La vida està plena de referents. Referents culturals, referents socials, referents polítics, esportius, musicals, familiars, sexuals, etc… La societat pot arribar a prendre aquests patrons i modificar-ne els seus hàbits i tendències per mimetitzar amb l’objectiu. Els referents tendeixen a ser elements creatius que incideixen en les persones per variar-les i fer-ne de noves, segurament més adaptades al moment; parlem de modes, manies, tendències més o menys passatgeres.
Els anti-referents, per oposició, serien aquells elements que pateixen sobre sí una pública anul•lació, aniquil•lació i sacrifici deliberat per tal de corretgir una tendència social amb un desenvolupament in creixendo. En certa manera són puntes de llança d’anti-tendències, bruixes cremades a la plaça del poble, caps de turc.
El recent atemptat d’ETA a la T4 de Barajas va posar a zero el comptakilòmetres del llarg camí que hauria d’haver estat el “procés de pau”, el “desarmament d’ETA” o el “final de la lluita armada contra les forces d’ocupació” (cadascú que ho digui com un senti). Malgrat la gravetat del incident i la importància material i simbòlica de tornar a atemptar després de la “tregua”, la societat civil en gran majoria segueix apostant per la via del diàleg i de les negociacions com a única possible per posar un final definitiu al conflicte. Referents recents: el desarmament de l’IRA. Les manifestacions públiques en contra d’ETA i a favor del diàleg semblen incompatibles, segons sectors de dretes i col•lectius de víctimes d’ETA. Ben al contrari, reclamen mà dura i solucions per la via armada, amb lluita policial; re-activació del pacte antiterrorista entre PP-PSOE i deixar al marge les altres forces polítiques. Referent recent: invasió a Irak d’EEUU i “imposició” d’un govern de trancisió.
“Vosotros que podéis, dialogad!”, reclamava Gemma Nierga al final de la manifestació de l’atemptat d’Ernest Lluch.
La societat espanyola desitja més que ningú que s’acabi definitivament amb ETA, els atemptats, les lluites als carrers d’ Euskadi, les amenaces i les extorsions. I també desitja més que ningú la cohesió i la resposta clara i unida de la classe política. L’absència del PP a les manifestacions de la setmana passada en contra d’ETA té la mateixa voluntat de segregació social que ho pugués tenir un referèndum a fovor/en contra del terrorisme. La perversió de les maniobres mediàtiques del PP intenta bipolaritzar, per enèsima vegada, una situació que agonitza per falta d’unió, per sobredosis de politització. Recullen rèdits polítics comptabilitzats amb kg de runa. Quin oportunisme més baix!! L’últim pal a la roda ha estat la pressió que han sotmès a la Fiscalia General i , posteriorment, l’Audiència Nacional per no concedir l’atenuant a De Juana Chaos per a traslladar la detenció al seu domicili. El cas De Juana é un clar Anti-referent per a polititzar els sentiments de la gent, víctimes directes, indirecte, contemporanis d’aquests, etc. En nom de quina “moral” es pot pretendre confrontar a tot un Estat?? Quina política és capaç de permetre el desampar dels sentiments majoritaris a canvi d’un grapat de vots??
De Juana Chaos, en una altre moment polític (segurament fa 6 mesos), hagués estat un cas polèmic però no polític; un resultat favorable al trasllat domiciliari hagués estat interpretat com un acostament als tractes de desarmament d’ETA. Avui, tot el contrari: l’atemptat de Barajas ha condemnat a De Juana; els refluxes del desconcert social els ha aprofitat la dreta per exemplificar el destí d’un condemnat (per 2 articles d’opinió al diari Gara). L’atemptat de Carrero Blanco va dur al Garrot a Salvador Puig-Antich, també. Anti-referents d’una classe política amb la mira curta, encara amb l’àcid bòric corrent per les seves venes irritades de tants esforços per detenir Caps de Turc d’una trista història que ni ells varen començar, ni ells seran capaços de resoldre.
http://www.larioja.com/20061027/espana/articulos-juana-chaos_200610271422.html
