Els autèntics guanyadors del Maratest

Foto: Simon Fernández

Maratest, Badalona, 8:59 am. Dorsal 2213 al pit. Tothom esperant el tret de sortida, esperant nerviosos i emocionats als caixons dels temps a batre. Miro de reüll el llebrer del 1h 15' els 15 km i m'imagino entrant amb ell al final del recorregut: el meu modest repte. Comencem! I els xiulets dels chips al passar sota el pòrtic de Sortida sonen com un rusc d'abelles empipades. Primera pujada d'adrenalina! Ara mateix només em preocupa no caure en la sobremotivació i gastar energia innecessàriament i, en segon lloc, no quedar-me gaire despenjat de l'home-bandera dels 75 minuts. Només 75 minuts...només són 74, 73...70 minuts i un kilòmetre menys. Bon ritme, però encara no hi soc. Encara no penso per dins meu. Penso en un cronòmetre que no para...en desenes d'esquemes que m'avancen...els bessons que tensen l'asfalt enrera. Una mica d'aigua i no m'ennoego (això sí que és un récord!!!). Arribar al passeig marítim m'anima i veure que cada km queda per sota dels números múltiples de 5 minuts també. Ens creuem amb gent amb cara de sorpresa que ens anima i moltes iaiones amb bata aplaudint des dels balcons! Me n'adono que l'escarbat morrut està fent estralls a les nostres palmeres...i la sorra de la platja ha guanyat molt espai al mar. Ostres...aquest estiu podrem jugar al tacatà i anar a córrer sense topar-nos. I de cop la Carpa!!! Km 8 i com una rosa...ara me n'adono. Genial! Desconnectant del cos m'he ficat dins la cursa! El tiu que ara corre darrera meu explica un xiste de "se abre el telón" i tots riem. Km 10, rient i per sota dels 49'...quines coses! Saludo a la meva tieta que crida des del balcó del C/Prim: Adéu Joanet! Via Augusta, km 13 i la Teresa amb el cabell moll em saluda rera una tanca. Només 2 km. Puc millorar...em sento immens. Penso en les tirades inacabables amb l'ergòmetre del Bétulo. Canvi de ritme aprofitant el descens de la Illa Fradera. 8 minuts no és res...8x60...480 segons...els podria comptar d'un en un i se'm faria més curt, no? Ara ja no m'haig de reservar res! Apreto i apreto. Baldomer Solà sense cotxes...sense asfalt...sense cansament...sense resistència. Un esprint de 1000 metres? Vinga! No corro per avançar als altres...sé que cadascú té la seva cursa, però cada esquena que supero em fa de palanca endavant. L'arc d'arribada és allà, el triomf de cadascú en forma de pòrtic. Un marcador digital pot ser una victòria o una decepció...depenent de qui passi per sota. Temps! Apreto els punys i somric 1h 12' 21". Estic contentíssim...tant content com els que arriben darrera meu, els que han arribat fa 20 minuts quan jo saludava a la meva tieta (què bèsties!), els que fan cua per beure aigua o els que segueixen el Maratest per fer els 30Km. Els que estem contents també som guanyadors. Reposo, bec, menjo fruita. Truco a casa...i despero els meus pares! Miro l'entrega de trofeus dels 15 km. Vaig a recollir la bossa al guarda-roba. Torno cap a casa, xino-xano...12:24 p.m, Via Augusta...i em quedo glaçat! M'emociono més que quan jo he acabat. Se'm fa un nus a la gola! Una moto de la Guàrdia Urbana precedeix una parella que encara estan lluitant per aconseguir el seu repte. Km 28 després de 3h 24'. La gent de la parada del Bus se'ls miren extranyats. Però els voluntaris aplaudeixen...un altre corredor que també torna cap a casa, com jo, també els animem. Una cantonada més avall veig un altre corredor...i em diuen que no és l'últim. I sí...sento una admiració infinita cap a ells, molt més gran que cap als 3 guanyadors que s'enduran una copa a casa. Ells són els autèntics guanyadors, els vencedors morals de totes les curses i totes les distàncies, de totes les lesions i totes les vegades que algú s'ha dit: no sé si podré fer-ho.