Ens vam conèixer massa tard però ens vam entendre de seguida. Aquest va ser el primer contrast que vaig compartir amb l’Oriol. I resseguint aquest fil de contradiccions harmòniques vam anar coincidint a presentacions i exposicions, sempre amb alguna idea al cap en la que ja fèiem tard en construir-la. Aparellador de paraules i colors, escultures i utopies, materials i idees, d’enllaços només possibles en l’alquímia de la seva ment:
Buscant la quadratura del cercle va materialitzar una Utopia, deliciosa contradicció!
Buscant els infinits va empresonar un espai limitat d’ Alfa i Omega.
Robant l’ombra del sol, ens va regalar un Estel de Marina.
I es podria seguir fent una llista de la seva obra, sempre eixuta i absorvent, prisma reflector dels seus somnis inconformistes.
El dia de la presentació del seu llibre Llums que en un altre temps m’enlluernàreu a l’espai Betúlia vaig prendre notes del que deia, desitjant poder caçar algun poema fortuït. Enmig de la tertúlia forçadament intel•lectual del torn de preguntes, i visiblement incòmode amb el to metafísic que prenia la taula rodona, l’Oriol ens va regalar, sense voler, un nou pseudo-poema que ens va fer posar els peus a terra i el cap al cel...deliciosa contradicció, una més:
“És molt pretensiós dir que la Vida és un camí i que anem cap a algun lloc. Per a mi, la Vida és una plaça on hem vingut a plorar i a ballar”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada