joan sansa: de febrer 2012

Aquest passat cap de setmana hem fet una immersió guipuzkoana en tots els sentits.

Dissabte a la tarda els Veterans del CN Bétulo vem participar en el XVIII descens de la ria de Orio. Una gran festa del rem al bressol del rem! Ni punt de comparació entre remar en Trainera basca, més llarga i estilitzada, i el Llagut català, més ample i curt, però la regata va valer la pena.

L'endemà, Luis Chillida ens va obrir les portes del Chillida Leku, prèvia cita pactada. El dia boirós, humit i blanc va contribuir a fer-nos viure una experiència excepcional en un paratge màgic, carregat de significats sensitius, iniciàtics, envoltats de l'obra de Chillida, de la seva presència feta art. Vaig aprofitar la ocasió per obsequiar a Luís Chillida amb 2 exemplars del llibre de Primeres Pedres i seguir, per tant, amb la permanent refundació de la ciutat de Badalona. Al posar el llibre-cub, la cinquena Pedra, damunt la pedra de granet esculpida a l'entrada del recinte vaig tenir la sensació d'encaix i de pertinença, de repòs: les Primeres Pedres al Chillida Leku!

Nota: Em veig obligat a escriure aquest post al meu propi blog perquè el blog al que pretenia respondre "no admite comentarios".

La ignorància en veu d'un egòlatra és tant perillosa com la temeritat del seu propi deliri. Les excentricitats del Sr.Boadella són com els capítols de "S'ha escrit un crim" de la Srta.Fletcher: són vells, repetits i sempre amb el mateix final...però te'ls quedes a veure! Amb una desgana evident a l'hora de justificar la decisió d'escriure sobre la obra de Tàpies, Boadella s'erigeix com el més gran entès en art contemporani de tots els temps, contemporanis o no, i recita com un lloro desplomat el conte del "vestit nou de l'emperador" en versió intel·lecto-destructor, molt típic dels onanistes mentals com ell. S'admira i s'agrada tant que ja no en té prou en ser amo dels seus propis pensaments i predileccions. Ara s'apodera del sentit estètic de la resta de la humanitat i passa a classificar el món en 2 grans grups: el sensible, culte, sensat, intel·ligent, sense defectuositats visuals i amb sentit comú; i el món dels admiradors de Tàpies que, per contrast, som tot el contrari. Queda clar que la bilis té connexions neuronals amb el cervell, però jo no parlaré de patologies ni tares per no quedar en inferioritat davant el clar domini que ell sí té sobre el tema. Les paraules escrites pel Joglar ex-Joglar configuren un collage de tòpics i burles sòrdides més pròpies d'un xarlatà de barra de bar que d'un prohom de la seva categoria...o casta...o ètnia...o raça...o cel·la... Després d'un parell d'intents poc lluïts per fer aparèixer el màxim nombre de noms propis d'artistes en una sola frase, el bo d'en Bo redirigeix la narració cap allà on realment vol centrar la seva denúncia. És el moment on estén la seva frustració endèmica damunt del que li fa realment mal: l'èxit aliè! En el cas de Tàpies, aliè al quadrat: per artista i per català. Més del mateix en un home amb constant mutació neuronal tendint a zero, en compensació del volum en alça de la seva fel. Les perversions ortogràfiques com evitar l'accent en el cognom de Tàpies (fins a 5 cops) són una clara mostra de la militància desesperada d'un gallina-soldat de "la Torna" que va fent voltes sense cap pel món de la cultura.
Malgrat el Sr.Boadella s'esforci per minimitzar la importància d'un català universal que ens transcendirà a tots, el cert és que 1 cm2 de qualsevol obra d'Antoni Tàpies ha aconseguit emocionar a més gent de la que el Sr.Boadella serà capaç de menysprear en 1000 vides seguides. I si s'ho pren com un repte, que segueixi escrivint.

Resposta a:
http://www.elsjoglars.com/blog.php?post=513
09/02/2012

Tapies

No hubiera escrito nada si no fuera porque los medios se han lanzado, todos sin excepción, a la contaminación mental del ciudadano en una enésima versión del cuento del rey desnudo. Esta vez, se han empleado a fondo mediante una retahíla de tópicos, elevando un bricoleur de la modernidad a la altura de Goya, Picasso, Velázquez y cualquiera que se ponga por delante. Tocaba proclamar la muerte del mayor pintor del siglo XX y ni una sola de las portadas o editoriales ha tenido la honestidad para expresar aquello que todos piensan. Porque, vamos a ver ¿Existe algún ser humano sensible, culto, sensato, inteligente, sin defectuosidad visual o simplemente con sentido común, al cual le guste Tapies? Obviamente, estamos hablando de pintura. Otra cosa es que por motivos colaterales o miméticos, su marketing haya estimulado un aumento de exquisitez en todos aquellos que muestran su fervor pero aquí entraríamos en el terreno de las patologías y los complejos.

Decir que sus obras son la más genuina representación de la nada, y además, de una nada fatua y pedante es arriesgarse a pasar por un ancestro, un cateto o un reaccionario. Precisamente, esta ha sido la clave de su gran éxito y no hay otro. Sin embargo, es unicamente un éxito mediático, pues a pesar de llevar más de cincuenta años vendiéndonos su obra vinculada al sinónimo de libertad, modernidad y progresía, admitirán que el común de los ciudadanos sigue sin gustarle Tapies y se apunta a la mofa por poco que le incites ¡Si lo sabremos Joglars! También sabemos que con Tiziano, Rembrandt o Cezanne, no hubiera funcionado. Comprendo que la realidad tiende a ser dolorosa y parece más agradable para los artistas evitar entrometerse en las fantasías de los exquisitos a fin de no salir denigrado pero la realidad clama al cielo. Una realidad en la que no es necesario ser vidente para anticipar lo que serán en el futuro las mercantiles ocurrencias de residuos urbanos bajo la firma Tapies ¿Quién recordará estas mezcolanzas de albañilería? Solo los que han pagado fortunas, convertidos ahora en accionistas de su obra y a los cuales les tocará la difícil tarea de mantener la cotización y vigilar que la mujer de la limpieza no eche los cartones garabateados a la basura (no sería la primera vez) Un triste futuro, y que nadie me cite el cacareado caso Van Gogh o Modigliani como reconocimiento tardío porque estos pobres diablos no tuvieron medio siglo de propaganda y dinero del contribuyente a su servicio para promocionar las obras. Resulta lógico que el reconocimiento no acompañara sus vidas, por otro lado, unas vidas que nadie hubiera deseado tenerlas en el rellano de su escalera, lo que hacía también más complicada la comercialización.

Es posible que no sea del mejor gusto escribir esta necrológica pero las diversas apariciones de “Tapiolas” en alguna de nuestras obras bajo los términos antes mencionados me obligan a “mantenello y no enmendallo” frente a los epitafios idolatras e insultantes para el noble arte pictórico que han figurado en las portadas de todos los medios.

Que Dios le tenga en cuenta por haber participado en el gran teatro del mundo con su ejemplar versión de “El vestido nuevo del emperador”

Este post no admite comentarios.