30 de novembre 2007

Occident-Orient




Des de la finestreta de l’avió
veig la ciutat estesa
com un mantell sobre un prat,
parat per a un àpat sense ningú.

Sembla que la vida es redueixi
al pas dels núvols sota els meus ulls.
Sembla que la vida no hi càpiga,
de tupits que es veuen els carrers,
fins que descobreixo, poc a poc,
el formigueig sutil dels cotxes solts.

Les trames de les kashbes
sempre m’han hipnotitzat,
des del cel i a vista d’home,
dempeus al mig d’un carreró
d’on no ets capaç de descobrir
cap façana en paral·lel.

Els dies passen i modifiquen
les ànimes dèbils, indecises i aspres.
El temps evalua, en canvi, criteris
i els obsequia amb la digna evolució.
Així és l’arquitectura que jo entenc
i la que m’acull com un pare.

Orient, la mitja lluna, la nit sencera…
Occident, meitat mentida, meitat veritat …
Etern binomi que em tormenta
com davant l’ombra d’un cos de dona absent.
-
-
-
Joan Sansa
"Occident-Orient", 2007
Realització de poema i quadre (24x60, tècnica mixta sobre fusta)

23 de novembre 2007

25-N




  • El proper diumenge, 25 de Novembre, es celebra el Dia Internacional contra el Maltractament de les Dones. L'acte d'ahir al vespre, a la plaça de la Vila, ja en va ser una prèvia. Un acte molt emocionant per sensibilitzar a tots aquells homes que confonen la seva masculinitat amb una mena de dictadura de gènere, indici clar de la seva frustració personal.

    La concentració va tenir una dosis estètica justa i mesurada per posar la pell de gallina fins i tot al més aspre dels assistents, però això era del que es tractava: compartir emocions per evitar, units, que es segueixi maltractant dones.



    Fa temps vaig escriure "Llegendes urbanes". És un poema format per 3 poemes curts. El 3er me'l va inspirar una amiga (ella, evidentment, no ho sap) i parla sobre la relació amb el seu xicot.





    LLEGENDES URBANES

    I I I



    La col.leccionista de Sinatres

    vol patir per sentir-se viva

    i desitja el petó infidel

    i plora l’insult deliciós

    que la maltracta.

    Es mira els fils que la lliguen

    a un càstig adictiu de titella cega

    mentre recita, excitada,

    el “My way” consciliador

    del botxí del seu amant.



    Aquesta "col·leccionista de Sinatres" no és una excepció. Viu entre nosaltres i pot ser veïna teva i meva. No és ella la dèbil; no podem culpar-la a ella per ser així. El butxí busca en la submissió i el menyspreu el seu plaer, i és aquest el culpable real. I tots els que ho silenciem, també.


    "Llegendes urbanes" forma part del recull de poemes "Qui vulgui pols que vagi a l'era", escrit entre 1994 i 2001.

08 de novembre 2007

Dolors Vilalta


Dolors Vilalta era una senyora ja gran, una velleta encantadora que tot el barri coneixia i estimava. Era una dona feta a sí mateixa a base de lluitar a la vida tota sola. Tot i l’edat, la Dolors encara conservava unes faccions molt boniques, cada cop més codificades entre les arrugues dels ulls i els llavis. Algunes li naixien sota les mateixes perpelles i se li ramificaven per les galtes, voltant-les com mil meandres en un riu sec.
Tots els avis del barri s’emocionaven al recordar aquells anys gloriosos de joventut quan tots la rondaven; però a la Dolors no li feia cap el pes i, com a la cançó, es deia “demà tindràs temps encara”. I tant esperar, aquella joveneta descarada amb aspecte de Venus romana que amarava sensualitat va passar a ser la “tieta” dels fills dels seus amics; i més tard l’àvia del barri. El pas dels anys li va anar llaurant el cos, i també l’ànima.
Moltes nits li hagués agradat que algú altre hagués tancat el llum de la tauleta, i odiava reconèixer que el seu matalàs havia quedat curvat pel centre, amb un clot suau que dibuixava la presència d’un únic cos, solitari i etern.
Feia mesos que l’àvia Dolors no estava gaire catòlica, i tot i la seva avançada edat, mai abans no havia estat malalta. Els veïns de tota la vida ja havien notat alguna cosa extranya: ja no era la primera en anar a comprar el pa a la fleca ni se la veia tant sovint a Plaça. Un vespre, uns quants veïns van anar a trobar-la a casa seva. Apilats al replà, van trucar al timbre, esperant que l’àvia “de tots” els obrís la porta. Però res; no sentien ni les passes acostant-se pel passadís. Un altre intent, aquest acompanyat de veus: ”Senyora Vilalta!!! Senyora Vilalta!!!”, i ara cops de mà plana a la porta. Tanta insistència va acabar despertant la bona dona, que aquell dia havia decidit anar a dormir d’hora. Va obrir la porta de cop, desorientada i sense preguntar qui era. Hi havia 27 ulls que la contemplaven (en Mingo va quedar borni a la batalla de l’Ebre)…i van caler uns instants de silenci per fer-li un escàner visual complert. Tothom va quedar molt impressionat de veure-la en aquell estat. L’havien arrencat del llit i estava sense pentinar, amb camisó i mig acurrucada a una jaqueteta de punt. Feia més d’una setmana que no havia sortit de casa; no atinava a recordar per quin motiu calia sortir-ne, de fet. Els pómuls li sobressortien molt més que aquelles galtes rosades que tants cops s’havia deixat petonejar pel seus “néts”. La mirada que la Dolors dirigia als seus espectadors no era trista sinó perduda, des d’unes pupil·les insertades dins unes conques enfonsades que li enfosquien la cara. Tothom va entrar a atendre-la, a dir-li coses i preguntar-li si estava bé. Cada veí va procurar revisar una part diferent del cos d’aquella àvia que no sabia què li feien , però que no tenia esma ni per queixar-se. Era un moment molt culpidor per als veïns. Aquella era una altra Dolors i tots sabien, sense dir-s’ho, que aquella velleta no tornaria a ser la Sra.Vilalta que havia vist créixer totes les criatures del barri. De la sorpresa inicial es van passar als laments; i dels laments a les llàgrimes, d’amagat d’ella. Van acompanyar-la fins al llit i li van acostar un got d’aigua mig buit a la linia prima que ara li dibuixava uns llavis. Tothom va començar a dir què calia fer amb aquella dona, mig moribunda, que ara no podia seguir valent-se per sí sola. Ella, que no havia necessitat mai a ningú, ara era la que requeria l’atenció dels altres. Aquell vespre ningú no podia quedar-se a fer-li companyia, pel que van dir, però van acordar que l’endemà mateix buscarien la millor solució perquè la Dolors Vilalta estés perfectament atesa: era el moment de tornar tot l’amor que havien rebut d’ella. Un a un, tots van anar deixant la cambra, desfilant en fila índia pel passadís fins a l’entrada. D’allà, cadascú va dissoldre’s entre els graons de les escales, entre els diferents replans dels diferents pisos de l’edifici d'on algú, abans de desaparèixer, encara va dir: si sentiu sorolls, aviseu-me!
Aquella nit del 31 d’Octubre ningú no va sentir cap soroll. Tothom va dormir pensant que l’endemà calia fer un acte de solidaritat i dur a la Dolors al metge, o al geriàtric. O potser podia passar una temporada a casa de cada veí, per què no? Així no hauria de sortir al carrer. Aquella nit del 31 d’Octubre tothom va dormir pensant que demà hi hauria temps encara per salvar la Dolors Vilalta. Aquella data quedarà a la memòria de tots els veïns perquè va ser la nit que tothom va lamentar no haver-la ajudat abans, en vida.

(conte inspirat en fets reals).