Domus Alba al Nines Russes

Domus Alba al programa Nines Russes de Btv from Domus Alba on Vimeo.

ESPAÑISTAN La Burbuja Inmobiliaria a la Crisis by Aleix Salo

"Dona de primavera"

"Dona de Primavera" (2011). Joan Sansa
Tècnica mixta amb ferro sobre fusta. 60x90 cm



Dona de primavera

Darrere les paraules només et tinc a tu.
Trist el qui mai no ha perdut
per amor una casa.
Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.
Jo em crec el que passa en la nit
estrellada d'un vers.

Joan Margarit, Edat Roja. 1995

Domus Alba: el documental

ESPAI EXPOSITIU ARQUEOLÒGIC
14 de Maig - 10 de Juliol

Hoararis de visita:
Divendres 18h-21h
Dissabte 11h-14h i 18h-21h
Diumenge 11h-14h

Vetllades:
Dissabte 21 de Maig, 21h
Dissabte 4 de Juny, 21h
Dissabte 18 de Juny, 21h

Domus Alba

En el decurs de la Història, són nombrosos els descobriments d’objectes i restes materials susceptibles d’estudi mitjançant una metodologia arqueològica, que s’han produït fruit de l’atzar a conseqüència de qualsevol tipus de moviment de terres, obres, etc. Menys habituals, per no dir gens, són les circumstàncies de les troballes arqueològiques de la Domus Alba.

El caràcter sexual de les troballes va fer pensar en un principi que es podria tractar d’un bordell. Segons la definició de l’arqueòleg Andrew Wallace-Hadrill, allò que defineix la utilització d’un edifici com a prostíbul és l’existència d’art eròtic, grafits al·lusius i plataformes de material a mode de base pels jaços. El fet que l’edifici trobat s’ajusti únicament als dos primers paràmetres i la sumptuositat de les restes ens desvia cap a una altra hipòtesi: la Domus Alba va ser un edifici dedicat pels seus propietaris al gaudi dels plaers, un sancta sanctorum del sexe on homes i dones s’abandonaven a les seves passions sense més fre que els seus desitjos.



























INAUGURACIÓ: Dissabte 14 de Maig, 12h

Mou sin estrellas

Les úniques estrelles que Mourinho té aprop seu són les de l'etiqueta de la cervesa.

"Paisatge"

Pintar poemes és un bon argument per acostar els colors i les paraules. Aquest quadre es titula “Paisatge” i està inspirat en un poema de Joan Margarit, de qui n’he pres el nom.

"Paisatge" (2011). Joan Sansa
Tècnica mixta amb ferro sobre tela. 105x68 cm

Paisatge

Hem arribat a aquest últim refugi.
Aquí comença
el que no sé si tu en dius soledat.
El primer pas per oblidar qui som
i fer-nos companyia al peu mateix
de la roca gelada que ens vigila.
Tot és als nostres ulls.
I el desencís, un riu fins a la mort.
Ha faltat poc, molt poc, per ser feliç.

Joan Margarit, del llibre Misteriosament feliç. 2008

El llibre de la Refundació!

Ahir vem presentar el llibre del projecte "Primeres Pedres. La refundació permanent de la ciutat de Badalona". L'acte va tenir lloc a l'espai Betúlia i vem estar acompanyats per una seixantena d'amics, veïns i familiars. L'acte va ser, en definitiva, la inauguració de la cinquena Pedra, de la Pedra-contenidor de les 4 primeres. Com va explicar la dissenyadora i co-autora del llibre, Mª Teresa Mateu, el llibre està compost per les descripcions de les 4 escultures i per una monografia final, amb textes d'experts en història de l'art, arqueologia, urbanisme i antropologia.

El document, hàbilment contingut en una portada i contra-portada desplegable a mode de cub-contenidor, ens emmarca la ciutat de Badalona, literalment, dins dels futur espais de permanent refundacions des de Nord, Sud, Est i Oest. El llibre adjunta un DVD produit per Kaspafilms amb música de Marià Marin que complementa el projecte amb un format audiovisual de les obres i les inauguracions.

A tots aquells que veu assistir i als molts que ens heu estat recolzant durant aquest any de treball: moltes gràcies!

Presentació del llibre "PRIMERES PEDRES"

El proper dilluns 28 de març a les 19:30 h a l'Espai Betúlia (carrer Enric Borràs, 43-47 de Badalona) tindrà lloc la presentació del llibre "Primeres Pedres. La refundació permanent de la ciutat de Badalona".

Aquest llibre recull tota la documentació gràfica, la descripció dels diferents processos creatius de les quatre escultures, així com diversos articles de reflexió de les temàtiques en que s'ha inspirat el projecte.

Amb aquesta presentació es dóna per finalitzat el projecte escultòric emmarcat en els actes de la Capitalitat Cultural de Badalona 2010. D'aquesta manera hem volgut contribuir al debat sobre la necessària refundació permanent de la ciutat de Badalona. L'equip de Primeres Pedres (Dionís Orrit, Joan Sansa, Paco Fanés + Joan Puche, col·lectiu Estenent el Desastre i M. Teresa Mateu). Badalona, a 25 de març de 2011 Per a més informació:

http://badalona.cat/portalWeb/badalona.portal?_nfpb=true&_pageLabel=detall_agenda&dDocName=AJB026305#

Ull per Ull

Adrià Puntí- ULL PER ULL (Eye for an eye), Directe Liceu. Rock & Cat

Epicentre Japó

Dj ONU

Declaració de la Organització de les Nacions Unides (ONU/UNO) respecte els conflictes del Pròxim Orient i Magreb:

Oil under blood

Una sola imatge per il·lustrar els actuals conflictes als països àrabs.

Transicions

El 20 de Novembre de 1975 Carlos Arias Navarro va comparèixer davant la televisió amb un posat compungit i emocionat alhora, quasi caricaturesc, per anunciar que "Franco ha muerto". Aquell home d'estètica replicada del propi dictador, imatge gris en una televisió en blanc i negre, és encara una de les més recordades i reproduides en la curta historia de la televisió espanyola. La tecnologia d'aquell moment va fer arribar aquell missatge a les cases d'aquell país que duia 35 anys sota la dictadura. El futur que succeiria a aquelles declaracions era tant incert com polèmic.
Enguany fa 37 anys que Franco va deixar de dictar i de viure. Van ser 35 anys al poder i ja en duem 37 més estirant l'ombra. Encara polemitzem sobre la necessitat de retirar les seves estàtues, canviar noms de carrers, enhaltir orgulls amb banderes pre-constitucionals, etc. Qui dubta que encara estem en procés de purga franquista? D'aquí 100 anys els llibres d'història tindran suficient perspectiva per dir quan va acabar la "Transición" ja que sent contemporanis dels esdeveniments no és possible saber-ho.

El passat 11 de Febrer el vicepresident d'Egipte Omar Suleiman va anunciar la dimisió de Hosni Mubarack com a cap d'estat després de 30 anys de dictadura. El fi d'aquesta etapa ja és una realitat tot i que a la plaça Tahrir encara es respiri incredulitat i desconfiança. Les declaracions del militar egipci, televisades en directe, van tenir una estètica semblant a les de l'amic Arias: vestit fosc, posat seriós i missatge clar i ras. El govern dictatorial de Hosni Mubarack ha conviscut entre democràcies occidentals durant 30 anys sense que s'hagués posat en dubte la validesa del règim. També Franco va estar governant mentre a la resta d'Europa reneixien democràcies sorgides de la post-guerra. Franco també va saber fer l'egipci. Mentre ajusticiava "vagos y maleantes" i pensaments d'esquerres acollant el garrot vil amb una mà, amb l'altre rebia ajudes econòmiques dels EEUU. També hi ha hagut tortures i condemnes a Egipte durant 30 anys. Egipte està preparant-se pel canvi, per agafar aire i fer una immersió cap a una Transició. Que ningú pensi, però, que és qüestió de setmanes o dies...ni tantsols mesos. No és el mateix un traspàs del poder que una transició. El primer fet és objectivable, democràticament programat i constituïble. Les transicions, en canvi, són un estat d'ànim. Per donar-les per completes cal estar convençuts que el millor està al futur i deixar de fer ressonar constantment la nostàlgia del passat a cada pas.
Observant algunes actituds polítiques i escoltant alguns mitjans de comunicació espanyols tinc la sensació que el pèndol del franquisme està de retorn i ara ens passar per damunt del cap, del clatell cap endavant. La influència de Mubarack, i que Ra no vulgui, també podria pendular durant 30 anys més.

HosnimuBarackobaMahmudahmadineyad

HosnimuBarackobaMahmudahmadineyad
o el complex equilibri entre Estats Units i Iran.



El mes d’Octubre de 2006, l’AVV del Centre de Badalona va convidar als dos periodistes de TV3 Jordi Regàs i Joan Roura per explicar la seva experiència al Líban durant la guerra d’aquell passat mes de Juliol. Els dos enviats especials van fer-nos una anàlisi dels conflictes de la regió des del punt de vista econòmic, polític, religiós i social. A més, vam tenir la oportunitat de veure fotografies que ells mateixos havien fet durant la seva cobertura informativa i escoltar les seves vivències personals, molt més inquietants que les informacions purament periodístiques que emetien per televisió.
Vaig seguir amb molt atenció tota la xerrada. Els conflictes del Pròxim Orient són un tema que m’interessa especialment. Vaig prendre notes al meu bloc, tant del que explicaven com de pensaments que em venien al moment, noms de líders polítics que no coneixia, dates de conflictes claus i estratègies diplomàtiques històriques. Van desgranar tota mena de dades i noms que sovint fan més nosa que servei quan et proposes anar a l’arrel de les discòrdies, i les incògnites, mica en mica, van anar quedant aïllades. Sense voler-nos inculcar cap idea de guanyadors ni perdedors o de bons contra dolents, es va produir a la sala una mena d’alè de claredat o, si més no, de reestructuració mental del panorama internacional. En realitat, durant l’estiu anterior, no només s’havia produït un atac de l’exèrcit d’Israel contra el Líban i Hezbolà. També s’havia realitzat un nou acte de tampteig entre dues superpotències arxi-enemigues: Estats Units i Iran.
Entendre aquella “petita” guerra en clau major va ser com anar a veure un espectacle de titelles i descobrir els braços del titellaire. Així mateix, Palestina i Israel són els germans petits que es barallan al pati mentre els grans s’ho miren: patrons similars per a diferents països. Un joc macabre del que Egipte n’està forçadament al marge des de la recuperació del Sinaí l’any 1982 pels acords de pau de Camp David: el preu de la neutralitat obligada.
Egipte és un país geo-estratègicament importantíssim: té un peu al Pròxim Orient i l’altre a l’Àfrica, controla un canal navegable que té la capacitat d’haver convertit el continent africà en la illa més gran del planeta i un pol turístic inesgotable. L'escassa visibilitat d'EEUU i Iran d'aquests dies pot ser més aparent que real. La inestabilitat d'Egipte podria provocar un desequilibri definitiu a la zona i, per tant, d'abast mundial. La plaça Tahrin del Caire és, a dia d'avui, el vèrtex de la piràmide damunt del qual s'equilibra la resta del món.

Desgraciadament, informativament parlant, en Joan Roura torna a ser una cara que apareix als telenotícies per explicar-nos noves guerres i revoltes amb víctimes. La seva inconfusible veu nasal ens narra aquests dies els incidents de la gran protesta contra Hosni Mubarak i les evolucions dels moviments polítics i diplomàtics internacionals. Com ho va fer en aquella xerrada a l’AVV, darrera cada frase, cada explicació i cada puntualització hi ha un missatge informatiu codificat. Codificat per a tothom. Fins i tot per a ell mateix. El descodificador de les seves cròniques és la seva pròpia experiència al pròxim Orient i l’ instint de l’armadillo enmig d’un incendi: avançar, observar i interpretar. I anar avançant per l’ incendi sabent llegir les possibles vies d’escapament, les solucions i les conseqüències, sense heroïcitats informatives ni esnobismes periodístics. Aquesta és la gran diferència entre un enviat especial i un enviat habitual com ell.

Plus Decumanus

La Tabula Hospitalis, una placa de bronze redactada l’any 98 dC, era un document jurídic d’hospitalitat on s’hi va pactar l’adopció de Quint Licini Silvà Granià com a patró dels baetulenses. Aquest personatge i tota la seva descendència van aportar molta prosperitat a Baetulo. Aquest prestigi i l’estratègica ubicació damunt el turó d’en Rosés, van ser claus per a que la vila esdevingués important dins el territori de la Hispania.

Durant les excavacions del Clos de la Torre l’any 1954 es van descobrir les Termes Romanes. La necessitat de preservar aquella important troballa de 350 m2 va propiciar la construcció del Museu de Badalona. Començava, d’aquesta manera tant imprevista, una llarga cursa per a recuperar, preservar i exposar gran part del llegat romà que havia estat descansant sota les cases de Dalt la Vila durant 2000 anys. Poca gent deuria imaginar-se que aquell fet, 56 anys després, acabaria provocant un autèntic bany de masses ja que des del passat mes de desembre Badalona ha fet un pas endavant definitiu entre les ciutats de Catalunya que conserven restes romanes: la remodelació del Museu de Badalona.
Aquesta inversió ha permès transformar l’antiga sala del museu en un nou espai museïtzat, dotat dels últims sistemes tecnològics d’il·luminació i so, atrezzo de l’època i també ha permès la connexió amb el subsòl de la plaça Font i Cussó. El cost d’aquesta conversió ha estat de 3,9 milions d’euros, provinents del FEIL 2009, FEOSL 2010 i l'Ajuntament de Badalona (85%), i de la Generalitat de Catalunya, l'INCASOL i la Diputació de Barcelona (15%). Cal ressaltar, també, que aquesta operació no ha estat fruit de l’oportunisme del “zapaterazo” ja que la intenció d’ampliar i extendre l’àmbit arqueològic ve de lluny. Entre el 1999 i el 2003, per exemple, l’Ajuntament va adquirir els patis privats interiors i els soterranis d’alguns edificis de l’entorn per a fer possible una hipotètica futura extensió (Via Augusta 45 i C/Termes Romanes 3).
Cap de setmana sí, cap de setmana també, autocars d’arreu de Catalunya arriben a la nostra ciutat amb la intenció de visitar el renovat Museu de Badalona. Animats per la notícia de la recent inauguració d’una superficie museïtzada coberta de 3500 m2, amants de la història i del sempre inquietant món romà opten per a gaudir d’un matí festiu entre mosaics, àmfores i restes de clavegueres. "Apel·lant més als sentits que no pas a l’intel·lecte (sic)", el visitant pot convertir-se en un testimoni excepcional tot avançant per passarel·les elevades sobre les restes de la ciutat, a vol d’ocell per damunt Baetulo, navegar en un vaixell romà exportador d’àmfores i, fins i tot, passejar entre els carrers de la ciutat, com un ciutadà més. Una simulació virtual, o un viatge en el temps, que fa volar la imaginació de grans i petits, experts i profans, badalonins i forasters.

Segons el plànol de les restes trobades i la hipotètica traça de la ciutat, s’haurien museïtzat escassament 4 insules de les 49 que es creu que formaven la ciutat intramurs. Aquesta superfície visitable és la part del subsòl situat entre l'actual Via Augusta, la plaça Font i Cussó, el C/Termes romanes i el C/Temple. Quan vaig fer la visita i vaig veure el nou audiovisual que ha produit el Museu de Badalona vaig ser conscient de la grandària de l’antiga Baetulo. Mai abans s’havia simulat amb imatges 3D tant precises la ciutat amb les seves muralles, les portes d’entrada, la traça ortogonal dels seus carrers, les cases, la proximitat al mar i la gran quantitat de camps i vinyes de l’entorn. Aquella presa de consciència del potencial arqueològic de Badalona em va fer tenir un sentiment com el que Woody Allen tenia quan escoltava música de Wagner, i em van venir ganes de seguir museïtzant subsòl protegit (BCIN) i de seguir redescobrint les restes romanes de la meva ciutat per acabar configurant, per què no, una ciutat sota la ciutat. Per fi s’ha posat Baetulo al punt de mira cultural. Ja és hora que, quan s’anomeni Badalona, es parli més de la salut dels seus Romans que dels Romanesos de La Salut. Ara que hem aconseguit posar en valor el potencial romà i hem esdevingut un punt de referència arqueològic nacional, cal seguir treballant per ampliar la descoberta. És sabut que tant el subsòl de l’actual Via Augusta com el dels edificis de l’entorn són autèntics contenedors de restes de Baetulo: el Viver, Correus, Hisenda, l’Hospital Municipal... S’han fet interessants descobertes i diferents catalogacions gràcies a les diferents obres dels últims anys. En nom de l’interès comú de l'arqueologia, caldria fer un estudi per a fer possible l’ampliació del Museu i seguir connectant la vila romana amb aquests espais dels que ja se’n té coneixement. Al tractar-se d’edificis públics no hi hauria despeses d’expropiació i, en tot cas, s’hauria d’inutilitzar alguna planta baixa, com ja es pretén fer amb el futur edifici del C/Eres, o com ja es va fer a l'aparcament de l'edifici de vivendes de la Plaça Constitució i a les cases de les Heures i Dofins, al C/Lladó, de propietat privada. Ara que ja sabem com era Baetulo, en volem més! Volem que el nou Decumanus sigui més extens, costi el que costi, perquè invertir en arqueologia és invertir en la pròpia identitat. Ara que hem deixat d'apel·lar a l'intel·lecte per a visitar el Museu, fem volar la imaginació! I com de ben segur hagués dit el propi Quint Licini, Plus Decumanus!

7 pecats Capitals 2010

Aquesta tarda conclou oficialment l'any de Badalona com a Capital de la Cultura Catalana 2010.
Ha estat un any, sens dubte, plegat d'activitats culturals...algunes d'elles ja habituals, però d'altres pensades exclusivament per l'event. El balanç que se'n farà serà valorat amb més o menys entusiasme, depenent de qui prengui part en la discusió. Però el que majoritàriament tothom convindrà a acceptar és que, més enllà d'un logo que ens hem trobat fins i tot a la sopa (de pedres), la Capitalitat haurà estat una onada que haurà arribat i passat de llarg (cap a Escaldes, més concretament) amb molta brumera però amb poca convicció col·lectiva, no tant per la qualitat dels actes culturals sinó pel concepte de Capitalitat. Ja se sap, com més expectatives es generen, més exigent es torna el públic i a Badalona som molt "crítico-exigents", que és com cal ser.
Encara no tinc clar què vol dir exactament ser Capital de la Cultura com a tal i si, aquest 2010, havia de ser una festa badalonina o un espectacle cultural català. El concepte deu ser molt complex i elàstic...tant i tant elàstic que paral·lelament hem compartit capitalitat cultural 2010 amb Santo Domingo, com a país d'Amèrica; amb Ribeirão Preto, com a capital brasilera; Essen (Alemania), Pécs (Hungria) i Istambul (Turquia) com a capitals europees i Doha (Qatar) com a capital de cultura àrab (http://www.ccesp.org/noticias.php?notID=87).
Badalona i totes aquestes ciutats hem tingut el gran honor de ser capitals de la cultura durant el 2010, tot i no haver pogut posar en comú aquestes experiències internacionals. Vem començar de tort amb la polèmica documentació dels 7 Tresors de Badalona i alguns hem passat l'any amb un estat emocional de Dragon Khan, que ha passat per la incredulitat, el pessimisme, l'eufòria i, com en tota festa llarga, l'aborriment. Virtuds i defectes a banda, aquí va la meva particular llista dels 7 pecats Capitals (2010):

1-Sobremotivació, per l' alt nivell propagandístic previ, escalfant motors durant el 2009 com a successors de Figueres. Però durant el 2010 no s'ha estat capaç d'engrescar a la gran massa badalonina que habitualment no "consumeix" cultura i les emocions s'han gestionat a destemps, tot i acabar en pujada gràcies a la reinauguració del Museu de Badalona.

2-Endogàmic; masses actes del i pel Viver, saldant deutes històrics amb Pompeu Fabra, Margarita Xirgu, Joan Argenté, l'alcade Xifré, etc...En un mapa de densitat d'activitats per barris podríem veure el desequilibri dins la ciutat, tot i haver remodelat el teatre Blas Infante, haver començat les obres del nou passeig marítim i la rehabilitació de la CACI (actes urbanístico-culturals...).

3-Incert, sense un propòsit visible direccionat més enllà del 2010. Foc d'encenall, potser necessari en una ciutat on l'autoestima va per barris, però massa immediat. No hi ha cap programa conegut que asseguri que, fruit de les activitats pròpiament culturals nascudes gràcies a la BCCC 2010, durant els propers anys podrem gaudir d'un nou impuls cultural.

4-Localista. La difusió de la capitalitat no ha sabut atraure tant públic no-badaloní com es podia esperar. La passada dels Reis de TV3 va ser l'únic acte de difusió massiu a nivell nacional, tot i que els protagonistes eren 3 Mags d'Orient. S'ha trobat a faltar la interacció amb altres capitals culturals mundials o amb el propi país. La organització de les Capitals Culturals té pendent l'assignatura d'exportació-importació d'interessos comuns, més enllà de la pròpia web.

5- Sincopat, sense un tempo que hagi sabut gestionar les emocions del públic. Les festes de Maig i el Speculum van ser els actes centrals d'un any amb les sorpreses molt fiscalitzades i previsibles.

6-Oportunista, aprofitant la majoria d'actes badalonins ja plenament consagrats (cremada del dimoni, Filmets, Li Chang, R&B, Magna Celebratio, etc.) per insertar un logo sense aportar cap tret qualitatiu extra o sense la promoció oportuna fora de les fronteres, aprofitant la potència del Bureau Internacional de Capitals Culturals

7-Capitaltzat, en última instància, per la organització que presideix el Sr.Xavier Tudela que finalment ha aconseguit implantar el seu model de "gestió cultural auto-incentivada" en una ciutat catalana de més de 200.000 habitants.

El purgatori dels pecats culturals sembla que serà al 2011, amb una rebaixa del 25% del pressupost dedicat a Cultura. Però no cal patir per la salut cultural de Badalona si sabem recollir fruits del 2010 i fer servir la imaginació, sense excusar-nos únicament amb els pressupostos.

Primeres Pedres a TV3

Volem destacar i agrair la cobertura televisiva del projecte Primeres Pedres per part de TV3.
Aquest és un breu del TN Comarques emès el 26 de Novembre:

Gràcies a tots!

Foto:M.Teresa Mateu

Gràcies a tots aquells que veu assistir als actes d'inauguració de les Primeres Pedres de Canyet, Dalt la Vila, Pomar i La Salut-Llefià-Congrés-StRoc.

A partir d'avui mateix comença la refundació permanent de la ciutat!

Estem preparant el full de ruta d'aquest futur viatge, el llibre de les Primeres Pedres, que recollirà tots els processos creatius i reflexions sobre les temàtiques en les que ens hem inspirat per a realitzar el projecte artístic.

+imatges:

http://picasaweb.google.com/primerespedres

Insostenible

"Sostindrem el paisatge del futur amb les pedres que no posarem"

http://primerespedres.net/