28 de juliol 2006

Venus

El divendres és el cinquè dia de la setmana. El nom « divendres » prové del llatí Dies Veneris, o « dia de Venus ». Segons la tradició musulmana és el dia de descans en honor a Déu. S'abreuja com « dv ».
En la mitologia romana
, Venus és la deessa de l'amor.



El cinquè dia de la setmana, o el cap del “cap de setmana”. El matí del divendres fa olor a cafè i ve de gust menjar-se una bona torrada de pa amb tomàquet i fuet. El divendres és de color verd clar, al meu cap; i de petit era el dia de fer Gimnàstica a l’escola. Què lluny que queda l’escola! El dia de Venus és un bon dia per fer uns tastets, i compartir-los. Per això no parlaré de política ni de fronteres; anirem tots junts fins al Panteó dels Déus, i oferirem a Venus el nostre tribut agraït i calmat: una cançó, un llibre, una pel·lícula, un poema….o dos.

Disc d’avui: “Sublime Ilusión”, Eliades Ochoa, 1999
http://www.artistdirect.com/nad/store/artist/album/0,,862988,00.html


Avui, divendres, alguns de vosaltres comenceu les vacances. Alguns ja ho han fet. D’altres, més tard. “Volver” és el que associo més a les vacances. Alguns “tornen” quan marxen i d’altres quan arriben. Ens passem la vida “tornant” de llocs, o de situacions. “Tornem a tornar”, o sigui, repetim o retornem, també. I jo donc de “torna” aquesta cançó al meu Àlex (que vull ja que torni), a la meva Paty (la prieta que se volvió), a la Rocío (que està sempre tornant), al Sanjosex (perquè torni a musicar-nos la vida) i a tots els que estan de tornada de ja de tot. I sobretot, per Setembre, que tothom torni!!




VOLVER

Yo adivino el parpadeo

de las luces que a lo lejos,
van marcando mi retorno.
Son las mismas que alumbraron,
con sus pálidos reflejos,
hondas horas de dolor.

Y aunque no quise el regreso,
siempre se vuelve al primer amor.
La quieta calle donde el eco dijo:
"Tuya es su vida, tuyo es su querer",
bajo el burlón mirar de las estrellas
que con indiferencia hoy me ven volver.

Volver,
con la frente marchita,
las nieves del tiempo
platearon mi sien.
Sentir,
que es un soplo la vida,
que veinte años no es nada,
que febril la mirada
errante en las sombras
te busca y te nombra.
Vivir,
con el alma aferrada
a un dulce recuerdo,
que lloro otra vez.

Tengo miedo del encuentro
con el pasado que vuelve
a enfrentarse con mi vida.
Tengo miedo de las noches
que, pobladas de recuerdos,
encadenan mi soñar.
Pero el viajero que huye,
tarde o temprano detiene su andar.
Y aunque el olvido
que todo destruye,
haya matado mi vieja ilusión,
guarda escondida
una esperanza humilde,
que es toda la fortuna de mi corazón.

Alfredo Le Pera

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Your website has a useful information for beginners like me.
»

Anònim ha dit...

I'm impressed with your site, very nice graphics!
»

Rocío ha dit...

Joan Sansa, te quiero y te extraño, y aunque esta nota la publicaste hace tanto tiempo mi mente siempre vuelve a BCN y a los amigos tan queridos como tú. Happy life. Rocío