10 de juliol 2007

Arial Zero














Ja no és notícia. Ara ja no és notícia que avui fa una setmana tots els titulars dels diaris denunciaven amb grans lletres: “Matança a Iemen”. Una setmana que va anar plena de detencions a Londres, Sidney i amenaces d’ETA i on l’únic atemptat que desgraciadament no es va frustrar va ser el de Marib. Durant els següents dies, el degoteig de dades, detalls i noms amb cognoms anaven repartint-se entre la secció de Internacionals amb més o menys rellevància. A falta de notícies fiables sobre les detencions, les columnes dels diaris explicaven les vides de les víctimes i els somnis que mai no podran complir. Fora del dolor dels familiars, que va creixent, la presència de notícies de l’atemptat va minvant i avui, en un diari de tirada nacional, només una minúscula frase fa referència a la última ferida encara hospitalitzada. Unes línies en Arial 6 que parlen d’una vida humana suren cansades entre “els pressupostos d Sarkozy” i “la lleona del zoo de Gaza”. Ja no és notícia perquè ja no fa por. No fa por ni pena. I si no fa pena no provoca l’identificació d’un mateix amb el temor. I s’anirà reduint la notícia fins a zero, fins a Arial 0, fins a semblar que no hi ha hagut notícia.

Avui penjo una foto del temple de la Reina Bilquis, o temple de la Lluna, a Marib. És un moment que recordo amb molta emoció del viatge que vem fer a Iemen aquest passat Nadal. Potser la última emoció, també, dels últims viatgers del desert.

03 de juliol 2007

"Al Iemen balad jamil"




“Al Iemen balad jamil” i tothom rient! I així podíem començar una xerradeta amb un botiguer que acabava amb un te calentet i uns rebrots de qat a la boca. I durant 19 dies sense afeitar-me el meu aspecte va anar canviant fins a mimetitzar amb qualsevol d’aquells homes desconeguts però humanament familiars. I la fascinació per un viatge en l’espai i el temps ens va abraçar com un coixí tou en un somni plàcid.
Avui estic molt trist. Ningú no es mereix passar del tot al res, del viure al no viure, al deixar de ser; a no ser rotundament res! Ara fa 6 mesos que estava a Iemen. Vem viatjar del 23 de desembre a l'11 de gener passats. La regió on s’ha comès l’atemptat no té control del govern, realment, tot i que la resta del país és bastant segur. El governat de Shabwa és de control tribal. Una de les províncies veïnes, a l'oest, és la de Marib, de frontera difosa amb Aràbia Saudí, al desert de Rub Al Jali. En aquestes províncies s'hi respira un agresiu ambient metàl•lic i polsegós. El panorama no promou la tranquil•litat ja que constantment les Kalashnikov es passegen com si res. Els propis iemenís no s'hi senten còmodes ja que per a ells també és un territori de ningú. Els beduins de Iemen viuen al marge del govern i els més de 20 clans de la zona controlen les armes i el pas de terroristes. Entre els clans també estan enfrontats. Vam ser testimonis d'un tiroteig al pas d'un camió que ens asseguraven que era d'una tribu rival , "no worry, no turists!".
I de cop, ahir, sense demanar permís, ens mutil•len l'ànima i les vides de gent que podríem ser tots. I mentre els acusats de l'11M acaparaven totes les TV del país, els subtítols de l'atemptat de Iemen competien per l'atenció. Casualitat? NO! Encara no som conscients que tot és una macabre teranyina enganxifosa on tots hi podem quedar enganxats. I jo segueixo dient "Al Iemen balad jamil", o sigui, "Iemen és molt bonic", perquè ho és! I els iemenís segueixen vivint en una semi-dictadura que els està enterrant en vida! Ningú es mereix el que ha passat. L'11M suma 7 víctimes més.

Entrevista a La Vanguardia: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20070706/51371804302.html