I PER QUÈ NO?

1- Deixar que s’ompli un barret amb aigua de la pluja i després, al parar de ploure, posar-te’l al cap. Apreciar com l’aigua et refresca les idees.

2- Sortir al carrer de matinada i passejar descalç. Seure al portal de casa, mirar el cel i cridar, com al 68, que “la platja és sota les llambordes”. Calçar-te les sabates abans d’entrar a casa per no embrutar el parquet de sorra.

3- Canviar-te el rellotge de canell per no oblidar que cal oblidar les males hores.

4- Encendre una espelma amb un encenedor i fer-la servir per cremar, un a un, tots els llumins d’una caixa. En acabat, tornar-los a guardar dins i deixar la caixa intacta. Embolicar-ho amb paper de regal i oferir-la a un militar.

5- Menjar-te una ensaïmada excessivament ensucrada. Anar fent petons als amics que trobes pel carrer i demanar-los que no s’eixuguin el sucre que els hi deixes a les galtes. Lluir la dolçor de l’amistat per la ciutat, sense vergonya.

6- Dinar a Ginebra, sopar a Bombai i anar a dormir al llit de casa…

7- Pujar la persiana del dormitori, a la nit, per tal que entri la lluna. Anar resseguint amb el dit sobre els llençols, mentre avança, l’ombra que projecta un cos nu, fins a desaparèixer rera el capçal del llit. Adonar-se’n que les nits també són part del dia i que tots estem de pas.

8- Escriure el teu nom a la sorra de la platja amb molles de pa. Deixar que les gabines l’esculpexin a cops de bec. Reconèixer, en aquesta cal·ligrafia, les ganes de ser algú nou i millor.

9- Fer un llistat de paraules que t’emocionin i cuinar-ne una sopa de lletres. Dinar, sopar i cantar-li a la persona estimada una cançó a cau d’orella.

10- Anar a dormir amb un somriure als llavis.

....
M'AGRADARIA ALLARGAR LA LLISTA AMB ATREVITS "I PER QUÈ NO" DE TOTS VOSALTRES.

No dubteu en escriure'n...els aniré afegint!

_

11- Trobar-nos una colla d'amics i parlar d'allò humà i allò diví. En acabat, sopar al restaurant xinès i felicitar el seu propietari, en Joan (Yu-Han), pel seu any nou, l'any de la Rata. En Joan, sempre amable, ens agraïrà l'atenció amb aquell somriure seu, tan característic com els seus ulls ametllats, que quan riuen, es converteixen en una ratlla fina, com la línia de l'horitzó. (Marga)

_

12-Sortir de casa despullats, aturar el tràfic de la Diagonal, i escriure al asfalt la paraula LLIURE amb el producte de la nostre micció. En acabat, somriure als conductors que ens estomaquen per aturar el trànsit en hora punta. (C.E.T.I.N.A.)

La Creu de Dalt la Vila

Tothom du una creu. Com deia en Capri: ”Hi ha creus que són tant grosses que s’han de dur entre dos!” -referint-se al matrimoni-. A Dalt la Vila duem diverses Creus, i cadascuna de molt pesada! I per això les hem de dur entre tot el barri i, a vegades, entre tota la ciutat! Fins quan seguirem arrossegant aquestes càrregues? Cal començar a ser pràctics i eficients: Creu que pesa, Creu que es deixa !!

1) La Creu de les al·legacions la vem repartit entre 1347 rosaris, i la seguirem portant a gust fins que les nostres “oracions” trobin resposta.

2) La Creu de la deixadesa històrica en la falta d’actuacions i propostes globals, la duem des de la Comissió DV amb energia i imaginació, estudiant solucions per millorar el barri i la qualitat de vida dels veïns i visitants.

3) La Creu de la inversió pública…aquesta ja és més feixuga. A la balança electoral, el pes específic de Dalt la Vila és més semblant a la del suro que a la del plom !!! Som el que mengem…i ens acabem menjant allò que sóm! O sigui, ben poc !! Però un cop encetada la llauna del PMU s’ha d’arribar fins al final. Ara ja no pot haver-hi volta enrera! I la “voluntat política” (que tant se’ns recorda que acabarà decidint el futur del barri) ha de ser ferma i convençuda. Els “pobres d’esperit” no hi tenen cabuda en aquest procés. Són les Creus que s’han d’abandonar pel camí!

4) La Creu Lacruz. També conegut entre el foreros com el “Caçafantasmes” o Dan Aycroyd. A vegades sembla una caricatura d’ell mateix, fent fotos d’amagat, publicant webs d’amagat i participant als foros d’Internet amb diferents identitats. Divagant per DV talment com un fantasma, intentant caçar imatges per sembrar el “terror”...quina por! Una mica fantasma sí que és...per no saber “aguantar el tipus” i esvair-se ni 24 hores després que li aixequessin el llençol i quedés amb el cul a l’aire! Potser unes classes particulars d’en Xavier Garcia “Hitchcock” Albiol per produir una “mentida mediàtica” li anirien prou bé!

http://209.85.129.104/search?q=cache:MUuBfqoEnqgJ:www.beteve.es/+beteve.es&hl=es&ct=clnk&cd=1&gl=es

La “CREU” que vull dur : “creuar” opinions constructives, “creure” en solucions eficients, “creuar”el carrer sense trobar caques dels gossos, no trobar cotxes “creuats” al mig del barri i que ningú no es “creui” de cables...per voler fer les coses bé.

http://daltlavila.wordpress.com/noticies/

La illa del Tresor

“La illa del Tresor” és una novel·la juvenil anglesa escrita per Stevenson al 1883. És una d’aquelles narracions d’aventures de pirates amb tots els ingredients necessaris : mapa del tresor, calaveres, rom, heroi i tripulació dubtosa. Amb el mapa del tresor a les mans, Jim emprèn un arriscat viatge ple de peripècies i perills per tal de trobar el misteriós i preuat tresor. Els motins i les traïcions, però també l’amistat i la lleialtat, seran el motor de les motivacions dels diferents personatges.
A Badalona estem, tot just, esboçant el Mapa de la illa del Tresor. La nostra illa no té forma d’esquelet ni sabem, encara, si amaga algun tresor. Per no tenir, no té ni nom! Illa Central, illa Fradera, illa de les Nacions, alcalde Xifré…? El tresor que jo espero trobar-hi, amagat sota terra, és una bona estació de Metro amb l’intercanviador de Renfe; i un aparcament que disuadeixi a la gent de creuar l’àrea Metropolitana amb el vehicle propi; i un bon munt d’arrels d’arbres! Però la novel·la que estem vivint a la nostra “poc conformista” Badalona sembla un plagi dolent de la novel·la de Stevenson! Els motins, deslleialtats i les enveges de tots els partits polítics ( i satèl·lits ) estan enfrontant la tripulació d’aquest vaixell de ciutadans que cada cop hem de tirar més del Rom! No volem herois ni cap John Silver. I encara menys víctimes o caps de turc! Només volem transparència i conscens. Tanta legitimitat per fer propostes té el barri del Centre com Coll i Pujol… com Llefià o el Manresà! Participació Ciutadana real, si us plau! Es tracta realment d’un projecte que ha de vertebrar la ciutat metropolitana del S.XXI ? Doncs cal prendre decisions del S.XXI amb inversions del S.XXI ! I criteris del S.XXI amb la valentia del S.XXI ! Seguim buscant tresors com a la època del Corsari Negre, comptant passets, i amb les males postures que dónen tants anys a la mateix poltrona. Si seguim amb aquesta poca convicció, acabarem per no saber ni què buscar! I em temo que serem nosaltres, els ciutadans, els qui finalment ens quedarem sense el Tresor !!!

Ara : 2008

Ara no és temps. Ara no és temps per fer
del consol una vida, i la pietat
el cor fred que acarona al trist amant,
silenci mal invertit en mirades
que no troben llum al badiu del cor.

Ara no és temps per suspirar d'esquenes
pel poc esforç que suposa esperar
que els records que hem anat sembrant per casa
rebrotin per clivelles d'un balcó
ja vell que aireja somnis resignats.

Ara és temps de regust a divendres
amb llevants de noves brises de jo,
serè de recordar com no renéixer.
Madurs, seurem contents com quan jugàvem
a jugar a no tenir por de fer-nos grans.

Joan Sansa
"Ara", Gener 2008

Qüestió de Naturaleses !

Les faules, els contes on els personatges són animals, sempre m’han agradat molt. El fet que els protagonistes siguin bèsties els hi dóna una certa semblança amb la bestiesa que és el món on vivim (personalment mai no m’he cregut els contes de prínceps i princeses!!). El tret principal de comportament de cada animal sovint guarda un paral·lelisme amb el el comportament de les persones de la vida real i d’aquí que la història narrada sigui, en el fons, un eufemisme. Una de les meves faules preferides és el de “La granota i l’escorpí” . Imagino que la majoria de vosaltres ja la coneixereu, però em permeto fer-ne un curt relat:
“Un escorpí que desitjava travessar un riu, li va dir a una granota:
-Duu-me a la teva esquena.
-Que et dugui a la meva esquena?-va contestar la granota-.Ni pensar-ho! Et conec i si et duc a l’esquena em picaràs i em mataràs!
-No siguis estúpida- va dir-li llavors l’escorpí-. No veus que si et pico t’enfonsaràs en l’aigua i que jo, que no sé nadar, també m’ofegaré?
Els dos animals van estar discutint durant una estona, i l’escorpí es va mostrar tan persuasiu que la granota, finalment, va acceptar passar el riu amb ell. El va carregar sobre la seva lliscosa esquena, ell s’hi va agafar, i van començar la travessia.
Arribats enmig del gran riu, de sobte, l’escorpí va picar a la granota. Aquesta va sentir que el verí mortal s’escampava pel seu cos i, mentre ella i l’escorpí s'enfonsaven, li va cridar :
-Veus, ja t’ho havia dit! Per què ho has fet?
-No puc evitar-ho! -va contestar l’escorpí just abans de desaparèixer sota les aigües-. És la meva naturalesa…”

Faula o realitat, conducta animal programada o llibertat?

I una altra Faula de l’estil Granota-Escorpí, Dr. Jekyll i Mr. Hyde, tot en un:
http://in.directe.cat/miquel-estruch/bloc/com-mestimo-el-meu-barri

Qüestió de naturaleses !!!

-El casc antic en la ciutat metropolitana. Equilibri entre protecció i modernització.

-L'aplicació del PGM als nuclis històrics. Convé uniformitzar els barris d'un mateixa ciutat?

-Convivència a Dalt la Vila entre subsòl romà i vivendes. La trama medieval en perill?

-Revitalitzar Dalt la Vila. Pot un PMU definir tot el procés?

-El concepte i procés de Particiació Ciutadana. L'enfortiment de les relacions entre Col·lectius i Institucions

Occident-Orient

Des de la finestreta de l’avió
veig la ciutat estesa
com un mantell sobre un prat,
parat per a un àpat sense ningú.

Sembla que la vida es redueixi
al pas dels núvols sota els meus ulls.
Sembla que la vida no hi càpiga,
de tupits que es veuen els carrers,
fins que descobreixo, poc a poc,
el formigueig sutil dels cotxes solts.

Les trames de les kashbes
sempre m’han hipnotitzat,
des del cel i a vista d’home,
dempeus al mig d’un carreró
d’on no ets capaç de descobrir
cap façana en paral·lel.

Els dies passen i modifiquen
les ànimes dèbils, indecises i aspres.
El temps evalua, en canvi, criteris
i els obsequia amb la digna evolució.
Així és l’arquitectura que jo entenc
i la que m’acull com un pare.

Orient, la mitja lluna, la nit sencera…
Occident, meitat mentida, meitat veritat …
Etern binomi que em tormenta
com davant l’ombra d’un cos de dona absent.

-

-

-

Joan Sansa

"Occident-Orient", 2007

Realització de poema i quadre (24x60, tècnica mixta sobre fusta)

25-N

• 
  
  
  El proper diumenge, 25 de Novembre, es celebra el Dia Internacional contra el Maltractament de les Dones. L'acte d'ahir al vespre, a la plaça de la Vila, ja en va ser una prèvia. Un acte molt emocionant per sensibilitzar a tots aquells homes que confonen la seva masculinitat amb una mena de dictadura de gènere, indici clar de la seva frustració personal.
  
  La concentració va tenir una dosis estètica justa i mesurada per posar la pell de gallina fins i tot al més aspre dels assistents, però això era del que es tractava: compartir emocions per evitar, units, que es segueixi maltractant dones.
  
  
  
  Fa temps vaig escriure "Llegendes urbanes". És un poema format per 3 poemes curts. El 3er me'l va inspirar una amiga (ella, evidentment, no ho sap) i parla sobre la relació amb el seu xicot.
  
  
  
  
  
  LLEGENDES URBANES
  
  I I I
  
  
  
  La col.leccionista de Sinatres
  
  vol patir per sentir-se viva
  
  i desitja el petó infidel
  
  i plora l’insult deliciós
  
  que la maltracta.
  
  Es mira els fils que la lliguen
  
  a un càstig adictiu de titella cega
  
  mentre recita, excitada,
  
  el “My way” consciliador
  
  del botxí del seu amant.
  
  
  
  Aquesta "col·leccionista de Sinatres" no és una excepció. Viu entre nosaltres i pot ser veïna teva i meva. No és ella la dèbil; no podem culpar-la a ella per ser així. El butxí busca en la submissió i el menyspreu el seu plaer, i és aquest el culpable real. I tots els que ho silenciem, també.
  
  
  "Llegendes urbanes" forma part del recull de poemes "Qui vulgui pols que vagi a l'era", escrit entre 1994 i 2001.
  

Taula Rodona sobre el PMU

Dolors Vilalta

Dolors Vilalta era una senyora ja gran, una velleta encantadora que tot el barri coneixia i estimava. Era una dona feta a sí mateixa a base de lluitar a la vida tota sola. Tot i l’edat, la Dolors encara conservava unes faccions molt boniques, cada cop més codificades entre les arrugues dels ulls i els llavis. Algunes li naixien sota les mateixes perpelles i se li ramificaven per les galtes, voltant-les com mil meandres en un riu sec.
Tots els avis del barri s’emocionaven al recordar aquells anys gloriosos de joventut quan tots la rondaven; però a la Dolors no li feia cap el pes i, com a la cançó, es deia “demà tindràs temps encara”. I tant esperar, aquella joveneta descarada amb aspecte de Venus romana que amarava sensualitat va passar a ser la “tieta” dels fills dels seus amics; i més tard l’àvia del barri. El pas dels anys li va anar llaurant el cos, i també l’ànima.
Moltes nits li hagués agradat que algú altre hagués tancat el llum de la tauleta, i odiava reconèixer que el seu matalàs havia quedat curvat pel centre, amb un clot suau que dibuixava la presència d’un únic cos, solitari i etern.
Feia mesos que l’àvia Dolors no estava gaire catòlica, i tot i la seva avançada edat, mai abans no havia estat malalta. Els veïns de tota la vida ja havien notat alguna cosa extranya: ja no era la primera en anar a comprar el pa a la fleca ni se la veia tant sovint a Plaça. Un vespre, uns quants veïns van anar a trobar-la a casa seva. Apilats al replà, van trucar al timbre, esperant que l’àvia “de tots” els obrís la porta. Però res; no sentien ni les passes acostant-se pel passadís. Un altre intent, aquest acompanyat de veus: ”Senyora Vilalta!!! Senyora Vilalta!!!”, i ara cops de mà plana a la porta. Tanta insistència va acabar despertant la bona dona, que aquell dia havia decidit anar a dormir d’hora. Va obrir la porta de cop, desorientada i sense preguntar qui era. Hi havia 27 ulls que la contemplaven (en Mingo va quedar borni a la batalla de l’Ebre)…i van caler uns instants de silenci per fer-li un escàner visual complert. Tothom va quedar molt impressionat de veure-la en aquell estat. L’havien arrencat del llit i estava sense pentinar, amb camisó i mig acurrucada a una jaqueteta de punt. Feia més d’una setmana que no havia sortit de casa; no atinava a recordar per quin motiu calia sortir-ne, de fet. Els pómuls li sobressortien molt més que aquelles galtes rosades que tants cops s’havia deixat petonejar pel seus “néts”. La mirada que la Dolors dirigia als seus espectadors no era trista sinó perduda, des d’unes pupil·les insertades dins unes conques enfonsades que li enfosquien la cara. Tothom va entrar a atendre-la, a dir-li coses i preguntar-li si estava bé. Cada veí va procurar revisar una part diferent del cos d’aquella àvia que no sabia què li feien , però que no tenia esma ni per queixar-se. Era un moment molt culpidor per als veïns. Aquella era una altra Dolors i tots sabien, sense dir-s’ho, que aquella velleta no tornaria a ser la Sra.Vilalta que havia vist créixer totes les criatures del barri. De la sorpresa inicial es van passar als laments; i dels laments a les llàgrimes, d’amagat d’ella. Van acompanyar-la fins al llit i li van acostar un got d’aigua mig buit a la linia prima que ara li dibuixava uns llavis. Tothom va començar a dir què calia fer amb aquella dona, mig moribunda, que ara no podia seguir valent-se per sí sola. Ella, que no havia necessitat mai a ningú, ara era la que requeria l’atenció dels altres. Aquell vespre ningú no podia quedar-se a fer-li companyia, pel que van dir, però van acordar que l’endemà mateix buscarien la millor solució perquè la Dolors Vilalta estés perfectament atesa: era el moment de tornar tot l’amor que havien rebut d’ella. Un a un, tots van anar deixant la cambra, desfilant en fila índia pel passadís fins a l’entrada. D’allà, cadascú va dissoldre’s entre els graons de les escales, entre els diferents replans dels diferents pisos de l’edifici d'on algú, abans de desaparèixer, encara va dir: si sentiu sorolls, aviseu-me!
Aquella nit del 31 d’Octubre ningú no va sentir cap soroll. Tothom va dormir pensant que l’endemà calia fer un acte de solidaritat i dur a la Dolors al metge, o al geriàtric. O potser podia passar una temporada a casa de cada veí, per què no? Així no hauria de sortir al carrer. Aquella nit del 31 d’Octubre tothom va dormir pensant que demà hi hauria temps encara per salvar la Dolors Vilalta. Aquella data quedarà a la memòria de tots els veïns perquè va ser la nit que tothom va lamentar no haver-la ajudat abans, en vida.

(conte inspirat en fets reals).

Passin i vegin !!!

"Passin i vegin !!! Passin al Ple Municipal si hi ha lloc, és clar, i seguin. Prenguin una postura còmoda i disposeu-vos a passar una bona estona!"

Ahira al vespre, mentre a la plaça de la Vila hi queia un xàfec de temors, dins al Ple s'hi debatia la continuïtat del PMU de Dalt la Vila. Sense sorpreses, per desgràcia. No va passar res que no es sabia que passaria. No és que sigui un il·lús que pensés que la Verge vestida de romana baixaria i faria de regidor 28 per convèncer que aquest PMU cal que es modifiqui profundament. Però les lectures de les mocions i les posteriors rèpliques van ser un reflexe del que ha estat fins ara aquest procés de debat sobre Dalt la Vila : politics enrocats i pilotes fora! Com molt bé va replicar el coordinar i portaveu de la Comissió de veïns, Jordi Casas, "nosaltres no en sabem de política; això és feina vostra. Nosaltres parlem de Dalt la Vila". I hagués estat aquest el fil conductor que hagués hagut de seguir el Ple. Però, tot i que des de la moció del govern es reclamava no polititzar el debat, tothom va acabar parlant-ne. Shame on you! I els parlaments autistes dels regidors anaven succeint-se com si fossin mitings electorals : un barri perfecte en un món perfecte!

El descontentament es va fer sentir fora al carrer amb xiulets, paraigües i pancartes. Es va fer sentir, també, a la sala habilitada per seguir el Ple per pantalla gegant. I la traca final que també va sentir tothom : "SEGUIREM", la paraula màgica..."SEGUIDISME", penso jo. Seguiran seguint com a seguidors de la flauta d'Hamelí.

El teatre d'ahir sobrava. Cal compromís, no figurar-lo. Anem tard. El debat ciutadà sobre la importància del patrimoni de Dalt la Vila l' ha obert la Comissió de Veïns. Els dèficits històrics en infrastructures, urbanització, mobilitat, rehabilitació, etc. els ha denunciat la Comissió de Veïns. Les autèntiques propostes de millora i revitalització del barri les ha presentat la Comissió de Veïns. Què més volen de nosaltres? Sabem que legalment ja no estem en condicions de proposar res més. Només ens queda la promesa del govern de "seguir parlant per arribar a acords". Fins on? Fins quan? Quants? Tot segueix a l'aire i, a falta de propostes, seguirem defensant i parlant l'únic llenguatge que sabem: Salvem Dalt la Vila !!!

El PMU baixa a l'Ajuntament

QVO VADIS, Baetulo?

I ara què? On anem? Què farem?
L' assemblea informativa (més de 300 persones, segons fonts sacerdotals) va ser un èxit d'assistència rotund i inqüestionable. Veïns, conciutadans, xafarders, agitadors culturals, polítics, espietes, familiars, etc... no hi faltava ningú! Semblava la cançó d'en Siza (tantsols hi faltes tu!). Els comunicats justos, cada lletra al seu lloc; el to, el precís per ser incissiu però no arrogant; el contingut, el necessari per conscienciar a tothom, vingués d'on vingués. Tenim el 31 d'Octubre a l'agenda subratllat en vermell. És la nit de la Castanyada, del Don Juan Tenorio i de les Al·legacions! I la pregunta que ens fem és: I l'endemà, què? Què en serà de tot plegat? Qui farà què? Com en una partida de Póker, ara tothom pot seguir apostant o posar les cartes boca amunt. Els farols es podran aguantar fins el dia del Ple Municipal, com a molt. Tothom reclama diàlegs oberts per acostar posicions. Doncs divendres passat a Sta.Maria, micro obert, cap polític dels que estava entre els bancs no va demanar torn de pregunta. Deu ser que ja hi estaven d'acord?
El millor del dia d'avui, una frase que he llegit en un bloc que llegeixo a diari:

"Si no podem ser part de la solució, hem de començar a ser part del problema".

Aquesta interessant reflexió la sota-signaria de bon grat jo mateix pensant en el PMU de Dalt la Vila sinó fos que segueixo pensant que la opinió de la ciutadania MAI no pot ser un problema. Badalona, a dia d'avui, no sabem cap on va. I si els Romans aixequessin el cap ens preguntarien : Quo Vadis, Baetulo?

NOVETAT! http://www.salvemdaltlavila.com/

El PMU va a missa!

L'Assemblea informativa servirà per explicar l'estat de les converses amb la Comissió Municipal, els punts de trobada i desacord, el calendari previst i també per respondre dubtes de tothom.

MANIFEST : http://cat.bloctum.com/pimpinela/

El segrest de Maslow

Trobo a faltar en Maslow divegant per les tertúlies de la ciutat. I a la biblioteca, i als museus, i a l’associació de veïns i sopant a Ca la Tina. I el trobo a faltar, sobretot, a casa meva, a l’estudi on hi tinc una taula plena de pintures i pinzells, però buida d’inspiració. Hem caigut! És així de penós i trist, però ens han fet caure del pic de la piràmide. La cúspide està deshabitada com un simple pis de segona residència, on s’hi va a viure però que no s’habita. Segurament el moment que viu l’art no passa per la època més innovadora o genuïna tot i que la tecnologia afavoreix l’exploració per infinites plataformes creatives. Potser masses? Però el contingut sovint queda deslligat del producte, o millor dit, l’esperit que promou l’obra queda orfe d’emoció plàstica.
Vivim en l’estrat de l’autoestima pretesament disfressat de talent i falç compromís. Hem retornat al nivell de l’admiració de l’art com a final de procés i no pas com a vehicle amb el que hem de generar llibertats.
L’art per l’art pot ser tant buit com mirar-se al mirall després de masturbar-se. Per això admiro tant Joan Brossa com la seva obra, original i transgressora, compromesa , sensible i rotundament insensible amb la injustícia. Sedegós de descobrir nous esquemes plàstics mentals, encapçala tota mena d’avantguardes i segut damunt d’un Dau reinventa un surrealisme que per a molts encara és el paradigma de l’essència de l’art.
Acompanyo les lletres d’avui amb el poema visual de Joan Brossa “Elegia a Che” per commemorar l’assassinat del “comandante” avui fa 40 anys.

Tot grinyola !!

A dia d’avui tinc molts fronts oberts i no sé pas si me’n sortiré amb tots! La meva vida és una mena de desaigüe de les incompetències d’alguns i de les injustícies de molts !

1-M’arriben factures doblades de Gas Natural dels últims 16 mesos perquè l’operari no va comunicar correctament el canvi de comptador a la central. 4 Fulles de reclamacions, més de 60 minuts de converses telefòniques amb diferents empleats ”le paso con…” i trucades d’enquestes sobre el grau de safisfacció del servei d’atenció al client !

2-Pudors provinent del baixant de pluvials del veí que està connectat al clavegueram sense sifó. Rebotant d’extensió en extensió pels telèfons de l’Ajuntament: de via pública a clavegueram, de rebot a serveis tècnics passant per la centraleta de nou. El propietaris de la finca és Gestoria Rovirosa. Des de Juliol m’estan prometent que l’endemà hi va un paleta, en Manolo. Però en Manolo mai hi va. En Manolo és un home sense cara ni temps. Sense cara perquè no l’he vist mai. El que té una cara enorme és el Sr.Àngel que sempre em diu que ja ha parlat amb “els de l’Ajuntament, que són amics meus”. Només em queda denunciar-los a tots a disciplina urbanística.

3-El PMU de Dalt la Vila! Això per sí sol ja és un gran problema! Seguim a l’espera de resposta de la Comissió municipal. Diferents entitats veïnals i culturals ja n’estan al corrent i bastant engrescats, també. Els Gals estem disposats a tot!

4-Renfe! Oh Yeah! Aquests són uns “cachondos”. Trens que arriben 30 minuts tard i d’altres que no arriben mai! Vagons sencers que desapareixen per complert, amb passatgers i tot? Informadors desinformats i cues lentes per recuperar un Bitlle Express!

5-Banderes! Aquesta gran bandera de la Plaza Colón! Aquesta grandiosa bandera que de tant grossa i tupida que és ens tapa la llum del sol! També com els hi passa a les plantes, sense llum no s’hi viu bé! I la dèria d’alguns a cremar esperances de llibertat en paper fotogràfic mentre li fem la campanya al PP. Aquestes herències adquirides per una transició que per alguns encara no ha acabat. Però en Patxi va morir al llit i en Salvador al garrot. I fa 30anys i tot és actualitat! Quin país!

Avui reclamo i exerceixo el meu dret a la “pataleta” ! I procuraré endolçar-me la vida aquest cap de setmana amb l’Alicia, la paella a Sant Fost, en Sabina i en Serrat, la Fira de la Solidaritat, la Penya, en Barça de fútbol i en Fernando Alonso (que espero que perdi!!!!).

UNESCO Cat a Badalona

Avui afegeixo un enllaç més a la llista de "Tastets" que recomano. La web a tenir en compte és http://www.unescocat.org/ct/index.php on properament s'hi podrà trobar el Mapa de la Diversitat de Creences i Conviccions de Badalona. Aquesta eina va ser presentada en públic ahir al vespre en un acte coorganitzat per UNESCOCat i la Regidoria de la Ciutadania i Convivència de l'Ajuntament de Badalona. L'acte d'ahir va reunir en una mateixa sala a representants de les diferents entitats religioses que viuen a Badalona. Tothom va escoltar, en un sala d'actes amb l'aforament més que ple,les voluntats i oportunitats que ofereix una eina informativa capaç de concentrar tota la diversitat religiosa. D'una manera molt entenedora i ambiciosa, però respectuosa i realista, els diferents ponents varen explicar l'àmbit i el funcionament del Mapa, molt sensible als canvis que es produeixin i amb capacitat d'actualització.

Sembla que els tabús religiosos i les dificultats que se'n podrien derivar haguessin pogut evitar la creació d'aquest "taulell" on totes les peces han de jugar el mateix paper i on la convivència s'ha de veure com un tresor social i no com una rivalitat de co-habitació. Però no ha estat així. Aquesta Regidoria, encapçalada per en Josep Pera, està demostrant que les dificultats es poden mirar de cara, als ulls, ja portin burka o no. I que s'ha de poder parlar amb tothom de les regles de joc, dels drets i deures com a articulació de les desevinences i la ignorància. L'exposició que en Josep Pera va fer sobre la tasca feta i el llarg camí que encara queda per fer als badalonins (tots, els nou-vinguts, els ja-vinguts i els nascuts) ens va posar la pell de gallina a més d'un. Feia temps que volia sentir parlar de la "diversitat de creences" sense que fos un simple eufemisme de "problemes de religions". També m'agradaria destacar un fet que podria passar per alt per poc corrent. En Josep Pera va demostrar que les dificultats es poden superar amb imaginació : un treball com aquest sovint es pot quedar a la crosta més inhert si no es treballa conjuntament amb una organització especialitzada, amb recursos, influències i capacitats com ha estat, en aquest cas, UNESCO Cat. I quan es tenen ganes i voluntat (i pico l'ullet a les altres Regidories municipals) les coses acostumen a sortir bé. Un chapeau per la Regidoria i els seus components, i molt ànims!

Finalment voldria fer 2 cites de la exposició que va fer des de la taula de ponents el Sr.Agustí Colomines, director d'UNESCO Cat:

-"Tolerar és acceptar que l'altre pots ser tu"

-"La immigració ajuda a veure que és necessari respectar la diversitat".

Venus - 3

El divendres és el cinquè dia de la setmana. El nom « divendres » prové del llatí Dies Veneris, o « dia de Venus ». Segons la tradició musulmana és el dia de descans en honor a Déu. S'abreuja com « dv ». En la mitologia romana, Venus és la deessa de l'amor.

http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendID=83829713

Seguint la promesa que vaig fer un dia al blog, els divendres ens deixarem acariciar pel bon rotllo i arraconarem la política i les putades diverses que ens persegueixen. O sigui que us invito a un tastet musical. Un conegut pels meus amics... El passat mes de Maig en "Litus" Sanjosé, musicalment conegut com Sanjosex, va treure al mercat el seu segon disc, amb una presentació oficial a la sala petita del TNC. Els que vam anar no ho oblidarem : un disc madurat i musicalment riquíssim! Ens va tenir 2 horetes asseguts oferint-nos el millor del "Viva!"-1er disc- i totes les cançons del "Temps i Rellotge". Quina bèstia! A la setmana següent el vem poder escoltar als "Matins de Catalunya Radio", cantant "Temps o rellotge" a la cara d'en Bassas! Per qui no el conegui, ha de saber que en Carles Sanjosé és un bisbalenc que va deslocalitzar-se durant 7 anys per estudiar Arquitectura a l'ESTAB. Allà ens vam conèixer, el 1er dia de la Uni, i fins a l'últim dia, com no...

Disfruteu!

R . I . P . Dalt la Vila

El passat mes de juliol la Gerència Tècnica del Nucli Històric de Dalt la Vila de l’Àmbit de Govern de l’Ajuntament de Badalona va presentar el nou Pla de de Millora Urbana (PMU) del barri de Dalt la Vila. Aquest no és el primer PMU que l’Ajuntament redacta per al barri més carismàtic de la nostra ciutat, ja que el precedeixen els de l’any 1977 i 1997, que no es van dur a terme, tot i la imminent necessitat d’actuació al barri. El pas dels anys i la inactuació municipal han contribuit en la degradació del barri i s’han ignorat una sèrie de reformes i millores que haguessin pogut salvar part del patrimoni que, desgraciadament, a dia d’avui veiem en runes.
Les jornades sobre el Patrimoni de Dalt la Vila, amb participació veïnal i de tècnics municipals, van tenir lloc en el 2005 i van marcar unes línies de treball i uns àmbits d’actuació molt clars i contundents. Fruit d’una anàlisis de deficiències del barri, necessitats i potencialitats, es va conformar un full de ruta consensuat per totes les parts amb les esperances dipositades en un redactat final d’un nou PMU que, a priori, només hagués hagut de donar forma definitiva a les conclusions de les Jornades, amb dates, costos i titularitats. Les propostes que van sorgir d’aquest document eren actuacions unitàries (socio-econòmiques, culturals, educatives, arquitectòniques, etc) per a un barri amb cada cop més pressió especulativa i amb un clar dèficit d’inversió.
Les expectatives que havia generat aquest nou PMU estaven més que justificades.

Però el PMU que va presentar l’Ajuntament està molt lluny tant del document de les Jornades de Patrimoni, com d’un altre document d’anàlisi urbanística que el propi Ajuntament havia encarregat uns mesos anteriors als tècnics de la UTE, Blanca Sala, Joan Olona, Eduard Simó i Antoni Vilanova.
Tot i disposar d’elaborats treballs, el nou PMU fa cas omís a temes tant sensibles com a la mobilitat, necessitats socio-econòmiques, cultura i patrimoni arquitectònic, urbanisme i, en general, tots els aspectes necessaris per tractar el barri de Dalt la Vila d’una manera global. El PMU es basa en 7 unitats d’actuació en 7 punts concrets del barri per modificar-ne algun aspecte urbanístic com l’amplada d’un carrer, la modificació d’una cantonada o la consolidació d’una façana. En resum, intervencions d’enderroc i construcció que no aporten cap millora en el sí del barri, sinó que maquillen algun racó de Dalt la Vila que s’ha considerat que cal "dignificar" (Mateu Chalmeta, dixit). Aquells racons que dónen personalitat al barri s’intenten esborrar per alinear els carrers.

Davant la sorpresa del nou document, diferents ents locals es posen en contacte amb l’AVV de Dalt la Vila per donar recolzament per a oposar-se al PMU. Entre aquests, l’AVV del Centre que, per proximitat i tradició històrica, sempre ha mantingut uns lligams molt forts. Des de l’Associació mostrem una voluntat de col•laboració activa en la revisió i modificació del PMU, així com del redactat i/o assesorament d’un de nou més ajustat a les demandes veïnals reals.
En aquesta situació de desconcert, l’AVV de Dalt la Vila demana a l’Ajuntament que justifiqui el document presentat. En les diferents reunions que s’han mantingut fins a dia d’avui, els representants de l’Ajuntament reconeixen un absolut desconeixement del nou PMU a causa de la renovació del Govern, però es mostren disposats a la revisió i, si calgués, a modificar-lo. Administrativament, no aprovar el PMU podria suposar un enrederiment en la concessió de pressupostos amb conseqüències massa crítiques per al barri; sembla que modificar el text i demanar-ne un segona aprovació podria resultar eficaç i ràpid. En aquesta línia és en la que estem treballant actualment, colze amb colze amb l’AVV de Dalt la Vila, i amb la pilota a la teulada de l’Ajuntament i la seva suposada disposició a fer una nova revisió del PMU reflexada en la perllongació del plaç d’exposició pública i de presentació d’al•legacions fins al 31 d’octubre.

ANÀLISI URBANÍSTICA (PUNT D'ACORD):
http://www.badalona.cat/docroot/aj-badalona/pdfs/aprovacions/dv/1/Memoria_informativa_i_analisi_urbanistic.pdf

POLÍGONS D'ACTUACIÓ(PUNTDE DESACORD):
http://www.badalona.cat/docroot/aj-badalona/pdfs/aprovacions/dv/3/ANNEX_III.2.pdf

Cicles

Ni la ombra del que vam ser. I no és una sentència pessimista del futur que ens espera. És la sensació de reconduir els records de la infantesa des del racó més verge de la ment fins a la superfície més receptiva que envolta un cor adult. I malgrat els calendaris diguin que els anys comencen l’1 de Gener, per a mi els anys comencen el 15 de Setembre, amb la tornada al “col•le”. El retorn a l’hàbit ens simplifica la vida i la rutina del dia a dia n’acota les emocions! El cicle de prendre-aprendre comença allà on acaba la vida d’estius d’infantesa, amb els rellotges aturats i amb la sort de viure amb els avis. Perquè els avis i els néts comparteixen un tresor que no tenen els pares: el temps ja no és qui dicta el ritme sinó la repetició inconscient de fer allò que ve de gust fer. Els meus estius passaven a Sant Fost, de petit. Perquè jo ja hi era, i eren els estius els que passaven i s’escolaven sense adonar-me’n. Amb una certa melancolia recordo com trèiem aigua fresca del pou i la iaia els la feia veure directament des d’un cullerot (la mare s’efadava perquè deia que s’havia de beure del got!) mentre l’avi estenia els pijames sota els pins (perquè jo he tingut “iaia” i “avi”, coses de l’idioma!). I quan es repartia el dinar, tant els meus cosins com jo preferíem la carn cuita per la iaia, amb aquells bocinets d’all fregit, que no pas el dinar que ens donava la mare (ponts generacionals!). El parèntesis que suposava aquella època ja fa temps que es va tancar i ara seguim escrivint la nostra vida fins que jo mateix passi a ser el del mig del trio i es faci un pont per damunt meu. I tornaré a obrir un parèntesis per als meus fills i pares, perquè disfrutin ells dels estius atemporals de St.Fost i es tornin a omplir les lliteres, i la taula gran necessiti una taula suplementària per poder dinar la paella del diumenge tots junts.