13 de març 2008

Les bones noses

Quan es pon el sol, segueixo escribint notes:
segueixo divagant per les bones noses.
Reviso el meu diari d’antigues derrotes
i penso en millors passats que avui retornen.

Passen siluetes, estridents, pel meu cap
i el dubte de poder-ho fer pitjor, s’hi queda.
Passen de llarg memòries dubtoses, amb voluntats,
i hereto un lastre deixat per variar-me la parla.

Instint vegetal de buscar la llum,
i la certesa de trobar-la, ara sí,
pel camí de tornada que tots vam començar,
i qui no, amb el cor que ara ens redreça.

Els camins ja hi són,
només cal caminar-los.


Per als qui no es conformen amb qualsevol camí.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo sóc un dels que no es conformen en qualsevol camí i no m'agraden les dreceres! M'agrada fer camins pas a pas i sense coixejar, gaudint del paisatge i sortejant les pedres que et podrien fer entrebancar.
I cada tantes passes aturar-me… girar el cap… i admirar el tros recorregut feliçment. Sense presses, sense pedres, molt plàcid i tranquil. Només amb el rastre dels meus desitjos…

Anònim ha dit...

De camins n'hi ha que ja hi són i d'altres que els anem obrint mentre caminem cercant el nostre destí. La qüestió és saber on volem anar i no perdre mai el nord. De vegades, no ens cal cap brúixola. Només una mà que ens prengui la nostra i un parell de peus que deixin petjada al costat de la nostra pròpia petja.