Volta a la Vallensana

Aprofitant el dia festiu de l'1 de Maig he fet una ruta d'aquelles que tenen diversos punts d'interès. La majoria de gent que anem a córrer per Canyet, Pomar i Montcada ja ens hem acostumat a fer-ho entre les majestuoses masies de pedra i entre murs de paredar que dibuixen un paisatge agrícola molt mediterrani. La sola presència del masos a l'horitzó, al tombar d'un camí o vorejant una pista ens fa sentir que som lluny de la ciutat. Però, d'on prové aquesta pedra tant singular i resistent que ha fet possible aquest tipus de construcció a les nostres terres?
La cantera de la Vallensana històricament ha estat un dels punts de subministrament de pedra natural més important de la comarca. Veure un turó mutil·lat no és el més agradable per als ulls, però les condicions de vida de cada època han transformat el paisatge d'una manera pròpia. Saber llegir aquestes trasformacions és entendre la nostra pròpia història. Sortosament, i gràcies a la conscienciació dels valors ecològics que actualment guien les polítiques ambientals, ja s'ha començat a restituir l'excavació i, mica en mica, el paisatge de la cantera. De totes maneres, és curiós fer la visita de la cantera de la Vallensana perquè pots imaginar-te com, bloc a bloc, es deconstruïa la muntanya i creixien les masies. Un té la sensació que està davant el punt "zero" del patrimoni arquitectònic, just a l'epicentre de l'esquitxada de pedres que ara formen aquest degoteig de masies que tant ens agrada trobar quan correm per la muntanya. Elles sempre hi són.        
La ruta que vaig fer volia unir diversos punts singulars i molt bonics: casa-riera de Pomar-font de l'Amigó-part superior cantera Vallensana-descens fins a St Pere de Reixac-urbanització de la Vallensana-entrada cantera Vallensana-mirador del Collet-riera de Canyet-casa! 



Total distància recorreguda: 20,22 km
Altitud mín: 7 m, màx: 378 m
Desnivell acum. pujant: 567 m, baixant: 562 m, total: 1129 m
Temps: 2h 17' 02"
Diverses pauses per fer fotos, hidratació, respirar, observar...

 
 
 
 
Aquesta ruta, a nivell esportiu, tenia dues clares intencions:

-Perdre definitivament el neguit MENTAL a córrer durant més de 2 hores, saber que puc fer-ho i no se'm fa pesat; aprendre a dosificar-me el beure i la ingesta de gels i barretes.
-Saber que FÍSICAMENT puc fer 20 km i un desnivell acumulat de 1000 metres i no morir en l'intent! Per a mi són, a dia d'avui, els meus quilòmetres "frontera". També vull saber quin temps i procés de recuperació necessito. Calculo uns 10 dies, fent sessions de 30 minuts de carrera suau dia sí, dia no i el Radio Salil a la tauleta de nit. 

Un cop consolidades aquestes distàncies (20km-2h-1000m) ja podré començar a pensar en trails més importants.

Part superior cantera de la Vallensana. Al fons, Badalona, Montjuïc, Tibidabo i la torre de Collserola.

Sant Pere de Reixac. Al fons, Montcada i Montserrat.



Urbanització de la Vallensana. Al fons, Puig Castellar i Tibidabo.

    

XXXIII Cursa Popular de Badalona...la del Dimoni!

El diumenge 13 de Maig tindrà lloc l’edició que fa trenta-tres de la Cursa Popular Ciutat de Badalona, que organitza l’Ajuntament en el marc de les Festes de Maig. És coneguda també com La Cursa del Dimoni per la proximitat amb la tradicional Cremada del Dimoni que se celebra la nit del 10 de maig.

El caràcter popular de la Cursa es reflecteix en la participació, que és oberta i gratuïta per a tothom. Segons les edats dels participants, la cursa consta de diferents categories, que corresponen a tres circuits diferents, tots amb sortida i arribada de La Rambla:

9.30 h circuit verd -       cursa mini (fins a 10 anys)-         1.800 metres

10.15 h circuit vermell - cursa gran (a partir de 15 anys)- 10.000 metres

10.30 h circuit blau -     cursa mitjana (d’11 a 14 anys)-    4.000 metres

INSCRIPCIÓ gratuïta via electrònica en el web de l’Ajuntament.
Jo ja hi estic inscrit amb el dorsal 5713.  



Circuit 10 km



Cros Can Caralleu : Collserola 100%

Aquest passat dissabte 21 d'Abril es va celebrar el Cros de Can Caralleu, una cursa de muntanya molt coneguda entre els corredors de muntanya que enguany ha arribat a la seva XII edició. Més de 400 participants en un circuit de quasi 14 km per Collserola amb un desnivell de +-385 metres. Molt bon dia, bon ambient i els nervis típics previs a l'inici de la cursa. Vaig reconèixer algunes cares de corredors habituals dels podis i també altres bloggers. A priori, es veia una cursa amb gent de nivell. Era la meva primera cursa per Collserola, però al ser geològicament un terreny igual que la serra de Marina, no m'esperava gaires sorpreses. El recorregut va ser molt complert, amb una mica de tot: pistes amples, camins, barrancs i corriols; pujades fortes, trams suaus de recuperació i una baixada final molt ràpida per disfrutar, fent equilibris amb el centre de gravetat del cos i pendent per no "desaparèixer" dins una trialera!

Em vaig plantejar la cursa amb ganes de seguir sumant desnivell en distàncies intermitges i amb un objectiu progressiu: 1)acabar el cros; 2)acabar el cros disfrutant; 3)acabar el cros disfrutant en un temps entre 1h 24' i 1h 30', promitjant entre 6 '/km i 6'30"/km. I el crono em va donar una gran alegria a l'arribar al tartan de Can Caralleu: 1h 25' 30", acabant la cursa amb bones sensacions i dosificat fins a la línia d'arribada. Aquest control de l'esforç ha estat la satisfacció més gran per a mi.  







Foto: Fundació Claror

Els punts forts del Cros:

-14 km molt variats i compensats

-Les vistes damunt Barcelona i el paisatge de la zona de Vallvidrera

-L'ambient de companyerisme dels corredors

-La organització de Can Caralleu i la senyalització dels camins.





Els punt febles del Cros, modestament:

-Començar a les 11 del matí, en plena soleiada.

-Poca visibilitat dels punts kilomètrics durant la cursa.

-Un sol habituallament i només d'aigua. Em va salvar el bidó d'isotònic que duia al cinturó, però vaig haver d'invitar a "xupitos" a altres corredors que començaven a defallir.



Foto: Fundació Claror



Proper objectiu: l'Endimoniada, 2 de Juny: cursa nocturna de 18 km per la Serralada de Marina. Mentrestant...començar a córrer de nit amb frontal, trobar el ritme en pujada i, sobretot, gaudir de la muntanya!



Nota: quan en una cursa estic molt cansat intento somriure mentre corro. Em provoca un efecte analgèsic i una recuperació més ràpida. Té base científica? No crec, però a mi m'alegra la vida! 

       

La boa de Botswana

La notícia de la lesió de Juan Carlos I degut a una caiguda al seu bungalow de Botswana ha obligat a fer públic al govern i a la casa reial la manera com el monarca es relaxava i intentava oblidar la crisis econòmica espanyola, el cas Urdangarín i la lesió per un tret al peu del seu nét. El debat que s’enceta podria ser sobre l’ètica de les caceres elitistes, sobre la necessitat de fer públic les activitats de la monarquia o sobre la imatge que ha transmès el primero de los españoles a la comunitat internacional. Però si s’apel•la al dret a la intimitat o a la seguretat no s’aconseguirà avançar amb la discusió. Potser ja és hora de començar a pensar en qui pot fer què, en l’estat de salut del cap de l’Estat i en la popularitat d’un rei que, de tant campechano, ha passat a actuar com un nou ric amb pitopausia.

El Petit Príncep deia que era molt cansat haver d’explicar sempre les coses als adults perquè aquests no entenien res. On tots els grans hi veien un barret, ell hi veia una boa digerint un elefant. Aquesta digestió podia durar fins a 6 mesos en els quals la boa restava immòbil i d’aquí que molts adults caiguessin en el mateix error de percepció. Estaria bé que el petit príncep Felipe expliqués als adults espanyols que una boa de Botswana s’ha empassat al seu reial pare i un elefant i que, passada la digestió, no quedarà ni rastre de l’actual sistema monàrquic. Veurem properament l’abdicació del rei? Som prou adults per assumir que la monarquia espanyola ha mort? Fins quan els Borbons seguiran vivint del cuento?

De la Creu a la Ballesta

Les Caramelles són un conjunt de cançons i balls tradicionals que probablement tenen el seu origen entre els segles XVI i XVII quan, en molts indrets d’Europa, es va popularitzar el fet d’anunciar amb goig el final de la Setmana Santa i la resurrecció de Crist, la Pasqua Florida. A Catalunya es va arrelar fortament el costum entre els cantaires de cada poble el fet de reunir-se acompanyats d’instruments musicals propis de cercavila i recórrer els masos de la contrada amb vestits tradicionals de festa, tot aturant-se sota els balcons per dedicar-hi algun Goig cantat o Caramella. L’ homenatjat, a canvi de la cantada i l’anunciació de la bona nova de la Resurrecció i de l’ inici de la Primavera, obsequiava al seguici amb tota mena de vianda greixosa, ous i botifarres, clara mostra del final de la Quaresma. Per accedir fins al balcó, els caramellaires feien servir un cistell lligat a la punta d’una llarga vara, guarnida amb cintes de colors vius. En acabat, i com a mostra d’agraïment pel donatiu, els cantaires regalaven una flor a la dona de la casa amb un sistema d’entrega tant vistós com enginyós: una ballesta.

Aquesta tradició ha tingut certa continuïtat a pobles de comarques on les Caramelles s’han convertit en una de les festes més celebrades (Súria, Reus, Avià, Gelida, Solsona, Flix, Tàrrega, Callús, Ardèvol, entre d’altres) sent les de St. Julià de Vilatorta (Osona) la més antiga de Catalunya amb més de 400 anys d’existència coneguda. A la zona urbana de Barcelona i rodalies les Caramelles havien quedat pràcticament oblidades, com tantes festes tradicionals, però foren recuperades per Anselm Clavé (1824-1874) amb una clara intenció de retornar a les classes obreres de l’època noves eines culturals per enfortir el vincle associatiu i el sentiment catalanista.

Alguns dels carrers de Dalt la Vila que el passat Dijous Sant van acollir amb mística litúrgia la Processó del Silenci van ser escenari aquest passat Dilluns de Pasqua del pas de les Caramelles. Una de les coses més curioses que hem pogut viure, un any més, és el contrast entre aquestes dues celebracions només separades per 4 dies de diferència: del silenci al cant; de la pregària al goig; del tambor al flabiol; de la processó al cercavila; dels estandards a les cistelles; de la mort a la resurrecció; de la Creu a la Ballesta.

Testejant-me a mi i a les Trabuco 14

Els dolors als lligaments del genoll han desaparegut totalment després de 2 setmanes de bondat i de fer cas al Jordi, el podòleg de la Clínica del Peu. Diagnosis: pronació per tíbia vara degut a sistema Air Max del meu calçat, fatal per l’amortiment! Solució ben senzilla: evitar plantilles amb un bon calçat d’una horma i amortiment adequada a la meva petjada. Em va proposar les Asics Gel-Trabuco 14. Ahir les vaig posar a prova i...com un guant! Arrapades al peu però folgades de les puntes, impacte suau en baixada i pla, tacte sensitiu del terreny però sense notar arestes i bona transmissió de palanca taló-puntera! I el millor...ni gota de dolor als genolls!!!

La ruta d’ahir era una que tenia al cap des de feia mesos: remuntar un tram del Besòs fins a Montcada, pujar al Puig Castellar per darrera (42’), resseguir la carena per la Vallensana fins al mirador del Collet i atacar la Coscollada (1h 21’) per acabar de conèixer el recorregut de l’Endimoniada-2012. Des de la torre de guaita, començar el descens envoltant Can Ruti, deixant la Conreria a l’esquerra, i acabant al Pitch&Put de Canyet per entrar a zona urbana a través de la Morera i Dalt la Vila fins a la porta de casa. Temps total: 2h 21’ 29” ...amb diverses mini-aturades per fer fotos, consultar el mapa, canviar de corriol i reprendre el GR92...i amb la discografia de Nirvana sencera als auriculars! Distància total: 19,34 km amb un desnivell acumulat de 1175 metres, aprox.

Tenim un país preciós, un clima bondadós i una natura generosa, però quan estic en un cim i veig tanta contaminació sobre les nostres ciutats em pregunto: i ara haig de baixar cap allà?

Montcada des del camí dels minerals




Al peu del Puig Castellar

 

Badalona des de la Coscollada

La recomanació del post d’avui és per a la botiga alemana on-line de material esportiu de running Keller-Sports.

Ofereix descomptes del 15% i enviament gratis en 3 dies per a compres superiors a 75€.

Els autèntics guanyadors del Maratest

Foto: Simon Fernández

Maratest, Badalona, 8:59 am. Dorsal 2213 al pit. Tothom esperant el tret de sortida, esperant nerviosos i emocionats als caixons dels temps a batre. Miro de reüll el llebrer del 1h 15' els 15 km i m'imagino entrant amb ell al final del recorregut: el meu modest repte. Comencem! I els xiulets dels chips al passar sota el pòrtic de Sortida sonen com un rusc d'abelles empipades. Primera pujada d'adrenalina! Ara mateix només em preocupa no caure en la sobremotivació i gastar energia innecessàriament i, en segon lloc, no quedar-me gaire despenjat de l'home-bandera dels 75 minuts. Només 75 minuts...només són 74, 73...70 minuts i un kilòmetre menys. Bon ritme, però encara no hi soc. Encara no penso per dins meu. Penso en un cronòmetre que no para...en desenes d'esquemes que m'avancen...els bessons que tensen l'asfalt enrera. Una mica d'aigua i no m'ennoego (això sí que és un récord!!!). Arribar al passeig marítim m'anima i veure que cada km queda per sota dels números múltiples de 5 minuts també. Ens creuem amb gent amb cara de sorpresa que ens anima i moltes iaiones amb bata aplaudint des dels balcons! Me n'adono que l'escarbat morrut està fent estralls a les nostres palmeres...i la sorra de la platja ha guanyat molt espai al mar. Ostres...aquest estiu podrem jugar al tacatà i anar a córrer sense topar-nos. I de cop la Carpa!!! Km 8 i com una rosa...ara me n'adono. Genial! Desconnectant del cos m'he ficat dins la cursa! El tiu que ara corre darrera meu explica un xiste de "se abre el telón" i tots riem. Km 10, rient i per sota dels 49'...quines coses! Saludo a la meva tieta que crida des del balcó del C/Prim: Adéu Joanet! Via Augusta, km 13 i la Teresa amb el cabell moll em saluda rera una tanca. Només 2 km. Puc millorar...em sento immens. Penso en les tirades inacabables amb l'ergòmetre del Bétulo. Canvi de ritme aprofitant el descens de la Illa Fradera. 8 minuts no és res...8x60...480 segons...els podria comptar d'un en un i se'm faria més curt, no? Ara ja no m'haig de reservar res! Apreto i apreto. Baldomer Solà sense cotxes...sense asfalt...sense cansament...sense resistència. Un esprint de 1000 metres? Vinga! No corro per avançar als altres...sé que cadascú té la seva cursa, però cada esquena que supero em fa de palanca endavant. L'arc d'arribada és allà, el triomf de cadascú en forma de pòrtic. Un marcador digital pot ser una victòria o una decepció...depenent de qui passi per sota. Temps! Apreto els punys i somric 1h 12' 21". Estic contentíssim...tant content com els que arriben darrera meu, els que han arribat fa 20 minuts quan jo saludava a la meva tieta (què bèsties!), els que fan cua per beure aigua o els que segueixen el Maratest per fer els 30Km. Els que estem contents també som guanyadors. Reposo, bec, menjo fruita. Truco a casa...i despero els meus pares! Miro l'entrega de trofeus dels 15 km. Vaig a recollir la bossa al guarda-roba. Torno cap a casa, xino-xano...12:24 p.m, Via Augusta...i em quedo glaçat! M'emociono més que quan jo he acabat. Se'm fa un nus a la gola! Una moto de la Guàrdia Urbana precedeix una parella que encara estan lluitant per aconseguir el seu repte. Km 28 després de 3h 24'. La gent de la parada del Bus se'ls miren extranyats. Però els voluntaris aplaudeixen...un altre corredor que també torna cap a casa, com jo, també els animem. Una cantonada més avall veig un altre corredor...i em diuen que no és l'últim. I sí...sento una admiració infinita cap a ells, molt més gran que cap als 3 guanyadors que s'enduran una copa a casa. Ells són els autèntics guanyadors, els vencedors morals de totes les curses i totes les distàncies, de totes les lesions i totes les vegades que algú s'ha dit: no sé si podré fer-ho. 

Primeres Pedres al Chillida Leku

Aquest passat cap de setmana hem fet una immersió guipuzkoana en tots els sentits.

Dissabte a la tarda els Veterans del CN Bétulo vem participar en el XVIII descens de la ria de Orio. Una gran festa del rem al bressol del rem! Ni punt de comparació entre remar en Trainera basca, més llarga i estilitzada,  i el Llagut català, més ample i curt, però la regata va valer la pena.

L'endemà, Luis Chillida ens va obrir les portes del Chillida Leku, prèvia cita pactada. El dia boirós, humit i blanc va contribuir a fer-nos viure una experiència excepcional en un paratge màgic, carregat de significats sensitius, iniciàtics, envoltats de l'obra de Chillida, de la seva presència feta art. Vaig aprofitar la ocasió per obsequiar a Luís Chillida amb 2 exemplars del llibre de Primeres Pedres i seguir, per tant, amb la permanent refundació de la ciutat de Badalona. Al posar el llibre-cub, la cinquena Pedra, damunt la pedra de granet esculpida a l'entrada del recinte vaig tenir la sensació d'encaix i de pertinença, de repòs: les Primeres Pedres al Chillida Leku!

BDN Running

El passat diumenge 19 de Febrer es va celebrar a Badalona la 1ª edició de la cursa BDN Running-Memorial Luis Condon. Una part dels beneficis de les inscripcions es destinaran a la investigació mèdica contra la leucèmia, amb donacions a la Fundació Badalona Contra el Càncer i a l’Institut de recerca de lluita contra la Leucèmia Josep Carreras. El Club Nàutic Bétulo, com a entitat col·laboradora habitual, va ser-hi present mitjançant un grup de vogadors de l’equip de veterans. Amb aquest petit gest, el nostre club va sumar-se a la resta d’entitats participants i va poder donar recolzament solidari a les investigacions mèdiques.

Resposta a Albert Boadella sobre "Tapies"

Nota: Em veig obligat a escriure aquest post al meu propi blog perquè el blog al que pretenia respondre "no admite comentarios".

La ignorància en veu d'un egòlatra és tant perillosa com la temeritat del seu propi deliri. Les excentricitats del Sr.Boadella són com els capítols de "S'ha escrit un crim" de la Srta.Fletcher: són vells, repetits i sempre amb el mateix final...però te'ls quedes a veure! Amb una desgana evident a l'hora de justificar la decisió d'escriure sobre la obra de Tàpies, Boadella s'erigeix com el més gran entès en art contemporani de tots els temps, contemporanis o no, i recita com un lloro desplomat el conte del "vestit nou de l'emperador" en versió intel·lecto-destructor, molt típic dels onanistes mentals com ell. S'admira i s'agrada tant que ja no en té prou en ser amo dels seus propis pensaments i predileccions. Ara s'apodera del sentit estètic de la resta de la humanitat i passa a classificar el món en 2 grans grups: el sensible, culte, sensat, intel·ligent, sense defectuositats visuals i amb sentit comú; i el món dels admiradors de Tàpies que, per contrast, som tot el contrari. Queda clar que la bilis té connexions neuronals amb el cervell, però jo no parlaré de patologies ni tares per no quedar en inferioritat davant el clar domini que ell sí té sobre el tema. Les paraules escrites pel Joglar ex-Joglar configuren un collage de tòpics i burles sòrdides més pròpies d'un xarlatà de barra de bar que d'un prohom de la seva categoria...o casta...o ètnia...o raça...o cel·la... Després d'un parell d'intents poc lluïts per fer aparèixer el màxim nombre de noms propis d'artistes en una sola frase, el bo d'en Bo redirigeix la narració cap allà on realment vol centrar la seva denúncia. És el moment on estén la seva frustració endèmica damunt del que li fa realment mal: l'èxit aliè! En el cas de Tàpies, aliè al quadrat: per artista i per català. Més del mateix en un home amb constant mutació neuronal tendint a zero, en compensació del volum en alça de la seva fel. Les perversions ortogràfiques com evitar l'accent en el cognom de Tàpies (fins a 5 cops) són una clara mostra de la militància desesperada d'un gallina-soldat de "la Torna" que va fent voltes sense cap pel món de la cultura.  
Malgrat el Sr.Boadella s'esforci per minimitzar la importància d'un català universal que ens transcendirà a tots, el cert és que 1 cm2 de qualsevol obra d'Antoni Tàpies ha aconseguit emocionar a més gent de la que el Sr.Boadella serà capaç de menysprear en 1000 vides seguides. I si s'ho pren com un repte, que segueixi escrivint.

Resposta a:
http://www.elsjoglars.com/blog.php?post=513
09/02/2012

Tapies


No hubiera escrito nada si no fuera porque los medios se han lanzado, todos sin excepción, a la contaminación mental del ciudadano en una enésima versión del cuento del rey desnudo. Esta vez, se han empleado a fondo mediante una retahíla de tópicos, elevando un bricoleur de la modernidad a la altura de Goya, Picasso, Velázquez y cualquiera que se ponga por delante. Tocaba proclamar la muerte del mayor pintor del siglo XX y ni una sola de las portadas o editoriales ha tenido la honestidad para expresar aquello que todos piensan. Porque, vamos a ver ¿Existe algún ser humano sensible, culto, sensato, inteligente, sin defectuosidad visual o simplemente con sentido común, al cual le guste Tapies? Obviamente, estamos hablando de pintura. Otra cosa es que por motivos colaterales o miméticos, su marketing haya estimulado un aumento de exquisitez en todos aquellos que muestran su fervor pero aquí entraríamos en el terreno de las patologías y los complejos.


Decir que sus obras son la más genuina representación de la nada, y además, de una nada fatua y pedante es arriesgarse a pasar por un ancestro, un cateto o un reaccionario. Precisamente, esta ha sido la clave de su gran éxito y no hay otro. Sin embargo, es unicamente un éxito mediático, pues a pesar de llevar más de cincuenta años vendiéndonos su obra vinculada al sinónimo de libertad, modernidad y progresía, admitirán que el común de los ciudadanos sigue sin gustarle Tapies y se apunta a la mofa por poco que le incites ¡Si lo sabremos Joglars! También sabemos que con Tiziano, Rembrandt o Cezanne, no hubiera funcionado. Comprendo que la realidad tiende a ser dolorosa y parece más agradable para los artistas evitar entrometerse en las fantasías de los exquisitos a fin de no salir denigrado pero la realidad clama al cielo. Una realidad en la que no es necesario ser vidente para anticipar lo que serán en el futuro las mercantiles ocurrencias de residuos urbanos bajo la firma Tapies ¿Quién recordará estas mezcolanzas de albañilería? Solo los que han pagado fortunas, convertidos ahora en accionistas de su obra y a los cuales les tocará la difícil tarea de mantener la cotización y vigilar que la mujer de la limpieza no eche los cartones garabateados a la basura (no sería la primera vez) Un triste futuro, y que nadie me cite el cacareado caso Van Gogh o Modigliani como reconocimiento tardío porque estos pobres diablos no tuvieron medio siglo de propaganda y dinero del contribuyente a su servicio para promocionar las obras. Resulta lógico que el reconocimiento no acompañara sus vidas, por otro lado, unas vidas que nadie hubiera deseado tenerlas en el rellano de su escalera, lo que hacía también más complicada la comercialización.


Es posible que no sea del mejor gusto escribir esta necrológica pero las diversas apariciones de “Tapiolas” en alguna de nuestras obras bajo los términos antes mencionados me obligan a “mantenello y no enmendallo” frente a los epitafios idolatras e insultantes para el noble arte pictórico que han figurado en las portadas de todos los medios.


Que Dios le tenga en cuenta por haber participado en el gran teatro del mundo con su ejemplar versión de “El vestido nuevo del emperador”

Este post no admite comentarios.

Tàpies sempre +

.

Tariq, més que un kebab!

.

Primera entrada al blog amb una recomanació gastronòmica, però no és per menys!

Gràcies a la col·laboració entre Òmnium Badalona  i el restaurant de cuina pakistanesa Tariq, i a la mà innocent del sorteig del Badacanta, la setmana passada vem poder gaudir d'un sopar deliciós que, a més, va aconseguir transportar-me fins a Pakistan. Més enllà del "Kebab poco picante para llevar", la cuina pakistanesa està plena de subtileses aromàtiques i sabors singulars. Tant bon punt entrar al restaurant ja vem ser conscients que en un sol àpat caurien molts tòpics als que associem aquest tipus de cuina: una sala aplíssima, una decoració molt delicada amb una combinació de colors liles i vermells a les parets, i uns quadres de patchwork de paper imprès en perfecta armonia amb les flaires de masala, coriandre i bastami. Els colors fets olors! 

Sense pretencions ni enganyifes: cuina pakistanesa genuïna i directa, amb tota mena d'amables explicacions de l'Edgar, per acabar d'incorporar els gustos a la memòria.

Bon profit, o com es diria en urdú: بان کی بھوک    

Restaurant Tariq

Carrer Baldomer Solà, 3

08912 BADALONA (Barcelona)

Email: tariqbadalona@gmail.com

Telèfon: 933 998 693

ver localización en Callejero

Esos locos que corren........

Ens veiem a la Badalona Running el proper 19 de Febrer! http://www.badalonarunning.cat/

La Guerra de l' Humor

Primeres Pedres, 1er aniversari !

Per celebrar el primer aniversari de la col·locació de les 4 Primeres Pedres per a la refundació permanent de la ciutat de Badalona, hem publicat el llibre a Issuu en obert!

Al llibre-objecte s'hi recull l'explicació del projecte, el procés creatiu de les quatre escultures i una monografia amb textos d'experts en història de l'art, arqueologia, urbanisme i antropologia. El llibre pot transformar-se en un cub-contenidor de les "quatre pedres" desplegant la portada i la contraportada. D'aquesta manera es pot veure enmarcada la ciutat de Badalona, literalment, dins dels espais de permanent refundacions (Nord, Sud, Est i Oest).
El llibre adjunta un DVD produit per Kaspafilms, amb música de Marià Marin, que complementa el projecte amb un format audiovisual de les obres i les inauguracions.

L’equip de Primeres Pedres està format per: - Dionís Orrit, Joan Sansa, Paco Fanés+Joan Puche, col·lectiu Estenent el Desastre, autors de les escultures. - M.Teresa Mateu, direcció d'art, disseny gràfic i maquetació. - Josep Calle i Xavier Càmara de Kaspafilms, audiovisual. - Marià Marín, músic i compositor.

Open publication - Free publishing - More arquitectura

Alfa ja és Omega, Oriol Rius!

.

Ens vam conèixer massa tard però ens vam entendre de seguida. Aquest va ser el primer contrast que vaig compartir amb l’Oriol. I resseguint aquest fil de contradiccions harmòniques vam anar coincidint a presentacions i exposicions, sempre amb alguna idea al cap en la que ja fèiem tard en construir-la. Aparellador de paraules i colors, escultures i utopies, materials i idees, d’enllaços només possibles en l’alquímia de la seva ment:


Buscant la quadratura del cercle va materialitzar una Utopia, deliciosa contradicció!

Buscant els infinits va empresonar un espai limitat d’ Alfa i Omega.

Robant l’ombra del sol, ens va regalar un Estel de Marina.

I es podria seguir fent una llista de la seva obra, sempre eixuta i absorvent, prisma reflector dels seus somnis inconformistes.

El dia de la presentació del seu llibre Llums que en un altre temps m’enlluernàreu a l’espai Betúlia vaig prendre notes del que deia, desitjant poder caçar algun poema fortuït. Enmig de la tertúlia forçadament intel•lectual del torn de preguntes, i visiblement incòmode amb el to metafísic que prenia la taula rodona, l’Oriol ens va regalar, sense voler, un nou pseudo-poema que ens va fer posar els peus a terra i el cap al cel...deliciosa contradicció, una més:

“És molt pretensiós dir que la Vida és un camí i que anem cap a algun lloc. Per a mi, la Vida és una plaça on hem vingut a plorar i a ballar”.

http://www.oriolrius.net/

Els dies de l'avi



21 de Setembre, dia Mundial del Alzheimer



ELS DIES DE L’AVI

Camisa neta per a una pell que

ja és seca de transpirar masses aires.

Què es pot lluir quan els matins ja fa

temps que no s’estrenen, sinó descompten?

Els dies de l’avi són un rellotge

de sorra en la ingravidesa d’unes cares

desconegudes que li fem de família.

Els seus ulls han deixat de mirar per

passar a intuir un somni diürn que es diu

Alzheimer.

Joan Sansa, 2004



Jordi Isern,  per a la Fundació Pasqual Maragall i l' Archivo Humberto Rivas
en l'exposició ‘Arte a Conciencia. Artistas para la investigación contra el Alzheimer’

















Visiteu també: http://www.alzheimerinternacional.org/index.html

Agost: l'hora del pati

Un vol de pobre, un dia de pobre
en Nitus li explicava al pare que "fa poc faré 3 anys"
ben castís i amb la rialla tot esperant el duro amb fam
somnis de barriada d'el·lits de provincians
somnis de pelacanyes dies d'abans
gelats peluts fent l'ou
esperant l'auto de Salt
de can Tona tot a can Pixera
una regadeta a l'Ajuntament
eixerits amb la panxa plena
ni el punxó d'en Pinxo ens farà tilin
un vol de pobre mira se'n torna
de misses dites omples la pica
compres la fulla, dones la pau,
un diumenge qualsevol.
En Rojo fent d'urbano amb el cigarret ben moll
en Manelic, el trompetista
en Lluís boig i els seus cotxets
somnis de barriada, d'el·lits de provincians
somnis de pelacanyes, dies d'abans pelats
Rucs farem mala entesa, en Robert cantant un gol
en Peret, tocant la gralla, tot jugant amb els anells
de can Tona tots a can Pixera una regadeta a l'Ajuntament
eixerits amb la feina feta una escapadeta fins al tinell
de can Tona tots a can Pixera una regadeta a l'Ajuntament
eixerits amb la feina feta ni el punxó d'en Pinxo ens farà tilin
un vol de pobre mira i se'n torna, de misses dites omples la pica
compres la fulla, dónes la pau, un diumenge tant se val
un vol de pobre, un vol de gos perdut
un dia de presses, canviem els plans
un vol de pobre, farem un vermut dolç
un dia de pobre, anirem tots a cal Ros.

BON ESTIU I BONES VACANCES!!!

Segon sopar de Blanc contra el Càncer

La Fundació Badalona Contra el Càncer esta preparant, aquests dies, la segona edició del Sopar de Blanc, que tindrà lloc el dissabte 9 de juliol al Club Nàutic Bétulo. Aquest any els restaurants participants són: El Badiu del Micaco, El Cafè de les Antípodes, Can Pla, Bar El Círcol, La Galera Mar, La Sargantana, Can Frai, El Bruixot i els cafès seran per cortesia de Cafès Corbera. Per participar al sopar es imprescindible anar vestit de color blanc.

Uneix-te al FACEBOOK de la Fundació!

Domus Alba al Nines Russes

Domus Alba al programa Nines Russes de Btv from Domus Alba on Vimeo.