Roca o Mirall?

Escric sobre una roca aspra i grollera amb la voluntat de perdurar, mentre el grafit (fidel a la física) rellisca pedra avall.
En queda, desdibuixat, un missatge illegible on cada lletra desconeix la del costat. El missatge, però, hi és. S’hi queda fixada la intenció, però la pressió del llapis només ha aconseguit fer saltar bocins de mica, el component més dèbil del granet.
El missatge no és complert perquè no trasllada cap mena de contingut. La roca deforma la cal·ligrafia i converteix qualsevol esforç del puny en un error propi. Mala cosa confondre un llapis amb un punxó !

Em miro al mirall i em veig limitat dins un aquari. M’anyoro i em premio.
Redueixo les pretencions. Em dono caliu, amb el meu propi alè.
La física també es fidelitza amb mi i em satina el reflexe : s’hi fa una pissarra de baf, que caducarà. I simplement amb el meu dit, el meu índex de sempre, el deixo lliscar, gustós i agraït, per la superfície vertical que m ’empara, on hi dibuixo nítidament la creu del signe positiu (+)