joan sansa

Tàpies sempre +

2012-02-08T09:23:00.002+01:00

Tariq, més que un kebab!

2012-01-26T10:25:00.004+01:00

Primera entrada al blog amb una recomanació gastronòmica, però no és per menys!

Gràcies a la col·laboració entre Òmnium Badalona i el restaurant de cuina pakistanesa Tariq, i a la mà innocent del sorteig del Badacanta, la setmana passada vem poder gaudir d'un sopar deliciós que, a més, va aconseguir transportar-me fins a Pakistan. Més enllà del "Kebab poco picante para llevar", la cuina pakistanesa està plena de subtileses aromàtiques i sabors singulars. Tant bon punt entrar al restaurant ja vem ser conscients que en un sol àpat caurien molts tòpics als que associem aquest tipus de cuina: una sala aplíssima, una decoració molt delicada amb una combinació de colors liles i vermells a les parets, i uns quadres de patchwork de paper imprès en perfecta armonia amb les flaires de masala, coriandre i bastami. Els colors fets olors!

Sense pretencions ni enganyifes: cuina pakistanesa genuïna i directa, amb tota mena d'amables explicacions de l'Edgar, per acabar d'incorporar els gustos a la memòria.

Bon profit, o com es diria en urdú: بان کی بھوک

Restaurant Tariq

Carrer Baldomer Solà, 3

08912 BADALONA (Barcelona)

Email: tariqbadalona@gmail.com

Telèfon: 933 998 693

ver localización en Callejero

Esos locos que corren........

2012-01-18T09:13:00.001+01:00

Ens veiem a la Badalona Running el proper 19 de Febrer! http://www.badalonarunning.cat/

La Guerra de l' Humor

2011-12-22T09:25:00.001+01:00

Primeres Pedres, 1er aniversari !

2011-11-22T12:14:00.001+01:00

Per celebrar el primer aniversari de la col·locació de les 4 Primeres Pedres per a la refundació permanent de la ciutat de Badalona, hem publicat el llibre a Issuu en obert!

Al llibre-objecte s'hi recull l'explicació del projecte, el procés creatiu de les quatre escultures i una monografia amb textos d'experts en història de l'art, arqueologia, urbanisme i antropologia. El llibre pot transformar-se en un cub-contenidor de les "quatre pedres" desplegant la portada i la contraportada. D'aquesta manera es pot veure enmarcada la ciutat de Badalona, literalment, dins dels espais de permanent refundacions (Nord, Sud, Est i Oest).
El llibre adjunta un DVD produit per Kaspafilms, amb música de Marià Marin, que complementa el projecte amb un format audiovisual de les obres i les inauguracions.

L’equip de Primeres Pedres està format per: - Dionís Orrit, Joan Sansa, Paco Fanés+Joan Puche, col·lectiu Estenent el Desastre, autors de les escultures. - M.Teresa Mateu, direcció d'art, disseny gràfic i maquetació. - Josep Calle i Xavier Càmara de Kaspafilms, audiovisual. - Marià Marín, músic i compositor.

Open publication - Free publishing - More arquitectura

Alfa ja és Omega, Oriol Rius!

2011-10-25T10:03:00.000+02:00

.

Ens vam conèixer massa tard però ens vam entendre de seguida. Aquest va ser el primer contrast que vaig compartir amb l’Oriol. I resseguint aquest fil de contradiccions harmòniques vam anar coincidint a presentacions i exposicions, sempre amb alguna idea al cap en la que ja fèiem tard en construir-la. Aparellador de paraules i colors, escultures i utopies, materials i idees, d’enllaços només possibles en l’alquímia de la seva ment:

Buscant la quadratura del cercle va materialitzar una Utopia, deliciosa contradicció!

Buscant els infinits va empresonar un espai limitat d’ Alfa i Omega.

Robant l’ombra del sol, ens va regalar un Estel de Marina.

I es podria seguir fent una llista de la seva obra, sempre eixuta i absorvent, prisma reflector dels seus somnis inconformistes.

El dia de la presentació del seu llibre Llums que en un altre temps m’enlluernàreu a l’espai Betúlia vaig prendre notes del que deia, desitjant poder caçar algun poema fortuït. Enmig de la tertúlia forçadament intel•lectual del torn de preguntes, i visiblement incòmode amb el to metafísic que prenia la taula rodona, l’Oriol ens va regalar, sense voler, un nou pseudo-poema que ens va fer posar els peus a terra i el cap al cel...deliciosa contradicció, una més:

“És molt pretensiós dir que la Vida és un camí i que anem cap a algun lloc. Per a mi, la Vida és una plaça on hem vingut a plorar i a ballar”.

http://www.oriolrius.net/

Els dies de l'avi

2011-09-21T13:35:00.007+02:00

21 de Setembre, dia Mundial del Alzheimer

ELS DIES DE L’AVI

Camisa neta per a una pell que

ja és seca de transpirar masses aires.

Què es pot lluir quan els matins ja fa

temps que no s’estrenen, sinó descompten?

Els dies de l’avi són un rellotge

de sorra en la ingravidesa d’unes cares

desconegudes que li fem de família.

Els seus ulls han deixat de mirar per

passar a intuir un somni diürn que es diu

Alzheimer.

Joan Sansa, 2004

Jordi Isern, per a la Fundació Pasqual Maragall i l' Archivo Humberto Rivas
en l'exposició ‘Arte a Conciencia. Artistas para la investigación contra el Alzheimer’

Visiteu també: http://www.alzheimerinternacional.org/index.html

Agost: l'hora del pati

2011-08-01T12:27:00.005+02:00

Un vol de pobre, un dia de pobre
en Nitus li explicava al pare que "fa poc faré 3 anys"
ben castís i amb la rialla tot esperant el duro amb fam
somnis de barriada d'el·lits de provincians
somnis de pelacanyes dies d'abans
gelats peluts fent l'ou
esperant l'auto de Salt
de can Tona tot a can Pixera
una regadeta a l'Ajuntament
eixerits amb la panxa plena
ni el punxó d'en Pinxo ens farà tilin
un vol de pobre mira se'n torna
de misses dites omples la pica
compres la fulla, dones la pau,
un diumenge qualsevol.
En Rojo fent d'urbano amb el cigarret ben moll
en Manelic, el trompetista
en Lluís boig i els seus cotxets
somnis de barriada, d'el·lits de provincians
somnis de pelacanyes, dies d'abans pelats
Rucs farem mala entesa, en Robert cantant un gol
en Peret, tocant la gralla, tot jugant amb els anells
de can Tona tots a can Pixera una regadeta a l'Ajuntament
eixerits amb la feina feta una escapadeta fins al tinell
de can Tona tots a can Pixera una regadeta a l'Ajuntament
eixerits amb la feina feta ni el punxó d'en Pinxo ens farà tilin
un vol de pobre mira i se'n torna, de misses dites omples la pica
compres la fulla, dónes la pau, un diumenge tant se val
un vol de pobre, un vol de gos perdut
un dia de presses, canviem els plans
un vol de pobre, farem un vermut dolç
un dia de pobre, anirem tots a cal Ros.

BON ESTIU I BONES VACANCES!!!

Segon sopar de Blanc contra el Càncer

2011-07-05T09:15:00.002+02:00

La Fundació Badalona Contra el Càncer esta preparant, aquests dies, la segona edició del Sopar de Blanc, que tindrà lloc el dissabte 9 de juliol al Club Nàutic Bétulo. Aquest any els restaurants participants són: El Badiu del Micaco, El Cafè de les Antípodes, Can Pla, Bar El Círcol, La Galera Mar, La Sargantana, Can Frai, El Bruixot i els cafès seran per cortesia de Cafès Corbera. Per participar al sopar es imprescindible anar vestit de color blanc.

Uneix-te al FACEBOOK de la Fundació!

Domus Alba al Nines Russes

2011-06-01T10:18:00.001+02:00

Domus Alba al programa Nines Russes de Btv from Domus Alba on Vimeo.

ESPAÑISTAN La Burbuja Inmobiliaria a la Crisis by Aleix Salo

2011-05-31T13:19:00.000+02:00

"Dona de primavera"

2011-05-24T13:12:00.009+02:00

"Dona de Primavera" (2011). Joan Sansa
Tècnica mixta amb ferro sobre fusta. 60x90 cm

Dona de primavera

Darrere les paraules només et tinc a tu.
Trist el qui mai no ha perdut
per amor una casa.
Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.
Jo em crec el que passa en la nit
estrellada d'un vers.

Joan Margarit, Edat Roja. 1995

Domus Alba: el documental

2011-05-18T08:58:00.004+02:00

ESPAI EXPOSITIU ARQUEOLÒGIC
14 de Maig - 10 de Juliol

Hoararis de visita:
Divendres 18h-21h
Dissabte 11h-14h i 18h-21h
Diumenge 11h-14h

Vetllades:
Dissabte 21 de Maig, 21h
Dissabte 4 de Juny, 21h
Dissabte 18 de Juny, 21h

Domus Alba

2011-05-06T12:15:00.005+02:00

En el decurs de la Història, són nombrosos els descobriments d’objectes i restes materials susceptibles d’estudi mitjançant una metodologia arqueològica, que s’han produït fruit de l’atzar a conseqüència de qualsevol tipus de moviment de terres, obres, etc. Menys habituals, per no dir gens, són les circumstàncies de les troballes arqueològiques de la Domus Alba.

El caràcter sexual de les troballes va fer pensar en un principi que es podria tractar d’un bordell. Segons la definició de l’arqueòleg Andrew Wallace-Hadrill, allò que defineix la utilització d’un edifici com a prostíbul és l’existència d’art eròtic, grafits al·lusius i plataformes de material a mode de base pels jaços. El fet que l’edifici trobat s’ajusti únicament als dos primers paràmetres i la sumptuositat de les restes ens desvia cap a una altra hipòtesi: la Domus Alba va ser un edifici dedicat pels seus propietaris al gaudi dels plaers, un sancta sanctorum del sexe on homes i dones s’abandonaven a les seves passions sense més fre que els seus desitjos.

INAUGURACIÓ: Dissabte 14 de Maig, 12h

Mou sin estrellas

2011-04-28T16:26:00.010+02:00

Les úniques estrelles que Mourinho té aprop seu són les de l'etiqueta de la cervesa.

"Paisatge"

2011-04-05T17:18:00.040+02:00

Pintar poemes és un bon argument per acostar els colors i les paraules. Aquest quadre es titula “Paisatge” i està inspirat en un poema de Joan Margarit, de qui n’he pres el nom.

"Paisatge" (2011). Joan Sansa
Tècnica mixta amb ferro sobre tela. 105x68 cm

Paisatge

Hem arribat a aquest últim refugi.
Aquí comença
el que no sé si tu en dius soledat.
El primer pas per oblidar qui som
i fer-nos companyia al peu mateix
de la roca gelada que ens vigila.
Tot és als nostres ulls.
I el desencís, un riu fins a la mort.
Ha faltat poc, molt poc, per ser feliç.

Joan Margarit, del llibre Misteriosament feliç. 2008

El llibre de la Refundació!

2011-03-29T12:04:00.033+02:00

Ahir vem presentar el llibre del projecte "Primeres Pedres. La refundació permanent de la ciutat de Badalona". L'acte va tenir lloc a l'espai Betúlia i vem estar acompanyats per una seixantena d'amics, veïns i familiars. L'acte va ser, en definitiva, la inauguració de la cinquena Pedra, de la Pedra-contenidor de les 4 primeres. Com va explicar la dissenyadora i co-autora del llibre, Mª Teresa Mateu, el llibre està compost per les descripcions de les 4 escultures i per una monografia final, amb textes d'experts en història de l'art, arqueologia, urbanisme i antropologia.

El document, hàbilment contingut en una portada i contra-portada desplegable a mode de cub-contenidor, ens emmarca la ciutat de Badalona, literalment, dins dels futur espais de permanent refundacions des de Nord, Sud, Est i Oest. El llibre adjunta un DVD produit per Kaspafilms amb música de Marià Marin que complementa el projecte amb un format audiovisual de les obres i les inauguracions.

A tots aquells que veu assistir i als molts que ens heu estat recolzant durant aquest any de treball: moltes gràcies!

Presentació del llibre "PRIMERES PEDRES"

2011-03-25T08:38:00.012+01:00

El proper dilluns 28 de març a les 19:30 h a l'Espai Betúlia (carrer Enric Borràs, 43-47 de Badalona) tindrà lloc la presentació del llibre "Primeres Pedres. La refundació permanent de la ciutat de Badalona".

Aquest llibre recull tota la documentació gràfica, la descripció dels diferents processos creatius de les quatre escultures, així com diversos articles de reflexió de les temàtiques en que s'ha inspirat el projecte.

Amb aquesta presentació es dóna per finalitzat el projecte escultòric emmarcat en els actes de la Capitalitat Cultural de Badalona 2010. D'aquesta manera hem volgut contribuir al debat sobre la necessària refundació permanent de la ciutat de Badalona. L'equip de Primeres Pedres (Dionís Orrit, Joan Sansa, Paco Fanés + Joan Puche, col·lectiu Estenent el Desastre i M. Teresa Mateu). Badalona, a 25 de març de 2011 Per a més informació:

http://badalona.cat/portalWeb/badalona.portal?_nfpb=true&_pageLabel=detall_agenda&dDocName=AJB026305#

Ull per Ull

2011-03-23T13:46:00.010+01:00

Adrià Puntí- ULL PER ULL (Eye for an eye), Directe Liceu. Rock & Cat

Epicentre Japó

2011-03-14T10:48:00.000+01:00

Dj ONU

2011-02-25T13:09:00.003+01:00

Declaració de la Organització de les Nacions Unides (ONU/UNO) respecte els conflictes del Pròxim Orient i Magreb:

Oil under blood

2011-02-22T18:16:00.003+01:00

Una sola imatge per il·lustrar els actuals conflictes als països àrabs.

Transicions

2011-02-14T11:20:00.022+01:00

El 20 de Novembre de 1975 Carlos Arias Navarro va comparèixer davant la televisió amb un posat compungit i emocionat alhora, quasi caricaturesc, per anunciar que "Franco ha muerto". Aquell home d'estètica replicada del propi dictador, imatge gris en una televisió en blanc i negre, és encara una de les més recordades i reproduides en la curta historia de la televisió espanyola. La tecnologia d'aquell moment va fer arribar aquell missatge a les cases d'aquell país que duia 35 anys sota la dictadura. El futur que succeiria a aquelles declaracions era tant incert com polèmic.
Enguany fa 37 anys que Franco va deixar de dictar i de viure. Van ser 35 anys al poder i ja en duem 37 més estirant l'ombra. Encara polemitzem sobre la necessitat de retirar les seves estàtues, canviar noms de carrers, enhaltir orgulls amb banderes pre-constitucionals, etc. Qui dubta que encara estem en procés de purga franquista? D'aquí 100 anys els llibres d'història tindran suficient perspectiva per dir quan va acabar la "Transición" ja que sent contemporanis dels esdeveniments no és possible saber-ho.

El passat 11 de Febrer el vicepresident d'Egipte Omar Suleiman va anunciar la dimisió de Hosni Mubarack com a cap d'estat després de 30 anys de dictadura. El fi d'aquesta etapa ja és una realitat tot i que a la plaça Tahrir encara es respiri incredulitat i desconfiança. Les declaracions del militar egipci, televisades en directe, van tenir una estètica semblant a les de l'amic Arias: vestit fosc, posat seriós i missatge clar i ras. El govern dictatorial de Hosni Mubarack ha conviscut entre democràcies occidentals durant 30 anys sense que s'hagués posat en dubte la validesa del règim. També Franco va estar governant mentre a la resta d'Europa reneixien democràcies sorgides de la post-guerra. Franco també va saber fer l'egipci. Mentre ajusticiava "vagos y maleantes" i pensaments d'esquerres acollant el garrot vil amb una mà, amb l'altre rebia ajudes econòmiques dels EEUU. També hi ha hagut tortures i condemnes a Egipte durant 30 anys. Egipte està preparant-se pel canvi, per agafar aire i fer una immersió cap a una Transició. Que ningú pensi, però, que és qüestió de setmanes o dies...ni tantsols mesos. No és el mateix un traspàs del poder que una transició. El primer fet és objectivable, democràticament programat i constituïble. Les transicions, en canvi, són un estat d'ànim. Per donar-les per completes cal estar convençuts que el millor està al futur i deixar de fer ressonar constantment la nostàlgia del passat a cada pas.
Observant algunes actituds polítiques i escoltant alguns mitjans de comunicació espanyols tinc la sensació que el pèndol del franquisme està de retorn i ara ens passar per damunt del cap, del clatell cap endavant. La influència de Mubarack, i que Ra no vulgui, també podria pendular durant 30 anys més.

HosnimuBarackobaMahmudahmadineyad

2011-02-07T17:06:00.017+01:00

HosnimuBarackobaMahmudahmadineyad
o el complex equilibri entre Estats Units i Iran.

El mes d’Octubre de 2006, l’AVV del Centre de Badalona va convidar als dos periodistes de TV3 Jordi Regàs i Joan Roura per explicar la seva experiència al Líban durant la guerra d’aquell passat mes de Juliol. Els dos enviats especials van fer-nos una anàlisi dels conflictes de la regió des del punt de vista econòmic, polític, religiós i social. A més, vam tenir la oportunitat de veure fotografies que ells mateixos havien fet durant la seva cobertura informativa i escoltar les seves vivències personals, molt més inquietants que les informacions purament periodístiques que emetien per televisió.
Vaig seguir amb molt atenció tota la xerrada. Els conflictes del Pròxim Orient són un tema que m’interessa especialment. Vaig prendre notes al meu bloc, tant del que explicaven com de pensaments que em venien al moment, noms de líders polítics que no coneixia, dates de conflictes claus i estratègies diplomàtiques històriques. Van desgranar tota mena de dades i noms que sovint fan més nosa que servei quan et proposes anar a l’arrel de les discòrdies, i les incògnites, mica en mica, van anar quedant aïllades. Sense voler-nos inculcar cap idea de guanyadors ni perdedors o de bons contra dolents, es va produir a la sala una mena d’alè de claredat o, si més no, de reestructuració mental del panorama internacional. En realitat, durant l’estiu anterior, no només s’havia produït un atac de l’exèrcit d’Israel contra el Líban i Hezbolà. També s’havia realitzat un nou acte de tampteig entre dues superpotències arxi-enemigues: Estats Units i Iran.
Entendre aquella “petita” guerra en clau major va ser com anar a veure un espectacle de titelles i descobrir els braços del titellaire. Així mateix, Palestina i Israel són els germans petits que es barallan al pati mentre els grans s’ho miren: patrons similars per a diferents països. Un joc macabre del que Egipte n’està forçadament al marge des de la recuperació del Sinaí l’any 1982 pels acords de pau de Camp David: el preu de la neutralitat obligada.
Egipte és un país geo-estratègicament importantíssim: té un peu al Pròxim Orient i l’altre a l’Àfrica, controla un canal navegable que té la capacitat d’haver convertit el continent africà en la illa més gran del planeta i un pol turístic inesgotable. L'escassa visibilitat d'EEUU i Iran d'aquests dies pot ser més aparent que real. La inestabilitat d'Egipte podria provocar un desequilibri definitiu a la zona i, per tant, d'abast mundial. La plaça Tahrin del Caire és, a dia d'avui, el vèrtex de la piràmide damunt del qual s'equilibra la resta del món.

Desgraciadament, informativament parlant, en Joan Roura torna a ser una cara que apareix als telenotícies per explicar-nos noves guerres i revoltes amb víctimes. La seva inconfusible veu nasal ens narra aquests dies els incidents de la gran protesta contra Hosni Mubarak i les evolucions dels moviments polítics i diplomàtics internacionals. Com ho va fer en aquella xerrada a l’AVV, darrera cada frase, cada explicació i cada puntualització hi ha un missatge informatiu codificat. Codificat per a tothom. Fins i tot per a ell mateix. El descodificador de les seves cròniques és la seva pròpia experiència al pròxim Orient i l’ instint de l’armadillo enmig d’un incendi: avançar, observar i interpretar. I anar avançant per l’ incendi sabent llegir les possibles vies d’escapament, les solucions i les conseqüències, sense heroïcitats informatives ni esnobismes periodístics. Aquesta és la gran diferència entre un enviat especial i un enviat habitual com ell.

Plus Decumanus

2011-01-30T22:49:00.010+01:00

La Tabula Hospitalis, una placa de bronze redactada l’any 98 dC, era un document jurídic d’hospitalitat on s’hi va pactar l’adopció de Quint Licini Silvà Granià com a patró dels baetulenses. Aquest personatge i tota la seva descendència van aportar molta prosperitat a Baetulo. Aquest prestigi i l’estratègica ubicació damunt el turó d’en Rosés, van ser claus per a que la vila esdevingués important dins el territori de la Hispania.

Durant les excavacions del Clos de la Torre l’any 1954 es van descobrir les Termes Romanes. La necessitat de preservar aquella important troballa de 350 m2 va propiciar la construcció del Museu de Badalona. Començava, d’aquesta manera tant imprevista, una llarga cursa per a recuperar, preservar i exposar gran part del llegat romà que havia estat descansant sota les cases de Dalt la Vila durant 2000 anys. Poca gent deuria imaginar-se que aquell fet, 56 anys després, acabaria provocant un autèntic bany de masses ja que des del passat mes de desembre Badalona ha fet un pas endavant definitiu entre les ciutats de Catalunya que conserven restes romanes: la remodelació del Museu de Badalona.
Aquesta inversió ha permès transformar l’antiga sala del museu en un nou espai museïtzat, dotat dels últims sistemes tecnològics d’il·luminació i so, atrezzo de l’època i també ha permès la connexió amb el subsòl de la plaça Font i Cussó. El cost d’aquesta conversió ha estat de 3,9 milions d’euros, provinents del FEIL 2009, FEOSL 2010 i l'Ajuntament de Badalona (85%), i de la Generalitat de Catalunya, l'INCASOL i la Diputació de Barcelona (15%). Cal ressaltar, també, que aquesta operació no ha estat fruit de l’oportunisme del “zapaterazo” ja que la intenció d’ampliar i extendre l’àmbit arqueològic ve de lluny. Entre el 1999 i el 2003, per exemple, l’Ajuntament va adquirir els patis privats interiors i els soterranis d’alguns edificis de l’entorn per a fer possible una hipotètica futura extensió (Via Augusta 45 i C/Termes Romanes 3).
Cap de setmana sí, cap de setmana també, autocars d’arreu de Catalunya arriben a la nostra ciutat amb la intenció de visitar el renovat Museu de Badalona. Animats per la notícia de la recent inauguració d’una superficie museïtzada coberta de 3500 m2, amants de la història i del sempre inquietant món romà opten per a gaudir d’un matí festiu entre mosaics, àmfores i restes de clavegueres. "Apel·lant més als sentits que no pas a l’intel·lecte (sic)", el visitant pot convertir-se en un testimoni excepcional tot avançant per passarel·les elevades sobre les restes de la ciutat, a vol d’ocell per damunt Baetulo, navegar en un vaixell romà exportador d’àmfores i, fins i tot, passejar entre els carrers de la ciutat, com un ciutadà més. Una simulació virtual, o un viatge en el temps, que fa volar la imaginació de grans i petits, experts i profans, badalonins i forasters.

Segons el plànol de les restes trobades i la hipotètica traça de la ciutat, s’haurien museïtzat escassament 4 insules de les 49 que es creu que formaven la ciutat intramurs. Aquesta superfície visitable és la part del subsòl situat entre l'actual Via Augusta, la plaça Font i Cussó, el C/Termes romanes i el C/Temple. Quan vaig fer la visita i vaig veure el nou audiovisual que ha produit el Museu de Badalona vaig ser conscient de la grandària de l’antiga Baetulo. Mai abans s’havia simulat amb imatges 3D tant precises la ciutat amb les seves muralles, les portes d’entrada, la traça ortogonal dels seus carrers, les cases, la proximitat al mar i la gran quantitat de camps i vinyes de l’entorn. Aquella presa de consciència del potencial arqueològic de Badalona em va fer tenir un sentiment com el que Woody Allen tenia quan escoltava música de Wagner, i em van venir ganes de seguir museïtzant subsòl protegit (BCIN) i de seguir redescobrint les restes romanes de la meva ciutat per acabar configurant, per què no, una ciutat sota la ciutat. Per fi s’ha posat Baetulo al punt de mira cultural. Ja és hora que, quan s’anomeni Badalona, es parli més de la salut dels seus Romans que dels Romanesos de La Salut. Ara que hem aconseguit posar en valor el potencial romà i hem esdevingut un punt de referència arqueològic nacional, cal seguir treballant per ampliar la descoberta. És sabut que tant el subsòl de l’actual Via Augusta com el dels edificis de l’entorn són autèntics contenedors de restes de Baetulo: el Viver, Correus, Hisenda, l’Hospital Municipal... S’han fet interessants descobertes i diferents catalogacions gràcies a les diferents obres dels últims anys. En nom de l’interès comú de l'arqueologia, caldria fer un estudi per a fer possible l’ampliació del Museu i seguir connectant la vila romana amb aquests espais dels que ja se’n té coneixement. Al tractar-se d’edificis públics no hi hauria despeses d’expropiació i, en tot cas, s’hauria d’inutilitzar alguna planta baixa, com ja es pretén fer amb el futur edifici del C/Eres, o com ja es va fer a l'aparcament de l'edifici de vivendes de la Plaça Constitució i a les cases de les Heures i Dofins, al C/Lladó, de propietat privada. Ara que ja sabem com era Baetulo, en volem més! Volem que el nou Decumanus sigui més extens, costi el que costi, perquè invertir en arqueologia és invertir en la pròpia identitat. Ara que hem deixat d'apel·lar a l'intel·lecte per a visitar el Museu, fem volar la imaginació! I com de ben segur hagués dit el propi Quint Licini, Plus Decumanus!

7 pecats Capitals 2010

2010-12-17T14:31:00.016+01:00

Aquesta tarda conclou oficialment l'any de Badalona com a Capital de la Cultura Catalana 2010.
Ha estat un any, sens dubte, plegat d'activitats culturals...algunes d'elles ja habituals, però d'altres pensades exclusivament per l'event. El balanç que se'n farà serà valorat amb més o menys entusiasme, depenent de qui prengui part en la discusió. Però el que majoritàriament tothom convindrà a acceptar és que, més enllà d'un logo que ens hem trobat fins i tot a la sopa (de pedres), la Capitalitat haurà estat una onada que haurà arribat i passat de llarg (cap a Escaldes, més concretament) amb molta brumera però amb poca convicció col·lectiva, no tant per la qualitat dels actes culturals sinó pel concepte de Capitalitat. Ja se sap, com més expectatives es generen, més exigent es torna el públic i a Badalona som molt "crítico-exigents", que és com cal ser.
Encara no tinc clar què vol dir exactament ser Capital de la Cultura com a tal i si, aquest 2010, havia de ser una festa badalonina o un espectacle cultural català. El concepte deu ser molt complex i elàstic...tant i tant elàstic que paral·lelament hem compartit capitalitat cultural 2010 amb Santo Domingo, com a país d'Amèrica; amb Ribeirão Preto, com a capital brasilera; Essen (Alemania), Pécs (Hungria) i Istambul (Turquia) com a capitals europees i Doha (Qatar) com a capital de cultura àrab (http://www.ccesp.org/noticias.php?notID=87).
Badalona i totes aquestes ciutats hem tingut el gran honor de ser capitals de la cultura durant el 2010, tot i no haver pogut posar en comú aquestes experiències internacionals. Vem començar de tort amb la polèmica documentació dels 7 Tresors de Badalona i alguns hem passat l'any amb un estat emocional de Dragon Khan, que ha passat per la incredulitat, el pessimisme, l'eufòria i, com en tota festa llarga, l'aborriment. Virtuds i defectes a banda, aquí va la meva particular llista dels 7 pecats Capitals (2010):

1-Sobremotivació, per l' alt nivell propagandístic previ, escalfant motors durant el 2009 com a successors de Figueres. Però durant el 2010 no s'ha estat capaç d'engrescar a la gran massa badalonina que habitualment no "consumeix" cultura i les emocions s'han gestionat a destemps, tot i acabar en pujada gràcies a la reinauguració del Museu de Badalona.

2-Endogàmic; masses actes del i pel Viver, saldant deutes històrics amb Pompeu Fabra, Margarita Xirgu, Joan Argenté, l'alcade Xifré, etc...En un mapa de densitat d'activitats per barris podríem veure el desequilibri dins la ciutat, tot i haver remodelat el teatre Blas Infante, haver començat les obres del nou passeig marítim i la rehabilitació de la CACI (actes urbanístico-culturals...).

3-Incert, sense un propòsit visible direccionat més enllà del 2010. Foc d'encenall, potser necessari en una ciutat on l'autoestima va per barris, però massa immediat. No hi ha cap programa conegut que asseguri que, fruit de les activitats pròpiament culturals nascudes gràcies a la BCCC 2010, durant els propers anys podrem gaudir d'un nou impuls cultural.

4-Localista. La difusió de la capitalitat no ha sabut atraure tant públic no-badaloní com es podia esperar. La passada dels Reis de TV3 va ser l'únic acte de difusió massiu a nivell nacional, tot i que els protagonistes eren 3 Mags d'Orient. S'ha trobat a faltar la interacció amb altres capitals culturals mundials o amb el propi país. La organització de les Capitals Culturals té pendent l'assignatura d'exportació-importació d'interessos comuns, més enllà de la pròpia web.

5- Sincopat, sense un tempo que hagi sabut gestionar les emocions del públic. Les festes de Maig i el Speculum van ser els actes centrals d'un any amb les sorpreses molt fiscalitzades i previsibles.

6-Oportunista, aprofitant la majoria d'actes badalonins ja plenament consagrats (cremada del dimoni, Filmets, Li Chang, R&B, Magna Celebratio, etc.) per insertar un logo sense aportar cap tret qualitatiu extra o sense la promoció oportuna fora de les fronteres, aprofitant la potència del Bureau Internacional de Capitals Culturals

7-Capitaltzat, en última instància, per la organització que presideix el Sr.Xavier Tudela que finalment ha aconseguit implantar el seu model de "gestió cultural auto-incentivada" en una ciutat catalana de més de 200.000 habitants.

El purgatori dels pecats culturals sembla que serà al 2011, amb una rebaixa del 25% del pressupost dedicat a Cultura. Però no cal patir per la salut cultural de Badalona si sabem recollir fruits del 2010 i fer servir la imaginació, sense excusar-nos únicament amb els pressupostos.

Primeres Pedres a TV3

2010-11-29T09:19:00.004+01:00

Volem destacar i agrair la cobertura televisiva del projecte Primeres Pedres per part de TV3.
Aquest és un breu del TN Comarques emès el 26 de Novembre:

Gràcies a tots!

2010-11-22T12:05:00.007+01:00

Foto:M.Teresa Mateu

Gràcies a tots aquells que veu assistir als actes d'inauguració de les Primeres Pedres de Canyet, Dalt la Vila, Pomar i La Salut-Llefià-Congrés-StRoc.

A partir d'avui mateix comença la refundació permanent de la ciutat!

Estem preparant el full de ruta d'aquest futur viatge, el llibre de les Primeres Pedres, que recollirà tots els processos creatius i reflexions sobre les temàtiques en les que ens hem inspirat per a realitzar el projecte artístic.

+imatges:

http://picasaweb.google.com/primerespedres

Insostenible

2010-11-18T10:09:00.004+01:00

"Sostindrem el paisatge del futur amb les pedres que no posarem"

http://primerespedres.net/

Inauguració Primeres Pedres

2010-11-15T09:40:00.005+01:00

http://primerespedres.net/

Primeres Pedres

2010-11-04T11:27:00.007+01:00

INTRODUCCIÓ
La major part de les antigues civilitzacions van desenvolupar costums per sacralitzar un lloc i poder, així, transformar una simple porció de terra en un espai per habitar, connectat amb el diví. L’elecció del lloc, el traçat dels plànols, la construcció de les muralles i edificis eren actes que trascendien la mera superstició ja que formaven part de rituals simbòlics que havien de garantitzar la protecció i prosperitat de la colònia. Històricament, les ciutats s’han projectat en relació al diví més visible : els astres. Per aquest motiu, els 4 punts cardinals han ordenat molt eixos fundacionals de la majoria de civilitzacions.

PROCÉS
Posant les Primeres Pedres ens preguntem sobre quins valors s’hauria de construir una nova Badalona i plantegem la refundació permanent de la ciutat a través de 4 escultures en 4 barris situats als 4 punts cardinals de la ciutat, tots ells de naturaleses ben diferents. El projecte Primeres Pedres s’ha concebut, des del seu inici, com una única proposta artística tot i estar composada per 4 Pedres. En definitiva, es tracta de 4 Pedres complementàries, necessàries totes elles per a obtenir la Unitat de la nova Badalona que és certament diversa però, en definitiva, Única.
Les 4 escultures, en la seva globalitat, reflexionen sobre temes essencials de la ciutat d’una manera molt transversal fent un maridatge cultural, social, urbà, històric i turístic, a través de l’art.

NORD, Canyet -Eix històrico-territorial_el futur
SUD, Dalt la Vila -Eix històrico-territorial_el passat
EST, Pomar -Eix social _integració social
OEST, cruïlla Llefià/La Salut/StRoc/Congrés -Eix social_multiculturalitat

L’element que apareixerà repetit a cada escultura i que els identificarà com a conjunt serà el CUB, la Primera Pedra ja col·locada, d’unes dimensions i materials similars. En els 4 cassos hi haurà una placa identificativa del projecte Primeres Pedres al peu de l’obra que contindrà el títol de l’obra, el nom de l’artista , el barri on es col·loca i una referència del conjunt en un mapa de Badalona.La documentació gràfica generada durant el procés, les memòries descriptives de les obres i els textes de reflexió són un volor del projecte que mereix ser compartit. Per aquest motiu es produirà una publicació específica del projecte. Els continguts escultòrics seran l’ànima del llibre i l’essència de la reflexió. Per això volem transformar el llibre en un objecte artístic més, en la primera de les Pedres que seran visitades. Vist des d’aquest punt de vista, aquest llibre serà la Cinquena Pedra.
http://primerespedres.net/

Flors i Violes

2010-06-14T08:50:00.007+02:00

...o "Cançó de despedida" dels 32 i de més coses...

Hi ha una festa a baix al port
i la gent se n’hi va amb els ulls plens d’espurnes, cantant;
mudadeta hi has anat,
que la vida et somriu amb la força del sol a l’estiu.

Afanya’t que no queda temps,
la feina se’ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.

Afanya’t que no queda temps,
flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Mudadeta tu has tornat
cap a casa plorant com cada any pels tristos carrers.
Es fa tard però tingues fe,
que la fe al capdavall és de franc i no costa diners.

Afanya’t que no queda temps,
la feina se’ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.

Afanya’t que no queda temps,
flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Jo també vindré mudat,
a l’ofici de demà.
Flors i violes per dinar,
flors i violes i xampany.

Apanya’t que no queda temps,
la feina se’ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per apoder-te estimar.

Afanya’t que no queda temps,
flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Tres cantonades

2010-06-08T12:25:00.004+02:00

A cau d’orella diré que t’estimo
i marxaré amb un somriure perpetuat
per la seguretat que el ressò de la veu
durarà més que les promeses.

La misteriosa melodia que sento
quan em mires no pot tapar el sonar
de les passes quan m’allunyo,
entre la trinxera de les tàpies,
mirallets humits al terra,
un gat i tres cantonades.

"Compàs de 10"

2010-04-19T10:44:00.005+02:00

El passat dissabte passat 17 d'Abril va tenir lloc al restaurant Palmira el sopar de gala organitzat per la Fundació Badalona Contra el Càncer.

Després del sopar va haver-hi la Gran Subhasta amb diversos articles com ara joies, quadres de pintors destacats com Agnès Rodon, Gerard Sala o Lluís Llongueres; escultures de Josep Maria Teixidor Camí o de Lorenzo Quinn, o originals dels dibuixants Tomàs Marco, Ruben Pellejero i Francis Portela. També es va licitar per la samarreta de l’equip dels Blazers de Portland que Rudy Fernández va portar en el concurs d’esmaixades de l’NBA signada pel mateix jugador o unes sabatilles esportives de Pau Gasol també signades pel jugador de Los Angeles Lakers.

La meva aportació personal a l'acte va ser mitjançant la donació del quadre "compàs de 10", que sotia com a 9è article. El preu de sortida (400 €) va ser adjudicat a un assistent de la gala que va "veure" la puja.

Gràcies a la tasca feta durant aquests deu anys de Marató s’han pogut aconseguir les màquines que han permès atendre a més de 2.000 malats, realitzar més de 15.000 anàlisis per trobar el millor tractament i tipificar més de 10.000 malalts amb aquests equips, sense oblidar la tasca de recerca que han ajudat a fer.

+ info:

http://www.facebook.com/group.php?gid=52147948291

93 384 55 07 i 654 23 78 44

C/ del Germà Bernabé, número 2, de Badalona.

“Badalona visions, 15 + quinze”

2010-03-19T11:42:00.007+01:00

Quinze artistes plàstics i quinze poetes vinculats a Badalona s’expressen de forma variada i en deixen constància fent una reproducció gràfica en Òfset de 100 exemplars per obra, cada una de les quals està numerada i firmada per l’autor. L’exposició romandrà a la sala El Refugi de l’11 de març al 4 d’abril, de dimarts a dissabte, de 17 a 20.30 hores i els diumenges i festius d’11 a 14 hores.

Organitza: Ajuntament de Badalona i l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli

+ info:

http://www.pontdelpetroli.blogspot.com/
http://www.eltotdigital.com/index.php?s=visions

Im-Postura

2010-02-05T13:14:00.010+01:00

Una de les cançons més entranyables del cançoner tradicional català és, pel meu gust, la que acompanya el conte d'en Patufet:

"Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret;
patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet".

La postura amb el cap dret dels vianants feia perillar l'esquifit Patufet que anava a comprar 1 dineret de safrà.

El poble català sempre ha estat ferm i assenyat, alhora que sofert i auto-compassiu.
Aquest punt de pessimisme genètic, accentuat per fets històrics tràgics, ens du sovint a l'acceptació del joc "la ruleta de la putada"...ai pobrets de nosaltres!
Moments difícils, en general, per aixecar el cap quan hi ha una taxa d'atur semblant a la dels finals dels '80, amb l'Estatut al Constitucional, la llengua catalana mal-tractada i vista com un virus contagiós, i amb els mitjans de comunicació de la Ñ generant odi a tot el que fa olor a pa amb tomàquet o ratafia. Amb aquest panorama és difícil mantenir la postura del cap dret i el cansament ens fa baixar-lo. En aquests casos, però, val la penar ser Patufet per mirar amunt, sempre amunt, no tant per esquivar la trepitjada, sinó per apuntar bé enmig dels collons!

La pau on sec

2010-01-20T10:22:00.004+01:00

Revisem junts el rastre de la nostra memòria,
la traça que projectem al paisatge de sentiments comuns:

Silencis rics, nueses estridents a la pell de l’altre,
somriures que ressonen als ulls…
Col·leccionem arrugues belles als pómuls i al llit
que conformen el laberint de les nostres complicitats.
Avancem per carreteres amables,
kilometratge propi del viscut i el desitjat.

El repòs, però, sempre present dins nostre.
La teva companyia és la butaca de la pau on sec.

Al marge d'un camí : Sanjosex!

2010-01-08T14:53:00.003+01:00

Sanjosex publica el 18 de gener el seu nou disc, "Al marge d'un camí", produït per Ricky Falkner. A més de la presentació oficial, que tindrà lloc el dia 23 a l'Auditori de Girona, emprendrà una gira que el portarà a 10 poblacions d'arreu del territori entre gener i març. Ja et pots descarregar Animal salvatge, primer senzill del disc.

L'actuació a l'Auditori de Girona serà l'estrena oficial de les noves cançons. Abans, el grup oferirà dues preestrenes a l'Heliogàbal (Gràcia, Barcelona) els dies 20 i 21. A més, s'ha programat una gira per sales de tot Catalunya que s'allargarà fins a finals de febrer.

Una de les primeres actuacions confirmades serà a La Sargantana de Badalona, el 24 de Gener.

Pel que fa a la banda, en la nova gira Carles Sanjosé estarà acompanyat pels habituals Miquel Sospedra (baix), Pep Mula (bateria) i Richie Álvarez (teclats), als que s'afegirà un nou guitarrista, Xarim Pomelo. Deixa la banda el saxofonista Sisu Coromina, que ha estat amb Sanjosex durant els últims cinc anys.

+ info: http://www.bankrobber.net/web2/ca/sanjosex/210-les-dates-de-la-gira-de-sanjosex

La condició de tu

2009-11-26T09:10:00.004+01:00

Quan vinguis pel matí
fes-ho convençuda,
amb el teu millor vestit de nit
per esperar junts que s’acabi el dia.

No serà un final, sinó la conseqüència
natural del pas dels anys en nosaltres.
Tant naturals els dies dins nostre
com la pròpia consciència d’abandonar
el solc del camí vell,
llaurat també a la teva cara.

La condició de tu no força
cap dels meus actes, sinó que reposa
al mateix indret on tu reserves
el teu millor desig : just a l’eix del meu viure.

Joaquim Sarriera

2009-11-20T08:54:00.003+01:00

Exposició retrospectiva de l'obra de Joaquim Sarriera, artista destacat sobretot en la tècnica del collage i pioner en la introducció de les noves tendències artístiques en l'àmbit badaloní a través del Grup REM, del qual va formar part.

Del 19/11/2009 al 13/12/2009

De dimarts a dissabtes: de 10 a 14 h i de 16 a 20 h, diumenges: de 10 a 14 h

Museu de Badalona

http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/105537-joaquim-sarriera-tot-un-segle-de-collage.html

http://cultura.gencat.net/AGENDA/fitxa.asp?fitxa_id=3071&pos=30&tc=3&Tema=T3&ordfi=1&ord=1&NRegistre=21&panell=1

Urbanisme i Patrimoni

2009-11-02T12:10:00.003+01:00

El Centre d'Estudis del Besòs organitza una sèrie de jornades de reflexió sobre les accions culturals a l'entorn del Patrimoni.

El proper diumenge 7 de Novembre, a partir de les 9:30, es celebrarà una nova jornada sobre les relacions entre l'Urbanisme i el Patrimoni.

Dins el marc del Pla Territorial Metropolità, s'analitzarà l'encaix del Pla Director de Canyet i l'estat del seu patrimoni.

Vells carrers

2009-10-28T09:18:00.010+01:00

L'endemà del Ple municipal on es va aprovar provisionalment, i no sense polèmica, el Text refós de PMU del nucli històric de Dalt la Vila, només es pot dir que:

"La majoria sempre guanya, però no sempre té la raó"

Continuarà (irredempt)

2009-10-20T09:24:00.010+02:00

Exposició
Instal·lacions i escultures de Dionís Òrrit

Orgullós de tu

2009-09-29T09:05:00.003+02:00

Orgullós de tu.
I de la teva mala gestió estimant a deshores… però generosa.
Orgullós quan revius a diari la meva fe en tu mateixa… tot i que sense mirall no notes el teu alè.

Un dia vem decidir començar a escriure amb guix frases als murs, ignorant la pluja que cau per a tothom. Sempre més i millor, amb l’esperança de perdurar.
Més mirades i més lletres: mai prou contundents tot i ser úniques; mai prou càlides com per colar-se sota uns llençols que ja trobes calents.
També vem llogar frases que ens feien ser “misteriosament feliç”, mentre ens nutríem de contraris.

Avui no sé si cal ser fort o tremolar per tenir cura de papallones de plom.

Credo

2009-07-31T12:22:00.004+02:00

Acosta’t a mi.

Ajusta el teu pómul ters a la meva cara i fixa’t com una mitja als malucs.
Fes-te breu, només respira. I pregunta’t on pertanys.

Assumeixo part de la teva fe a ser lliure però deixa’m, primerament, ajustar les meves esperances a les teves il·lusions.
També dit així: el teu atreviment a les meves expectatives. I fem-nos forts!
Busca’m entre els teus credos de noia verge i mantindràs la llum, sempre, dins teu.

OBJECTS IN MIRROR ARE CLOSER THAN THEY APPEAR

2009-06-09T14:18:00.008+02:00

Propers o allunyats, junts o separats…aparentment semblants…suposadament diferents…públicament units…privadament apartats… Els sentits ens poden enganyar mitjançant els principis de la física o amb una dosis d’ingenuïtat auto-administrada.
Les mirades indirectes poden mantenir-nos allunyats dels esdeveniments reals.

Podem ignorar, per tant, presents, conseqüències i responsabilitats.
Podem seguir avançant pel carril esquerre de la Vida amb la mirada diàfana, mirant de reüll el reflex del retrovisor que ens retorna una realitat llunyana i enganyosa. L’etiqueta ens diu clarament que tot és més aprop del que sembla, i que les altres Vides ens volen sobrepassar de manera imminent, però la vista ens proposa una percepció irreal per conduir més tranquils i enganyats. I en aquesta passivitat individual hi neix l’angle mort on s’hi acumulen aquells altres viatgers, ja fora de l’angle de visió. Altres vides paral·leles, amb rutes coincidents però destinacions diferents, preparats per avançar alegres i segurs.

Pas a la Vida!

Suposicions habituals

2009-03-17T09:25:00.003+01:00

Passem els dies suposant : és la Llei de la supervivència.

Suposant que les coses que habitualment han passat seguiran passant; suposant que tindrem i seguirem sent el mateix que el dia anterior; o suposant que el pitjor marxarà per poder suposar-nos a nosaltres mateixos millors amb els anys…però suposar és automàtic, careix de voluntarietat i desautoritza l’emoció dels petits detalls del dia a dia. En cada supòsit fallit hi ha una frustració disfressada de mala sort.

Fins el dia que de la rutina i el desengany en surgeix la necessitat d’oxigen nou. Saps que ha arribat el dia del canvi quan un mateix es reconeix en un futur improgramat, formant part de noves biografies inesperadament, sense timó, però guiat amb la fermesa de l’ agarïment per renovar-se junts.

I només aleshores la dimensió d’un mateix s’enfoca sense límits cap a un futur diferent al suposat, a l’ espera d’il·lusions verges, naturalment, sense imposar.

Roca o Mirall?

2008-11-06T13:50:00.007+01:00

Escric sobre una roca aspra i grollera amb la voluntat de perdurar, mentre el grafit (fidel a la física) rellisca pedra avall.
En queda, desdibuixat, un missatge illegible on cada lletra desconeix la del costat. El missatge, però, hi és. S’hi queda fixada la intenció, però la pressió del llapis només ha aconseguit fer saltar bocins de mica, el component més dèbil del granet.
El missatge no és complert perquè no trasllada cap mena de contingut. La roca deforma la cal·ligrafia i converteix qualsevol esforç del puny en un error propi. Mala cosa confondre un llapis amb un punxó !

Em miro al mirall i em veig limitat dins un aquari. M’anyoro i em premio.
Redueixo les pretencions. Em dono caliu, amb el meu propi alè.
La física també es fidelitza amb mi i em satina el reflexe : s’hi fa una pissarra de baf, que caducarà. I simplement amb el meu dit, el meu índex de sempre, el deixo lliscar, gustós i agraït, per la superfície vertical que m ’empara, on hi dibuixo nítidament la creu del signe positiu (+)

Línies i contrast

2008-10-29T17:38:00.001+01:00

No sortir-se de la ratlla, per a un funambulista, és més que una bona idea : és una necessitat. Potser és de les poques professions on una línia és la verdadera frontera entre la vida i la mort. Tots seguim la línia que pensem que ens connecta vitalment amb la resta del món. Cada decisió que prenem és una d’aquestes partícules que creen punts i que, alhora, formaran el propi traçat conductor. Cada centímetre de grafit que dibuixem és una opció escollida que deixa marca en algú, com la combustió d’un avió al cel.
Però a mida que prospera la nostra línia el que estem fent és, també, partir un espai, separar un full blanc en dues parts, posicionar-nos i descartar. Aquest trenca-gels de la vida que tots duem dins no és res més que el reflex d’una actitud ferma, decidida i honesta envers tot allò que ens preocupa, que ens envolta i que estimem. El desinterès i la indiferència, per contra, són els overcrafts que no deixen rastre damunt la neu, ni fereixen ni emocionen, ni marquen ni esborren, tantsols llisquen amb la inèrcia morta d’un cos llis i pla.

El que ens defineix com a persones no és només el gruix o profunditat de la nostra marca. També ho determina la manera com volem ser ratllats, clivellats, aprofundits, sorpresos, emocionats i estimats, el nostre propi contrast al fet d’actuar, la fecundació de la Vida en la nostra pròpia ment, l’emoció retornant a nosaltres com una fletxa vital.

M'entens carinyu? (part2)

2008-10-17T13:11:00.012+02:00

.

Sentem-nos, parlem-nos i notem com les entranyes perden el seu contorn perfilat i es difuminen com un núvol de tardor. Canviaràs la teva perspectiva de la infelicitat i jo adaptaré a les teves orelles la meva parla. I només així sabrem que a vegades es guanya quan es perd. No sempre la renúncia és oblidar: sovint és abandonar la pudor de naftalina que ens impregna la vida, tantsols això. I el dia que tot quedi lluny de l’origen dolorós sabrem que res no va ser perdut ni erroni…només una debilitat que la vida va tenir amb nosaltres i amb la nostra fam insaciada.
Avui mirem compassos del passat que mai ens van convèncer. Són els que són, i els ritmes mai no paren per a ningú, tantsols resten suspesos. I en aquesta suspensió observem la cara trista de la Felicitat. Però tot envers té revers. I al seu propi dors també hi reconeixem la més suau de les carícies que pot fer el Temps: el seu propi madurar sanador. Siguem humils però ferms a la nostra pròpia essència i deixem que les nostres condicions ens condicionin, sense complexes, només fidels al nostre devenir desitjat.

Moure's o no ser

2008-10-01T18:14:00.010+02:00

.

La vida sovint ens fa el by-pass en moments on havíem acumulat totes les energies i il·lusions per començar nous projectes. I ens cal seguir esperant, incomodats i acumulats. O tot el contrari: parar la pell al vent i buscar noves brises, alisis valents que ens donin la força per fer-li drecera a la desesperança.
Perquè, quan el descans incomoda la tranquil·litat, el millor és moure’s i avançar , fer un progrés compromès amb un mateix i fidelitzar l’esperit. Si la temeritat és volguda, la inversió sempre compensa i es fiscalitzen les emocions. Aleshores, s’enceta una llauna l’expectatives que alimenta la fam d’allò tant desitjat, d’aquell sentiment tant oportú, d’aquell secret tant protegit, d’aquella pell tant somiada.
Però l’espera també pot ser activa quan els poros deliveradament s’obren i capten alès d’altres cossos emisors. Es tracta d’una espera enriquidora, voluntària, amb rebrots d’energia i valors.
En canvi, alguns desplaçaments poden ser ingràvids a les emocions i funcionaris de la tècnica mòbil si discorren lliscant sobre els rails de la desgana...ràpids al pas del paisatge, sense retencions de colors, olors o frescors. Ologrames dels sentiments, ser sense ser-hi, emocions desmemoriades orfes d’un mateix.
Ser o esperar? No ser o anar? La clau no és en l’espera sinó en la voluntat.

Vine al Ple Municipal

2008-09-29T16:27:00.002+02:00

Manolete!

2008-09-12T13:38:00.004+02:00

Mentre les coses van tortes…ja se sap: tot són pors i esforços…o crítiques acompanyades de “això no es fa així”. Ara bé, quan les coses es redrecen, algunes d’aquelles veus distorcionants canvien les paraules, varien el to i la modulació, i fins i tot diuen: “això jo ja ho deia”.

El PMU de Dalt la Vila es durà al Ple municipal de Setembre amb unes modificacions importants respecte l’aprovat inicialment el Maig del 2007. Canvis urbanístics substancials, tots ells en la línia que marcava el que ha estat el Full de Ruta de treball de la Comissió de Veïns de Dalt la Vila : l’estudi de Diagnosis per a la revitalització del Nucli Històric del Barri de Dalt la Vila de Badalona.
Sembla ser que, dins el propi Ajuntament, aquest estudi ha passat de ser un incordi a ser la Holy Bible. També sembla ser que el fill putatiu no en vol saber res del pare i ha preferit anar a viure amb els tiets solters del barri, més sincers i humans. I de la mare que el va parir? Fa mesos que no se’n sap res! Els experiments amb persones és un delicte a l’Estat espanyol. I no es pot permetre que una cirurgiana urbanista experimenti amb la gent d’un barri. L’altre figurant o instigador del crim frustrat es declara a dia d’avui “orgullós” de la gestió feta quan ell n’era responsable (S.C!!!). En tot aquest vodevil de joglars i senyors feudals cal fer un esment molt especial a alguns veïns i membres de la Junta del propi barri que han preferit anar posant arsènic a les begudes en comptes de posar-hi el coll. Però aquests sempre han menjat a part...ja els coneixem!

En aquest moment, en aquest Km 0 del nou camí que encara cal fer, cal aplaudir tots aquells que han cedit, rectificat o, senzillament, s’han cregut el que defensàvem els veïns. Al demés…als que ara es pengen medalles de xocolata o s’atribueixen mèrits amb la suor dels altres, els hi dic que reflexionin sobre la capacitat de treball i organització del veïnat; que viure al Viver no és viure a l’Olimp i que, un cop el mal curat, tothom és metge. En definitiva, que:
“A toro pasao, todos somos Manolete”.

Assemblea Informativa PMU

2008-09-03T13:27:00.004+02:00

Setembres

2008-08-25T12:00:00.002+02:00

Acaba l’estiu de dies lluminosos i de nits amb l’ànima a la fresca, aquests mesos que ens alimenten l’esperit amb l’escalfor de les deshores i amb la frescor de l’ombra del repòs.
Acaba l’estiu. Desem inacabat el quadernet prometedor de les vacances i preparem el bloc per redibuixar les il·lusions pendents amb les aquarel·les de la tardor.
El Setembre pot ser l’estació d’enllaç entre les velles promeses i les futures esperances. Però convertir el tren de la tardor en una carta anticipada de Reis per reclamar nous propòsits pot conduir-nos a pautar la felicitat al ritme condicionant del curs escolar : la revàlida del Setembre pot resultar ser un “progressa adequadament” que no garanteixi titular-se a l’escola del consol.
No cal que neixi un nou mes per renéixe’ns. Cada dia cal ser primavera en cada somni o hivern en cada desengany.

INSUFICIENT !!!

2008-08-01T22:39:00.001+02:00

M'entens carinyu?

2008-06-26T09:33:00.006+02:00

M’entens carinyu?...i la pregunta queda flotant per l’aire com un núvol de pluja que no acaba de descarregar.

La necessitat d’expressar és tant necessària com la necessitat de ser entès. La comunicació posa en comú un missatge que neix de l’altaveu del cervell i que busca la companyia de les neurones de l’altre. Sovint es parla de problemes de comunicació i es força la gent a llimar els diferents punts de vista, quan probablement és un problema de disfunció emocional i prioritats vitals.

La comprensió de l’idioma descodifica les regles del llenguatge, mentre que entendre’s sense paraules codifica les lleis de l’emoció. Hi ha parelles a qui no els hi cal parlar-se per dir-se, ni mirar-se per veure’s, ni tocar-se per notar-se. Aquesta llei ingràvida de les ànimes és més eficient que la lectura estricta dels diccionaris de la rutina, massa nombrosos a les estanteries de la convivència. Per aquest motiu, la incomprensió és la sala d’espera d’una doctora que es diu Soletat. I viure en soletat converteix la teva pròpia existència en el satèl·lit d’una gent extranya que es pot dir parella, família, amics o món!

Dalt la Vila NO va callar!

2008-06-16T10:50:00.015+02:00

La vetllada poètico-musical "Dalt la Vila no calla!" del passat divendres 13 de Juny a la Rectoria de Sta.Maria va ser un èxit d'assistència (prop de 150 persones) i de participació! Els poetes i músics ens van regalar 2 hores emocionants que, de ben segur, el barri recordarà durant força temps! A tots els artistes i assistents: MOLTES GRÀCIES !!!

Text de Benvinguda de la Comissió:

“Dalt la Vila no calla!”… i no calla perquè encara hi ha molt a dir.
…i gràcies a vosaltres, veïns, amics, poetes i músics , podem seguir alçant la veu per mantenir viu el nom de Dalt la Vila, perquè tots som la veu del barri.
Benvinguts a aquest vespre de poesia i música, i gràcies, sobretot, pel vostre suport.
Ara fa un any que La Comissió de Veïns de DV, es va constituir i vem començar unes mobilitzacions per modificar un Pla urbanístic que l’Ajuntament va proposar per al barri. Si no podem canviar aquest PMU el barri es veurà dràsticament alterat. Es perdrà la trama medieval, s'enderrocaran moltes cases rurals i, de ben segur, la vida del casc antic no serà mai més la mateixa. Dalt la Vila es mereix ser estimada pels seus 2000 anys d'història que passen pel seu passat romà, però també pel seu present de carrerons medievals i cases tradicionals on la gent hi ha de poder viure.
A dia d'avui, les negociacions entre l'Ajuntament i la Comissió estan finalment duent-se a terme. Per això ens cal, ara més que mai, la implicació política i ciutadana, per donar un impuls conjunt i revitalitzar Dalt la Vila definitivament. Tornar la vitalitat al barri és MOLT MÉS que respondre unes al·legacions al PMU o rectificar 7 PA. Necessitem que en els propers anys el govern treballi seriosament.A Dalt la Vila fa falta implicació política, inversions i creure que el barri pot millorar.
Aquest vespre, la veu dels poetes i les melodies dels músics ompliran la Rectoria de Sta.Maria i els carrers del barri d’emocions, i a nosaltres ens ompliran d’esperances de tenir, ben aviat, un barri molt millor. Així doncs, i abans de passar la paraula a l’Andreu Solsona, la Comissió de Veïns us tornem a agrair la vostra implicació i us desitgem que gaudiu d’aquest vespre de poesia, música i història viva, la VERITABLE Badalona Culta.

Text de Comiat de la Comissió:

"Abans de donar pas al vernissatge voldríem agrair-vos la vostra presència i
donar les gràcies als nostres col·laboradors (poetes, músics, entitats i comerços del barri) per les seves aportacions i suport. I molt especialment a Mossèn Andreu.

Nosaltres, la Comissió de Veïns de Dalt la Vila, desitjaríem que el proper cop que ens haguéssim de trobar, no fos pel mateix motiu que ara ens uneix i que ja fa més de 30 anys que s'arrossega.
Desitjaríem que la propera vegada que vinguéssiu fins a la Rectoria de Santa Maria, ja sigui per gaudir d'una vetllada cultural o qualsevol altre esdeveniment, ho féssiu passejant tranquil·lament per carrers ben pavimentats i sense por a caure. Que quan alcéssiu els ulls, hi veiéssiu el cel i no pas manyocs de cables elèctrics. Que hi trobéssiu petits comerços que omplissin de vida el barri, tal com ho feien en temps passats.
Desitjaríem també, que les diferents etapes de la història poguessin conviure amb armonia i que no fossin una càrrega, sinó un orgull.
I per acabar, desitjaríem que tothom, veïns i visitants, poguéssim gaudir de Dalt la Vila. Ja sigui com a barri peculiar, com a casc antic, com a nucli històric o com a barri que ha sobreviscut més de 2000 anys d'història i és l'origen de l'actual ciutat de Badalona.

Que gaudiu del vernissatge i fins una altra".

Recull de premsa:
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2895805

Dalt la Vila no calla !

2008-06-06T08:43:00.007+02:00

"Dalt la Vila no calla!" és un nou acte que organitza la Comissió de veïns de Dalt la Vila per a seguir recordant mitjançant la paraula que és necessària la implicació política i ciutadana per a revitalitzar el barri més antic de Badalona.

La veu dels poetes i les melodies dels músics retornaran a la Rectoria de Sta.Maria aquelles emocions que els carrers han anat perdent al llarg de molts anys d'oblit i deixadesa municipal.

RECORDEU !!!

Divendres 13 de Juny a les 20h...

...i clourem la vetllada poètico-literària amb un vernissatge que ens oferiran els col·laboradors d'aquest acte.

Més informació a:
http://www.salvemdaltlavila.com/

En Ramon i la Victòria

2008-06-02T12:09:00.003+02:00

Ramon Guaret va llevar-se aquell matí un hora després que li sonés el despertador per pimera vegada. Cada 9 minuts, intermitentment, la ràdio tornava a sonar i, com un autòmata, la mà encertava el botó de silenciar-la. Tantes voltes pel llit el va deixar amb mal-estar i les cervicals adolorides de prémer el cap contra el coixí. Aquell dissabte no treballava perquè ja l’havia treballat el cap de setmana anterior : tocava reposar. Tot i ser un home molt actiu, en Ramon feia dies que una mandra el retenia al llit cada matí que es plantejava anar a córrer pel camins de la muntanya i fer una mica d’exercici. Sempre li havia agradat fer corrents els 3 km que separaven casa seva de la Font de l’ Oreneta, travessant l’alzinar i el marge d’aquell petit hort on de petit anava a robar faves per menjar-se-les crues. Aquella apatia generalitzada anava acompanyada, per altra banda, d’un repentí impuls de col·leccionar. Col·leccionar coses, sense relació entre elles. No sabia com se li havia despertat aquella fal·lera, però si reconeixia diversos objectes diferents de la mateixa família, de cop hi veia la possibilitat d’agrupar-los, comparar-los i guardar-se’ls. No hi veia cap motiu concret, però pensava que el dia de demà lluirien moltíssim en algun àlbum o dins alguna caixa. La col·lecció de la que n’estava més orgullós era, sens dubte, la de papers d’envolcall de taronges. Li tenia un apreci especial perquè els estampats eren llampants i sempre hi apareixia un figura femenina amb cara de valenciana (a ell li semblava), tot i que moltes taronges venien de Turquia.
En Ramon, del llit estant, va decidir guardar forces per anar l’endemà Diumenge a fer una excursió per la muntanya, amb la seva amiga Victòria. La trucaria després d’esmorzar, i aprofitaria, potser, per demanar-li si havia trobat envolcalls nous de taronges durant la setmana. Aquella setmana no l’havia trucada ni un sol cop, ni cap SMS, ni cap visita fugaç al súper on treballava endreçant els prestatges. S’havia reservat l’emoció de veure-la per al Dissabte, que finalment, però, seria Diumenge. Va sucar tomàquet al pa, una mica duret perquè era del dia anterior, i anava a tallar unes rodanxes de fuet quan va pensar que el guardaria per si venia la Victòria a sopar, i encetar-lo amb ella. I el Granini de Fruites tropicals que tenia a la nevera, també va decidir reservar-se’l per berenar, per si venia el seu germà a visitar-lo. En Ramon va esmorzar un pa amb tomàquet sol, i s’ho va fer baixar a glops d’aigua de l’aixeta. En Guaret, després, va pensar en la Victòria i en la proposta que li faria per sopar plegats. Va pensar que, a mig sopar, li proposaria d'anar l’endemà d’excursió i, tot caminant, li demanaria pels envolcalls de taronges. Mirant-se el rellotge, va pensar que encara era massa d’hora per parlar-li de sopars i que seria millor esperar al migdia, o potser millor havent dinat, o ja entrada la tarda-vespre. I mentre passava endavant les pàgines de l’àlbum de papers estampats, les hores del dia deixaven enrera les intencions d’en Ramon i, aquest, pensava que com més setmanes passessin, més s’aproparia l’estiu i més de gust li vindria a la Victòria anar a la muntanya amb ell. I l’estiu va fer vella la primavera i la tardor va colgar de fulles l’estiu…i en Ramon va seguir emmagatzemant les forces per al dia de la Victòria! I en Guaret, immobilitzat per les seves pròpies indecissions, va començar a oblidar quins motius el feien estar acumulant tantes intencions immòbils. I la Victòria va acabar per desmotivar-se d'acumular oblits desganats.

La Victòria Segura va triomfar a la vida i va passar a ser cap de personal dels supermercats Champions (era d’esperar).

En Ramon Guaret segueix acumulant envolcalls de taronges, intencions mudes i motivacions cegues per, quan arribi el moment, sembrar les seves esperances estèrils als camps veïns del desencís.

Acabar amb mal PEU!

2008-05-16T11:38:00.004+02:00

Massa pont per al poc riu que estem creuant!

Les reunions entre la Comissió de Veïns de Dalt la Vila i la Comissió Municipal ja han arrencat. Hem trigat 7 mesos des que es va aprovar el PMU inicialment. Durant aquests 7 mesos de campanyes-denúncia, estudi de millores i treball de difussió per a mantenir els ànims del barri ben amunt...hem aconseguit seure en una mateix taula a discutir el PMU. Després de les 2 primeres reunions entre tècnics, i a falta d'una 3a, les al·legacions comencen a trobar respostes! Però el que estem fent per ara és arreglar el "desarreglo". Estem tornant al punt d'on mai haguéssim hagut de sortir, ja que la majoria d'articles del PMU que vam al·legar només empitjoraven l'aspecte del barri. Per tant, acceptant aquestes al·legacions només estem resolent alguns disbarats...però, en sí, no estem aportant millores respecte el Pla vigent del 1997. Amb els Polígons d'Actuació passa una cosa semblant. Amb sort, salvarem el 70% del que ens havíem proposat...però tampoc no s'està aconseguint que s'hi puguin recollir mesures de Govern/Urbanisme/Patrimoni per protegir les Cases-Masia, ni promoure la rehabilitació enlloc de l'obra nova, ni crear un nou protocol arqueològic per a que les prospeccions en finques particulars no demorin tantíssim els permisos d'obra. Tot això, o sigui, les propostes per a Millorar la Urbe de Dalt la Vila d'una manera definitiva i valenta va quedant per a la reunió política, la 4ª i possiblement definitiva. Des d'urbanisme ens insten a la capacitat financera i a la voluntat política.

Hem començat les reunions a -20ºC i l'acabarem a -5ºC, menys freds...però encara tot congelat!

Falten les Millores de la "M" de PMU! Si els 3 Reis no ens les porten, hauran estat inútils tants i tants mesos de treball! El PMU, i cal que tothom sàpiga, no aportarà cap millora substancial respecte l'actual. Vull pensar que la capacitat política dels interlocutors municipals farà que el PMU finalment aporti millores, inversions i compromisos. En cas contrari, ens haurem quedat amb un Pla d'Empitjorament Urbà! Haurem acabat amb un mal PEU!

Horitzons i Canals

2008-05-06T18:23:00.004+02:00

Un dia vaig aixecar el coixí de la butaca del menjador d’hivern, a casa dels meus avis, i vaig trobar una revista que es deia “Badalona. Amb el 2000 a l’Horitzó”. Deuria ser pels voltants del 1990 perquè hi sortien fotos del pavelló olímpic en construcció. El que més recordo d’aquella revista era un fotomuntatge on apareixia una foto aèria del litoral de Badalona, a doble pàgina, amb els projectes ja acabats del Pavelló Olímpic i el Port amb un canal allargassat fins al Turó Caritg, cosit a ponts que l’atravessaven seguint la trama dels carrers del barri. També hi apareixien diverses fileres ordenades i impactants de nous edificis, que ressaltaven de la resta del fotomuntatge perquè eren d’un blanc lluent que enlluernava. Evidentment eren els inicis de les simulacions en 3D, però la imatge d’aquella revista era suficientment impactant com per ser, fins i tot, creïble. De genolls davant la butaca, fullejant aquella mena d’Oracle de paper cuixé, vaig intentar situar la casa dels avis, el lloc on era en aquell moment : el carrer Cervantes, entre Indústria i Progrés. Realment no sabia per on començar! Només em semblava reconèixer el C/Indústria…però no hi veia fàbriques per enlloc! No tenia cap punt de referència conegut i vaig haver de demanar ajut als pares. Al fer-los la pregunta, en veu alta, el meu avi va respondre, sense mirar-me: “ens tallen mitja terrassa”. Aquella frase va quedar-se’m gravada dins meu. La resposta del meu avi va sonar a “amputació”. Tenint en compte el títol de la revista i el convenciment que “els teus avis són eterns” , l’horitzó del 2000 sembalva a tocar de dits i, amb ell, el “tall de la terrassa” que els meus avis haurien de veure. El dit adult del meu pare va sentenciar la pitjor de les meves sospites quan va posar-se a resseguir sobre la revista un recorregut imaginari en contra-direcció pel C/Guifré ( o Wifredu), fins a localitzar la cantonada de Cervantes. Gir a l’esquerra i…cub de formigó! “Estem aquí”. I “estem aquí” volia dir “estàvem aquí”, perquè la casa dels avis no s’hi veia per enlloc. No vaig ser capaç de trobar el vermell de les rajoles de la terrassa, a la fotografia aèria. Em vaig sentir agredit i em va semblar injust per als meus avis. L’esforç de tants i tants anys treballant s'havia transformat en un cub blanc. En aquell temps, jo no sabia res de plans urbanístics ni estratègies urbanes (avui en dia encara em costa entendre’n alguns! Sadur:post-it!). Però la pregunta que em feia constantment era : Per què s’ha de fer un canal?

El 2000 va passar de llarg i ni aquella revista ni l’Stanley Kubrick no van afinar gaire! Els meus avis van morir amb la terrassa plena de plantes i el quartet sencer al fons de tot, amb calendaris vells de la Maria Auxiliadora penjats a les parets, les eines d’electricista dins la caixa metàl·lica, un munt de llençols amb olor a net apilats al racó on ningú no hi arribava, i unes construccions canviants a base de pastilles de sabó Elena (potser la meva iniciació a l’arquitectura!) ocupant pràcticament tot el terra.
No sé, a dia d’avui, si finalment es farà el famós canal o una rambla o un Boulevard. Encara no sé, tampoc, si el canal ha estat el text d’una revista que presumia d’una Badalona modernitzada, o el pretext per expulsar la població envellida d’un barri que va néixer al voltat de la Indústria local.
El que SÍ sé és que la traça del canal ha estat l’eix que vertebrarà la construcció de les noves vivendes al barri. I també sé que la terrassa quedarà finalment amputada perquè s’està formant ja la junta de compensació per a les futures promocions, junta de la qual la família en formem part amb un percentatge petitíssim. La memòria dels avis, sobre plànol, és un percentatge petitíssim!

Ple...com un ou!

2008-04-30T12:46:00.005+02:00

Notícia publicada avui, dimecres 30 d'Abril de 2008 al Punt:

Barcelonès Nord. L'Ajuntament de Badalona limitarà la participació ciutadana en els plens

El govern de Badalona ha encetat un procés de modificació del reglament orgànic municipal que portarà a limitar la participació ciutadana en els plens. «No volem coartar la participació dels veïns però tothom es fa el càrrec que alguna limitació ha d'existir», va explicar ahir l'alcalde de Badalona, Jordi Serra. La reforma del ROM s'està liderant des de l'àrea de Govern. El seu responsable polític, Ferran Falcó, confia que després de l'estiu quedarà definit el nou sistema de funcionament dels plens. El govern ha donat poques pistes respecte als canvis que vol introduir. Se sap que no es podrà parlar dues sessions seguides del mateix tema.

El Ple Municipal d'ahir no va ser un d'aquells Plens que es recordarà per haver-s'hi fet cap denúncia pública fora de to, ni per haver concentrat a multituds queixoses a la plaça de la Vila...va ser un Ple més. Exactament igual que qualsevol dels Plens "stàndars" que s'hagi pogut celebrar abans. La notícia del Punt d'avui, però, té una doble perversitat, al meu entendre. S'anuncia la imminent limitació de la participació ciutadana en els plens, o sigui, a ser escoltat pels 27 regidors de l'Ajuntament alhora. Aquesta limitació, segons sembla, vol evitar l' exposició d'un mateix tema de manera consecutiva per als ciutadans. Si aquesta mesura pretén que es diversifiquin els temes a exposar, em sembla molt bé. Però dubto que s'hagi volgut afavorir la diversitat de participació veïnal. Si es posés fil a l'agulla en menys d'un mes als problemes que els ciutadans duem al Ple , no caldria reiterar les demandes sessió rera sessió! Però hi ha reivindicacions que moren per la desídia dels qui ho han de resoldre.
Suma i segueix...i segueix restant! Suma modificacions... i segueix restant participació ciutadana!
Em pregunto si aquesta regulació també influirà en el repartiment de l'aforament públic al Ple. La sala disposa d'unes 40 cadires mal comptades ( hi ha sopars de Nadal amb més gent!). La desfilada de càrregs de confiança (confiança dels polítics, és clar) i parents ( parents dels polítics, és clar) d'ahir a la tarda va ser escandalosa, un cop més. La cua que s'havia començat a fer a les 5 de la tarda s'anava allargant, mentre els "acreditats" anaven adelantant-nos per l'esquerra (això sí, ben arrambats a la paret). I la "confiança" va acabar omplint la Sala de Plens! Només van poder accedir 12 persones, tant badalonins com els altres. 12 "desconfiats orfes", això sí, molt afortunats! I jo, que cada dia desaprenc coses velles, pregunto:

-La modificació del ROM limitarà també l'accés al públic dels càrregs de confiança i parents?
-La modificació del ROM garantirà un mínim d'aforament per a no-acreditats?
-La modificació del ROM impedirà que els mateixos acreditats puguin assistir a dues sessions seguides?
-La modificació del ROM vulnerarà el Reglament de Participació Ciutadana?

http://www.badalona.cat/aj-badalona/ca/ajuntament/ajuntament-abast/participacio-ciutadana

Mascle Alfa

2008-04-25T14:43:00.002+02:00

El procés de discussió del PMU entre el Goven municipal i la Comissió de Veïns sembla que fa un pas. No sabem cap a on, però alguna cosa canviarà dilluns. Estem citats per Alcaldia i sembla que alguna cosa hauran de dir-nos. Sembla ser que la paraula al Ple que tenim demanada per l’endemà ha fet l’efecte “crida”. I sembla ser que ens volen cal·librar els ànims, les forces i la paciència. Potser l' única cosa que canviarà serà la cara de la gent de la Comissió, que passarà de cara-de-lluç a cara-de-lluç bollit, si no tenen unes propostes fermes i compromeses per mostrar-nos!
A mi, personalment, el que més ganes tinc de saber, després de tants mesos de jugar a centrifugar responsabilitats, és qui dels 3 amics del cartell liderarà les converses, o sigui, qui farà de Mascle Alfa!! Perquè algú voldrà posar-se les medalles, no?

-El Regidor Vives, potser, ja que es tracta d’un Projecte que prové de Cultura i Patrimoni?
-El Tinent d’Alcalde Falcó, que sempre s’ha postulat més a favor dels veïns que del propi Govern?
-L’Alcalde Serra, que deu voler desvirgar-se amb Dalt la Vila amb una bona proposta?

La resposta, dimarts! El que està clar és que la Comissió serà una bona Femella Alfa, que s’aparellarà amb qui li garanteixi la Millor Conservació del Barri!

Te'n recordes?

2008-04-16T11:09:00.002+02:00

"El dia que va morir Marylin"

2008-04-04T14:45:00.004+02:00

“El dia que va morir Marylin” és un fabulós llibre de Terenci Moix que narra la visió que dos joves als anys ’60 tenen d’una Barcelona amb moltes herències de la Post-guerra més aspra, la dels perdedors. Totes les teranyines dels anys més durs del règim franquista resten encara intactes en una societat on s’accentuen dia a dia les diferències generacionals entre pares i fills, amb l’educació i el sexe com a màxims exponenets identificatius. Les sospites del món irreal i hermètic en el que intueixen viure els 2 adolescents es converteixen en fets reals el dia que coneixen la mort d’un mite de cristall : Marylin Monroe. La pèrdua d’aquest mite els hi roba també la ingenuïtat juvenil, que s’efonsarà en un mar de realitats crues per la que hauran d’aprendre a nedar des d’aquell precís moment.
La crònica que podríem començar a narrar a partir d’avui és : ”El dia que va marxar Mayte” . La fins ahir alcaldessa de Badalona també traspassa! No al cel, sinó al Senat. Però la manera com ho fa ens ha fet perdre la confiança en la política local, la nostra, la propera, la dels veïns…a més d’un. Legítim? Sí! I tant! Abandonar la poltrona “electa” municipal per anar a la poltrona “electa” del Senat és molt legítim, legal i freqüent, si voleu. Però “penjar la cara” d’un cartell als fanals del teu poble mereix alguna cosa més! De cara al ciutadà despolititzat, aquesta renúncia es perceb com un sabotatge al vot, com una aixecada de camisa legalitzada, una estratègia malintencionada. En unes eleccions municipals s’engresca als votants per les persones que s’hi presenten, no tant pel partit! És la sensibilitat i proximitat a la que tot polític local apel·la! No fa ni un any que vam celebrar les municipals, i més de mig que ja se’n parlava que això acabaria així!!! Aquestes entregues de relleu comencen a estar a l’ordre del dia, per desgràcia! Crítiques de formes al marge, valorem el fons. Polítiques de partit i curses amb cavalls guanyadors! D’aquí a tres anys, quan els polítics tornin a demanar als badalonins que se’ls faci confiança, caldrà treure la llista de “faré, faré, faré” que no s’han fet i recordar que el futur ja ha passat, i el temps de creure’ls també.

Les bones noses

2008-03-13T13:40:00.005+01:00

Quan es pon el sol, segueixo escribint notes:
segueixo divagant per les bones noses.
Reviso el meu diari d’antigues derrotes
i penso en millors passats que avui retornen.

Passen siluetes, estridents, pel meu cap
i el dubte de poder-ho fer pitjor, s’hi queda.
Passen de llarg memòries dubtoses, amb voluntats,
i hereto un lastre deixat per variar-me la parla.

Instint vegetal de buscar la llum,
i la certesa de trobar-la, ara sí,
pel camí de tornada que tots vam començar,
i qui no, amb el cor que ara ens redreça.

Els camins ja hi són,
només cal caminar-los.

Per als qui no es conformen amb qualsevol camí.

Inici de converses sobre el PMU

2008-03-05T12:26:00.002+01:00

L’Associació de Veïns de Dalt la Vila (AVVDV) va entrar al Registre de l’Ajuntament de Badalona, el passat 31 d’Octubre del 2007, un total de 68 al·legacions al Pla de Millora Urbana de Dalt la Vila (PMU), signades per 1347 ciutadans. Des d’aleshores l’Administració municipal ha anunciat diverses vegades, directament o a través de la premsa, la intenció d’iniciar les converses :

- En la reunió del dia 28 de novembre del 2007 celebrada al propi Ajuntament entre l’Alcaldia i l’AVVDV, Maite Arqué (PSC) va proposar “passat festes a mitjans de gener” com a data d’inici de les converses sobre les al·legacions. El període indicat per l’alcaldessa va passar i NO VA HAVER-HI CITA.
- El grup municipal de CiU, el dia 4 de febrer de 2008, va sol·licitar reunir-se amb l’AVVDV per fer lliurament d’un primer document de discussió sobre les al·legacions. El contingut de l’estudi no era una proposta de govern sinó un posicionament de CiU sobre les modificacions que caldria fer al PMU. En declaracions a la premsa els dies posteriors, el regidor de Cultura Jaume Vives (ERC) reclamava l’autoria del text i criticava CiU per haver-se’n apropiat per motius partidistes. Malgrat tot, ni per a CiU ni per a ERC, el text lliurat NO TÉ VALIDESA OFICIAL.
- Divendres 29 de febrer el regidor de Cultura Jaume Vives (ERC) va proposar, a través d’una trucada telefònica al portaveu de la Vocalia d’Urbanisme de l’AVVDV, iniciar de les converses sobre les al·legacions passades les eleccions Generals, sense especificar una data concreta. La proposta arriba inevitablement emmarcada en el període electoral, cosa que desconcerta encara més l’AVVDV que mai no ha volgut que els afers polítics intervinguessin en el procés de discussió del PMU.

A dia d’avui, les expectatives que aquestes reunions prosperin són baixes atès que, malgrat les seves declaracions d’intencions, els agents polítics municipals han actuat a TÍTOL INDIVIDUAL, cosa que resta credibilitat a l’actual GOVERN MUNICIPAL.

El debat sobre les al·legacions en qüestió i , en definitiva, la discussió sobre el contingut final del text del PMU encara no ha tingut un interlocutor municipal únic ni oficial. Aquest fet ha estat motiu de diverses picabaralles entre els mateixos socis de govern, àmpliament exposades als mitjans de comunicació locals, que han anat endarrerint les converses amb l’AVVDV. Els veïns de Dalt la Vila i, en definitiva, els ciutadans de Badalona, són els autèntics perjudicats per aquest cúmul d’indecisions del govern. La poca seriositat que han mostrat fins ara, però, no ha evitat que des de l’AVVDV seguim treballant el contingut del PMU, abordant temes socials i urbans per millorar el barri i assegurar un futur millor que el que ens han promès.

Ara, més que mai, tot el barri ha d’anar a l’una!
Ara, més que mai, Dalt la Vila ha de guanyar!

www.salvemdaltlavila.com

I PER QUÈ NO?

2008-02-12T17:24:00.008+01:00

1- Deixar que s’ompli un barret amb aigua de la pluja i després, al parar de ploure, posar-te’l al cap. Apreciar com l’aigua et refresca les idees.

2- Sortir al carrer de matinada i passejar descalç. Seure al portal de casa, mirar el cel i cridar, com al 68, que “la platja és sota les llambordes”. Calçar-te les sabates abans d’entrar a casa per no embrutar el parquet de sorra.

3- Canviar-te el rellotge de canell per no oblidar que cal oblidar les males hores.

4- Encendre una espelma amb un encenedor i fer-la servir per cremar, un a un, tots els llumins d’una caixa. En acabat, tornar-los a guardar dins i deixar la caixa intacta. Embolicar-ho amb paper de regal i oferir-la a un militar.

5- Menjar-te una ensaïmada excessivament ensucrada. Anar fent petons als amics que trobes pel carrer i demanar-los que no s’eixuguin el sucre que els hi deixes a les galtes. Lluir la dolçor de l’amistat per la ciutat, sense vergonya.

6- Dinar a Ginebra, sopar a Bombai i anar a dormir al llit de casa…

7- Pujar la persiana del dormitori, a la nit, per tal que entri la lluna. Anar resseguint amb el dit sobre els llençols, mentre avança, l’ombra que projecta un cos nu, fins a desaparèixer rera el capçal del llit. Adonar-se’n que les nits també són part del dia i que tots estem de pas.

8- Escriure el teu nom a la sorra de la platja amb molles de pa. Deixar que les gabines l’esculpexin a cops de bec. Reconèixer, en aquesta cal·ligrafia, les ganes de ser algú nou i millor.

9- Fer un llistat de paraules que t’emocionin i cuinar-ne una sopa de lletres. Dinar, sopar i cantar-li a la persona estimada una cançó a cau d’orella.

10- Anar a dormir amb un somriure als llavis.

....
M'AGRADARIA ALLARGAR LA LLISTA AMB ATREVITS "I PER QUÈ NO" DE TOTS VOSALTRES.

No dubteu en escriure'n...els aniré afegint!

11- Trobar-nos una colla d'amics i parlar d'allò humà i allò diví. En acabat, sopar al restaurant xinès i felicitar el seu propietari, en Joan (Yu-Han), pel seu any nou, l'any de la Rata. En Joan, sempre amable, ens agraïrà l'atenció amb aquell somriure seu, tan característic com els seus ulls ametllats, que quan riuen, es converteixen en una ratlla fina, com la línia de l'horitzó. (Marga)

12-Sortir de casa despullats, aturar el tràfic de la Diagonal, i escriure al asfalt la paraula LLIURE amb el producte de la nostre micció. En acabat, somriure als conductors que ens estomaquen per aturar el trànsit en hora punta. (C.E.T.I.N.A.)

La Creu de Dalt la Vila

2008-01-30T14:52:00.000+01:00

Tothom du una creu. Com deia en Capri: ”Hi ha creus que són tant grosses que s’han de dur entre dos!” -referint-se al matrimoni-. A Dalt la Vila duem diverses Creus, i cadascuna de molt pesada! I per això les hem de dur entre tot el barri i, a vegades, entre tota la ciutat! Fins quan seguirem arrossegant aquestes càrregues? Cal començar a ser pràctics i eficients: Creu que pesa, Creu que es deixa !!

1) La Creu de les al·legacions la vem repartit entre 1347 rosaris, i la seguirem portant a gust fins que les nostres “oracions” trobin resposta.

2) La Creu de la deixadesa històrica en la falta d’actuacions i propostes globals, la duem des de la Comissió DV amb energia i imaginació, estudiant solucions per millorar el barri i la qualitat de vida dels veïns i visitants.

3) La Creu de la inversió pública…aquesta ja és més feixuga. A la balança electoral, el pes específic de Dalt la Vila és més semblant a la del suro que a la del plom !!! Som el que mengem…i ens acabem menjant allò que sóm! O sigui, ben poc !! Però un cop encetada la llauna del PMU s’ha d’arribar fins al final. Ara ja no pot haver-hi volta enrera! I la “voluntat política” (que tant se’ns recorda que acabarà decidint el futur del barri) ha de ser ferma i convençuda. Els “pobres d’esperit” no hi tenen cabuda en aquest procés. Són les Creus que s’han d’abandonar pel camí!

4) La Creu Lacruz. També conegut entre el foreros com el “Caçafantasmes” o Dan Aycroyd. A vegades sembla una caricatura d’ell mateix, fent fotos d’amagat, publicant webs d’amagat i participant als foros d’Internet amb diferents identitats. Divagant per DV talment com un fantasma, intentant caçar imatges per sembrar el “terror”...quina por! Una mica fantasma sí que és...per no saber “aguantar el tipus” i esvair-se ni 24 hores després que li aixequessin el llençol i quedés amb el cul a l’aire! Potser unes classes particulars d’en Xavier Garcia “Hitchcock” Albiol per produir una “mentida mediàtica” li anirien prou bé!

http://209.85.129.104/search?q=cache:MUuBfqoEnqgJ:www.beteve.es/+beteve.es&hl=es&ct=clnk&cd=1&gl=es

La “CREU” que vull dur : “creuar” opinions constructives, “creure” en solucions eficients, “creuar”el carrer sense trobar caques dels gossos, no trobar cotxes “creuats” al mig del barri i que ningú no es “creui” de cables...per voler fer les coses bé.

http://daltlavila.wordpress.com/noticies/

La illa del Tresor

2008-01-16T12:44:00.001+01:00

“La illa del Tresor” és una novel·la juvenil anglesa escrita per Stevenson al 1883. És una d’aquelles narracions d’aventures de pirates amb tots els ingredients necessaris : mapa del tresor, calaveres, rom, heroi i tripulació dubtosa. Amb el mapa del tresor a les mans, Jim emprèn un arriscat viatge ple de peripècies i perills per tal de trobar el misteriós i preuat tresor. Els motins i les traïcions, però també l’amistat i la lleialtat, seran el motor de les motivacions dels diferents personatges.
A Badalona estem, tot just, esboçant el Mapa de la illa del Tresor. La nostra illa no té forma d’esquelet ni sabem, encara, si amaga algun tresor. Per no tenir, no té ni nom! Illa Central, illa Fradera, illa de les Nacions, alcalde Xifré…? El tresor que jo espero trobar-hi, amagat sota terra, és una bona estació de Metro amb l’intercanviador de Renfe; i un aparcament que disuadeixi a la gent de creuar l’àrea Metropolitana amb el vehicle propi; i un bon munt d’arrels d’arbres! Però la novel·la que estem vivint a la nostra “poc conformista” Badalona sembla un plagi dolent de la novel·la de Stevenson! Els motins, deslleialtats i les enveges de tots els partits polítics ( i satèl·lits ) estan enfrontant la tripulació d’aquest vaixell de ciutadans que cada cop hem de tirar més del Rom! No volem herois ni cap John Silver. I encara menys víctimes o caps de turc! Només volem transparència i conscens. Tanta legitimitat per fer propostes té el barri del Centre com Coll i Pujol… com Llefià o el Manresà! Participació Ciutadana real, si us plau! Es tracta realment d’un projecte que ha de vertebrar la ciutat metropolitana del S.XXI ? Doncs cal prendre decisions del S.XXI amb inversions del S.XXI ! I criteris del S.XXI amb la valentia del S.XXI ! Seguim buscant tresors com a la època del Corsari Negre, comptant passets, i amb les males postures que dónen tants anys a la mateix poltrona. Si seguim amb aquesta poca convicció, acabarem per no saber ni què buscar! I em temo que serem nosaltres, els ciutadans, els qui finalment ens quedarem sense el Tresor !!!

Ara : 2008

2008-01-02T17:50:00.001+01:00

Ara no és temps. Ara no és temps per fer
del consol una vida, i la pietat
el cor fred que acarona al trist amant,
silenci mal invertit en mirades
que no troben llum al badiu del cor.

Ara no és temps per suspirar d'esquenes
pel poc esforç que suposa esperar
que els records que hem anat sembrant per casa
rebrotin per clivelles d'un balcó
ja vell que aireja somnis resignats.

Ara és temps de regust a divendres
amb llevants de noves brises de jo,
serè de recordar com no renéixer.
Madurs, seurem contents com quan jugàvem
a jugar a no tenir por de fer-nos grans.

Joan Sansa
"Ara", Gener 2008

Qüestió de Naturaleses !

2007-12-17T13:24:00.000+01:00

Les faules, els contes on els personatges són animals, sempre m’han agradat molt. El fet que els protagonistes siguin bèsties els hi dóna una certa semblança amb la bestiesa que és el món on vivim (personalment mai no m’he cregut els contes de prínceps i princeses!!). El tret principal de comportament de cada animal sovint guarda un paral·lelisme amb el el comportament de les persones de la vida real i d’aquí que la història narrada sigui, en el fons, un eufemisme. Una de les meves faules preferides és el de “La granota i l’escorpí” . Imagino que la majoria de vosaltres ja la coneixereu, però em permeto fer-ne un curt relat:
“Un escorpí que desitjava travessar un riu, li va dir a una granota:
-Duu-me a la teva esquena.
-Que et dugui a la meva esquena?-va contestar la granota-.Ni pensar-ho! Et conec i si et duc a l’esquena em picaràs i em mataràs!
-No siguis estúpida- va dir-li llavors l’escorpí-. No veus que si et pico t’enfonsaràs en l’aigua i que jo, que no sé nadar, també m’ofegaré?
Els dos animals van estar discutint durant una estona, i l’escorpí es va mostrar tan persuasiu que la granota, finalment, va acceptar passar el riu amb ell. El va carregar sobre la seva lliscosa esquena, ell s’hi va agafar, i van començar la travessia.
Arribats enmig del gran riu, de sobte, l’escorpí va picar a la granota. Aquesta va sentir que el verí mortal s’escampava pel seu cos i, mentre ella i l’escorpí s'enfonsaven, li va cridar :
-Veus, ja t’ho havia dit! Per què ho has fet?
-No puc evitar-ho! -va contestar l’escorpí just abans de desaparèixer sota les aigües-. És la meva naturalesa…”

Faula o realitat, conducta animal programada o llibertat?

I una altra Faula de l’estil Granota-Escorpí, Dr. Jekyll i Mr. Hyde, tot en un:
http://in.directe.cat/miquel-estruch/bloc/com-mestimo-el-meu-barri

Qüestió de naturaleses !!!

2007-12-07T12:05:00.000+01:00

-El casc antic en la ciutat metropolitana. Equilibri entre protecció i modernització.

-L'aplicació del PGM als nuclis històrics. Convé uniformitzar els barris d'un mateixa ciutat?

-Convivència a Dalt la Vila entre subsòl romà i vivendes. La trama medieval en perill?

-Revitalitzar Dalt la Vila. Pot un PMU definir tot el procés?

-El concepte i procés de Particiació Ciutadana. L'enfortiment de les relacions entre Col·lectius i Institucions

Occident-Orient

2007-11-30T09:22:00.000+01:00

Des de la finestreta de l’avió
veig la ciutat estesa
com un mantell sobre un prat,
parat per a un àpat sense ningú.

Sembla que la vida es redueixi
al pas dels núvols sota els meus ulls.
Sembla que la vida no hi càpiga,
de tupits que es veuen els carrers,
fins que descobreixo, poc a poc,
el formigueig sutil dels cotxes solts.

Les trames de les kashbes
sempre m’han hipnotitzat,
des del cel i a vista d’home,
dempeus al mig d’un carreró
d’on no ets capaç de descobrir
cap façana en paral·lel.

Els dies passen i modifiquen
les ànimes dèbils, indecises i aspres.
El temps evalua, en canvi, criteris
i els obsequia amb la digna evolució.
Així és l’arquitectura que jo entenc
i la que m’acull com un pare.

Orient, la mitja lluna, la nit sencera…
Occident, meitat mentida, meitat veritat …
Etern binomi que em tormenta
com davant l’ombra d’un cos de dona absent.

Joan Sansa

"Occident-Orient", 2007

Realització de poema i quadre (24x60, tècnica mixta sobre fusta)

25-N

2007-11-23T13:37:00.000+01:00

El proper diumenge, 25 de Novembre, es celebra el Dia Internacional contra el Maltractament de les Dones. L'acte d'ahir al vespre, a la plaça de la Vila, ja en va ser una prèvia. Un acte molt emocionant per sensibilitzar a tots aquells homes que confonen la seva masculinitat amb una mena de dictadura de gènere, indici clar de la seva frustració personal.

La concentració va tenir una dosis estètica justa i mesurada per posar la pell de gallina fins i tot al més aspre dels assistents, però això era del que es tractava: compartir emocions per evitar, units, que es segueixi maltractant dones.

Fa temps vaig escriure "Llegendes urbanes". És un poema format per 3 poemes curts. El 3er me'l va inspirar una amiga (ella, evidentment, no ho sap) i parla sobre la relació amb el seu xicot.

LLEGENDES URBANES

I I I

La col.leccionista de Sinatres

vol patir per sentir-se viva

i desitja el petó infidel

i plora l’insult deliciós

que la maltracta.

Es mira els fils que la lliguen

a un càstig adictiu de titella cega

mentre recita, excitada,

el “My way” consciliador

del botxí del seu amant.

Aquesta "col·leccionista de Sinatres" no és una excepció. Viu entre nosaltres i pot ser veïna teva i meva. No és ella la dèbil; no podem culpar-la a ella per ser així. El butxí busca en la submissió i el menyspreu el seu plaer, i és aquest el culpable real. I tots els que ho silenciem, també.

"Llegendes urbanes" forma part del recull de poemes "Qui vulgui pols que vagi a l'era", escrit entre 1994 i 2001.

Taula Rodona sobre el PMU

2007-11-20T14:50:00.000+01:00

Dolors Vilalta

2007-11-08T17:05:00.000+01:00

Dolors Vilalta era una senyora ja gran, una velleta encantadora que tot el barri coneixia i estimava. Era una dona feta a sí mateixa a base de lluitar a la vida tota sola. Tot i l’edat, la Dolors encara conservava unes faccions molt boniques, cada cop més codificades entre les arrugues dels ulls i els llavis. Algunes li naixien sota les mateixes perpelles i se li ramificaven per les galtes, voltant-les com mil meandres en un riu sec.
Tots els avis del barri s’emocionaven al recordar aquells anys gloriosos de joventut quan tots la rondaven; però a la Dolors no li feia cap el pes i, com a la cançó, es deia “demà tindràs temps encara”. I tant esperar, aquella joveneta descarada amb aspecte de Venus romana que amarava sensualitat va passar a ser la “tieta” dels fills dels seus amics; i més tard l’àvia del barri. El pas dels anys li va anar llaurant el cos, i també l’ànima.
Moltes nits li hagués agradat que algú altre hagués tancat el llum de la tauleta, i odiava reconèixer que el seu matalàs havia quedat curvat pel centre, amb un clot suau que dibuixava la presència d’un únic cos, solitari i etern.
Feia mesos que l’àvia Dolors no estava gaire catòlica, i tot i la seva avançada edat, mai abans no havia estat malalta. Els veïns de tota la vida ja havien notat alguna cosa extranya: ja no era la primera en anar a comprar el pa a la fleca ni se la veia tant sovint a Plaça. Un vespre, uns quants veïns van anar a trobar-la a casa seva. Apilats al replà, van trucar al timbre, esperant que l’àvia “de tots” els obrís la porta. Però res; no sentien ni les passes acostant-se pel passadís. Un altre intent, aquest acompanyat de veus: ”Senyora Vilalta!!! Senyora Vilalta!!!”, i ara cops de mà plana a la porta. Tanta insistència va acabar despertant la bona dona, que aquell dia havia decidit anar a dormir d’hora. Va obrir la porta de cop, desorientada i sense preguntar qui era. Hi havia 27 ulls que la contemplaven (en Mingo va quedar borni a la batalla de l’Ebre)…i van caler uns instants de silenci per fer-li un escàner visual complert. Tothom va quedar molt impressionat de veure-la en aquell estat. L’havien arrencat del llit i estava sense pentinar, amb camisó i mig acurrucada a una jaqueteta de punt. Feia més d’una setmana que no havia sortit de casa; no atinava a recordar per quin motiu calia sortir-ne, de fet. Els pómuls li sobressortien molt més que aquelles galtes rosades que tants cops s’havia deixat petonejar pel seus “néts”. La mirada que la Dolors dirigia als seus espectadors no era trista sinó perduda, des d’unes pupil·les insertades dins unes conques enfonsades que li enfosquien la cara. Tothom va entrar a atendre-la, a dir-li coses i preguntar-li si estava bé. Cada veí va procurar revisar una part diferent del cos d’aquella àvia que no sabia què li feien , però que no tenia esma ni per queixar-se. Era un moment molt culpidor per als veïns. Aquella era una altra Dolors i tots sabien, sense dir-s’ho, que aquella velleta no tornaria a ser la Sra.Vilalta que havia vist créixer totes les criatures del barri. De la sorpresa inicial es van passar als laments; i dels laments a les llàgrimes, d’amagat d’ella. Van acompanyar-la fins al llit i li van acostar un got d’aigua mig buit a la linia prima que ara li dibuixava uns llavis. Tothom va començar a dir què calia fer amb aquella dona, mig moribunda, que ara no podia seguir valent-se per sí sola. Ella, que no havia necessitat mai a ningú, ara era la que requeria l’atenció dels altres. Aquell vespre ningú no podia quedar-se a fer-li companyia, pel que van dir, però van acordar que l’endemà mateix buscarien la millor solució perquè la Dolors Vilalta estés perfectament atesa: era el moment de tornar tot l’amor que havien rebut d’ella. Un a un, tots van anar deixant la cambra, desfilant en fila índia pel passadís fins a l’entrada. D’allà, cadascú va dissoldre’s entre els graons de les escales, entre els diferents replans dels diferents pisos de l’edifici d'on algú, abans de desaparèixer, encara va dir: si sentiu sorolls, aviseu-me!
Aquella nit del 31 d’Octubre ningú no va sentir cap soroll. Tothom va dormir pensant que l’endemà calia fer un acte de solidaritat i dur a la Dolors al metge, o al geriàtric. O potser podia passar una temporada a casa de cada veí, per què no? Així no hauria de sortir al carrer. Aquella nit del 31 d’Octubre tothom va dormir pensant que demà hi hauria temps encara per salvar la Dolors Vilalta. Aquella data quedarà a la memòria de tots els veïns perquè va ser la nit que tothom va lamentar no haver-la ajudat abans, en vida.

(conte inspirat en fets reals).

Passin i vegin !!!

2007-10-31T13:00:00.000+01:00

"Passin i vegin !!! Passin al Ple Municipal si hi ha lloc, és clar, i seguin. Prenguin una postura còmoda i disposeu-vos a passar una bona estona!"

Ahira al vespre, mentre a la plaça de la Vila hi queia un xàfec de temors, dins al Ple s'hi debatia la continuïtat del PMU de Dalt la Vila. Sense sorpreses, per desgràcia. No va passar res que no es sabia que passaria. No és que sigui un il·lús que pensés que la Verge vestida de romana baixaria i faria de regidor 28 per convèncer que aquest PMU cal que es modifiqui profundament. Però les lectures de les mocions i les posteriors rèpliques van ser un reflexe del que ha estat fins ara aquest procés de debat sobre Dalt la Vila : politics enrocats i pilotes fora! Com molt bé va replicar el coordinar i portaveu de la Comissió de veïns, Jordi Casas, "nosaltres no en sabem de política; això és feina vostra. Nosaltres parlem de Dalt la Vila". I hagués estat aquest el fil conductor que hagués hagut de seguir el Ple. Però, tot i que des de la moció del govern es reclamava no polititzar el debat, tothom va acabar parlant-ne. Shame on you! I els parlaments autistes dels regidors anaven succeint-se com si fossin mitings electorals : un barri perfecte en un món perfecte!

El descontentament es va fer sentir fora al carrer amb xiulets, paraigües i pancartes. Es va fer sentir, també, a la sala habilitada per seguir el Ple per pantalla gegant. I la traca final que també va sentir tothom : "SEGUIREM", la paraula màgica..."SEGUIDISME", penso jo. Seguiran seguint com a seguidors de la flauta d'Hamelí.

El teatre d'ahir sobrava. Cal compromís, no figurar-lo. Anem tard. El debat ciutadà sobre la importància del patrimoni de Dalt la Vila l' ha obert la Comissió de Veïns. Els dèficits històrics en infrastructures, urbanització, mobilitat, rehabilitació, etc. els ha denunciat la Comissió de Veïns. Les autèntiques propostes de millora i revitalització del barri les ha presentat la Comissió de Veïns. Què més volen de nosaltres? Sabem que legalment ja no estem en condicions de proposar res més. Només ens queda la promesa del govern de "seguir parlant per arribar a acords". Fins on? Fins quan? Quants? Tot segueix a l'aire i, a falta de propostes, seguirem defensant i parlant l'únic llenguatge que sabem: Salvem Dalt la Vila !!!

El PMU baixa a l'Ajuntament

2007-10-29T18:35:00.000+01:00

QVO VADIS, Baetulo?

2007-10-22T12:35:00.000+02:00

I ara què? On anem? Què farem?
L' assemblea informativa (més de 300 persones, segons fonts sacerdotals) va ser un èxit d'assistència rotund i inqüestionable. Veïns, conciutadans, xafarders, agitadors culturals, polítics, espietes, familiars, etc... no hi faltava ningú! Semblava la cançó d'en Siza (tantsols hi faltes tu!). Els comunicats justos, cada lletra al seu lloc; el to, el precís per ser incissiu però no arrogant; el contingut, el necessari per conscienciar a tothom, vingués d'on vingués. Tenim el 31 d'Octubre a l'agenda subratllat en vermell. És la nit de la Castanyada, del Don Juan Tenorio i de les Al·legacions! I la pregunta que ens fem és: I l'endemà, què? Què en serà de tot plegat? Qui farà què? Com en una partida de Póker, ara tothom pot seguir apostant o posar les cartes boca amunt. Els farols es podran aguantar fins el dia del Ple Municipal, com a molt. Tothom reclama diàlegs oberts per acostar posicions. Doncs divendres passat a Sta.Maria, micro obert, cap polític dels que estava entre els bancs no va demanar torn de pregunta. Deu ser que ja hi estaven d'acord?
El millor del dia d'avui, una frase que he llegit en un bloc que llegeixo a diari:

"Si no podem ser part de la solució, hem de començar a ser part del problema".

Aquesta interessant reflexió la sota-signaria de bon grat jo mateix pensant en el PMU de Dalt la Vila sinó fos que segueixo pensant que la opinió de la ciutadania MAI no pot ser un problema. Badalona, a dia d'avui, no sabem cap on va. I si els Romans aixequessin el cap ens preguntarien : Quo Vadis, Baetulo?

NOVETAT! http://www.salvemdaltlavila.com/

El PMU va a missa!

2007-10-16T09:48:00.000+02:00

L'Assemblea informativa servirà per explicar l'estat de les converses amb la Comissió Municipal, els punts de trobada i desacord, el calendari previst i també per respondre dubtes de tothom.

MANIFEST : http://cat.bloctum.com/pimpinela/

El segrest de Maslow

2007-10-09T11:41:00.000+02:00

Trobo a faltar en Maslow divegant per les tertúlies de la ciutat. I a la biblioteca, i als museus, i a l’associació de veïns i sopant a Ca la Tina. I el trobo a faltar, sobretot, a casa meva, a l’estudi on hi tinc una taula plena de pintures i pinzells, però buida d’inspiració. Hem caigut! És així de penós i trist, però ens han fet caure del pic de la piràmide. La cúspide està deshabitada com un simple pis de segona residència, on s’hi va a viure però que no s’habita. Segurament el moment que viu l’art no passa per la època més innovadora o genuïna tot i que la tecnologia afavoreix l’exploració per infinites plataformes creatives. Potser masses? Però el contingut sovint queda deslligat del producte, o millor dit, l’esperit que promou l’obra queda orfe d’emoció plàstica.
Vivim en l’estrat de l’autoestima pretesament disfressat de talent i falç compromís. Hem retornat al nivell de l’admiració de l’art com a final de procés i no pas com a vehicle amb el que hem de generar llibertats.
L’art per l’art pot ser tant buit com mirar-se al mirall després de masturbar-se. Per això admiro tant Joan Brossa com la seva obra, original i transgressora, compromesa , sensible i rotundament insensible amb la injustícia. Sedegós de descobrir nous esquemes plàstics mentals, encapçala tota mena d’avantguardes i segut damunt d’un Dau reinventa un surrealisme que per a molts encara és el paradigma de l’essència de l’art.
Acompanyo les lletres d’avui amb el poema visual de Joan Brossa “Elegia a Che” per commemorar l’assassinat del “comandante” avui fa 40 anys.

Tot grinyola !!

2007-10-05T14:41:00.001+02:00

A dia d’avui tinc molts fronts oberts i no sé pas si me’n sortiré amb tots! La meva vida és una mena de desaigüe de les incompetències d’alguns i de les injustícies de molts !

1-M’arriben factures doblades de Gas Natural dels últims 16 mesos perquè l’operari no va comunicar correctament el canvi de comptador a la central. 4 Fulles de reclamacions, més de 60 minuts de converses telefòniques amb diferents empleats ”le paso con…” i trucades d’enquestes sobre el grau de safisfacció del servei d’atenció al client !

2-Pudors provinent del baixant de pluvials del veí que està connectat al clavegueram sense sifó. Rebotant d’extensió en extensió pels telèfons de l’Ajuntament: de via pública a clavegueram, de rebot a serveis tècnics passant per la centraleta de nou. El propietaris de la finca és Gestoria Rovirosa. Des de Juliol m’estan prometent que l’endemà hi va un paleta, en Manolo. Però en Manolo mai hi va. En Manolo és un home sense cara ni temps. Sense cara perquè no l’he vist mai. El que té una cara enorme és el Sr.Àngel que sempre em diu que ja ha parlat amb “els de l’Ajuntament, que són amics meus”. Només em queda denunciar-los a tots a disciplina urbanística.

3-El PMU de Dalt la Vila! Això per sí sol ja és un gran problema! Seguim a l’espera de resposta de la Comissió municipal. Diferents entitats veïnals i culturals ja n’estan al corrent i bastant engrescats, també. Els Gals estem disposats a tot!

4-Renfe! Oh Yeah! Aquests són uns “cachondos”. Trens que arriben 30 minuts tard i d’altres que no arriben mai! Vagons sencers que desapareixen per complert, amb passatgers i tot? Informadors desinformats i cues lentes per recuperar un Bitlle Express!

5-Banderes! Aquesta gran bandera de la Plaza Colón! Aquesta grandiosa bandera que de tant grossa i tupida que és ens tapa la llum del sol! També com els hi passa a les plantes, sense llum no s’hi viu bé! I la dèria d’alguns a cremar esperances de llibertat en paper fotogràfic mentre li fem la campanya al PP. Aquestes herències adquirides per una transició que per alguns encara no ha acabat. Però en Patxi va morir al llit i en Salvador al garrot. I fa 30anys i tot és actualitat! Quin país!

Avui reclamo i exerceixo el meu dret a la “pataleta” ! I procuraré endolçar-me la vida aquest cap de setmana amb l’Alicia, la paella a Sant Fost, en Sabina i en Serrat, la Fira de la Solidaritat, la Penya, en Barça de fútbol i en Fernando Alonso (que espero que perdi!!!!).

UNESCO Cat a Badalona

2007-09-28T09:17:00.000+02:00

Avui afegeixo un enllaç més a la llista de "Tastets" que recomano. La web a tenir en compte és http://www.unescocat.org/ct/index.php on properament s'hi podrà trobar el Mapa de la Diversitat de Creences i Conviccions de Badalona. Aquesta eina va ser presentada en públic ahir al vespre en un acte coorganitzat per UNESCOCat i la Regidoria de la Ciutadania i Convivència de l'Ajuntament de Badalona. L'acte d'ahir va reunir en una mateixa sala a representants de les diferents entitats religioses que viuen a Badalona. Tothom va escoltar, en un sala d'actes amb l'aforament més que ple,les voluntats i oportunitats que ofereix una eina informativa capaç de concentrar tota la diversitat religiosa. D'una manera molt entenedora i ambiciosa, però respectuosa i realista, els diferents ponents varen explicar l'àmbit i el funcionament del Mapa, molt sensible als canvis que es produeixin i amb capacitat d'actualització.

Sembla que els tabús religiosos i les dificultats que se'n podrien derivar haguessin pogut evitar la creació d'aquest "taulell" on totes les peces han de jugar el mateix paper i on la convivència s'ha de veure com un tresor social i no com una rivalitat de co-habitació. Però no ha estat així. Aquesta Regidoria, encapçalada per en Josep Pera, està demostrant que les dificultats es poden mirar de cara, als ulls, ja portin burka o no. I que s'ha de poder parlar amb tothom de les regles de joc, dels drets i deures com a articulació de les desevinences i la ignorància. L'exposició que en Josep Pera va fer sobre la tasca feta i el llarg camí que encara queda per fer als badalonins (tots, els nou-vinguts, els ja-vinguts i els nascuts) ens va posar la pell de gallina a més d'un. Feia temps que volia sentir parlar de la "diversitat de creences" sense que fos un simple eufemisme de "problemes de religions". També m'agradaria destacar un fet que podria passar per alt per poc corrent. En Josep Pera va demostrar que les dificultats es poden superar amb imaginació : un treball com aquest sovint es pot quedar a la crosta més inhert si no es treballa conjuntament amb una organització especialitzada, amb recursos, influències i capacitats com ha estat, en aquest cas, UNESCO Cat. I quan es tenen ganes i voluntat (i pico l'ullet a les altres Regidories municipals) les coses acostumen a sortir bé. Un chapeau per la Regidoria i els seus components, i molt ànims!

Finalment voldria fer 2 cites de la exposició que va fer des de la taula de ponents el Sr.Agustí Colomines, director d'UNESCO Cat:

-"Tolerar és acceptar que l'altre pots ser tu"

-"La immigració ajuda a veure que és necessari respectar la diversitat".

Venus - 3

2007-09-21T13:03:00.001+02:00

El divendres és el cinquè dia de la setmana. El nom « divendres » prové del llatí Dies Veneris, o « dia de Venus ». Segons la tradició musulmana és el dia de descans en honor a Déu. S'abreuja com « dv ». En la mitologia romana, Venus és la deessa de l'amor.

http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendID=83829713

Seguint la promesa que vaig fer un dia al blog, els divendres ens deixarem acariciar pel bon rotllo i arraconarem la política i les putades diverses que ens persegueixen. O sigui que us invito a un tastet musical. Un conegut pels meus amics... El passat mes de Maig en "Litus" Sanjosé, musicalment conegut com Sanjosex, va treure al mercat el seu segon disc, amb una presentació oficial a la sala petita del TNC. Els que vam anar no ho oblidarem : un disc madurat i musicalment riquíssim! Ens va tenir 2 horetes asseguts oferint-nos el millor del "Viva!"-1er disc- i totes les cançons del "Temps i Rellotge". Quina bèstia! A la setmana següent el vem poder escoltar als "Matins de Catalunya Radio", cantant "Temps o rellotge" a la cara d'en Bassas! Per qui no el conegui, ha de saber que en Carles Sanjosé és un bisbalenc que va deslocalitzar-se durant 7 anys per estudiar Arquitectura a l'ESTAB. Allà ens vam conèixer, el 1er dia de la Uni, i fins a l'últim dia, com no...

Disfruteu!

R . I . P . Dalt la Vila

2007-09-20T09:04:00.000+02:00

El passat mes de juliol la Gerència Tècnica del Nucli Històric de Dalt la Vila de l’Àmbit de Govern de l’Ajuntament de Badalona va presentar el nou Pla de de Millora Urbana (PMU) del barri de Dalt la Vila. Aquest no és el primer PMU que l’Ajuntament redacta per al barri més carismàtic de la nostra ciutat, ja que el precedeixen els de l’any 1977 i 1997, que no es van dur a terme, tot i la imminent necessitat d’actuació al barri. El pas dels anys i la inactuació municipal han contribuit en la degradació del barri i s’han ignorat una sèrie de reformes i millores que haguessin pogut salvar part del patrimoni que, desgraciadament, a dia d’avui veiem en runes.
Les jornades sobre el Patrimoni de Dalt la Vila, amb participació veïnal i de tècnics municipals, van tenir lloc en el 2005 i van marcar unes línies de treball i uns àmbits d’actuació molt clars i contundents. Fruit d’una anàlisis de deficiències del barri, necessitats i potencialitats, es va conformar un full de ruta consensuat per totes les parts amb les esperances dipositades en un redactat final d’un nou PMU que, a priori, només hagués hagut de donar forma definitiva a les conclusions de les Jornades, amb dates, costos i titularitats. Les propostes que van sorgir d’aquest document eren actuacions unitàries (socio-econòmiques, culturals, educatives, arquitectòniques, etc) per a un barri amb cada cop més pressió especulativa i amb un clar dèficit d’inversió.
Les expectatives que havia generat aquest nou PMU estaven més que justificades.

Però el PMU que va presentar l’Ajuntament està molt lluny tant del document de les Jornades de Patrimoni, com d’un altre document d’anàlisi urbanística que el propi Ajuntament havia encarregat uns mesos anteriors als tècnics de la UTE, Blanca Sala, Joan Olona, Eduard Simó i Antoni Vilanova.
Tot i disposar d’elaborats treballs, el nou PMU fa cas omís a temes tant sensibles com a la mobilitat, necessitats socio-econòmiques, cultura i patrimoni arquitectònic, urbanisme i, en general, tots els aspectes necessaris per tractar el barri de Dalt la Vila d’una manera global. El PMU es basa en 7 unitats d’actuació en 7 punts concrets del barri per modificar-ne algun aspecte urbanístic com l’amplada d’un carrer, la modificació d’una cantonada o la consolidació d’una façana. En resum, intervencions d’enderroc i construcció que no aporten cap millora en el sí del barri, sinó que maquillen algun racó de Dalt la Vila que s’ha considerat que cal "dignificar" (Mateu Chalmeta, dixit). Aquells racons que dónen personalitat al barri s’intenten esborrar per alinear els carrers.

Davant la sorpresa del nou document, diferents ents locals es posen en contacte amb l’AVV de Dalt la Vila per donar recolzament per a oposar-se al PMU. Entre aquests, l’AVV del Centre que, per proximitat i tradició històrica, sempre ha mantingut uns lligams molt forts. Des de l’Associació mostrem una voluntat de col•laboració activa en la revisió i modificació del PMU, així com del redactat i/o assesorament d’un de nou més ajustat a les demandes veïnals reals.
En aquesta situació de desconcert, l’AVV de Dalt la Vila demana a l’Ajuntament que justifiqui el document presentat. En les diferents reunions que s’han mantingut fins a dia d’avui, els representants de l’Ajuntament reconeixen un absolut desconeixement del nou PMU a causa de la renovació del Govern, però es mostren disposats a la revisió i, si calgués, a modificar-lo. Administrativament, no aprovar el PMU podria suposar un enrederiment en la concessió de pressupostos amb conseqüències massa crítiques per al barri; sembla que modificar el text i demanar-ne un segona aprovació podria resultar eficaç i ràpid. En aquesta línia és en la que estem treballant actualment, colze amb colze amb l’AVV de Dalt la Vila, i amb la pilota a la teulada de l’Ajuntament i la seva suposada disposició a fer una nova revisió del PMU reflexada en la perllongació del plaç d’exposició pública i de presentació d’al•legacions fins al 31 d’octubre.

ANÀLISI URBANÍSTICA (PUNT D'ACORD):
http://www.badalona.cat/docroot/aj-badalona/pdfs/aprovacions/dv/1/Memoria_informativa_i_analisi_urbanistic.pdf

POLÍGONS D'ACTUACIÓ(PUNTDE DESACORD):
http://www.badalona.cat/docroot/aj-badalona/pdfs/aprovacions/dv/3/ANNEX_III.2.pdf

Cicles

2007-09-14T11:13:00.000+02:00

Ni la ombra del que vam ser. I no és una sentència pessimista del futur que ens espera. És la sensació de reconduir els records de la infantesa des del racó més verge de la ment fins a la superfície més receptiva que envolta un cor adult. I malgrat els calendaris diguin que els anys comencen l’1 de Gener, per a mi els anys comencen el 15 de Setembre, amb la tornada al “col•le”. El retorn a l’hàbit ens simplifica la vida i la rutina del dia a dia n’acota les emocions! El cicle de prendre-aprendre comença allà on acaba la vida d’estius d’infantesa, amb els rellotges aturats i amb la sort de viure amb els avis. Perquè els avis i els néts comparteixen un tresor que no tenen els pares: el temps ja no és qui dicta el ritme sinó la repetició inconscient de fer allò que ve de gust fer. Els meus estius passaven a Sant Fost, de petit. Perquè jo ja hi era, i eren els estius els que passaven i s’escolaven sense adonar-me’n. Amb una certa melancolia recordo com trèiem aigua fresca del pou i la iaia els la feia veure directament des d’un cullerot (la mare s’efadava perquè deia que s’havia de beure del got!) mentre l’avi estenia els pijames sota els pins (perquè jo he tingut “iaia” i “avi”, coses de l’idioma!). I quan es repartia el dinar, tant els meus cosins com jo preferíem la carn cuita per la iaia, amb aquells bocinets d’all fregit, que no pas el dinar que ens donava la mare (ponts generacionals!). El parèntesis que suposava aquella època ja fa temps que es va tancar i ara seguim escrivint la nostra vida fins que jo mateix passi a ser el del mig del trio i es faci un pont per damunt meu. I tornaré a obrir un parèntesis per als meus fills i pares, perquè disfrutin ells dels estius atemporals de St.Fost i es tornin a omplir les lliteres, i la taula gran necessiti una taula suplementària per poder dinar la paella del diumenge tots junts.

Arial Zero

2007-07-10T11:57:00.000+02:00

Ja no és notícia. Ara ja no és notícia que avui fa una setmana tots els titulars dels diaris denunciaven amb grans lletres: “Matança a Iemen”. Una setmana que va anar plena de detencions a Londres, Sidney i amenaces d’ETA i on l’únic atemptat que desgraciadament no es va frustrar va ser el de Marib. Durant els següents dies, el degoteig de dades, detalls i noms amb cognoms anaven repartint-se entre la secció de Internacionals amb més o menys rellevància. A falta de notícies fiables sobre les detencions, les columnes dels diaris explicaven les vides de les víctimes i els somnis que mai no podran complir. Fora del dolor dels familiars, que va creixent, la presència de notícies de l’atemptat va minvant i avui, en un diari de tirada nacional, només una minúscula frase fa referència a la última ferida encara hospitalitzada. Unes línies en Arial 6 que parlen d’una vida humana suren cansades entre “els pressupostos d Sarkozy” i “la lleona del zoo de Gaza”. Ja no és notícia perquè ja no fa por. No fa por ni pena. I si no fa pena no provoca l’identificació d’un mateix amb el temor. I s’anirà reduint la notícia fins a zero, fins a Arial 0, fins a semblar que no hi ha hagut notícia.

Avui penjo una foto del temple de la Reina Bilquis, o temple de la Lluna, a Marib. És un moment que recordo amb molta emoció del viatge que vem fer a Iemen aquest passat Nadal. Potser la última emoció, també, dels últims viatgers del desert.

"Al Iemen balad jamil"

2007-07-03T09:32:00.000+02:00

“Al Iemen balad jamil” i tothom rient! I així podíem començar una xerradeta amb un botiguer que acabava amb un te calentet i uns rebrots de qat a la boca. I durant 19 dies sense afeitar-me el meu aspecte va anar canviant fins a mimetitzar amb qualsevol d’aquells homes desconeguts però humanament familiars. I la fascinació per un viatge en l’espai i el temps ens va abraçar com un coixí tou en un somni plàcid.
Avui estic molt trist. Ningú no es mereix passar del tot al res, del viure al no viure, al deixar de ser; a no ser rotundament res! Ara fa 6 mesos que estava a Iemen. Vem viatjar del 23 de desembre a l'11 de gener passats. La regió on s’ha comès l’atemptat no té control del govern, realment, tot i que la resta del país és bastant segur. El governat de Shabwa és de control tribal. Una de les províncies veïnes, a l'oest, és la de Marib, de frontera difosa amb Aràbia Saudí, al desert de Rub Al Jali. En aquestes províncies s'hi respira un agresiu ambient metàl•lic i polsegós. El panorama no promou la tranquil•litat ja que constantment les Kalashnikov es passegen com si res. Els propis iemenís no s'hi senten còmodes ja que per a ells també és un territori de ningú. Els beduins de Iemen viuen al marge del govern i els més de 20 clans de la zona controlen les armes i el pas de terroristes. Entre els clans també estan enfrontats. Vam ser testimonis d'un tiroteig al pas d'un camió que ens asseguraven que era d'una tribu rival , "no worry, no turists!".
I de cop, ahir, sense demanar permís, ens mutil•len l'ànima i les vides de gent que podríem ser tots. I mentre els acusats de l'11M acaparaven totes les TV del país, els subtítols de l'atemptat de Iemen competien per l'atenció. Casualitat? NO! Encara no som conscients que tot és una macabre teranyina enganxifosa on tots hi podem quedar enganxats. I jo segueixo dient "Al Iemen balad jamil", o sigui, "Iemen és molt bonic", perquè ho és! I els iemenís segueixen vivint en una semi-dictadura que els està enterrant en vida! Ningú es mereix el que ha passat. L'11M suma 7 víctimes més.

Entrevista a La Vanguardia: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20070706/51371804302.html

NUS

2007-06-18T11:32:00.000+02:00

Sabrem que ens movem perquè sentirem com el vent ens pentina els cabells, malgrat no córrer. I patirem el fracaç quan notem que mirant avall no hi ha ningú més, que només hi som nosaltres, quiets i refiats, sense resposta. La pràctica de l’enroc ens està regnant la política a la nostra Baetulo. I cal dir que en aquestes eleccions passades l’ aritmètica ha fet una putada a la higiene político-social que la ciutat necessita. Finalment no s’ha pogut assolir el “canvi” que tothom pregonava a la campanya electoral i l’esperit de programes autònoms i de idees exclusives que tots els candidats defensaven ha quedat en un mal surgit sobre un vestit apedaçat. “Denunciar” no és “solucionar”. I no voler entendre que la ciutadania ha denunciat la política que s'ha practicat (tant govern com oposició) amb una gran abstenció és com segrestar la solució que es proclama. Sovint la suma de tots comporta la ineficiència del grup, perquè la quantitat de propostes tan dispars en satura la correcte execució. Els nusos no es desfan apretant la corda, sinó deslligant ordenadament els caps, fent lliscar enrere les fibres sense trencar-les, imaginant l’ordre invers en el que un dia va mal-fer-se i, sobretot, paciència! Finalment la corda queda lliure, i és més llarga del que semblava! Durant els primers moments l’aparença rebregada ens fa pensar que no servirà mai més per tensar res, però no és així. Es recupera.
Aquest dissabte passat a Badalona s’ha fet un nou nus que lliga un nus ja molt enrabassat. I anem tivant! Però hi ha gent que encara no ha descobert que per molt estrènyer el nus no el faran desaparèixer, sinó que en concentraran el desordre!
AVISEU-ME PER DESLLIGAR.

BBA

2007-02-09T12:23:00.000+01:00

“La ignorància no eximeix de responsabilitats”. Aquest fonament de les lleis de la justícia no sembla que preocupi gaire al nostre ex -(per sort) president de l’estat espanyol J.Mª.Aznar López. “Tengo el problema de no haber sido tan listo de haberlo sabido antes”. I no només llueix ignorància sinó que presumeix de ser futuròleg (ranci i prepotent) dient que “el tiempo me dará la razón”.
Les conseqüències de la invasió d’Irak eren incalculables però previsibles. Quan es sembra Guerra només creix la Mort. I la mort neix a Irak cada dia gràcies a la sordesa i ceguera deliberada del Trio Azores:Bush, Blair i Aznar. Les proves i arguments que van prometre al món sencer són les mateixes que ara pretenen que justifiqui el seu error: ZERO proves.
Sense proves i amb mentides, ignorant les manifestacions al carrer i la opinió pública. Tot plegat per enfortir una amistat (George…he is my friend) perversa amb promeses heroïques i esquizofrèniques. La promoció del genocidi a Irak no pot quedar impune. El panorama de guerra civil en què es troba actualment Irak és el resultat que buscàven els tres petits grans homes: matar sense matar, deixar que ells es matin malgrat la famosa sentència “Irak desde hoy es un sitio más seguro”. BBA són els causants directes de la destrucció massiva del poble irakià; ells són els armats que denunciaven. Si Aznar té deliris hitlerians i vol jugar a invair països més val que es compri el Risk. Però si ha jugat a fer la Guerra cal que ara assumeixi les conseqüències jurídiques d’haver mentit sota promesa a tot el món. Serà tant valent per sotmetre’s a lleis militars? Que sigui jutjat per un tribunal internacional per violar molts dels articles de la Declaració Universal dels Drets Humans. Aznar ha perdut tota legitimitat per anar pel món fent conferències sobre llibertat, governs democràtics i seguretat mundial. S’ha convertit més aviat en un expert en “Mentides i Mort”. Quan es barreja el fàstig, la idiganció i la ràbia em ve al cap la imatge d’Aznar i Bush al Ranxo yanky, fumant puros amb els peus damunt la taula, com qui saboreja el fum post-coital. Qui sap? Amaguen alguna cosa més?

Autodefinits

2007-02-06T13:21:00.000+01:00

FORO: Actualmente, la idea de foro se extiende a cualquier reunión de expertos a carácter informativo sobre algún tema en particular. Los foros organizan sesiones en las cuales un grupo de expertos discute/expone sobre el tema a tratar, un solo orador o varios a la vez si es una discusión, y que suelen ser abiertas para el público en general. Las sesiones pueden ir dirigidas a cierto segmento de la población, controlándose el acceso por membresía a un grupo determinado o bien, por medio de un pago, pero en ese caso se suele decir que no es un foro, sino una conferencia. Normalmente en los foros aparecen una serie de normas para pedir la moderación a la hora de relacionarse con otras personas y evitar situaciones tensas y desagradables.

ERMUA: Etimologicamente el nombre de Ermua, que hasta 1805 se escribía Hermua puede provenir de Emuas que quiere decir zona o tereno fronterizo, er(ria) territorio o terreno y muga, límite, frontera.

Libertad Digital Televisión:
http://www.youtube.com/watch?v=V0htLWZUkb0

Centralitats

2007-01-31T17:11:00.000+01:00

D’on venen tots aquests que ara volen “viatjar” cap al centre?
En quina trinxera casposa s’han estat amagant durant tots aquests temps d’una suposada “centralitat”?

El PSOE segueix autocensurant-se diàriament amb una política estructural tova i mutil•lada, al relentí, deixant-se guiar per una falça moderació constitucional del PP. L’esquerra espanyola està en una època de desorientació identitària amb una tendència ja imparable d’escorar-se cap al centre, també. Acomplexats i obedients. I qui està conduint la verdadera política d’Espanya? Els mateixos que es creuen hereus de la unitat de la pàtria i han viscut del silenci dels vençuts durant aquests últims 65 anys. Aquesta dreta de la dreta que s’ha cregut el seu discurs impositiu rearmat amb el silenci pactat del passat (que no oblidat); els mateixos que segueixen fent doctrina del Caudillo emparats en la llibertat d’expressió i la COPE. Mai es van creure la Transició perquè mai la hi ha hagut: ha estat un parèntesis llarg i ofegat que algun dia s’havia de tancar per seguir al punt on s’havia deixat tot.
És un insult que ningú planti cara al feixisme institucionalitzat d’aquest país amb síndrome d’Estocolm; un país amb la opinió pública segrestada que es mou a impulsos “políticament correctes” per no ser acusats amb el dit inquisidor de radicals, extremistes, separatistes, balcanitzadors, pro-etarres, massons, comunistes, etc.
Cadascú de nosaltres hem de ser capaços de denunciar en veu alta i clara tots aquells drets bàsics i irrenunciables que ens estan sent vulnerats dia a dia. Ells són l’excedent que generen les democràcies, no al inversa!

N’estic fart de viure en dèficit de llibertats i començar sempre a pactar en desaventatge. No compteu amb mi per combatre al costat de gent amb idees exil•liades.
Si l’esquerra espanyola està al centre, i la dreta espanyola vol anar també al centre… ja hi cabran tots? Algú hi sobra.
QUINA SATURACIÓ DE MEDIOCRES!

Referents de Turc

2007-01-26T13:14:00.000+01:00

La vida està plena de referents. Referents culturals, referents socials, referents polítics, esportius, musicals, familiars, sexuals, etc… La societat pot arribar a prendre aquests patrons i modificar-ne els seus hàbits i tendències per mimetitzar amb l’objectiu. Els referents tendeixen a ser elements creatius que incideixen en les persones per variar-les i fer-ne de noves, segurament més adaptades al moment; parlem de modes, manies, tendències més o menys passatgeres.

Els anti-referents, per oposició, serien aquells elements que pateixen sobre sí una pública anul•lació, aniquil•lació i sacrifici deliberat per tal de corretgir una tendència social amb un desenvolupament in creixendo. En certa manera són puntes de llança d’anti-tendències, bruixes cremades a la plaça del poble, caps de turc.
El recent atemptat d’ETA a la T4 de Barajas va posar a zero el comptakilòmetres del llarg camí que hauria d’haver estat el “procés de pau”, el “desarmament d’ETA” o el “final de la lluita armada contra les forces d’ocupació” (cadascú que ho digui com un senti). Malgrat la gravetat del incident i la importància material i simbòlica de tornar a atemptar després de la “tregua”, la societat civil en gran majoria segueix apostant per la via del diàleg i de les negociacions com a única possible per posar un final definitiu al conflicte. Referents recents: el desarmament de l’IRA. Les manifestacions públiques en contra d’ETA i a favor del diàleg semblen incompatibles, segons sectors de dretes i col•lectius de víctimes d’ETA. Ben al contrari, reclamen mà dura i solucions per la via armada, amb lluita policial; re-activació del pacte antiterrorista entre PP-PSOE i deixar al marge les altres forces polítiques. Referent recent: invasió a Irak d’EEUU i “imposició” d’un govern de trancisió.
“Vosotros que podéis, dialogad!”, reclamava Gemma Nierga al final de la manifestació de l’atemptat d’Ernest Lluch.
La societat espanyola desitja més que ningú que s’acabi definitivament amb ETA, els atemptats, les lluites als carrers d’ Euskadi, les amenaces i les extorsions. I també desitja més que ningú la cohesió i la resposta clara i unida de la classe política. L’absència del PP a les manifestacions de la setmana passada en contra d’ETA té la mateixa voluntat de segregació social que ho pugués tenir un referèndum a fovor/en contra del terrorisme. La perversió de les maniobres mediàtiques del PP intenta bipolaritzar, per enèsima vegada, una situació que agonitza per falta d’unió, per sobredosis de politització. Recullen rèdits polítics comptabilitzats amb kg de runa. Quin oportunisme més baix!! L’últim pal a la roda ha estat la pressió que han sotmès a la Fiscalia General i , posteriorment, l’Audiència Nacional per no concedir l’atenuant a De Juana Chaos per a traslladar la detenció al seu domicili. El cas De Juana é un clar Anti-referent per a polititzar els sentiments de la gent, víctimes directes, indirecte, contemporanis d’aquests, etc. En nom de quina “moral” es pot pretendre confrontar a tot un Estat?? Quina política és capaç de permetre el desampar dels sentiments majoritaris a canvi d’un grapat de vots??

De Juana Chaos, en una altre moment polític (segurament fa 6 mesos), hagués estat un cas polèmic però no polític; un resultat favorable al trasllat domiciliari hagués estat interpretat com un acostament als tractes de desarmament d’ETA. Avui, tot el contrari: l’atemptat de Barajas ha condemnat a De Juana; els refluxes del desconcert social els ha aprofitat la dreta per exemplificar el destí d’un condemnat (per 2 articles d’opinió al diari Gara). L’atemptat de Carrero Blanco va dur al Garrot a Salvador Puig-Antich, també. Anti-referents d’una classe política amb la mira curta, encara amb l’àcid bòric corrent per les seves venes irritades de tants esforços per detenir Caps de Turc d’una trista història que ni ells varen començar, ni ells seran capaços de resoldre.

http://www.larioja.com/20061027/espana/articulos-juana-chaos_200610271422.html

"La pacient del cor"

2006-11-24T11:03:00.000+01:00

"Tzzzzzzzzzzzz...Tzzzzzzzzzzzz...". El pulidor del dentista sonava de manera intermitent, com si fos el propi bateg del cor. Burxara entre les mandíbules de la pacient com si busqués or. Tot i que el seu rostre no mostrava cap bri de fàstig o sorpresa, el panorama que presentaven les dents no deuria ser gaire esperançador, ja que feia minuts que l'odontòleg havia deixar de parlar i fer-li bromes de tot allò que anava veient. La pacient es va començar a posar nerviosa, sobretot quan el dentista va agafar el tub succionador i el va netejar, tot ple de sang. Fins aquell moment la Srta.C sempre havia confiat en l'agilitat i perícia del doctor A: mai havia dubtat de la seva professionalitat. Els minuts passaven i res semblava millorar, ans al contrari! Mai havia vist una gota se suor al front del dentista (excepte aquella vegada que van fotre un clau al sofà de la saleta d'espera de la consulta mentre la dona de fer feines netejava el laboratori). Aquella brillantor a la pell era revel·ladora: les coses no rutllaven! O això era el que sospitava C, patint com feia temps que no ho feia, fins que va apreciar una canvi d'humor al seu butxí professional. Per sota la gassa que tapava la boca del doctor A va endevinar un somrís, una ganyota simpàtica que va anar acompanyada d'una clucada d'ull i un esbufeg. "Ja ho tenim...això. Ja hem acabat". Amb la cara ja descoberta, el dentista no podia amagar la satisfacció que li produïa el seu treball que, a jutjar pel que anava xiuxiuejant, el considerava "favulós...favulós...". S'hi havien estat més de quatre hores a la consulta per una revisió aparentment rutinària que acostumava a durar poc més de 20 minuts (fins i tot el dentista havia demanat a la seva secretària que anul·lés la resta de visites d'aquella tarda). C va haver d'enviar un SMS al seu marit per avisar-lo que aquella tarda finalment no podrien anara al Ikea, tot i que s' havia passat el cap de setmana queixant-se de mal d'esquena per culpa d'aquell sofà vell; i queixant-se que haurien de guardar sota del llit les copes de cristall que els hi havien regalat a La Caixa perquè els hi faltava un armari nou!. Però tot aquell patiment havia de quedar oblidat si finalment recuperava aquell somriure plàcid que s'havia anat esgrogueïnt de tant fumar."Un mirall!", demanava C, neguitosa i impacient. "Deixa'm que t'eixugui la saliva, primer", proposava el doctor. "Deixa'm que et digui que estic molt content del resultat final, i que ja podràs tornar a riure com abans...te'n recordes com havíem rigut junts?!". El dentista va fer una regressió fugaç 10 anys enrera, quan ell i la C tontejaven pels portals del barri i s'enrotllaven a la que podien pels racons dels bars de nit. "No t'emocionis tant i passa'm el mirall, va!". C havia fet molts esforços per no fer-li aflorar records d'una relació passada de la que ella no n'estava gaire orgullosa perquè no va saber-la acabar de manera delicada (vers ell). El mirall restava sobre la tauleta, envoltada d'estris de quiròfan, just a 1 metre d'on ella reposava semi-estirada. I la mà estilitzada del doctor A finalment va agafar-lo, pel mànec. Va girar-lo i el va dirigir cap a C, posant-li el mateix mànec a la mà de la pacient, amb la solemnitat del qui ofereix un tribut sagrat. El seu tribut era, de fet, el seu propi treball, la seva petita obra d'art quirúrgic. Quan el pla del mirall va quedar perfectament encarat amb la cara de la Srta.C, aquesta va apretar les dents i va separar els llavis lentament, per tal de veure's les peces dentals totes de cop.

C va passa a ser la dona més coneguda d'aquella setmana, sortint a tots els Telenotícies del país i programes de Zapping de les televisions internacionals. Tot i que ella mostrava diverses denúncies que havia presentat als Mossos d’Esquadra contra el Dr.A, les comentaristes del cor especulaven sobre un montatge entre C i A per vendre exclusives, i destacaven l’admiració per aquella dona casada que, per recuperar un antic amor , havia estat capaç de fer-se llimar totes les dents de la boca en forma de cors.

(conte inventat)

Full Monty

2006-11-03T11:14:00.001+01:00

Enhorabona Ciutadans per haver invaït l'oasis català. Encara que hagi estat catapultats per la plataforma "celestial" de El Mundo de LoSantos. Entenc que Ciutadans es defineixi com a ciutadans del món. Però la denúncia de l'apocalipsi lingüística castellana em sembla esquizofrènica. La única demanda que pot reclamar Albert Rivera és que els ideòlegs-fundadors-padrins del nous partit (Boadella, Azua, Carreras, Espada, etc...)el deixessin sol i en pilota picada a la foto del cartell electoral. S'hagués pogut transmetre una imatge de Full-Monty amb tots ells de costat i pel mateix preu. I és obvi que "el apoyo institucional" que es reclama al text "A ver si se enteran", al qual em remeto, es troba principalment amb la Confe episcopalant com mai els serfs disposats a la Creuada, o sigui, amb recursos públics. No és feixista qui parla castellà a Catalunya. Sembla estrany que ho diguin aquells que han nascut aquí, a Catalunya (agradi o no). Però sí aquells que neguen la realitat d'una nació i les seves llibertats en nom d'una il·lusió nietzschiana de súper-homes-españolistes.Ciutadans del món??? Tots ells parlant castellà?? Els tics psicòtics de LSD dels discursos d'Albert Rivera canviant d'idioma a mitja frase, com el sistema DUAL de les pel·lícules doblades, és còmic i pervers. Sereu esclaus de les vostres pròpies tesis quan estigueu tant enrocats a la dreta que el manual de "bon propagandista" se us esgoti. Recordo a Félix de Azúa a les clases d'Estètica de la ETSAB disseccionant estratègies i circuits cerebrals de l'aprenentatge. I com Wagner musicava la supremacia de la nació alemana amb pentagrames que anys més tard serien els barrots de les presons de centenars de milers de jueus. Seguiu reclamant "libertad" com a Ciutadans apàtrides. La quota televisiva a partir d'ara us donarà el % de minuts dels 3 ascons (podríeu renunciar-hi com a senyal de protesta, no??).

Salut

http://blogs.elboomeran.com/azua/2006/11/a_ver_si_se_ent.html#comment-24835674

Eye of the Tiger

2006-10-11T14:30:00.000+02:00

Estem en plena època PRE-electoral. Tots els PRE-candidats comencen a moure fitxa i acaparen els mitjans de comunicació, els suports publicitaris del metro i, en definitiva, la nostra atenció. Com a observador vocacional vull fer notar un neguit que em fa mantenir la mirada fixa en un cartell blanc i negre: la PRE-campanya del PSC. PP montilla desdibuixa la seva presència entre la taula d’escriptori, els papers per llegir i les hores per passar; la mirada fixa damunt els documents; o la promesa de “fets i no paraules” amb la mirada fixada a les sabates del fotògraf. La mirada sempre desenfocada, mai cap a l’objectiu de la càmera; cap concessió a l’observador; control absolut de la situació per omisió de mirades. La confiança invertida únicament en les paraules (del programa) no en el llenguatge corporal. Montilla no mira però sí que hi veu. Veu i pre-veu. Et petó a la calva del “nostre Pasky” va semblar una despedida paternal del pare que veu com el seu fill se’n va a examinar-se de la Selectivitat sense haver estudiat. A Madrid ja ho tenen tot previst i en la seva partida d’escacs particular han sacrificat la Torre-Generalitat pel Rei-Moncloa. Mas guanya les eleccions però PSC no refunda el Tripartit-Satànic-Proetarra(llenguatge espanyolista). A canvi d’aquesta NO-oposició dirigida pel PSOE, CiU farà d’escuder a Zapatero en futurs i no-tant-llunyans temps difícils. Un aliat de dretes en la llunyania és millor que l’enemic a casa, no? El gran tapat d’aquest escacs és PP montilla. El Sergi Mas de la política no mira de cara per no veure la gent il•lusionada que el vol com a nou President. Montilla mira de reüll en tots els cartells, intuïnt el clatellot que li caurà de Madrid. Absolutament obedient a les tesis del PSOE, la marassa, reversiona la cara de póker de les pel•lícules de suspens. Zapatero, preveient el cocktail ERCiU, de millor digestió que el TRIPARTIT català, fa renunciar a Montilla a la mirada desafiant i convincent que ha de tenir un pre-candidat. Ha perdut el “punch” necessari pel debat electoral; li han fet perdre “la mirada del tigre”. Okupes de Pedralves al Tinell!!. Catalunya no vol submissions ni préstecs polítics. Catalunya no pot ser moneda de canvi per conservar la cadira de la Moncloa. Catalunya teledirigida? Segurament guanyi qui guanyi el proper 1 de Novembre també s’haurà de vestir de dol.

Venus -2-

2006-08-04T08:54:00.001+02:00

El divendres és el cinquè dia de la setmana. El nom « divendres » prové del llatí Dies Veneris, o « dia de Venus ». Segons la tradició musulmana és el dia de descans en honor a Déu. S'abreuja com « dv ».
En la mitologia romana, Venus és la deessa de l'amor.

El tastet d'aquest divendres és una degustació bisbalenca: Sanjosex.
Gran amic i millor persona. Les crítiques musicals el deixen pels núvols, i no n'hi ha per menys.
Arquitecte de professió i vocació, músic segurament per necessitat vital:

Sanjosex podria haver nascut d’un coit accidental entre Bob Dylan i Beck. O millor dit, d’una orgia on també hi haurien participat Pau Riba, Andrés Calamaro, Neil Young i els Radio Tarifa al complet. Aquesta festa dels genis hauria tingut lloc, és clar, en ple Empordà.Sanjosex explica amb un estil absolutament propi les històries més quotidianes, exterioritzant sense vergonya els seus pensaments. Una mica d’amor (Et menjaria a petons) i molt de desamor (Fem l’amor), himnes localistes (Les mitgeres al descobert), ressaques emboirades (El dia després)... A més, entre les seves cançons hi trobem indiscutibles hits en potència com Quatre pensaments, Puta o De Girona al Japó. Tot plegat, explicat en un llenguatge directe i quotidià, sense amagar els girs dialectals empordanesos.Mestre de la guitarra, Carles Sanjosé es fa acompanyar en aquesta aventura per músics de Holland Park i Jellyfish Skies. Solvència musical contrastada per donar vida a un disc fresc i orgànic, enregistrat pràcticament en directe i amb l’espurna de la música tocada entre amics. L’atmosfera del disc, vital i caradura però alhora sensible, es va dibuixant a través de cançons plenes de soul, de blues i gotes de folk. Hi destaquen elegants detalls de hammond i saxo i un sentit del ritme emocional, herència de Veneno.Resumint, Sanjosex es presenta amb un plantejament atrevidíssim tant pel que fa a les lletres com a la música. Pocs artistes s’atreveixen a seguir, en català, els camins dibuixats pel Dylan de Desire o el Van Morrison d’Astral weeks. El necessitàvem.
FONT: bankrobber.net

Quan marxes de vacances sovint descobreixes noves arquitectures i estructures urbanes que et fan modificar la manera de moure't per la ciutat. Prengueu aquesta cançó com un aperitiu de "Viva!" i una reflexió sobre el nostre habitat natural urbà.

http://www.chicoespina.com/bankrobber/mp3/Sanjosex_-_Les_mitgeres_al_descobert.mp3

Bon estiu i fins a Setembre!!

Pulp Fiction

2006-08-01T12:39:00.001+02:00

PULP: (noun: pejorativebooks, magazines, etc) literatura barata, basura
FICTION: (noun novels) novela, narrativa

Hi ha poques coses que no s’hagi ja dit de la cruel matança que dia a dia es produeix al Líban, Palestina, Irak...i les conseqüències social, econòmiques i morals que tot això comporta a aquests pobles anímicament mutil•lats. Qualsevol resolució internacional existent o per proclamar tindrà efectes nuls sobre el pla d' aniquil•lació que està duent a terme l’estat d’Israel. Ningú ja es creu que s’estigui fent la Guerra preventiva contra el Terror (G.W.Bush) o que s’hagi d'acabar aquest GENOCIDI quan s’alliberi els dos soldats segrestats fa ja setmanes. El germà petit s’ha revel•lat contra el gran EEUU (com a "Ciudad de Dios"), i s’està fent el cap de la Banda (tant a après a matar que al final es sent el més legitimat i poderós). I mentre Condoleezza va passejant “palmito” per aquí i per allà, el primer ministre israelià juga al fronton amb les peticions de la ONU. Israel no busca terroristes ni desarma grups militars: crea franjes de seguretat de l’amplada d’un país, perquè està arrasant el Líban. La població es desplaça en èxodes tòrdids cap a llocs on probablement tornaran a ser objectiu militar d’un exèrcit que compta els morts en Km d’avenç de les seves tropes. Israel ha fet seu un concepte nazi amb el que Hitler va justificar la ocupació dels països veïns a la II Guerra Mundial: “Lebensraum”, o sigui, “espai vital”. Aquest concepte amaga un pervers eufemisme : per als derrotats es tracta d’ ”espai mortal”.
El 10 de Desembre de 1948 l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar i proclamar, en la resolució 217 A (III), la Declaració universal dels Drets Humans. N’he extret 3 articles que ens haurien de fer pensar fins a quin punt la violació sistemàtica, reiterativa i conscient d’aquests drets a la població de Palestina i del Líban fa que aquest document només serveixi per a ser incomplert, ja que la seva aplicació és nul•la.

Article 1
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.

Article 3
Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.

Article 5
Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.

Aquest incumpliment em fa pensar que la comunitat internacional no en verifica el contingut i que, per tant, la Declaració Universal dels Drets Humans automàticament es converteix en un articulat de ficció-basura, una autèntica Pulp Fiction.
Samuel L.Jackson a Pulp Fiction, encarnant un sicari despiatat, recitava de memòria i sense entendre’n el significat un verset de la Bíblia (Ezequiel 25:17) i, a continuació, “procedia”. La llei del més fort en nom de Déu. Les paraules d’Ezequiel per a aconsellar a un futur cadàver. Que no us confonguin les paraules. Els mort són els morts.

Declaració Universal dels Drets Humans (pdf):
http://www.unhchr.ch/udhr/lang/cln.pdf