetulo?

NOVETAT! http://www.salvemdaltlavila.com/

16 d’octubre 2007

El PMU va a missa!




L'Assemblea informativa servirà per explicar l'estat de les converses amb la Comissió Municipal, els punts de trobada i desacord, el calendari previst i també per respondre dubtes de tothom.


09 d’octubre 2007

El segrest de Maslow



Trobo a faltar en Maslow divegant per les tertúlies de la ciutat. I a la biblioteca, i als museus, i a l’associació de veïns i sopant a Ca la Tina. I el trobo a faltar, sobretot, a casa meva, a l’estudi on hi tinc una taula plena de pintures i pinzells, però buida d’inspiració. Hem caigut! És així de penós i trist, però ens han fet caure del pic de la piràmide. La cúspide està deshabitada com un simple pis de segona residència, on s’hi va a viure però que no s’habita. Segurament el moment que viu l’art no passa per la època més innovadora o genuïna tot i que la tecnologia afavoreix l’exploració per infinites plataformes creatives. Potser masses? Però el contingut sovint queda deslligat del producte, o millor dit, l’esperit que promou l’obra queda orfe d’emoció plàstica.
Vivim en l’estrat de l’autoestima pretesament disfressat de talent i falç compromís. Hem retornat al nivell de l’admiració de l’art com a final de procés i no pas com a vehicle amb el que hem de generar llibertats.
L’art per l’art pot ser tant buit com mirar-se al mirall després de masturbar-se. Per això admiro tant Joan Brossa com la seva obra, original i transgressora, compromesa , sensible i rotundament insensible amb la injustícia. Sedegós de descobrir nous esquemes plàstics mentals, encapçala tota mena d’avantguardes i segut damunt d’un Dau reinventa un surrealisme que per a molts encara és el paradigma de l’essència de l’art.
Acompanyo les lletres d’avui amb el poema visual de Joan Brossa “Elegia a Che” per commemorar l’assassinat del “comandante” avui fa 40 anys.

05 d’octubre 2007

Tot grinyola !!





A dia d’avui tinc molts fronts oberts i no sé pas si me’n sortiré amb tots! La meva vida és una mena de desaigüe de les incompetències d’alguns i de les injustícies de molts !

1-M’arriben factures doblades de Gas Natural dels últims 16 mesos perquè l’operari no va comunicar correctament el canvi de comptador a la central. 4 Fulles de reclamacions, més de 60 minuts de converses telefòniques amb diferents empleats ”le paso con…” i trucades d’enquestes sobre el grau de safisfacció del servei d’atenció al client !

2-Pudors provinent del baixant de pluvials del veí que està connectat al clavegueram sense sifó. Rebotant d’extensió en extensió pels telèfons de l’Ajuntament: de via pública a clavegueram, de rebot a serveis tècnics passant per la centraleta de nou. El propietaris de la finca és Gestoria Rovirosa. Des de Juliol m’estan prometent que l’endemà hi va un paleta, en Manolo. Però en Manolo mai hi va. En Manolo és un home sense cara ni temps. Sense cara perquè no l’he vist mai. El que té una cara enorme és el Sr.Àngel que sempre em diu que ja ha parlat amb “els de l’Ajuntament, que són amics meus”. Només em queda denunciar-los a tots a disciplina urbanística.

3-El PMU de Dalt la Vila! Això per sí sol ja és un gran problema! Seguim a l’espera de resposta de la Comissió municipal. Diferents entitats veïnals i culturals ja n’estan al corrent i bastant engrescats, també. Els Gals estem disposats a tot!

4-Renfe! Oh Yeah! Aquests són uns “cachondos”. Trens que arriben 30 minuts tard i d’altres que no arriben mai! Vagons sencers que desapareixen per complert, amb passatgers i tot? Informadors desinformats i cues lentes per recuperar un Bitlle Express!

5-Banderes! Aquesta gran bandera de la Plaza Colón! Aquesta grandiosa bandera que de tant grossa i tupida que és ens tapa la llum del sol! També com els hi passa a les plantes, sense llum no s’hi viu bé! I la dèria d’alguns a cremar esperances de llibertat en paper fotogràfic mentre li fem la campanya al PP. Aquestes herències adquirides per una transició que per alguns encara no ha acabat. Però en Patxi va morir al llit i en Salvador al garrot. I fa 30anys i tot és actualitat! Quin país!

Avui reclamo i exerceixo el meu dret a la “pataleta” ! I procuraré endolçar-me la vida aquest cap de setmana amb l’Alicia, la paella a Sant Fost, en Sabina i en Serrat, la Fira de la Solidaritat, la Penya, en Barça de fútbol i en Fernando Alonso (que espero que perdi!!!!).

28 de setembre 2007

UNESCO Cat a Badalona


Avui afegeixo un enllaç més a la llista de "Tastets" que recomano. La web a tenir en compte és http://www.unescocat.org/ct/index.php on properament s'hi podrà trobar el Mapa de la Diversitat de Creences i Conviccions de Badalona. Aquesta eina va ser presentada en públic ahir al vespre en un acte coorganitzat per UNESCOCat i la Regidoria de la Ciutadania i Convivència de l'Ajuntament de Badalona. L'acte d'ahir va reunir en una mateixa sala a representants de les diferents entitats religioses que viuen a Badalona. Tothom va escoltar, en un sala d'actes amb l'aforament més que ple,les voluntats i oportunitats que ofereix una eina informativa capaç de concentrar tota la diversitat religiosa. D'una manera molt entenedora i ambiciosa, però respectuosa i realista, els diferents ponents varen explicar l'àmbit i el funcionament del Mapa, molt sensible als canvis que es produeixin i amb capacitat d'actualització.

Sembla que els tabús religiosos i les dificultats que se'n podrien derivar haguessin pogut evitar la creació d'aquest "taulell" on totes les peces han de jugar el mateix paper i on la convivència s'ha de veure com un tresor social i no com una rivalitat de co-habitació. Però no ha estat així. Aquesta Regidoria, encapçalada per en Josep Pera, està demostrant que les dificultats es poden mirar de cara, als ulls, ja portin burka o no. I que s'ha de poder parlar amb tothom de les regles de joc, dels drets i deures com a articulació de les desevinences i la ignorància. L'exposició que en Josep Pera va fer sobre la tasca feta i el llarg camí que encara queda per fer als badalonins (tots, els nou-vinguts, els ja-vinguts i els nascuts) ens va posar la pell de gallina a més d'un. Feia temps que volia sentir parlar de la "diversitat de creences" sense que fos un simple eufemisme de "problemes de religions". També m'agradaria destacar un fet que podria passar per alt per poc corrent. En Josep Pera va demostrar que les dificultats es poden superar amb imaginació : un treball com aquest sovint es pot quedar a la crosta més inhert si no es treballa conjuntament amb una organització especialitzada, amb recursos, influències i capacitats com ha estat, en aquest cas, UNESCO Cat. I quan es tenen ganes i voluntat (i pico l'ullet a les altres Regidories municipals) les coses acostumen a sortir bé. Un chapeau per la Regidoria i els seus components, i molt ànims!


Finalment voldria fer 2 cites de la exposició que va fer des de la taula de ponents el Sr.Agustí Colomines, director d'UNESCO Cat:


-"Tolerar és acceptar que l'altre pots ser tu"

-"La immigració ajuda a veure que és necessari respectar la diversitat".

21 de setembre 2007

Venus - 3

El divendres és el cinquè dia de la setmana. El nom « divendres » prové del llatí Dies Veneris, o « dia de Venus ». Segons la tradició musulmana és el dia de descans en honor a Déu. S'abreuja com « dv ». En la mitologia romana, Venus és la deessa de l'amor.



http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendID=83829713


Seguint la promesa que vaig fer un dia al blog, els divendres ens deixarem acariciar pel bon rotllo i arraconarem la política i les putades diverses que ens persegueixen. O sigui que us invito a un tastet musical. Un conegut pels meus amics... El passat mes de Maig en "Litus" Sanjosé, musicalment conegut com Sanjosex, va treure al mercat el seu segon disc, amb una presentació oficial a la sala petita del TNC. Els que vam anar no ho oblidarem : un disc madurat i musicalment riquíssim! Ens va tenir 2 horetes asseguts oferint-nos el millor del "Viva!"-1er disc- i totes les cançons del "Temps i Rellotge". Quina bèstia! A la setmana següent el vem poder escoltar als "Matins de Catalunya Radio", cantant "Temps o rellotge" a la cara d'en Bassas! Per qui no el conegui, ha de saber que en Carles Sanjosé és un bisbalenc que va deslocalitzar-se durant 7 anys per estudiar Arquitectura a l'ESTAB. Allà ens vam conèixer, el 1er dia de la Uni, i fins a l'últim dia, com no...

Disfruteu!

20 de setembre 2007

R . I . P . Dalt la Vila




El passat mes de juliol la Gerència Tècnica del Nucli Històric de Dalt la Vila de l’Àmbit de Govern de l’Ajuntament de Badalona va presentar el nou Pla de de Millora Urbana (PMU) del barri de Dalt la Vila. Aquest no és el primer PMU que l’Ajuntament redacta per al barri més carismàtic de la nostra ciutat, ja que el precedeixen els de l’any 1977 i 1997, que no es van dur a terme, tot i la imminent necessitat d’actuació al barri. El pas dels anys i la inactuació municipal han contribuit en la degradació del barri i s’han ignorat una sèrie de reformes i millores que haguessin pogut salvar part del patrimoni que, desgraciadament, a dia d’avui veiem en runes.
Les jornades sobre el Patrimoni de Dalt la Vila, amb participació veïnal i de tècnics municipals, van tenir lloc en el 2005 i van marcar unes línies de treball i uns àmbits d’actuació molt clars i contundents. Fruit d’una anàlisis de deficiències del barri, necessitats i potencialitats, es va conformar un full de ruta consensuat per totes les parts amb les esperances dipositades en un redactat final d’un nou PMU que, a priori, només hagués hagut de donar forma definitiva a les conclusions de les Jornades, amb dates, costos i titularitats. Les propostes que van sorgir d’aquest document eren actuacions unitàries (socio-econòmiques, culturals, educatives, arquitectòniques, etc) per a un barri amb cada cop més pressió especulativa i amb un clar dèficit d’inversió.
Les expectatives que havia generat aquest nou PMU estaven més que justificades.

Però el PMU que va presentar l’Ajuntament està molt lluny tant del document de les Jornades de Patrimoni, com d’un altre document d’anàlisi urbanística que el propi Ajuntament havia encarregat uns mesos anteriors als tècnics de la UTE, Blanca Sala, Joan Olona, Eduard Simó i Antoni Vilanova.
Tot i disposar d’elaborats treballs, el nou PMU fa cas omís a temes tant sensibles com a la mobilitat, necessitats socio-econòmiques, cultura i patrimoni arquitectònic, urbanisme i, en general, tots els aspectes necessaris per tractar el barri de Dalt la Vila d’una manera global. El PMU es basa en 7 unitats d’actuació en 7 punts concrets del barri per modificar-ne algun aspecte urbanístic com l’amplada d’un carrer, la modificació d’una cantonada o la consolidació d’una façana. En resum, intervencions d’enderroc i construcció que no aporten cap millora en el sí del barri, sinó que maquillen algun racó de Dalt la Vila que s’ha considerat que cal "dignificar" (Mateu Chalmeta, dixit). Aquells racons que dónen personalitat al barri s’intenten esborrar per alinear els carrers.

Davant la sorpresa del nou document, diferents ents locals es posen en contacte amb l’AVV de Dalt la Vila per donar recolzament per a oposar-se al PMU. Entre aquests, l’AVV del Centre que, per proximitat i tradició històrica, sempre ha mantingut uns lligams molt forts. Des de l’Associació mostrem una voluntat de col•laboració activa en la revisió i modificació del PMU, així com del redactat i/o assesorament d’un de nou més ajustat a les demandes veïnals reals.
En aquesta situació de desconcert, l’AVV de Dalt la Vila demana a l’Ajuntament que justifiqui el document presentat. En les diferents reunions que s’han mantingut fins a dia d’avui, els representants de l’Ajuntament reconeixen un absolut desconeixement del nou PMU a causa de la renovació del Govern, però es mostren disposats a la revisió i, si calgués, a modificar-lo. Administrativament, no aprovar el PMU podria suposar un enrederiment en la concessió de pressupostos amb conseqüències massa crítiques per al barri; sembla que modificar el text i demanar-ne un segona aprovació podria resultar eficaç i ràpid. En aquesta línia és en la que estem treballant actualment, colze amb colze amb l’AVV de Dalt la Vila, i amb la pilota a la teulada de l’Ajuntament i la seva suposada disposició a fer una nova revisió del PMU reflexada en la perllongació del plaç d’exposició pública i de presentació d’al•legacions fins al 31 d’octubre.

ANÀLISI URBANÍSTICA (PUNT D'ACORD):
http://www.badalona.cat/docroot/aj-badalona/pdfs/aprovacions/dv/1/Memoria_informativa_i_analisi_urbanistic.pdf

POLÍGONS D'ACTUACIÓ(PUNTDE DESACORD):
http://www.badalona.cat/docroot/aj-badalona/pdfs/aprovacions/dv/3/ANNEX_III.2.pdf

14 de setembre 2007

Cicles



Ni la ombra del que vam ser. I no és una sentència pessimista del futur que ens espera. És la sensació de reconduir els records de la infantesa des del racó més verge de la ment fins a la superfície més receptiva que envolta un cor adult. I malgrat els calendaris diguin que els anys comencen l’1 de Gener, per a mi els anys comencen el 15 de Setembre, amb la tornada al “col•le”. El retorn a l’hàbit ens simplifica la vida i la rutina del dia a dia n’acota les emocions! El cicle de prendre-aprendre comença allà on acaba la vida d’estius d’infantesa, amb els rellotges aturats i amb la sort de viure amb els avis. Perquè els avis i els néts comparteixen un tresor que no tenen els pares: el temps ja no és qui dicta el ritme sinó la repetició inconscient de fer allò que ve de gust fer. Els meus estius passaven a Sant Fost, de petit. Perquè jo ja hi era, i eren els estius els que passaven i s’escolaven sense adonar-me’n. Amb una certa melancolia recordo com trèiem aigua fresca del pou i la iaia els la feia veure directament des d’un cullerot (la mare s’efadava perquè deia que s’havia de beure del got!) mentre l’avi estenia els pijames sota els pins (perquè jo he tingut “iaia” i “avi”, coses de l’idioma!). I quan es repartia el dinar, tant els meus cosins com jo preferíem la carn cuita per la iaia, amb aquells bocinets d’all fregit, que no pas el dinar que ens donava la mare (ponts generacionals!). El parèntesis que suposava aquella època ja fa temps que es va tancar i ara seguim escrivint la nostra vida fins que jo mateix passi a ser el del mig del trio i es faci un pont per damunt meu. I tornaré a obrir un parèntesis per als meus fills i pares, perquè disfrutin ells dels estius atemporals de St.Fost i es tornin a omplir les lliteres, i la taula gran necessiti una taula suplementària per poder dinar la paella del diumenge tots junts.

10 de juliol 2007

Arial Zero














Ja no és notícia. Ara ja no és notícia que avui fa una setmana tots els titulars dels diaris denunciaven amb grans lletres: “Matança a Iemen”. Una setmana que va anar plena de detencions a Londres, Sidney i amenaces d’ETA i on l’únic atemptat que desgraciadament no es va frustrar va ser el de Marib. Durant els següents dies, el degoteig de dades, detalls i noms amb cognoms anaven repartint-se entre la secció de Internacionals amb més o menys rellevància. A falta de notícies fiables sobre les detencions, les columnes dels diaris explicaven les vides de les víctimes i els somnis que mai no podran complir. Fora del dolor dels familiars, que va creixent, la presència de notícies de l’atemptat va minvant i avui, en un diari de tirada nacional, només una minúscula frase fa referència a la última ferida encara hospitalitzada. Unes línies en Arial 6 que parlen d’una vida humana suren cansades entre “els pressupostos d Sarkozy” i “la lleona del zoo de Gaza”. Ja no és notícia perquè ja no fa por. No fa por ni pena. I si no fa pena no provoca l’identificació d’un mateix amb el temor. I s’anirà reduint la notícia fins a zero, fins a Arial 0, fins a semblar que no hi ha hagut notícia.

Avui penjo una foto del temple de la Reina Bilquis, o temple de la Lluna, a Marib. És un moment que recordo amb molta emoció del viatge que vem fer a Iemen aquest passat Nadal. Potser la última emoció, també, dels últims viatgers del desert.

03 de juliol 2007

"Al Iemen balad jamil"




“Al Iemen balad jamil” i tothom rient! I així podíem començar una xerradeta amb un botiguer que acabava amb un te calentet i uns rebrots de qat a la boca. I durant 19 dies sense afeitar-me el meu aspecte va anar canviant fins a mimetitzar amb qualsevol d’aquells homes desconeguts però humanament familiars. I la fascinació per un viatge en l’espai i el temps ens va abraçar com un coixí tou en un somni plàcid.
Avui estic molt trist. Ningú no es mereix passar del tot al res, del viure al no viure, al deixar de ser; a no ser rotundament res! Ara fa 6 mesos que estava a Iemen. Vem viatjar del 23 de desembre a l'11 de gener passats. La regió on s’ha comès l’atemptat no té control del govern, realment, tot i que la resta del país és bastant segur. El governat de Shabwa és de control tribal. Una de les províncies veïnes, a l'oest, és la de Marib, de frontera difosa amb Aràbia Saudí, al desert de Rub Al Jali. En aquestes províncies s'hi respira un agresiu ambient metàl•lic i polsegós. El panorama no promou la tranquil•litat ja que constantment les Kalashnikov es passegen com si res. Els propis iemenís no s'hi senten còmodes ja que per a ells també és un territori de ningú. Els beduins de Iemen viuen al marge del govern i els més de 20 clans de la zona controlen les armes i el pas de terroristes. Entre els clans també estan enfrontats. Vam ser testimonis d'un tiroteig al pas d'un camió que ens asseguraven que era d'una tribu rival , "no worry, no turists!".
I de cop, ahir, sense demanar permís, ens mutil•len l'ànima i les vides de gent que podríem ser tots. I mentre els acusats de l'11M acaparaven totes les TV del país, els subtítols de l'atemptat de Iemen competien per l'atenció. Casualitat? NO! Encara no som conscients que tot és una macabre teranyina enganxifosa on tots hi podem quedar enganxats. I jo segueixo dient "Al Iemen balad jamil", o sigui, "Iemen és molt bonic", perquè ho és! I els iemenís segueixen vivint en una semi-dictadura que els està enterrant en vida! Ningú es mereix el que ha passat. L'11M suma 7 víctimes més.

Entrevista a La Vanguardia: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20070706/51371804302.html

18 de juny 2007

NUS



Sabrem que ens movem perquè sentirem com el vent ens pentina els cabells, malgrat no córrer. I patirem el fracaç quan notem que mirant avall no hi ha ningú més, que només hi som nosaltres, quiets i refiats, sense resposta. La pràctica de l’enroc ens està regnant la política a la nostra Baetulo. I cal dir que en aquestes eleccions passades l’ aritmètica ha fet una putada a la higiene político-social que la ciutat necessita. Finalment no s’ha pogut assolir el “canvi” que tothom pregonava a la campanya electoral i l’esperit de programes autònoms i de idees exclusives que tots els candidats defensaven ha quedat en un mal surgit sobre un vestit apedaçat. “Denunciar” no és “solucionar”. I no voler entendre que la ciutadania ha denunciat la política que s'ha practicat (tant govern com oposició) amb una gran abstenció és com segrestar la solució que es proclama. Sovint la suma de tots comporta la ineficiència del grup, perquè la quantitat de propostes tan dispars en satura la correcte execució. Els nusos no es desfan apretant la corda, sinó deslligant ordenadament els caps, fent lliscar enrere les fibres sense trencar-les, imaginant l’ordre invers en el que un dia va mal-fer-se i, sobretot, paciència! Finalment la corda queda lliure, i és més llarga del que semblava! Durant els primers moments l’aparença rebregada ens fa pensar que no servirà mai més per tensar res, però no és així. Es recupera.
Aquest dissabte passat a Badalona s’ha fet un nou nus que lliga un nus ja molt enrabassat. I anem tivant! Però hi ha gent que encara no ha descobert que per molt estrènyer el nus no el faran desaparèixer, sinó que en concentraran el desordre!
AVISEU-ME PER DESLLIGAR.

09 de febrer 2007

BBA


“La ignorància no eximeix de responsabilitats”. Aquest fonament de les lleis de la justícia no sembla que preocupi gaire al nostre ex -(per sort) president de l’estat espanyol J.Mª.Aznar López. “Tengo el problema de no haber sido tan listo de haberlo sabido antes”. I no només llueix ignorància sinó que presumeix de ser futuròleg (ranci i prepotent) dient que “el tiempo me dará la razón”.
Les conseqüències de la invasió d’Irak eren incalculables però previsibles. Quan es sembra Guerra només creix la Mort. I la mort neix a Irak cada dia gràcies a la sordesa i ceguera deliberada del Trio Azores:Bush, Blair i Aznar. Les proves i arguments que van prometre al món sencer són les mateixes que ara pretenen que justifiqui el seu error: ZERO proves.
Sense proves i amb mentides, ignorant les manifestacions al carrer i la opinió pública. Tot plegat per enfortir una amistat (George…he is my friend) perversa amb promeses heroïques i esquizofrèniques. La promoció del genocidi a Irak no pot quedar impune. El panorama de guerra civil en què es troba actualment Irak és el resultat que buscàven els tres petits grans homes: matar sense matar, deixar que ells es matin malgrat la famosa sentència “Irak desde hoy es un sitio más seguro”. BBA són els causants directes de la destrucció massiva del poble irakià; ells són els armats que denunciaven. Si Aznar té deliris hitlerians i vol jugar a invair països més val que es compri el Risk. Però si ha jugat a fer la Guerra cal que ara assumeixi les conseqüències jurídiques d’haver mentit sota promesa a tot el món. Serà tant valent per sotmetre’s a lleis militars? Que sigui jutjat per un tribunal internacional per violar molts dels articles de la Declaració Universal dels Drets Humans. Aznar ha perdut tota legitimitat per anar pel món fent conferències sobre llibertat, governs democràtics i seguretat mundial. S’ha convertit més aviat en un expert en “Mentides i Mort”. Quan es barreja el fàstig, la idiganció i la ràbia em ve al cap la imatge d’Aznar i Bush al Ranxo yanky, fumant puros amb els peus damunt la taula, com qui saboreja el fum post-coital. Qui sap? Amaguen alguna cosa més?

06 de febrer 2007

Autodefinits

FORO: Actualmente, la idea de foro se extiende a cualquier reunión de expertos a carácter informativo sobre algún tema en particular. Los foros organizan sesiones en las cuales un grupo de expertos discute/expone sobre el tema a tratar, un solo orador o varios a la vez si es una discusión, y que suelen ser abiertas para el público en general. Las sesiones pueden ir dirigidas a cierto segmento de la población, controlándose el acceso por membresía a un grupo determinado o bien, por medio de un pago, pero en ese caso se suele decir que no es un foro, sino una conferencia. Normalmente en los foros aparecen una serie de normas para pedir la moderación a la hora de relacionarse con otras personas y evitar situaciones tensas y desagradables.

ERMUA: Etimologicamente el nombre de Ermua, que hasta 1805 se escribía Hermua puede provenir de Emuas que quiere decir zona o tereno fronterizo, er(ria) territorio o terreno y muga, límite, frontera.


Libertad Digital Televisión:
http://www.youtube.com/watch?v=V0htLWZUkb0

31 de gener 2007

Centralitats



D’on venen tots aquests que ara volen “viatjar” cap al centre?
En quina trinxera casposa s’han estat amagant durant tots aquests temps d’una suposada “centralitat”?

El PSOE segueix autocensurant-se diàriament amb una política estructural tova i mutil•lada, al relentí, deixant-se guiar per una falça moderació constitucional del PP. L’esquerra espanyola està en una època de desorientació identitària amb una tendència ja imparable d’escorar-se cap al centre, també. Acomplexats i obedients. I qui està conduint la verdadera política d’Espanya? Els mateixos que es creuen hereus de la unitat de la pàtria i han viscut del silenci dels vençuts durant aquests últims 65 anys. Aquesta dreta de la dreta que s’ha cregut el seu discurs impositiu rearmat amb el silenci pactat del passat (que no oblidat); els mateixos que segueixen fent doctrina del Caudillo emparats en la llibertat d’expressió i la COPE. Mai es van creure la Transició perquè mai la hi ha hagut: ha estat un parèntesis llarg i ofegat que algun dia s’havia de tancar per seguir al punt on s’havia deixat tot.
És un insult que ningú planti cara al feixisme institucionalitzat d’aquest país amb síndrome d’Estocolm; un país amb la opinió pública segrestada que es mou a impulsos “políticament correctes” per no ser acusats amb el dit inquisidor de radicals, extremistes, separatistes, balcanitzadors, pro-etarres, massons, comunistes, etc.
Cadascú de nosaltres hem de ser capaços de denunciar en veu alta i clara tots aquells drets bàsics i irrenunciables que ens estan sent vulnerats dia a dia. Ells són l’excedent que generen les democràcies, no al inversa!

N’estic fart de viure en dèficit de llibertats i començar sempre a pactar en desaventatge. No compteu amb mi per combatre al costat de gent amb idees exil•liades.
Si l’esquerra espanyola està al centre, i la dreta espanyola vol anar també al centre… ja hi cabran tots? Algú hi sobra.
QUINA SATURACIÓ DE MEDIOCRES!

26 de gener 2007

Referents de Turc




La vida està plena de referents. Referents culturals, referents socials, referents polítics, esportius, musicals, familiars, sexuals, etc… La societat pot arribar a prendre aquests patrons i modificar-ne els seus hàbits i tendències per mimetitzar amb l’objectiu. Els referents tendeixen a ser elements creatius que incideixen en les persones per variar-les i fer-ne de noves, segurament més adaptades al moment; parlem de modes, manies, tendències més o menys passatgeres.

Els anti-referents, per oposició, serien aquells elements que pateixen sobre sí una pública anul•lació, aniquil•lació i sacrifici deliberat per tal de corretgir una tendència social amb un desenvolupament in creixendo. En certa manera són puntes de llança d’anti-tendències, bruixes cremades a la plaça del poble, caps de turc.
El recent atemptat d’ETA a la T4 de Barajas va posar a zero el comptakilòmetres del llarg camí que hauria d’haver estat el “procés de pau”, el “desarmament d’ETA” o el “final de la lluita armada contra les forces d’ocupació” (cadascú que ho digui com un senti). Malgrat la gravetat del incident i la importància material i simbòlica de tornar a atemptar després de la “tregua”, la societat civil en gran majoria segueix apostant per la via del diàleg i de les negociacions com a única possible per posar un final definitiu al conflicte. Referents recents: el desarmament de l’IRA. Les manifestacions públiques en contra d’ETA i a favor del diàleg semblen incompatibles, segons sectors de dretes i col•lectius de víctimes d’ETA. Ben al contrari, reclamen mà dura i solucions per la via armada, amb lluita policial; re-activació del pacte antiterrorista entre PP-PSOE i deixar al marge les altres forces polítiques. Referent recent: invasió a Irak d’EEUU i “imposició” d’un govern de trancisió.
“Vosotros que podéis, dialogad!”, reclamava Gemma Nierga al final de la manifestació de l’atemptat d’Ernest Lluch.
La societat espanyola desitja més que ningú que s’acabi definitivament amb ETA, els atemptats, les lluites als carrers d’ Euskadi, les amenaces i les extorsions. I també desitja més que ningú la cohesió i la resposta clara i unida de la classe política. L’absència del PP a les manifestacions de la setmana passada en contra d’ETA té la mateixa voluntat de segregació social que ho pugués tenir un referèndum a fovor/en contra del terrorisme. La perversió de les maniobres mediàtiques del PP intenta bipolaritzar, per enèsima vegada, una situació que agonitza per falta d’unió, per sobredosis de politització. Recullen rèdits polítics comptabilitzats amb kg de runa. Quin oportunisme més baix!! L’últim pal a la roda ha estat la pressió que han sotmès a la Fiscalia General i , posteriorment, l’Audiència Nacional per no concedir l’atenuant a De Juana Chaos per a traslladar la detenció al seu domicili. El cas De Juana é un clar Anti-referent per a polititzar els sentiments de la gent, víctimes directes, indirecte, contemporanis d’aquests, etc. En nom de quina “moral” es pot pretendre confrontar a tot un Estat?? Quina política és capaç de permetre el desampar dels sentiments majoritaris a canvi d’un grapat de vots??

De Juana Chaos, en una altre moment polític (segurament fa 6 mesos), hagués estat un cas polèmic però no polític; un resultat favorable al trasllat domiciliari hagués estat interpretat com un acostament als tractes de desarmament d’ETA. Avui, tot el contrari: l’atemptat de Barajas ha condemnat a De Juana; els refluxes del desconcert social els ha aprofitat la dreta per exemplificar el destí d’un condemnat (per 2 articles d’opinió al diari Gara). L’atemptat de Carrero Blanco va dur al Garrot a Salvador Puig-Antich, també. Anti-referents d’una classe política amb la mira curta, encara amb l’àcid bòric corrent per les seves venes irritades de tants esforços per detenir Caps de Turc d’una trista història que ni ells varen començar, ni ells seran capaços de resoldre.

http://www.larioja.com/20061027/espana/articulos-juana-chaos_200610271422.html