UNESCO Cat a Badalona

Avui afegeixo un enllaç més a la llista de "Tastets" que recomano. La web a tenir en compte és http://www.unescocat.org/ct/index.php on properament s'hi podrà trobar el Mapa de la Diversitat de Creences i Conviccions de Badalona. Aquesta eina va ser presentada en públic ahir al vespre en un acte coorganitzat per UNESCOCat i la Regidoria de la Ciutadania i Convivència de l'Ajuntament de Badalona. L'acte d'ahir va reunir en una mateixa sala a representants de les diferents entitats religioses que viuen a Badalona. Tothom va escoltar, en un sala d'actes amb l'aforament més que ple,les voluntats i oportunitats que ofereix una eina informativa capaç de concentrar tota la diversitat religiosa. D'una manera molt entenedora i ambiciosa, però respectuosa i realista, els diferents ponents varen explicar l'àmbit i el funcionament del Mapa, molt sensible als canvis que es produeixin i amb capacitat d'actualització.

Sembla que els tabús religiosos i les dificultats que se'n podrien derivar haguessin pogut evitar la creació d'aquest "taulell" on totes les peces han de jugar el mateix paper i on la convivència s'ha de veure com un tresor social i no com una rivalitat de co-habitació. Però no ha estat així. Aquesta Regidoria, encapçalada per en Josep Pera, està demostrant que les dificultats es poden mirar de cara, als ulls, ja portin burka o no. I que s'ha de poder parlar amb tothom de les regles de joc, dels drets i deures com a articulació de les desevinences i la ignorància. L'exposició que en Josep Pera va fer sobre la tasca feta i el llarg camí que encara queda per fer als badalonins (tots, els nou-vinguts, els ja-vinguts i els nascuts) ens va posar la pell de gallina a més d'un. Feia temps que volia sentir parlar de la "diversitat de creences" sense que fos un simple eufemisme de "problemes de religions". També m'agradaria destacar un fet que podria passar per alt per poc corrent. En Josep Pera va demostrar que les dificultats es poden superar amb imaginació : un treball com aquest sovint es pot quedar a la crosta més inhert si no es treballa conjuntament amb una organització especialitzada, amb recursos, influències i capacitats com ha estat, en aquest cas, UNESCO Cat. I quan es tenen ganes i voluntat (i pico l'ullet a les altres Regidories municipals) les coses acostumen a sortir bé. Un chapeau per la Regidoria i els seus components, i molt ànims!

Finalment voldria fer 2 cites de la exposició que va fer des de la taula de ponents el Sr.Agustí Colomines, director d'UNESCO Cat:

-"Tolerar és acceptar que l'altre pots ser tu"

-"La immigració ajuda a veure que és necessari respectar la diversitat".

Venus - 3

El divendres és el cinquè dia de la setmana. El nom « divendres » prové del llatí Dies Veneris, o « dia de Venus ». Segons la tradició musulmana és el dia de descans en honor a Déu. S'abreuja com « dv ». En la mitologia romana, Venus és la deessa de l'amor.

http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendID=83829713

Seguint la promesa que vaig fer un dia al blog, els divendres ens deixarem acariciar pel bon rotllo i arraconarem la política i les putades diverses que ens persegueixen. O sigui que us invito a un tastet musical. Un conegut pels meus amics... El passat mes de Maig en "Litus" Sanjosé, musicalment conegut com Sanjosex, va treure al mercat el seu segon disc, amb una presentació oficial a la sala petita del TNC. Els que vam anar no ho oblidarem : un disc madurat i musicalment riquíssim! Ens va tenir 2 horetes asseguts oferint-nos el millor del "Viva!"-1er disc- i totes les cançons del "Temps i Rellotge". Quina bèstia! A la setmana següent el vem poder escoltar als "Matins de Catalunya Radio", cantant "Temps o rellotge" a la cara d'en Bassas! Per qui no el conegui, ha de saber que en Carles Sanjosé és un bisbalenc que va deslocalitzar-se durant 7 anys per estudiar Arquitectura a l'ESTAB. Allà ens vam conèixer, el 1er dia de la Uni, i fins a l'últim dia, com no...

Disfruteu!

R . I . P . Dalt la Vila

El passat mes de juliol la Gerència Tècnica del Nucli Històric de Dalt la Vila de l’Àmbit de Govern de l’Ajuntament de Badalona va presentar el nou Pla de de Millora Urbana (PMU) del barri de Dalt la Vila. Aquest no és el primer PMU que l’Ajuntament redacta per al barri més carismàtic de la nostra ciutat, ja que el precedeixen els de l’any 1977 i 1997, que no es van dur a terme, tot i la imminent necessitat d’actuació al barri. El pas dels anys i la inactuació municipal han contribuit en la degradació del barri i s’han ignorat una sèrie de reformes i millores que haguessin pogut salvar part del patrimoni que, desgraciadament, a dia d’avui veiem en runes.
Les jornades sobre el Patrimoni de Dalt la Vila, amb participació veïnal i de tècnics municipals, van tenir lloc en el 2005 i van marcar unes línies de treball i uns àmbits d’actuació molt clars i contundents. Fruit d’una anàlisis de deficiències del barri, necessitats i potencialitats, es va conformar un full de ruta consensuat per totes les parts amb les esperances dipositades en un redactat final d’un nou PMU que, a priori, només hagués hagut de donar forma definitiva a les conclusions de les Jornades, amb dates, costos i titularitats. Les propostes que van sorgir d’aquest document eren actuacions unitàries (socio-econòmiques, culturals, educatives, arquitectòniques, etc) per a un barri amb cada cop més pressió especulativa i amb un clar dèficit d’inversió.
Les expectatives que havia generat aquest nou PMU estaven més que justificades.

Però el PMU que va presentar l’Ajuntament està molt lluny tant del document de les Jornades de Patrimoni, com d’un altre document d’anàlisi urbanística que el propi Ajuntament havia encarregat uns mesos anteriors als tècnics de la UTE, Blanca Sala, Joan Olona, Eduard Simó i Antoni Vilanova.
Tot i disposar d’elaborats treballs, el nou PMU fa cas omís a temes tant sensibles com a la mobilitat, necessitats socio-econòmiques, cultura i patrimoni arquitectònic, urbanisme i, en general, tots els aspectes necessaris per tractar el barri de Dalt la Vila d’una manera global. El PMU es basa en 7 unitats d’actuació en 7 punts concrets del barri per modificar-ne algun aspecte urbanístic com l’amplada d’un carrer, la modificació d’una cantonada o la consolidació d’una façana. En resum, intervencions d’enderroc i construcció que no aporten cap millora en el sí del barri, sinó que maquillen algun racó de Dalt la Vila que s’ha considerat que cal "dignificar" (Mateu Chalmeta, dixit). Aquells racons que dónen personalitat al barri s’intenten esborrar per alinear els carrers.

Davant la sorpresa del nou document, diferents ents locals es posen en contacte amb l’AVV de Dalt la Vila per donar recolzament per a oposar-se al PMU. Entre aquests, l’AVV del Centre que, per proximitat i tradició històrica, sempre ha mantingut uns lligams molt forts. Des de l’Associació mostrem una voluntat de col•laboració activa en la revisió i modificació del PMU, així com del redactat i/o assesorament d’un de nou més ajustat a les demandes veïnals reals.
En aquesta situació de desconcert, l’AVV de Dalt la Vila demana a l’Ajuntament que justifiqui el document presentat. En les diferents reunions que s’han mantingut fins a dia d’avui, els representants de l’Ajuntament reconeixen un absolut desconeixement del nou PMU a causa de la renovació del Govern, però es mostren disposats a la revisió i, si calgués, a modificar-lo. Administrativament, no aprovar el PMU podria suposar un enrederiment en la concessió de pressupostos amb conseqüències massa crítiques per al barri; sembla que modificar el text i demanar-ne un segona aprovació podria resultar eficaç i ràpid. En aquesta línia és en la que estem treballant actualment, colze amb colze amb l’AVV de Dalt la Vila, i amb la pilota a la teulada de l’Ajuntament i la seva suposada disposició a fer una nova revisió del PMU reflexada en la perllongació del plaç d’exposició pública i de presentació d’al•legacions fins al 31 d’octubre.

ANÀLISI URBANÍSTICA (PUNT D'ACORD):
http://www.badalona.cat/docroot/aj-badalona/pdfs/aprovacions/dv/1/Memoria_informativa_i_analisi_urbanistic.pdf

POLÍGONS D'ACTUACIÓ(PUNTDE DESACORD):
http://www.badalona.cat/docroot/aj-badalona/pdfs/aprovacions/dv/3/ANNEX_III.2.pdf

Cicles

Ni la ombra del que vam ser. I no és una sentència pessimista del futur que ens espera. És la sensació de reconduir els records de la infantesa des del racó més verge de la ment fins a la superfície més receptiva que envolta un cor adult. I malgrat els calendaris diguin que els anys comencen l’1 de Gener, per a mi els anys comencen el 15 de Setembre, amb la tornada al “col•le”. El retorn a l’hàbit ens simplifica la vida i la rutina del dia a dia n’acota les emocions! El cicle de prendre-aprendre comença allà on acaba la vida d’estius d’infantesa, amb els rellotges aturats i amb la sort de viure amb els avis. Perquè els avis i els néts comparteixen un tresor que no tenen els pares: el temps ja no és qui dicta el ritme sinó la repetició inconscient de fer allò que ve de gust fer. Els meus estius passaven a Sant Fost, de petit. Perquè jo ja hi era, i eren els estius els que passaven i s’escolaven sense adonar-me’n. Amb una certa melancolia recordo com trèiem aigua fresca del pou i la iaia els la feia veure directament des d’un cullerot (la mare s’efadava perquè deia que s’havia de beure del got!) mentre l’avi estenia els pijames sota els pins (perquè jo he tingut “iaia” i “avi”, coses de l’idioma!). I quan es repartia el dinar, tant els meus cosins com jo preferíem la carn cuita per la iaia, amb aquells bocinets d’all fregit, que no pas el dinar que ens donava la mare (ponts generacionals!). El parèntesis que suposava aquella època ja fa temps que es va tancar i ara seguim escrivint la nostra vida fins que jo mateix passi a ser el del mig del trio i es faci un pont per damunt meu. I tornaré a obrir un parèntesis per als meus fills i pares, perquè disfrutin ells dels estius atemporals de St.Fost i es tornin a omplir les lliteres, i la taula gran necessiti una taula suplementària per poder dinar la paella del diumenge tots junts.

Arial Zero

Ja no és notícia. Ara ja no és notícia que avui fa una setmana tots els titulars dels diaris denunciaven amb grans lletres: “Matança a Iemen”. Una setmana que va anar plena de detencions a Londres, Sidney i amenaces d’ETA i on l’únic atemptat que desgraciadament no es va frustrar va ser el de Marib. Durant els següents dies, el degoteig de dades, detalls i noms amb cognoms anaven repartint-se entre la secció de Internacionals amb més o menys rellevància. A falta de notícies fiables sobre les detencions, les columnes dels diaris explicaven les vides de les víctimes i els somnis que mai no podran complir. Fora del dolor dels familiars, que va creixent, la presència de notícies de l’atemptat va minvant i avui, en un diari de tirada nacional, només una minúscula frase fa referència a la última ferida encara hospitalitzada. Unes línies en Arial 6 que parlen d’una vida humana suren cansades entre “els pressupostos d Sarkozy” i “la lleona del zoo de Gaza”. Ja no és notícia perquè ja no fa por. No fa por ni pena. I si no fa pena no provoca l’identificació d’un mateix amb el temor. I s’anirà reduint la notícia fins a zero, fins a Arial 0, fins a semblar que no hi ha hagut notícia.

Avui penjo una foto del temple de la Reina Bilquis, o temple de la Lluna, a Marib. És un moment que recordo amb molta emoció del viatge que vem fer a Iemen aquest passat Nadal. Potser la última emoció, també, dels últims viatgers del desert.

"Al Iemen balad jamil"

“Al Iemen balad jamil” i tothom rient! I així podíem començar una xerradeta amb un botiguer que acabava amb un te calentet i uns rebrots de qat a la boca. I durant 19 dies sense afeitar-me el meu aspecte va anar canviant fins a mimetitzar amb qualsevol d’aquells homes desconeguts però humanament familiars. I la fascinació per un viatge en l’espai i el temps ens va abraçar com un coixí tou en un somni plàcid.
Avui estic molt trist. Ningú no es mereix passar del tot al res, del viure al no viure, al deixar de ser; a no ser rotundament res! Ara fa 6 mesos que estava a Iemen. Vem viatjar del 23 de desembre a l'11 de gener passats. La regió on s’ha comès l’atemptat no té control del govern, realment, tot i que la resta del país és bastant segur. El governat de Shabwa és de control tribal. Una de les províncies veïnes, a l'oest, és la de Marib, de frontera difosa amb Aràbia Saudí, al desert de Rub Al Jali. En aquestes províncies s'hi respira un agresiu ambient metàl•lic i polsegós. El panorama no promou la tranquil•litat ja que constantment les Kalashnikov es passegen com si res. Els propis iemenís no s'hi senten còmodes ja que per a ells també és un territori de ningú. Els beduins de Iemen viuen al marge del govern i els més de 20 clans de la zona controlen les armes i el pas de terroristes. Entre els clans també estan enfrontats. Vam ser testimonis d'un tiroteig al pas d'un camió que ens asseguraven que era d'una tribu rival , "no worry, no turists!".
I de cop, ahir, sense demanar permís, ens mutil•len l'ànima i les vides de gent que podríem ser tots. I mentre els acusats de l'11M acaparaven totes les TV del país, els subtítols de l'atemptat de Iemen competien per l'atenció. Casualitat? NO! Encara no som conscients que tot és una macabre teranyina enganxifosa on tots hi podem quedar enganxats. I jo segueixo dient "Al Iemen balad jamil", o sigui, "Iemen és molt bonic", perquè ho és! I els iemenís segueixen vivint en una semi-dictadura que els està enterrant en vida! Ningú es mereix el que ha passat. L'11M suma 7 víctimes més.

Entrevista a La Vanguardia: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20070706/51371804302.html

NUS

Sabrem que ens movem perquè sentirem com el vent ens pentina els cabells, malgrat no córrer. I patirem el fracaç quan notem que mirant avall no hi ha ningú més, que només hi som nosaltres, quiets i refiats, sense resposta. La pràctica de l’enroc ens està regnant la política a la nostra Baetulo. I cal dir que en aquestes eleccions passades l’ aritmètica ha fet una putada a la higiene político-social que la ciutat necessita. Finalment no s’ha pogut assolir el “canvi” que tothom pregonava a la campanya electoral i l’esperit de programes autònoms i de idees exclusives que tots els candidats defensaven ha quedat en un mal surgit sobre un vestit apedaçat. “Denunciar” no és “solucionar”. I no voler entendre que la ciutadania ha denunciat la política que s'ha practicat (tant govern com oposició) amb una gran abstenció és com segrestar la solució que es proclama. Sovint la suma de tots comporta la ineficiència del grup, perquè la quantitat de propostes tan dispars en satura la correcte execució. Els nusos no es desfan apretant la corda, sinó deslligant ordenadament els caps, fent lliscar enrere les fibres sense trencar-les, imaginant l’ordre invers en el que un dia va mal-fer-se i, sobretot, paciència! Finalment la corda queda lliure, i és més llarga del que semblava! Durant els primers moments l’aparença rebregada ens fa pensar que no servirà mai més per tensar res, però no és així. Es recupera.
Aquest dissabte passat a Badalona s’ha fet un nou nus que lliga un nus ja molt enrabassat. I anem tivant! Però hi ha gent que encara no ha descobert que per molt estrènyer el nus no el faran desaparèixer, sinó que en concentraran el desordre!
AVISEU-ME PER DESLLIGAR.

BBA

“La ignorància no eximeix de responsabilitats”. Aquest fonament de les lleis de la justícia no sembla que preocupi gaire al nostre ex -(per sort) president de l’estat espanyol J.Mª.Aznar López. “Tengo el problema de no haber sido tan listo de haberlo sabido antes”. I no només llueix ignorància sinó que presumeix de ser futuròleg (ranci i prepotent) dient que “el tiempo me dará la razón”.
Les conseqüències de la invasió d’Irak eren incalculables però previsibles. Quan es sembra Guerra només creix la Mort. I la mort neix a Irak cada dia gràcies a la sordesa i ceguera deliberada del Trio Azores:Bush, Blair i Aznar. Les proves i arguments que van prometre al món sencer són les mateixes que ara pretenen que justifiqui el seu error: ZERO proves.
Sense proves i amb mentides, ignorant les manifestacions al carrer i la opinió pública. Tot plegat per enfortir una amistat (George…he is my friend) perversa amb promeses heroïques i esquizofrèniques. La promoció del genocidi a Irak no pot quedar impune. El panorama de guerra civil en què es troba actualment Irak és el resultat que buscàven els tres petits grans homes: matar sense matar, deixar que ells es matin malgrat la famosa sentència “Irak desde hoy es un sitio más seguro”. BBA són els causants directes de la destrucció massiva del poble irakià; ells són els armats que denunciaven. Si Aznar té deliris hitlerians i vol jugar a invair països més val que es compri el Risk. Però si ha jugat a fer la Guerra cal que ara assumeixi les conseqüències jurídiques d’haver mentit sota promesa a tot el món. Serà tant valent per sotmetre’s a lleis militars? Que sigui jutjat per un tribunal internacional per violar molts dels articles de la Declaració Universal dels Drets Humans. Aznar ha perdut tota legitimitat per anar pel món fent conferències sobre llibertat, governs democràtics i seguretat mundial. S’ha convertit més aviat en un expert en “Mentides i Mort”. Quan es barreja el fàstig, la idiganció i la ràbia em ve al cap la imatge d’Aznar i Bush al Ranxo yanky, fumant puros amb els peus damunt la taula, com qui saboreja el fum post-coital. Qui sap? Amaguen alguna cosa més?

Autodefinits

FORO: Actualmente, la idea de foro se extiende a cualquier reunión de expertos a carácter informativo sobre algún tema en particular. Los foros organizan sesiones en las cuales un grupo de expertos discute/expone sobre el tema a tratar, un solo orador o varios a la vez si es una discusión, y que suelen ser abiertas para el público en general. Las sesiones pueden ir dirigidas a cierto segmento de la población, controlándose el acceso por membresía a un grupo determinado o bien, por medio de un pago, pero en ese caso se suele decir que no es un foro, sino una conferencia. Normalmente en los foros aparecen una serie de normas para pedir la moderación a la hora de relacionarse con otras personas y evitar situaciones tensas y desagradables.

ERMUA: Etimologicamente el nombre de Ermua, que hasta 1805 se escribía Hermua puede provenir de Emuas que quiere decir zona o tereno fronterizo, er(ria) territorio o terreno y muga, límite, frontera.


Libertad Digital Televisión:
http://www.youtube.com/watch?v=V0htLWZUkb0

Centralitats

D’on venen tots aquests que ara volen “viatjar” cap al centre?
En quina trinxera casposa s’han estat amagant durant tots aquests temps d’una suposada “centralitat”?

El PSOE segueix autocensurant-se diàriament amb una política estructural tova i mutil•lada, al relentí, deixant-se guiar per una falça moderació constitucional del PP. L’esquerra espanyola està en una època de desorientació identitària amb una tendència ja imparable d’escorar-se cap al centre, també. Acomplexats i obedients. I qui està conduint la verdadera política d’Espanya? Els mateixos que es creuen hereus de la unitat de la pàtria i han viscut del silenci dels vençuts durant aquests últims 65 anys. Aquesta dreta de la dreta que s’ha cregut el seu discurs impositiu rearmat amb el silenci pactat del passat (que no oblidat); els mateixos que segueixen fent doctrina del Caudillo emparats en la llibertat d’expressió i la COPE. Mai es van creure la Transició perquè mai la hi ha hagut: ha estat un parèntesis llarg i ofegat que algun dia s’havia de tancar per seguir al punt on s’havia deixat tot.
És un insult que ningú planti cara al feixisme institucionalitzat d’aquest país amb síndrome d’Estocolm; un país amb la opinió pública segrestada que es mou a impulsos “políticament correctes” per no ser acusats amb el dit inquisidor de radicals, extremistes, separatistes, balcanitzadors, pro-etarres, massons, comunistes, etc.
Cadascú de nosaltres hem de ser capaços de denunciar en veu alta i clara tots aquells drets bàsics i irrenunciables que ens estan sent vulnerats dia a dia. Ells són l’excedent que generen les democràcies, no al inversa!

N’estic fart de viure en dèficit de llibertats i començar sempre a pactar en desaventatge. No compteu amb mi per combatre al costat de gent amb idees exil•liades.
Si l’esquerra espanyola està al centre, i la dreta espanyola vol anar també al centre… ja hi cabran tots? Algú hi sobra.
QUINA SATURACIÓ DE MEDIOCRES!

Referents de Turc

La vida està plena de referents. Referents culturals, referents socials, referents polítics, esportius, musicals, familiars, sexuals, etc… La societat pot arribar a prendre aquests patrons i modificar-ne els seus hàbits i tendències per mimetitzar amb l’objectiu. Els referents tendeixen a ser elements creatius que incideixen en les persones per variar-les i fer-ne de noves, segurament més adaptades al moment; parlem de modes, manies, tendències més o menys passatgeres.

Els anti-referents, per oposició, serien aquells elements que pateixen sobre sí una pública anul•lació, aniquil•lació i sacrifici deliberat per tal de corretgir una tendència social amb un desenvolupament in creixendo. En certa manera són puntes de llança d’anti-tendències, bruixes cremades a la plaça del poble, caps de turc.
El recent atemptat d’ETA a la T4 de Barajas va posar a zero el comptakilòmetres del llarg camí que hauria d’haver estat el “procés de pau”, el “desarmament d’ETA” o el “final de la lluita armada contra les forces d’ocupació” (cadascú que ho digui com un senti). Malgrat la gravetat del incident i la importància material i simbòlica de tornar a atemptar després de la “tregua”, la societat civil en gran majoria segueix apostant per la via del diàleg i de les negociacions com a única possible per posar un final definitiu al conflicte. Referents recents: el desarmament de l’IRA. Les manifestacions públiques en contra d’ETA i a favor del diàleg semblen incompatibles, segons sectors de dretes i col•lectius de víctimes d’ETA. Ben al contrari, reclamen mà dura i solucions per la via armada, amb lluita policial; re-activació del pacte antiterrorista entre PP-PSOE i deixar al marge les altres forces polítiques. Referent recent: invasió a Irak d’EEUU i “imposició” d’un govern de trancisió.
“Vosotros que podéis, dialogad!”, reclamava Gemma Nierga al final de la manifestació de l’atemptat d’Ernest Lluch.
La societat espanyola desitja més que ningú que s’acabi definitivament amb ETA, els atemptats, les lluites als carrers d’ Euskadi, les amenaces i les extorsions. I també desitja més que ningú la cohesió i la resposta clara i unida de la classe política. L’absència del PP a les manifestacions de la setmana passada en contra d’ETA té la mateixa voluntat de segregació social que ho pugués tenir un referèndum a fovor/en contra del terrorisme. La perversió de les maniobres mediàtiques del PP intenta bipolaritzar, per enèsima vegada, una situació que agonitza per falta d’unió, per sobredosis de politització. Recullen rèdits polítics comptabilitzats amb kg de runa. Quin oportunisme més baix!! L’últim pal a la roda ha estat la pressió que han sotmès a la Fiscalia General i , posteriorment, l’Audiència Nacional per no concedir l’atenuant a De Juana Chaos per a traslladar la detenció al seu domicili. El cas De Juana é un clar Anti-referent per a polititzar els sentiments de la gent, víctimes directes, indirecte, contemporanis d’aquests, etc. En nom de quina “moral” es pot pretendre confrontar a tot un Estat?? Quina política és capaç de permetre el desampar dels sentiments majoritaris a canvi d’un grapat de vots??

De Juana Chaos, en una altre moment polític (segurament fa 6 mesos), hagués estat un cas polèmic però no polític; un resultat favorable al trasllat domiciliari hagués estat interpretat com un acostament als tractes de desarmament d’ETA. Avui, tot el contrari: l’atemptat de Barajas ha condemnat a De Juana; els refluxes del desconcert social els ha aprofitat la dreta per exemplificar el destí d’un condemnat (per 2 articles d’opinió al diari Gara). L’atemptat de Carrero Blanco va dur al Garrot a Salvador Puig-Antich, també. Anti-referents d’una classe política amb la mira curta, encara amb l’àcid bòric corrent per les seves venes irritades de tants esforços per detenir Caps de Turc d’una trista història que ni ells varen començar, ni ells seran capaços de resoldre.

http://www.larioja.com/20061027/espana/articulos-juana-chaos_200610271422.html

"La pacient del cor"

"Tzzzzzzzzzzzz...Tzzzzzzzzzzzz...". El pulidor del dentista sonava de manera intermitent, com si fos el propi bateg del cor. Burxara entre les mandíbules de la pacient com si busqués or. Tot i que el seu rostre no mostrava cap bri de fàstig o sorpresa, el panorama que presentaven les dents no deuria ser gaire esperançador, ja que feia minuts que l'odontòleg havia deixar de parlar i fer-li bromes de tot allò que anava veient. La pacient es va començar a posar nerviosa, sobretot quan el dentista va agafar el tub succionador i el va netejar, tot ple de sang. Fins aquell moment la Srta.C sempre havia confiat en l'agilitat i perícia del doctor A: mai havia dubtat de la seva professionalitat. Els minuts passaven i res semblava millorar, ans al contrari! Mai havia vist una gota se suor al front del dentista (excepte aquella vegada que van fotre un clau al sofà de la saleta d'espera de la consulta mentre la dona de fer feines netejava el laboratori). Aquella brillantor a la pell era revel·ladora: les coses no rutllaven! O això era el que sospitava C, patint com feia temps que no ho feia, fins que va apreciar una canvi d'humor al seu butxí professional. Per sota la gassa que tapava la boca del doctor A va endevinar un somrís, una ganyota simpàtica que va anar acompanyada d'una clucada d'ull i un esbufeg. "Ja ho tenim...això. Ja hem acabat". Amb la cara ja descoberta, el dentista no podia amagar la satisfacció que li produïa el seu treball que, a jutjar pel que anava xiuxiuejant, el considerava "favulós...favulós...". S'hi havien estat més de quatre hores a la consulta per una revisió aparentment rutinària que acostumava a durar poc més de 20 minuts (fins i tot el dentista havia demanat a la seva secretària que anul·lés la resta de visites d'aquella tarda). C va haver d'enviar un SMS al seu marit per avisar-lo que aquella tarda finalment no podrien anara al Ikea, tot i que s' havia passat el cap de setmana queixant-se de mal d'esquena per culpa d'aquell sofà vell; i queixant-se que haurien de guardar sota del llit les copes de cristall que els hi havien regalat a La Caixa perquè els hi faltava un armari nou!. Però tot aquell patiment havia de quedar oblidat si finalment recuperava aquell somriure plàcid que s'havia anat esgrogueïnt de tant fumar."Un mirall!", demanava C, neguitosa i impacient. "Deixa'm que t'eixugui la saliva, primer", proposava el doctor. "Deixa'm que et digui que estic molt content del resultat final, i que ja podràs tornar a riure com abans...te'n recordes com havíem rigut junts?!". El dentista va fer una regressió fugaç 10 anys enrera, quan ell i la C tontejaven pels portals del barri i s'enrotllaven a la que podien pels racons dels bars de nit. "No t'emocionis tant i passa'm el mirall, va!". C havia fet molts esforços per no fer-li aflorar records d'una relació passada de la que ella no n'estava gaire orgullosa perquè no va saber-la acabar de manera delicada (vers ell). El mirall restava sobre la tauleta, envoltada d'estris de quiròfan, just a 1 metre d'on ella reposava semi-estirada. I la mà estilitzada del doctor A finalment va agafar-lo, pel mànec. Va girar-lo i el va dirigir cap a C, posant-li el mateix mànec a la mà de la pacient, amb la solemnitat del qui ofereix un tribut sagrat. El seu tribut era, de fet, el seu propi treball, la seva petita obra d'art quirúrgic. Quan el pla del mirall va quedar perfectament encarat amb la cara de la Srta.C, aquesta va apretar les dents i va separar els llavis lentament, per tal de veure's les peces dentals totes de cop.

C va passa a ser la dona més coneguda d'aquella setmana, sortint a tots els Telenotícies del país i programes de Zapping de les televisions internacionals. Tot i que ella mostrava diverses denúncies que havia presentat als Mossos d’Esquadra contra el Dr.A, les comentaristes del cor especulaven sobre un montatge entre C i A per vendre exclusives, i destacaven l’admiració per aquella dona casada que, per recuperar un antic amor , havia estat capaç de fer-se llimar totes les dents de la boca en forma de cors.

(conte inventat)

Full Monty

Enhorabona Ciutadans per haver invaït l'oasis català. Encara que hagi estat catapultats per la plataforma "celestial" de El Mundo de LoSantos. Entenc que Ciutadans es defineixi com a ciutadans del món. Però la denúncia de l'apocalipsi lingüística castellana em sembla esquizofrènica. La única demanda que pot reclamar Albert Rivera és que els ideòlegs-fundadors-padrins del nous partit (Boadella, Azua, Carreras, Espada, etc...)el deixessin sol i en pilota picada a la foto del cartell electoral. S'hagués pogut transmetre una imatge de Full-Monty amb tots ells de costat i pel mateix preu. I és obvi que "el apoyo institucional" que es reclama al text "A ver si se enteran", al qual em remeto, es troba principalment amb la Confe episcopalant com mai els serfs disposats a la Creuada, o sigui, amb recursos públics. No és feixista qui parla castellà a Catalunya. Sembla estrany que ho diguin aquells que han nascut aquí, a Catalunya (agradi o no). Però sí aquells que neguen la realitat d'una nació i les seves llibertats en nom d'una il·lusió nietzschiana de súper-homes-españolistes.Ciutadans del món??? Tots ells parlant castellà?? Els tics psicòtics de LSD dels discursos d'Albert Rivera canviant d'idioma a mitja frase, com el sistema DUAL de les pel·lícules doblades, és còmic i pervers. Sereu esclaus de les vostres pròpies tesis quan estigueu tant enrocats a la dreta que el manual de "bon propagandista" se us esgoti. Recordo a Félix de Azúa a les clases d'Estètica de la ETSAB disseccionant estratègies i circuits cerebrals de l'aprenentatge. I com Wagner musicava la supremacia de la nació alemana amb pentagrames que anys més tard serien els barrots de les presons de centenars de milers de jueus. Seguiu reclamant "libertad" com a Ciutadans apàtrides. La quota televisiva a partir d'ara us donarà el % de minuts dels 3 ascons (podríeu renunciar-hi com a senyal de protesta, no??).

Salut

http://blogs.elboomeran.com/azua/2006/11/a_ver_si_se_ent.html#comment-24835674

Eye of the Tiger

Estem en plena època PRE-electoral. Tots els PRE-candidats comencen a moure fitxa i acaparen els mitjans de comunicació, els suports publicitaris del metro i, en definitiva, la nostra atenció. Com a observador vocacional vull fer notar un neguit que em fa mantenir la mirada fixa en un cartell blanc i negre: la PRE-campanya del PSC. PP montilla desdibuixa la seva presència entre la taula d’escriptori, els papers per llegir i les hores per passar; la mirada fixa damunt els documents; o la promesa de “fets i no paraules” amb la mirada fixada a les sabates del fotògraf. La mirada sempre desenfocada, mai cap a l’objectiu de la càmera; cap concessió a l’observador; control absolut de la situació per omisió de mirades. La confiança invertida únicament en les paraules (del programa) no en el llenguatge corporal. Montilla no mira però sí que hi veu. Veu i pre-veu. Et petó a la calva del “nostre Pasky” va semblar una despedida paternal del pare que veu com el seu fill se’n va a examinar-se de la Selectivitat sense haver estudiat. A Madrid ja ho tenen tot previst i en la seva partida d’escacs particular han sacrificat la Torre-Generalitat pel Rei-Moncloa. Mas guanya les eleccions però PSC no refunda el Tripartit-Satànic-Proetarra(llenguatge espanyolista). A canvi d’aquesta NO-oposició dirigida pel PSOE, CiU farà d’escuder a Zapatero en futurs i no-tant-llunyans temps difícils. Un aliat de dretes en la llunyania és millor que l’enemic a casa, no? El gran tapat d’aquest escacs és PP montilla. El Sergi Mas de la política no mira de cara per no veure la gent il•lusionada que el vol com a nou President. Montilla mira de reüll en tots els cartells, intuïnt el clatellot que li caurà de Madrid. Absolutament obedient a les tesis del PSOE, la marassa, reversiona la cara de póker de les pel•lícules de suspens. Zapatero, preveient el cocktail ERCiU, de millor digestió que el TRIPARTIT català, fa renunciar a Montilla a la mirada desafiant i convincent que ha de tenir un pre-candidat. Ha perdut el “punch” necessari pel debat electoral; li han fet perdre “la mirada del tigre”. Okupes de Pedralves al Tinell!!. Catalunya no vol submissions ni préstecs polítics. Catalunya no pot ser moneda de canvi per conservar la cadira de la Moncloa. Catalunya teledirigida? Segurament guanyi qui guanyi el proper 1 de Novembre també s’haurà de vestir de dol.

Venus -2-

El divendres és el cinquè dia de la setmana. El nom « divendres » prové del llatí Dies Veneris, o « dia de Venus ». Segons la tradició musulmana és el dia de descans en honor a Déu. S'abreuja com « dv ».
En la mitologia romana, Venus és la deessa de l'amor.



El tastet d'aquest divendres és una degustació bisbalenca: Sanjosex.
Gran amic i millor persona. Les crítiques musicals el deixen pels núvols, i no n'hi ha per menys.
Arquitecte de professió i vocació, músic segurament per necessitat vital:

Sanjosex podria haver nascut d’un coit accidental entre Bob Dylan i Beck. O millor dit, d’una orgia on també hi haurien participat Pau Riba, Andrés Calamaro, Neil Young i els Radio Tarifa al complet. Aquesta festa dels genis hauria tingut lloc, és clar, en ple Empordà.Sanjosex explica amb un estil absolutament propi les històries més quotidianes, exterioritzant sense vergonya els seus pensaments. Una mica d’amor (Et menjaria a petons) i molt de desamor (Fem l’amor), himnes localistes (Les mitgeres al descobert), ressaques emboirades (El dia després)... A més, entre les seves cançons hi trobem indiscutibles hits en potència com Quatre pensaments, Puta o De Girona al Japó. Tot plegat, explicat en un llenguatge directe i quotidià, sense amagar els girs dialectals empordanesos.Mestre de la guitarra, Carles Sanjosé es fa acompanyar en aquesta aventura per músics de Holland Park i Jellyfish Skies. Solvència musical contrastada per donar vida a un disc fresc i orgànic, enregistrat pràcticament en directe i amb l’espurna de la música tocada entre amics. L’atmosfera del disc, vital i caradura però alhora sensible, es va dibuixant a través de cançons plenes de soul, de blues i gotes de folk. Hi destaquen elegants detalls de hammond i saxo i un sentit del ritme emocional, herència de Veneno.Resumint, Sanjosex es presenta amb un plantejament atrevidíssim tant pel que fa a les lletres com a la música. Pocs artistes s’atreveixen a seguir, en català, els camins dibuixats pel Dylan de Desire o el Van Morrison d’Astral weeks. El necessitàvem.
FONT: bankrobber.net

Quan marxes de vacances sovint descobreixes noves arquitectures i estructures urbanes que et fan modificar la manera de moure't per la ciutat. Prengueu aquesta cançó com un aperitiu de "Viva!" i una reflexió sobre el nostre habitat natural urbà.

http://www.chicoespina.com/bankrobber/mp3/Sanjosex_-_Les_mitgeres_al_descobert.mp3

Bon estiu i fins a Setembre!!

Pulp Fiction

PULP: (noun: pejorativebooks, magazines, etc) literatura barata, basura
FICTION: (noun novels) novela, narrativa

Hi ha poques coses que no s’hagi ja dit de la cruel matança que dia a dia es produeix al Líban, Palestina, Irak...i les conseqüències social, econòmiques i morals que tot això comporta a aquests pobles anímicament mutil•lats. Qualsevol resolució internacional existent o per proclamar tindrà efectes nuls sobre el pla d' aniquil•lació que està duent a terme l’estat d’Israel. Ningú ja es creu que s’estigui fent la Guerra preventiva contra el Terror (G.W.Bush) o que s’hagi d'acabar aquest GENOCIDI quan s’alliberi els dos soldats segrestats fa ja setmanes. El germà petit s’ha revel•lat contra el gran EEUU (com a "Ciudad de Dios"), i s’està fent el cap de la Banda (tant a après a matar que al final es sent el més legitimat i poderós). I mentre Condoleezza va passejant “palmito” per aquí i per allà, el primer ministre israelià juga al fronton amb les peticions de la ONU. Israel no busca terroristes ni desarma grups militars: crea franjes de seguretat de l’amplada d’un país, perquè està arrasant el Líban. La població es desplaça en èxodes tòrdids cap a llocs on probablement tornaran a ser objectiu militar d’un exèrcit que compta els morts en Km d’avenç de les seves tropes. Israel ha fet seu un concepte nazi amb el que Hitler va justificar la ocupació dels països veïns a la II Guerra Mundial: “Lebensraum”, o sigui, “espai vital”. Aquest concepte amaga un pervers eufemisme : per als derrotats es tracta d’ ”espai mortal”.
El 10 de Desembre de 1948 l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar i proclamar, en la resolució 217 A (III), la Declaració universal dels Drets Humans. N’he extret 3 articles que ens haurien de fer pensar fins a quin punt la violació sistemàtica, reiterativa i conscient d’aquests drets a la població de Palestina i del Líban fa que aquest document només serveixi per a ser incomplert, ja que la seva aplicació és nul•la.

Article 1
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.

Article 3
Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.

Article 5
Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.

Aquest incumpliment em fa pensar que la comunitat internacional no en verifica el contingut i que, per tant, la Declaració Universal dels Drets Humans automàticament es converteix en un articulat de ficció-basura, una autèntica Pulp Fiction.
Samuel L.Jackson a Pulp Fiction, encarnant un sicari despiatat, recitava de memòria i sense entendre’n el significat un verset de la Bíblia (Ezequiel 25:17) i, a continuació, “procedia”. La llei del més fort en nom de Déu. Les paraules d’Ezequiel per a aconsellar a un futur cadàver. Que no us confonguin les paraules. Els mort són els morts.

Declaració Universal dels Drets Humans (pdf):
http://www.unhchr.ch/udhr/lang/cln.pdf

God save the Girl

Quan sentim els noms de Benny Hill, Rowan Atkinson i Austin Powers a la majoria se’ns dibuixa un somriure a la cara. Són grans còmics mundialment reconeguts que han sabut combinar l’humor amb una dosi de patriotisme desenfadat i absurd, però alhora popular i carregat de complexes. Són la personificació dels acudits de Lepe explicats pels propis de Lepe, però a la British. Embaixadors de l’humor. Perquè l’humor també es pot exportar i els Britts ho han sabut fer. Però com a país històricament colonitzador i (sorry) expoliador, també saben importar primeres qualitats. Ahir UK va fer una gran importació, 100% catalana. Ahir la meva germana Mª del Mar va marxar a Norwitch, al nord de London. Ha anat a millorar l’anglès, ja que als de Badalona se’ns nota l’accent de la FIAC. Segur que n’aprendrà suficient per tornar amb més accent que la pava de la Victoria Beckham. Però a part del que ella rebi, si són prou llestos els anglesos sabran trobar en la Marsans (és el seu nom artístic) una noia que pot montar un “Festival del Humor” ella sola. El turista responsable és aquell que no fa fora del seu país cap bestiesa que no faria al seu. Però l’hosta responsable és el que tracta als turistes com si es tractés de gent del seu país. La riquesa del turisme és bidireccional, tot i que sovint només es mesura la part econòmica que aporta el viatger, i no tota la riquesa cultural que pot aportar el que viatja. Mr John i Mrs Rita tindran la oportunitat de conèixer Badalona, Barcelona, la cultura catalana…..a través d’una noieta que segur que deixarà emprempta (com sempre fa ella). Al tornar ens explicarà un munt d’anègdotes, gent que ha conegut, el menjar, les ciutats….però tothom segur que li preguntarà: “I com són aquella gent, que t’han tractat bé?????”. D’aquí la importància de ser un bon viatger (no m’agrada dir turista) però també un bon hosta local.
L’onada de guiris ja fa setmanes que ha començat al nostre país. Tots tenim la deure d’exigir, però també la responsabilitat d’oferir. Siguem bons hostes. Us ho demano com a “tete”.

Take care of my sister Mr.John and Mrs.Rita. Thanks!!


Enllaç d'avui: Gago García ens dissecciona un cadàver encara calent:El Pròxim Orient a http://urbietorbis.net/palestinecoffeeshope/cafe/index.html

Venus

El divendres és el cinquè dia de la setmana. El nom « divendres » prové del llatí Dies Veneris, o « dia de Venus ». Segons la tradició musulmana és el dia de descans en honor a Déu. S'abreuja com « dv ».
En la mitologia romana, Venus és la deessa de l'amor.



El cinquè dia de la setmana, o el cap del “cap de setmana”. El matí del divendres fa olor a cafè i ve de gust menjar-se una bona torrada de pa amb tomàquet i fuet. El divendres és de color verd clar, al meu cap; i de petit era el dia de fer Gimnàstica a l’escola. Què lluny que queda l’escola! El dia de Venus és un bon dia per fer uns tastets, i compartir-los. Per això no parlaré de política ni de fronteres; anirem tots junts fins al Panteó dels Déus, i oferirem a Venus el nostre tribut agraït i calmat: una cançó, un llibre, una pel·lícula, un poema….o dos.

Disc d’avui: “Sublime Ilusión”, Eliades Ochoa, 1999
http://www.artistdirect.com/nad/store/artist/album/0,,862988,00.html


Avui, divendres, alguns de vosaltres comenceu les vacances. Alguns ja ho han fet. D’altres, més tard. “Volver” és el que associo més a les vacances. Alguns “tornen” quan marxen i d’altres quan arriben. Ens passem la vida “tornant” de llocs, o de situacions. “Tornem a tornar”, o sigui, repetim o retornem, també. I jo donc de “torna” aquesta cançó al meu Àlex (que vull ja que torni), a la meva Paty (la prieta que se volvió), a la Rocío (que està sempre tornant), al Sanjosex (perquè torni a musicar-nos la vida) i a tots els que estan de tornada de ja de tot. I sobretot, per Setembre, que tothom torni!!




VOLVER

Yo adivino el parpadeo
de las luces que a lo lejos,
van marcando mi retorno.
Son las mismas que alumbraron,
con sus pálidos reflejos,
hondas horas de dolor.

Y aunque no quise el regreso,
siempre se vuelve al primer amor.
La quieta calle donde el eco dijo:
"Tuya es su vida, tuyo es su querer",
bajo el burlón mirar de las estrellas
que con indiferencia hoy me ven volver.

Volver,
con la frente marchita,
las nieves del tiempo
platearon mi sien.
Sentir,
que es un soplo la vida,
que veinte años no es nada,
que febril la mirada
errante en las sombras
te busca y te nombra.
Vivir,
con el alma aferrada
a un dulce recuerdo,
que lloro otra vez.

Tengo miedo del encuentro
con el pasado que vuelve
a enfrentarse con mi vida.
Tengo miedo de las noches
que, pobladas de recuerdos,
encadenan mi soñar.
Pero el viajero que huye,
tarde o temprano detiene su andar.
Y aunque el olvido
que todo destruye,
haya matado mi vieja ilusión,
guarda escondida
una esperanza humilde,
que es toda la fortuna de mi corazón.

Alfredo Le Pera

L' Etern Retorn

"Vamos a suponer que cierto día o cierta noche un demonio se introdujera furtivamente en la soledad más profunda y te dijera:/Esta vida tal como tú la vives y las has vivido tendrás que vivirla todavía otra vez y aún innumerables veces; y se te repetirá cada dolor, cada placer y cada pensamiento, cada suspiro y todo lo indeciblemente grande y pequeño de la vida/".
"además todo se repetirá en el mismo orden y sucesión... Y hasta esta araña y este claro de luna entre los árboles y lo mismo este instante y yo mismo"...
"El eterno reloj de arena de la existencia dará la vuelta siempre de nuevo, y tú con él corpúsculo de polvo"

NIETZSCHE , fragments sobre “El eterno retorno”




“El eterno retorno de lo igual tiene su sentido como una doctrina para el hombre, esto es, como un terrible tope para la voluntad humana, que destroza todas sus ilusiones de futuro y progreso. Nietzsche piensa la doctrina del eterno retorno con el fin de tocar al hombre en la tensión misma de su voluntad”

HANS-GEORG GADAMER
“De Verdad y método. Fundamentos de una hermenéutica filosófica”




La història és cíclica; és temporalment lineal, però causalment repetitiva. El que fa que en siguem conscients d’aquest bucle vital és la localització del fet (en depèn de la transcendència i la difusió) i la gravetat d’aquest (pot no deixar ni tantsols testimonis).

El ple debat sobre el Projecte de Llei de la Memòria Històrica que prepara el Govern espanyol ens hem de plantejar en quina mesura l’aplicació d’aquesta Llei afectarà a la societat i com nosaltres n’em de fer una aplicació pràctica o militant. Després de 70 anys de silenci s’obre la caixa dels records ( no la de Pandora). 70 anys per a reflexionar, assumir i acceptar són suficients, i diria que masses i tot. Aquesta llei permetrar fer “justícia històrica” i retornar la dignitat a tots aquells a qui va ser robada. El beto silenciós post bèl·lic ja pot aixecar-se ara per a ser explicat a les joves generacions actuals que, sense entendre-hi gaire de banderes, ja hauran fet un parell manifestacions multitudinàries i alguna casserolada. Recordar el passat més recent i fosc del nostre país no és obrir velles ferides, és ensenyar les cicatrius; és fer entendre que no totes les guerres han passat lluny d’aquí o a la TV i que sí hi ha testimonis entre nosaltres, encara vius. Cal posar un Post-It a la consciència de tots on s’hi pugui llegir clarament : ALLÒ VA PASSAR AQUÍ. El retorn de velles ideologies deliveradament orfes de records amb nous i engominats dirigents està desestabilitzant la convivència ciutadana a molt nivells. Són “fuleros” de la democràcia, perquè mai aixequen el pot de la concòrdia. I per això són els que pretenen provocar a la societat un Alzheimer global que col·lapsi les neurones del país i que faci renéixer antigues neures. La memòria de la nostra història es fa present avui, perquè “aquell”,al seu moment, els hi va robar el futur.

Enllaç recomanat d’avui: http://www.memoriahistorica.org/

"Moros y Cristianos"

“Moros y Cristianos” o “Frijoles con arroz” és un plat típic de la isolada Cuba. Diria que és el recurs culinari més accessible per a la gent, i se’m fa extrany pensar que aquesta denominació pugui tenir connotacions racistes o pejoratives quan suposa la base alimentària de tot el país. Presentat a taula en un bol, els “moros y cristianos” es democratitzen i es mesclen per igual, es barregen els gustos i es compensen les textures. El plat manté aquell equilibri de sabors que només poden donar les proporcions justes. Aquest binomi religiós ha donat també noms a dances populars, festes tradicionals i ha inspirat jocs de carrer i de sobre-taula.
Les lluites entre cultures històricament enfrontades també ha trobat el seu camp de batalla al taulell d’escacs: una formalització prou digne per tractar-se d’una guerra. En aquest joc les regles són clares i precises; les condicions equilibrades i justes per ambdues parts; un taulell quadriculat repartit en 64 posicions : meitat blanques, meitat negres (com un plat de “frijoles con arroz”). Les condicions equitatives d’aquest taulell no les podríem emplaçar actualment al Pròxim Orient. “Sense justícia no hi ha pau” deia ahir Lucía Etxebarria a la contraportada de l’ADN. I sense jutges no hi ha justícia, afegiria jo. Calen els jutges en tota partida, i cal que en prenguin part en aquesta. Quin paperàs el del coordinador Jan Egeland airejant entre runes de Beirut les misèries de la ONU! La inoperància diplomàtica és sempre una concessió per al més fort, un permís encovert i consentit. I mentre la massa civil social d’arreu del món reclama que s’aturi aquesta violència desproporcionada , paradoxes de la vida, la secretària d’estat nord-americana Condoleezza “Rice” desequilibra la balança de la impunitat bèl•lica deixant que es posi més arròs que frijoles.


Ajedrez, Etimología : Juego-ciencia que surgió en el Indostán, en época no determinada con certeza. Inicialmente, se le conoció como chaturanga, en referencia a las cuatro alas (angas) del ejército indio: elefantes, carros, caballos e infantería. En España, adonde fue llevado por los árabes, el nombre del juego evolucionó hacia axatraz y más tarde, axedrez

El contra-enllaç d’avui: http://www.cope.es/ver_noticia.php?id_noticia=210075