Línies i contrast

No sortir-se de la ratlla, per a un funambulista, és més que una bona idea : és una necessitat. Potser és de les poques professions on una línia és la verdadera frontera entre la vida i la mort. Tots seguim la línia que pensem que ens connecta vitalment amb la resta del món. Cada decisió que prenem és una d’aquestes partícules que creen punts i que, alhora, formaran el propi traçat conductor. Cada centímetre de grafit que dibuixem és una opció escollida que deixa marca en algú, com la combustió d’un avió al cel.
Però a mida que prospera la nostra línia el que estem fent és, també, partir un espai, separar un full blanc en dues parts, posicionar-nos i descartar. Aquest trenca-gels de la vida que tots duem dins no és res més que el reflex d’una actitud ferma, decidida i honesta envers tot allò que ens preocupa, que ens envolta i que estimem. El desinterès i la indiferència, per contra, són els overcrafts que no deixen rastre damunt la neu, ni fereixen ni emocionen, ni marquen ni esborren, tantsols llisquen amb la inèrcia morta d’un cos llis i pla.

El que ens defineix com a persones no és només el gruix o profunditat de la nostra marca. També ho determina la manera com volem ser ratllats, clivellats, aprofundits, sorpresos, emocionats i estimats, el nostre propi contrast al fet d’actuar, la fecundació de la Vida en la nostra pròpia ment, l’emoció retornant a nosaltres com una fletxa vital.