27 d’abril 2012

XXXIII Cursa Popular de Badalona...la del Dimoni!


El diumenge 13 de Maig tindrà lloc l’edició que fa trenta-tres de la Cursa Popular Ciutat de Badalona, que organitza l’Ajuntament en el marc de les Festes de Maig. És coneguda també com La Cursa del Dimoni per la proximitat amb la tradicional Cremada del Dimoni que se celebra la nit del 10 de maig.

El caràcter popular de la Cursa es reflecteix en la participació, que és oberta i gratuïta per a tothom. Segons les edats dels participants, la cursa consta de diferents categories, que corresponen a tres circuits diferents, tots amb sortida i arribada de La Rambla:

9.30 h circuit verd -       cursa mini (fins a 10 anys)-         1.800 metres
10.15 h circuit vermell - cursa gran (a partir de 15 anys)- 10.000 metres
10.30 h circuit blau -     cursa mitjana (d’11 a 14 anys)-    4.000 metres

INSCRIPCIÓ gratuïta via electrònica en el web de l’Ajuntament.
Jo ja hi estic inscrit amb el dorsal 5713.  


Circuit 10 km


24 d’abril 2012

Cros Can Caralleu : Collserola 100%


Aquest passat dissabte 21 d'Abril es va celebrar el Cros de Can Caralleu, una cursa de muntanya molt coneguda entre els corredors de muntanya que enguany ha arribat a la seva XII edició. Més de 400 participants en un circuit de quasi 14 km per Collserola amb un desnivell de +-385 metres. Molt bon dia, bon ambient i els nervis típics previs a l'inici de la cursa. Vaig reconèixer algunes cares de corredors habituals dels podis i també altres bloggers. A priori, es veia una cursa amb gent de nivell. Era la meva primera cursa per Collserola, però al ser geològicament un terreny igual que la serra de Marina, no m'esperava gaires sorpreses. El recorregut va ser molt complert, amb una mica de tot: pistes amples, camins, barrancs i corriols; pujades fortes, trams suaus de recuperació i una baixada final molt ràpida per disfrutar, fent equilibris amb el centre de gravetat del cos i pendent per no "desaparèixer" dins una trialera!
Em vaig plantejar la cursa amb ganes de seguir sumant desnivell en distàncies intermitges i amb un objectiu progressiu: 1)acabar el cros; 2)acabar el cros disfrutant; 3)acabar el cros disfrutant en un temps entre 1h 24' i 1h 30', promitjant entre 6 '/km i 6'30"/km. I el crono em va donar una gran alegria a l'arribar al tartan de Can Caralleu: 1h 25' 30", acabant la cursa amb bones sensacions i dosificat fins a la línia d'arribada. Aquest control de l'esforç ha estat la satisfacció més gran per a mi.  




Foto: Fundació Claror
Els punts forts del Cros:

-14 km molt variats i compensats
-Les vistes damunt Barcelona i el paisatge de la zona de Vallvidrera
-L'ambient de companyerisme dels corredors
-La organització de Can Caralleu i la senyalització dels camins.


Els punt febles del Cros, modestament:

-Començar a les 11 del matí, en plena soleiada.
-Poca visibilitat dels punts kilomètrics durant la cursa.
-Un sol habituallament i només d'aigua. Em va salvar el bidó d'isotònic que duia al cinturó, però vaig haver d'invitar a "xupitos" a altres corredors que començaven a defallir.




Foto: Fundació Claror




Proper objectiu: l'Endimoniada, 2 de Juny: cursa nocturna de 18 km per la Serralada de Marina. Mentrestant...començar a córrer de nit amb frontal, trobar el ritme en pujada i, sobretot, gaudir de la muntanya!

Nota: quan en una cursa estic molt cansat intento somriure mentre corro. Em provoca un efecte analgèsic i una recuperació més ràpida. Té base científica? No crec, però a mi m'alegra la vida! 

       

16 d’abril 2012

La boa de Botswana




La notícia de la lesió de Juan Carlos I degut a una caiguda al seu bungalow de Botswana ha obligat a fer públic al govern i a la casa reial la manera com el monarca es relaxava i intentava oblidar la crisis econòmica espanyola, el cas Urdangarín i la lesió per un tret al peu del seu nét. El debat que s’enceta podria ser sobre l’ètica de les caceres elitistes, sobre la necessitat de fer públic les activitats de la monarquia o sobre la imatge que ha transmès el primero de los españoles a la comunitat internacional. Però si s’apel•la al dret a la intimitat o a la seguretat no s’aconseguirà avançar amb la discusió. Potser ja és hora de començar a pensar en qui pot fer què, en l’estat de salut del cap de l’Estat i en la popularitat d’un rei que, de tant campechano, ha passat a actuar com un nou ric amb pitopausia.

El Petit Príncep deia que era molt cansat haver d’explicar sempre les coses als adults perquè aquests no entenien res. On tots els grans hi veien un barret, ell hi veia una boa digerint un elefant. Aquesta digestió podia durar fins a 6 mesos en els quals la boa restava immòbil i d’aquí que molts adults caiguessin en el mateix error de percepció. Estaria bé que el petit príncep Felipe expliqués als adults espanyols que una boa de Botswana s’ha empassat al seu reial pare i un elefant i que, passada la digestió, no quedarà ni rastre de l’actual sistema monàrquic. Veurem properament l’abdicació del rei? Som prou adults per assumir que la monarquia espanyola ha mort? Fins quan els Borbons seguiran vivint del cuento?

10 d’abril 2012

De la Creu a la Ballesta



Les Caramelles són un conjunt de cançons i balls tradicionals que probablement tenen el seu origen entre els segles XVI i XVII quan, en molts indrets d’Europa, es va popularitzar el fet d’anunciar amb goig el final de la Setmana Santa i la resurrecció de Crist, la Pasqua Florida. A Catalunya es va arrelar fortament el costum entre els cantaires de cada poble el fet de reunir-se acompanyats d’instruments musicals propis de cercavila i recórrer els masos de la contrada amb vestits tradicionals de festa, tot aturant-se sota els balcons per dedicar-hi algun Goig cantat o Caramella. L’ homenatjat, a canvi de la cantada i l’anunciació de la bona nova de la Resurrecció i de l’ inici de la Primavera, obsequiava al seguici amb tota mena de vianda greixosa, ous i botifarres, clara mostra del final de la Quaresma. Per accedir fins al balcó, els caramellaires feien servir un cistell lligat a la punta d’una llarga vara, guarnida amb cintes de colors vius. En acabat, i com a mostra d’agraïment pel donatiu, els cantaires regalaven una flor a la dona de la casa amb un sistema d’entrega tant vistós com enginyós: una ballesta.





Aquesta tradició ha tingut certa continuïtat a pobles de comarques on les Caramelles s’han convertit en una de les festes més celebrades (Súria, Reus, Avià, Gelida, Solsona, Flix, Tàrrega, Callús, Ardèvol, entre d’altres) sent les de St. Julià de Vilatorta (Osona) la més antiga de Catalunya amb més de 400 anys d’existència coneguda. A la zona urbana de Barcelona i rodalies les Caramelles havien quedat pràcticament oblidades, com tantes festes tradicionals, però foren recuperades per Anselm Clavé (1824-1874) amb una clara intenció de retornar a les classes obreres de l’època noves eines culturals per enfortir el vincle associatiu i el sentiment catalanista.

Alguns dels carrers de Dalt la Vila que el passat Dijous Sant van acollir amb mística litúrgia la Processó del Silenci van ser escenari aquest passat Dilluns de Pasqua del pas de les Caramelles. Una de les coses més curioses que hem pogut viure, un any més, és el contrast entre aquestes dues celebracions només separades per 4 dies de diferència: del silenci al cant; de la pregària al goig; del tambor al flabiol; de la processó al cercavila; dels estandards a les cistelles; de la mort a la resurrecció; de la Creu a la Ballesta.