OBJECTS IN MIRROR ARE CLOSER THAN THEY APPEAR

Propers o allunyats, junts o separats…aparentment semblants…suposadament diferents…públicament units…privadament apartats… Els sentits ens poden enganyar mitjançant els principis de la física o amb una dosis d’ingenuïtat auto-administrada.
Les mirades indirectes poden mantenir-nos allunyats dels esdeveniments reals.

Podem ignorar, per tant, presents, conseqüències i responsabilitats.
Podem seguir avançant pel carril esquerre de la Vida amb la mirada diàfana, mirant de reüll el reflex del retrovisor que ens retorna una realitat llunyana i enganyosa. L’etiqueta ens diu clarament que tot és més aprop del que sembla, i que les altres Vides ens volen sobrepassar de manera imminent, però la vista ens proposa una percepció irreal per conduir més tranquils i enganyats. I en aquesta passivitat individual hi neix l’angle mort on s’hi acumulen aquells altres viatgers, ja fora de l’angle de visió. Altres vides paral·leles, amb rutes coincidents però destinacions diferents, preparats per avançar alegres i segurs.

Pas a la Vida!

Suposicions habituals

Passem els dies suposant : és la Llei de la supervivència.

Suposant que les coses que habitualment han passat seguiran passant; suposant que tindrem i seguirem sent el mateix que el dia anterior; o suposant que el pitjor marxarà per poder suposar-nos a nosaltres mateixos millors amb els anys…però suposar és automàtic, careix de voluntarietat i desautoritza l’emoció dels petits detalls del dia a dia. En cada supòsit fallit hi ha una frustració disfressada de mala sort.

Fins el dia que de la rutina i el desengany en surgeix la necessitat d’oxigen nou. Saps que ha arribat el dia del canvi quan un mateix es reconeix en un futur improgramat, formant part de noves biografies inesperadament, sense timó, però guiat amb la fermesa de l’ agarïment per renovar-se junts.

I només aleshores la dimensió d’un mateix s’enfoca sense límits cap a un futur diferent al suposat, a l’ espera d’il·lusions verges, naturalment, sense imposar.

Roca o Mirall?

Escric sobre una roca aspra i grollera amb la voluntat de perdurar, mentre el grafit (fidel a la física) rellisca pedra avall.
En queda, desdibuixat, un missatge illegible on cada lletra desconeix la del costat. El missatge, però, hi és. S’hi queda fixada la intenció, però la pressió del llapis només ha aconseguit fer saltar bocins de mica, el component més dèbil del granet.
El missatge no és complert perquè no trasllada cap mena de contingut. La roca deforma la cal·ligrafia i converteix qualsevol esforç del puny en un error propi. Mala cosa confondre un llapis amb un punxó !

Em miro al mirall i em veig limitat dins un aquari. M’anyoro i em premio.
Redueixo les pretencions. Em dono caliu, amb el meu propi alè.
La física també es fidelitza amb mi i em satina el reflexe : s’hi fa una pissarra de baf, que caducarà. I simplement amb el meu dit, el meu índex de sempre, el deixo lliscar, gustós i agraït, per la superfície vertical que m ’empara, on hi dibuixo nítidament la creu del signe positiu (+)

Línies i contrast

No sortir-se de la ratlla, per a un funambulista, és més que una bona idea : és una necessitat. Potser és de les poques professions on una línia és la verdadera frontera entre la vida i la mort. Tots seguim la línia que pensem que ens connecta vitalment amb la resta del món. Cada decisió que prenem és una d’aquestes partícules que creen punts i que, alhora, formaran el propi traçat conductor. Cada centímetre de grafit que dibuixem és una opció escollida que deixa marca en algú, com la combustió d’un avió al cel.
Però a mida que prospera la nostra línia el que estem fent és, també, partir un espai, separar un full blanc en dues parts, posicionar-nos i descartar. Aquest trenca-gels de la vida que tots duem dins no és res més que el reflex d’una actitud ferma, decidida i honesta envers tot allò que ens preocupa, que ens envolta i que estimem. El desinterès i la indiferència, per contra, són els overcrafts que no deixen rastre damunt la neu, ni fereixen ni emocionen, ni marquen ni esborren, tantsols llisquen amb la inèrcia morta d’un cos llis i pla.

El que ens defineix com a persones no és només el gruix o profunditat de la nostra marca. També ho determina la manera com volem ser ratllats, clivellats, aprofundits, sorpresos, emocionats i estimats, el nostre propi contrast al fet d’actuar, la fecundació de la Vida en la nostra pròpia ment, l’emoció retornant a nosaltres com una fletxa vital.

M'entens carinyu? (part2)

.

















Sentem-nos, parlem-nos i notem com les entranyes perden el seu contorn perfilat i es difuminen com un núvol de tardor. Canviaràs la teva perspectiva de la infelicitat i jo adaptaré a les teves orelles la meva parla. I només així sabrem que a vegades es guanya quan es perd. No sempre la renúncia és oblidar: sovint és abandonar la pudor de naftalina que ens impregna la vida, tantsols això. I el dia que tot quedi lluny de l’origen dolorós sabrem que res no va ser perdut ni erroni…només una debilitat que la vida va tenir amb nosaltres i amb la nostra fam insaciada.
Avui mirem compassos del passat que mai ens van convèncer. Són els que són, i els ritmes mai no paren per a ningú, tantsols resten suspesos. I en aquesta suspensió observem la cara trista de la Felicitat. Però tot envers té revers. I al seu propi dors també hi reconeixem la més suau de les carícies que pot fer el Temps: el seu propi madurar sanador. Siguem humils però ferms a la nostra pròpia essència i deixem que les nostres condicions ens condicionin, sense complexes, només fidels al nostre devenir desitjat.

Moure's o no ser

.

















La vida sovint ens fa el by-pass en moments on havíem acumulat totes les energies i il·lusions per començar nous projectes. I ens cal seguir esperant, incomodats i acumulats. O tot el contrari: parar la pell al vent i buscar noves brises, alisis valents que ens donin la força per fer-li drecera a la desesperança.
Perquè, quan el descans incomoda la tranquil·litat, el millor és moure’s i avançar , fer un progrés compromès amb un mateix i fidelitzar l’esperit. Si la temeritat és volguda, la inversió sempre compensa i es fiscalitzen les emocions. Aleshores, s’enceta una llauna l’expectatives que alimenta la fam d’allò tant desitjat, d’aquell sentiment tant oportú, d’aquell secret tant protegit, d’aquella pell tant somiada.
Però l’espera també pot ser activa quan els poros deliveradament s’obren i capten alès d’altres cossos emisors. Es tracta d’una espera enriquidora, voluntària, amb rebrots d’energia i valors.
En canvi, alguns desplaçaments poden ser ingràvids a les emocions i funcionaris de la tècnica mòbil si discorren lliscant sobre els rails de la desgana...ràpids al pas del paisatge, sense retencions de colors, olors o frescors. Ologrames dels sentiments, ser sense ser-hi, emocions desmemoriades orfes d’un mateix.
Ser o esperar? No ser o anar? La clau no és en l’espera sinó en la voluntat.

Vine al Ple Municipal

Manolete!

Mentre les coses van tortes…ja se sap: tot són pors i esforços…o crítiques acompanyades de “això no es fa així”. Ara bé, quan les coses es redrecen, algunes d’aquelles veus distorcionants canvien les paraules, varien el to i la modulació, i fins i tot diuen: “això jo ja ho deia”.

El PMU de Dalt la Vila es durà al Ple municipal de Setembre amb unes modificacions importants respecte l’aprovat inicialment el Maig del 2007. Canvis urbanístics substancials, tots ells en la línia que marcava el que ha estat el Full de Ruta de treball de la Comissió de Veïns de Dalt la Vila : l’estudi de Diagnosis per a la revitalització del Nucli Històric del Barri de Dalt la Vila de Badalona.
Sembla ser que, dins el propi Ajuntament, aquest estudi ha passat de ser un incordi a ser la Holy Bible. També sembla ser que el fill putatiu no en vol saber res del pare i ha preferit anar a viure amb els tiets solters del barri, més sincers i humans. I de la mare que el va parir? Fa mesos que no se’n sap res! Els experiments amb persones és un delicte a l’Estat espanyol. I no es pot permetre que una cirurgiana urbanista experimenti amb la gent d’un barri. L’altre figurant o instigador del crim frustrat es declara a dia d’avui “orgullós” de la gestió feta quan ell n’era responsable (S.C!!!). En tot aquest vodevil de joglars i senyors feudals cal fer un esment molt especial a alguns veïns i membres de la Junta del propi barri que han preferit anar posant arsènic a les begudes en comptes de posar-hi el coll. Però aquests sempre han menjat a part...ja els coneixem!

En aquest moment, en aquest Km 0 del nou camí que encara cal fer, cal aplaudir tots aquells que han cedit, rectificat o, senzillament, s’han cregut el que defensàvem els veïns. Al demés…als que ara es pengen medalles de xocolata o s’atribueixen mèrits amb la suor dels altres, els hi dic que reflexionin sobre la capacitat de treball i organització del veïnat; que viure al Viver no és viure a l’Olimp i que, un cop el mal curat, tothom és metge. En definitiva, que:
“A toro pasao, todos somos Manolete”.

Assemblea Informativa PMU

Setembres

Acaba l’estiu de dies lluminosos i de nits amb l’ànima a la fresca, aquests mesos que ens alimenten l’esperit amb l’escalfor de les deshores i amb la frescor de l’ombra del repòs.
Acaba l’estiu. Desem inacabat el quadernet prometedor de les vacances i preparem el bloc per redibuixar les il·lusions pendents amb les aquarel·les de la tardor.
El Setembre pot ser l’estació d’enllaç entre les velles promeses i les futures esperances. Però convertir el tren de la tardor en una carta anticipada de Reis per reclamar nous propòsits pot conduir-nos a pautar la felicitat al ritme condicionant del curs escolar : la revàlida del Setembre pot resultar ser un “progressa adequadament” que no garanteixi titular-se a l’escola del consol.
No cal que neixi un nou mes per renéixe’ns. Cada dia cal ser primavera en cada somni o hivern en cada desengany.